Charles de Foucauld

El diumenge 15 de maig va ser canonitzat a Roma al beat Eugène-Charles de Foucauld i Pontbriand (Estrasburg-França 15.9.1858 – Tamanrasset-Algèria 1.12.1916).

Qui va ser aquest personatge?

Va quedar orfe als 6 anys i va dependre sempre de la seva aristocràtica família vinculada a l’estament militar. Va rebre una bona educació i seguint l’exemple de l’avi patern, que se’n feu càrrec, el 1876 entra a la Acadèmia d’Oficials de Saint-Cyr i a la de cavalleria de Samur. Acabats els estudis militars el seu avi morí i li deixà una gran fortuna, tenia 20 anys. Ens diu: “Dormo molt, menjo molt i penso poc”. El 1880 l’envien a Sétif (Algèria) d’on és acomiadat pel seu mal comportament. El 1881, en saber que el seu regiment anava a Algèria en missió militar especial –quin ressò té això avui enmig de la guerra Rússia-Ucraïna– abandona l’exèrcit. El 1882 el jove vescomte –que el 1888 va cedir els seus títols i béns a favor de la seva germana– prepara i dirigeix una expedició al Sàhara com a explorador i geògraf al Marroc fent un treball d’investigació, Reconaissance au Maroc (1883-1884), pel qual la Societat Geogràfica de París li va lliurar la medalla d’or. Ja no l’abandona mai la passió pel nord d’Àfrica. El seu pas i estada al desert el va marcar per tota la vida. Impressionat per la fe dels musulmans, li va sorgir la pregunta que tants s’han fet, ens fem i es faran: “Existeix Déu?” i de seguit pregava: “Déu meu, si existiu feu que jo us conegui”. De retorn a París, ja lluny de la vida fàcil que havia viscut, inicia una etapa nova (1886-1916) que el porta radicalment a seguir Jesús de Natzaret. Peregrina a Terra Santa (1888-1889). Ingressa al monestir trapenc Notre-Dame des Neiges a l’Ardèche (França), d’on passa a un altre (1890-1897) a Akbés (Síria), un lloc desèrtic i d’extrema pobresa on pensa que encara pot anar més enllà en la seva donació a Déu i als germans i té la idea de cercar altres persones amb qui pogués iniciar una petita congregació. El 1897 el Superior General li concedeix deixar la Trapa. Després, en el seu seguiment del camí que feu Jesús, va a Natzaret on les Clarisses li ofereixen estatge. Es guanya la vida fent de recader i servidor de les monges fins el 1900. Des d’allà en una carta conclou: “Cal passar pel desert i restar-hi per rebre la gràcia de Déu”. Aquí és on aferma un nou estil de vida pròpia feta de contemplació (adoració, meditació bíblica i de la vida de Jesús) i treball manual. A Foucauld se li atribueix, tot i que hi ha qui en dubta, la pregària dita “de l’abandó”.

Marie de Bondy, cosina seva, li va fer conèixer la devoció –d’aquella època– al Sagrat Cor, el silenci, els sagraments i el compromís evangèlic que emana de Jesús, a qui Foucauld es proposa fermament de seguir. La vida del Natzarè és la seva referència. Estudia Teologia a Roma i el 1901, amb 43 anys, és ordenat prevere de la diòcesi de Viviers (a l’Ardèche). El seu cor, però, li diu que ha de portar als pobres del món els beneficis de conèixer el Salvador i retorna a l’Àfrica, a Beni Abbés, un petit oasi entre el Marroc i Algèria. Havia constatat que els musulmans marroquins i algerians eren dels pobles més abandonats. Entre ells es va anar transfigurant pel silenci interior i es converteix en Carles de Jesús, així signava els seus escrits. Parlava i acollia a casa seva esclaus, pobres, malalts, soldats, viatgers i alguns encuriosits. Va cessar a l’exèrcit francès i a la Societat Geogràfica de París, que li havia donat fama arreu. Desposseït de tot, el 1906 va voler anar encara a una zona més al Sud, a les muntanyes de l’Hoggar, entre els tuaregs, on va poder “fer-se germà” seu i on va lliurar la seva vida, en la més estricta solitud, assassinat per un senusita libi que lluitava contra la presència colonial francesa al Sàhara –en el context de la Primera Guerra Mundial eren aliats d’Alemanya. Capturat i lligat amb les mans al darrera i als turmells a l’ermita on vivia a Tamanrasset, el jove soldat, en veure’s sobtadament atacat per uns meharistes (unitats de l’exèrcit francès al sud del Sáhara), molt espantat, el va assassinar d’un tret al cap. Era l’any 1916.

Els seus darrers anys, estranger com era, va emprendre la tasca de redactar un diccionari francès-tamaixeq que és un referent. Pessoa deia que la llengua era la nostra veritable pàtria. Quin ressò té això avui pels catalans! (eh?) Va passar moments de gran debilitat física que compensava íntimament amb la celebració de l’eucaristia a Tamanrasset o a l’Assekrem. A causa de la guerra el 1915 no va poder viatjar a França on havia trobat adhesions i l’acollida de l’arabista Massignon, que va perpetuar-ne el record.

I la llavor va fructificar

Aviat, i inspirats en els seus escrits, va sorgir una autèntica devoció a Foucauld. Avui la família de Carles de Jesús s’estén als llocs més vulnerables del món amb ordes masculins i femenins i fraternitats seculars que s’alimenten de l’Evangeli i dels seus nombrosos escrits. Réné Voillaume –el 25 d’abril del 1973 va donar una conferència al Forum Vergés de Barcelona–, el qui va fundar l’orde va escriure En el cor de les masses, avui encara un llibre de capçalera, per a tota la família. Carlo Carretto i el seu biògraf Jean François Six i d’altres han acabat de divulgar l’espiritualitat del “desert”.

L’Esglèsia catòlica el 2001 el va declarar venerable, el 2005 beat i el 2022 sant. Qui ha promogut aquests reconeixements als quals la majoria dels seus seguidors no hi han donat gairebé suport? No ho sé, els seus no són gent de soroll ni de mogudes d’aquesta solemnitat, més aviat fugen d’aquestes tendències. Tinc la certesa que tampoc agradarien a Foucauld, amic del silenci, de l’anorreament, de l’abjecció i de la pobresa. Em consta que ho han acceptat amb una sincera barreja de resignació i alegria que entenen com a reconeixement dels valors de l’espiritualitat del germà Carles de Jesús tan necessaris al món d’avui per la credibilitat i supervivència de la mateixa Església, tan qüestionada i guanyada a pols els darrers anys. Cristóbal López, arquebisbe de Rabat, manifestava fa pocs dies a Barcelona que era una empenta, un espaldarazo deia ell, als cristians de l’Àfrica.

Josep-Maria Font i Gillué

Cristóbal López dona suport fermament a l’Església de Francesc

No ha de passar desapercebut que fa pocs dies a Barcelona, a iniciativa del Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans i el suport de tretze entitats catòliques, es va presentar la primera edició de la Tribuna Joan Carrera, amb un dinar col·loqui al qual van assistir més d’un centenar de persones pertanyents a entitats cristianes de Catalunya, moderat per Laura Mor. La iniciativa, que es repetirà, vol recollir i actualitzar les inquietuds i trajectòria del bisbe Joan Carrera, redactor del document Arrels cristianes de Catalunya. Vol tractar i potenciar alhora les experiències de diàleg, comunicació i participació social de cara a fer present el fet religiós a Catalunya.

El convidat era Cristóbal López Romero, salesià, arquebisbe de Rabat i cardenal elector. I qui és aquest arquebisbe? Nascut el 1952 a Vélez-Rubio (Andalusia), als 12 anys entra al seminari. La seva família emigra a Catalunya i ell creix al barri del Sant Crist de Badalona i a Castellar. Estudia Periodisme a la UAB i Teologia al Seminari de Barcelona. El 1979 és ordenat prevere i treballa 11 anys als barris perifèrics de la Perona i a la Verneda. D’allà salta al Paraguai, on viu 18 anys. Va ser provincial del seu orde i desprès va viure tres anys a Bolívia. Arriba al Marroc el 2003 on descobreix la necessitat de ser pont i anar vencent prejudicis. “Combat les fake news que diuen que els musulmans volen envair Europa. Un grapat d’extremistes violents no han d’esborrar l’acceptació de l’altre que té la majoria. Cal parlar menys dels musulmans i parlar-hi més”, com “cal parlar menys del immigrants i més amb els immigrants” i “cal parlar menys de Déu i parlar més amb Déu”. El 2017 Francesc li confia l’arquebisbat de Rabat i el 2019 el fa cardenal. És un dels tres cardenals electors catalanoparlants.

Al Marroc, amb 37 milions d’habitants, hi ha 30.000 catòlics, el 0,08% de la població. Això que podria ser un problema no ho és: el problema seria ser insignificants o no ser llum que il·lumini. Allà han cedit set parròquies per al culte protestant. Amb ells comparteixen l’Institut Ecumènic de Teologia; l’arquebisbe és un fervent defensor del diàleg interreligiós. També tenen dotze escoles catòliques on hi van 10.000 infants musulmans. Amb els musulmans, diu, compartim Déu, la fe i la pregària. Diu que és possible parlar de la unitat des de la pluralitat. Hi ha un nacionalisme sa però també n’hi ha d’exacerbats que van contra la fraternitat. “Denuncia la política migratòria d’Europa que, com Pilat, es renta les mans, fent que siguin els altres els que –pagant-los– facin la feina bruta, i això és una vergonya, jo somio un món sense fronteres. Els marroquins miren Tarifa des de Tànger i no comprenen perquè no hi poden anar”. “Europa tracta diferent els immigrants, segons si són europeus o africans a qui posem tanques amb concertines –que el president espanyol va treure d’Espanya per portar-les al Marroc– i recorda que amb el conflicte sirià el govern espanyol va dir no desprès d’haver-se compromès a acollir-ne 19.000, dos anys després van ser només 2.500. “Amb Ucraïna n’han arribat 25.000 deixant fora de tot dubte que és possible una Europa que aculli a tothom”. “És una vergonya que Europa es protegeixi perquè vol conservar els seus privilegis”.

López va valorar la propera canonització de Charles de Foucauld com “un moment d’extraordinària importància” perquè els cristians del Marroc el tenen com a referent. Més endavant parlarem d’aquest militar francès, convertit al cristianisme, fundador dels Germanets i Germanetes de Jesús, que també va deixar la seva petjada a Terrassa amb una fraternitat laica de nois i noies procedents de l’Escoltisme Catòlic.

Parla del Regne i no tant d’Església, com a estil de vida, que prioritza la pau, la justícia, la llibertat, la vida, la veritat, l’amor. Un horitzó utòpic però mobilitzador. Un musulmà diria “fem un món com Déu vol” i un agnòstic “fem un món on faci goig viure”. En qualsevol cas l’hem de fer entre tots. Diu que li interessa més l’alliberament que la teologia, el seu lema és “Casa meva és el món, la meva família la humanitat” i diu que al segle XXII l’Església probablement siguem minoria, més testimonial i que les dones ocuparan llocs de responsabilitat com, molt tímidament, ja comença a passar. “L’Esglèsia piramidal amb el Papa al capdamunt passarà, l’Església és circular i el centre és Crist ,no el Papa. Tots i cadascun dels cristians i no cristians tenim la mateixa dignitat”. “Hem d’anunciar amb convicció la Bona Nova, sense complexos, sense tancar-nos a les sagristies, la nostra força és la fe i l’esperança”. I afegeix: quan els capellans siguin la meitat dels que són ara, el laïcat prendrà la responsabilitat de moltes comunitats i probablement les dones en portin el pes. Són més d’un 80% dels qui participem a l’Església, potser fins i tot un 90%”.

Una alenada d’aire fresc que ha revifat i confirmat el desig d’una església més viva, desvetllada i atenta al món, als signes dels temps, enmig de tant brogit i rivalitats intraeclesials vergonyants i contràries a l’Evangeli de Jesús. Una empenta al catolicisme obert i acollidor del Concili Vaticà II.

Cristóbal, sant llegendari el nom del qual prové del grec Kristophorus vol dir portador de Crist, fa honor al seu nom. Que visqui molts anys!

Josep-Maria Font i Gillué

Uns quants suggeriments en relació a Carles de Foucauld

A banda de l’article sobre Carles de Foucauld que trobareu al bloc, enguany que se celebra el centenari de la seva mort entre els tuaregs (1 de desembre de 1916), us fem uns quants suggeriments per aproximar-vos a aquesta figura tan peculiar i significativa: un jove de casa bona, militar i explorador, que va descobrir el cristianisme a través del seu contacte amb l’Islam, i que va voler viure la seva fe en el desert magribí, pregant intensament i servint els seus veïns en la pobresa més absoluta.

Carles de Foucauld, el germà Carles. Josep M. Fisa, Barcelona: CPL 2010

Un llibret de la col·lecció Sants i Santes. Breu, assequible, fàcil de llegir. No per això menys rigorós. Una bona introducció a la vida de Foucauld.

Del teu germà musulmà. Cartes d’avui a Charles de Foucauld. Dídac P. Lagarriga. Barcelona: Fragmenta 2016.

Diàleg interreligiós des de la mística d’avui. Un llibre d’una delicadesa extraordinària, amb un pròleg de Xavier Melloni i un epíleg de Pablo d’Ors.

El olvido de sí. Una aventura cristiana. Pablo d’Ors. València: Pre-textos 2013

Una excel·lent biografia novel·lada de la vida de Foucauld, que es llegeix amb facilitat i que aconsegueix introduir-nos en el més pregon de la seva espiritualitat.

Charles de Foucauld au regard de l’Islam. Ali Merad. Paris: Desclée de Brouwer 2016.

Foucauld des de l’Islam: un “morabit”, un ermità que encarnava, per als magribins, el colonialisme francès. Per la seva implicació, la seva autenticitat i el seu servei als qui l’envoltaven, va aconseguir ser valorat i respectat també com  a encarnació dels valors de l’Islam.

Mercè Solé

Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org