Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek.

Pandèmia. La covid-19 trasbalsa el món. Slavoj Žižek. Anagrama.

Feia molt de temps que anava sentint referències a Slavoj Žižek, com un dels més coneguts filòsofs del nostre temps. I just en plena pandèmia vaig saber d’aquest quadern que em podia servir com a reflexió sobre els temps convulsos i estranys que vivim… I és un breu assaig que es pot entendre, fins i tot per les persones que som alienes a la Filosofia.

Us el recomano. M’ha permès de pensar-hi… Sorprenent que la primera frase sigui el “Noli me tangere” que Jesús Ressuscitat li diu a Maria de Magdala… Però l’autor eslovè des d’aquí ens mena per 138 pàgines que ens parlen d’aquesta crisi que té tres dimensions: la sanitària, l’econòmica i la psicològica. Però que està ben lluny de ser un moment apolític, com alguns semblen maldar parlant de decisions preses, com si fossin les úniques possibles a prendre, més enllà de les ideologies.

Hi ha crida a la protecció dels més febles, denúncies del que en el sistema capitalista no funciona i fins i tot crides a un nou sistema més solidari i igualitari (un comunisme revisitat), amb unes eines comunitàries que ens ajudin a tirar endavant.

La Covid-19 ens ha trasbalsat, ha travessat les nostres vides i cal agafar perspectiva per analitzar el viscut. Cal repensar la societat en què vivim. Aquest llibret potser us serveix.

Maria Antònia Bogónez Aguado

La mandra. Oriol Quintana.

La mandra. Oriol Quintana. Fragmenta Editorial

Aquest llibre forma part de la sèrie “Pecats capitals”. Breu, però que ofereix en les seves pàgines moltes idees per a pensar…

Si se t’ha colat, com a tants, sigui des del cristianisme o des de l’humanisme, que la mandra és un greu defecte, que ens allunya de la perfecció, pot ser el teu llibre…

La mandra com a element de discerniment; la mandra com a ocasió per anar endins, a la contemplació; la mandra per veure quines obligacions que sentim nostres són fictícies…

Un cant a incloure la mandra en la nostra existència com a element de salut i de la nostra natura, que cal que integrem, acceptem, aprenguem fins i tot a gaudir.

Benvinguda, mandra! Fes-me viure des de la meva realitat humana, vulnerable, capaç de gaudir també de les estones amb tu!

Maria Antònia Bogónez Aguado

I uns quants llibres – Recomanacions d’estiu

Hannah Arendt: Llibertat política i totalitarisme. Per Fina Birulés. Gedisa editorial. Col. Pensament polític postfundacional. Barcelona, 2019.

Hannah Arendt em va envoltant des de fa uns anys: la pel·lícula tan recomanable de la Margarethe von Trotta de 2012 o el seu carrer a Berlin a tocar del colpidor memorial de l’holocaust. Però sobretot és el tema de la banalitat del mal que em va perseguint quan llegeixo diaris, miro les notícies o sento comentaris (o se’m colen a mi mateixa) que blanquegen (com diríem avui) el mal que actua en el món.

Aquest llibre breu de la Fina Birulés és una magnífica introducció a un altre dels temes de la filòsofa Arendt: els totalitarismes… Ens va conduint suaument per conceptes com “xoc de la realitat”, uniformització, el terror (l’essència del règim totalitari), els camps de concentració, l’eliminació de la discrepància entre legalitat i justícia, l’adoctrinament, la fina línia entre executor i víctimes, les delacions, el control permanent, l’aïllament, “l’assassinat de la persona moral en l’home”, la mentida totalitària que fa que assumptes fal·laços es puguin convertir en veritats… i tants d’altres.

Una bona introducció per entomar Els orígens del totalitarisme o Eichmann a Jerusalem: un estudi sobre la banalitat del mal.

I la sensació al llarg de tota la lectura que alguns mecanismes que van dur al totalitarisme es van filtrant en els nostres estats del nord suposadament democràtics: “fake news” que porten a criminalitzar persones migrades, despersonalització, “fatiga de la solidaritat” que diu el darrer informe Foessa, desmobilització…

Que mantinguem l’esperança i la capacitat per no deixar de lluitar pels drets humans i la dignitat… Ens hi van les vides, ens hi va la Vida!

M. Antònia Bogónez Aguado

Marina Garcés. Ciutat Princesa.

Recomanacions per airejar l’estiu

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Galàxia Gutenberg, 2018 (249 pàgines)

És un bon llibre per a l’estiu. No pas per ser lleuger o intranscendent, sinó perquè requereix una lectura sense presses, disfrutant d’un text molt ben escrit en què sovint tens necessitat de rellegir un paràgraf amb la intenció de captar-ne i esprémer la idea essencial.

Barrejar política, filosofia i part de la historia no publicada dels moviments socials a la Barcelona dels darrers vint anys és complicat. Marina Garcés ens ho fa entenedor des de l’anàlisi que ens porta del jo al nosaltres, i dona valor al compromís personal en allò que ens fa moure, avançar, no conformant-nos amb els retrocessos inevitables. Això sí, sense deixar al tinter la crítica necessària a segons quines formes de treball col·lectiu i els seus lideratges.

I com a rerefons la transformació de Barcelona, des del moviment okupa i antiglobalització de la Barcelona post-olímpica fins a l’1 d’octubre, passant pel “No a la guerra”, el 15-M, la PAH, la gentrificació dels barris afectats per “l’èxit de la marca Barcelona” i el turisme de masses, i acabant per una anàlisi –més enllà de l’independentisme– dels dies convulsos de setembre i octubre del 2017…

En tot cas en el llibre hi ha una recomanació contínua sobre com fer incidir aquest jo en el nosaltres. En un paràgraf planteja la pregunta “…Com sostenir, doncs, una vida compromesa?… insistint i persistint sense deixar-se atrapar… Qui només es proposa aguantar, acaba fent-se de pedra o trencant-se. Massa sovint les vides compromeses acaben sent vides dogmàtiques o vides cremades. I de les vides cremades se’n deriven les pitjors reaccions: el cinisme, l’amargor, l’egoisme, el ressentiment.”

Per tant, ni estavellar-nos en l’onada, ni surfejar l’onada. Ser l’onada, que entra i surt…

Albert Farriol

Temps de nostàlgia

Moltes persones a qui pregunto, que han viscut la major part de la seva vida en el segle XX, confessen que se senten més del segle passat que de l’actual. Té això algun significat? La pregunta, que escorcolla el fons identitari, rebel·la tal vegada una certa nostàlgia. No m’interessa tant el sentiment individual com la nostàlgia com a símptoma de la nostra era. “El futur s’ha transformat i ha deixat de ser l’hàbitat natural de les esperances i de les més legítimes expectatives per convertir-se en un escenari de malson”, diu Zigmunt Bauman (Retrotopia, 2017) en una mena de sentència definitiva sobre el progrés com a promesa fallida de la modernitat. És clar que els postmoderns ja ens havien advertit, desmentint les utopies que assenyalaven el progrés com a horitzó de la veritat (Lyotard). I els més agosarats, fins i tot, assenyalant l’assoliment ja en el present de l’estadi definitiu de la història, en referència a l’orgia del consum i del benestar. Per a Marina Garcés, en el seu recent assaig Il·lustració radical, la crisi actual ha posat de manifest que ja no es tracta del present etern de l’hiperconsum, perquè tot s’acaba: el treball, els recursos, s’extingeixen els ecosistemes… sinó del present de la condemna, que ella anomena Condició pòstuma. Ha renunciat l’home definitivament al futur?

La catedràtica de literatures eslaves Svetlana Boym descriu els paisatges de l’enyor al tornar a la seva Leningrad – Sant Petersburg natal, en la seva obra principal The future of nostalgia traduït al castellà El futuro de la nostalgia (2015). Les imatges de la pàtria natal que sovint construïm per fugir voluntàriament (o involuntàriament) d’un món en el qual ja no ens reconeixem més que com a supervivents d’una altra època, perquè no és el nostre, són inevitablement tan atractives com tramposes. Potser són uns paisatges kitsch des d’una mirada retrospectiva, desafecta. Però la càrrega seductora que imanta l’home, atrapant-lo en un camp de forces emocionals que l’atrau de retorn a la llar; a una llar que no ha existit mai o bé que ha deixat d’existir per sempre més; a un passat construït d’il·lusions perdudes i fantasies idíl·liques, és una trampa del sentiment. Boym diu que la promesa de reconstruir la llar ideal (on s’assenten actualment algunes ideologies dominants) és una temptació a renunciar al pensament crític en favor de la vinculació emocional. “El perill és confondre la llar real amb la imaginada. Pot arribar a crear una pàtria fantasma per la qual s’està disposat a matar o a morir”, sentencia! La nostàlgia com a segrest emocional estaria alimentant avui populismes de salvació més que adeptes a l’aventura humana de la globalització, la complexitat i la necessitat imperiosa de canviar-ho tot!

Salvador Clarós

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avui la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

La prosa de la vida. Joan-Carles Mèlich.

La prosa de la vida (Fragments filosòfics II). Joan-Carles Mèlich.Fragmenta Editorial

En aquests temps que sembla que costa trobar bones notícies en els diaris, una en El Periódico del 10 de novembre em va omplir d’esperança. “La Filosofia està de moda” comentava l’augment d’alumnes universitaris i la venda de llibres d’aquesta temàtica. Alguns professors de filosofia catalans figuren ens són coneguts al gran públic: Josep Maria Esquirol, Marina Garcés o Joan-Carles Mèlich.

I em volia referir al darrer llibre d’aquest pensador, professor de filosofia de l’educació i que ha treballat temes com el mal després d’Auschwitz o la compassió. I ara ha publicat el segon dels llibres del que vol que sigui trilogia, “Fragments filosòfics”. Sota el títol “La prosa de la vida” breus pensaments (sovint a partir de textos que mostren la seva àmplia cultura i formació, pròpia d’un lector infatigable) ens van fent reflexionar, ens interpel·len de temes com la vida, la mort, el dolor, els altres, l’educació, Déu…

Joan-Carles Mèlich sempre m’obre portes i em convida a parar i pensar. No és poc!

Maria Antònia Bogónez Aguado