Els joves, objectiu polític

Una militant de l’ACO de l’Hospitalet de Llobregat em comenta que fa uns dies, en una manifestació contra el judici als polítics engarjolats, es trobà un jove que coneix molt bé, de 16 anys, que li manifestà que pertanyia als CDR i que havia participat en algunes de les accions d’aquests grups.

Ella l’interpel·là: “Però de manera pacífica, oi?”. Ell li respon: “Per aconseguir la República cal emprar la violència, perquè per mitjans pacífics ja es veu que no s’aconsegueix res”. Ella restà astorada, atès que aquest xicot té una orientació cristiana, i li va rebatre amb el clàssic argument pacifista que, justament, amb la violència no se soluciona res.

Un altre amic, que coneix molt bé els entrellats de la política estatal, ens explicà l’estratègia que està utilitzant un partit d’extrema dreta estatal per captar els joves: missatge molt simple, que doni “identitat”, visceral (res de racionalitat), amb signes (bandera) i frases curtes per aconseguir una “España” com cal. Tot molt estudiat i calculat (psicologia i sociologia) i que està donant un “alt rendiment” electoral: les empreses especialitzades que es dediquen a “crear opinió” en saben molt, ja que els està funcionant mundialment (des de Rússia a Brasil, passant per Hongria o Itàlia). Els arguments són sempre els mateixos: “això (la democràcia) no funciona”, “tot està corcat”, cal “foc nou”, “vosaltres sou els protagonistes d’aquest futur, que és vostre”.

Em sorgeixen preguntes (què caldria fer?, com? des d’on?) que, suposo, vosaltres també us feu.

Em preocupen aquests fenòmens, sobretot pensant en les diverses conteses electorals que tenim “a tocar” i en els joves que no han votat mai, per l’edat o perquè no els ha interessat mai la política: perfecta “carn de canó”.

Jesús Lanao

El judici

Em diu un amic, en relació amb el rerefons socioeconòmic de la crisi que explicaria el gran desori actual, que potser sigui veritat que estem en ple procés schumpeterià de “destrucció creativa”. Segons Schumpeter, en la teoria dels cicles del capitalisme, un cop destruït el vell paradigma i superat el parèntesi de la recessió econòmica, les innovacions tecnològiques albiren una nova fase de creixement i de prosperitat. Però la fase creativa triga massa i no sembla aparèixer a l’horitzó (observa impacient el meu amic). I remata: potser té raó Gramsci “El vell món mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. Gramsci es referia al feixisme, que és l’expressió més radical i dramàtica dels populismes del seu temps. El meu amic ha fet una precisa i emotiva descripció de l’actualitat. Efectivament, entre el vell i el nou món hi ha una eternitat: el present. Indefinida, incommensurable, habitada per monstres que son les nostres ignoràncies, pors i impotències.

Per això en aquest judici que es retransmet i comenta en públic i en directe, el que es jutja transcendeix simbòlicament més enllà de 12 encausats, i abasta tot un poble, unes idees, la mateixa democràcia (d’aquí l’embolic en l’ordre dels termes presos i polítics). Fins a l’extrem que alguns esperen fundar sobre una sentència un nou règim, ja sigui en forma de república independent, d’involució centralista per altres, de refundació democràtica, d’abolició de preteses romanències franquistes, d’una nova Europa. És a dir una alternativa a un món que s’ha quedat sense alternatives. Els monstres habiten tot el continent i més enllà. Mentre a França bull la ràbia incontinguda dels armilles grogues, els ciutadans britànics fa temps que aguanten la respiració davant la descomposició orgànica del Brexit. I podríem continuar perquè el caos s’apodera cada dia que passa d’aliances populistes a Itàlia, a Espanya, a Catalunya…

El filòsof de la modernitat líquida sembla reescriure Marx i Engels: “Un fantasma recorre Europa: el fantasma de l’absència d’alternatives” (Bauman Z, i Donskis L; Maldad líquida: vivir sin alternativas). Però en realitat interpreta Gramsci. El nou món encara no arriba… i en aquest buit, en l’orfenesa d’alternatives, hom fabrica relats –que són reaccions sobiranistes a la globalització– d’una terra promesa en què emocionalment s’han instal·lat molts catalans i molts europeus. Aquesta terra que regalima llet i mel existiria des de sempre, però ens fou arrabassada. Per uns es diu república catalana, per altres democràcia, per altres socialisme, Europa… Vet aquí el sentiment de pèrdua, de despossessió. Daniele Giglioli diu que la ideologia victimista és avui la primera disfressa de les raons dels forts. “En la víctima se articulan carencia y reividicación, debilidad y pretensión, deseo de tener y deseo de ser” (Giglioli, Crítica de la víctima, Herder). Com a víctimes assolim una identitat: no som el que fem, sinó el que hem sofert, el que podem perdre, allò que ens han arrabassat. Adquirim un lloc al món dins el desori. Per si no fos poca l’ambigüitat en el criteri d’allò que és just o injust –explica Giglioli– qui està amb la víctima no s’equivoca mai. Per això en aquest procés, en aquest judici, tothom va de víctima. La víctima és irresponsable, no respon de res (el mal l’han fet els altres) no té necessitat de justificar-se: és el somni de qualsevol tipus de poder.

El judici ara omnipresent és una fase del procés que a Catalunya ha portat en els darrers anys a expressar la manca d’alternatives. Però el rerefons material del desconcert polític, per situar-lo en un marc referencial ampli, té més a veure amb la guerra tecnològica que vol guanyar la Xina, amb l’expansió demogràfica d’Àfrica, el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats de les dones, la incerta evolució de la indústria de l’automòbil, la recomposició del mapa energètic mundial i el nou proletariat digital, entre altres. El moment és únic i apassionant. Dues revolucions en curs, la digital i l’energètica ens canvien de soca-rel. Els efectes tenen calat. Alliberen monstres mentre el nou món triga a arribar…

I cal construir-lo des de la política, és a dir l’acord, més que no pas fiar-lo a un veredicte que serà irrellevant, que no farà sinó reafirmar cada u en les seves veritats, en lloc de cercar veritats compartides. En la ficció del relat no hi ha judicis ni veredictes que determinin res. Cada u el llegeix a conveniència esquivant la difícil semàntica dels actes i les seves catalogacions (que si hi ha rebel·lió o no) per una més abastable lírica de les sensacions, on com en aquells Doce hombres sin piedad de Reginal Rose, el judici popular vomita prejudicis, estigmes culturals, pors personals, complicitats col·lectives, i ignoràncies pròpies de la condició humana. I res no garanteix tampoc que l’alt tribunal, el consell d’experts, n’estigui exempt. Així és de fràgil la realitat! I així de fràgil la democràcia en absència d’alternatives. Ningú busca la veritat metalògica sinó el vistiplau de la multitud fent ostentació de la debilitat en lloc de la proposta.

Salvador Clarós i Ferret

El sepulcre era blanc per fora

Per parar els peus a l’extrema dreta

Oficialment el feixisme i la ultradreta ja han ensenyat la poteta. Què cal fer?… Crec que res més que el que s’està fent des que vivim en democràcia, això sí, amb més intensitat, diligència i si cal amb una mica de mala llet. Cap fred i prou de flagel·lar-nos… que això dels flagells i cilicis no són gaire pràctics. No hem de plantejar-nos com hem de ser més antifeixistes, sinó com ser més nosaltres. En el fons el feixisme es reforça en tant que aconsegueix apoderar-se del relat i presentar-se com a salvador en solitari de conceptes ampul·losos: pàtria, família, identitats en perill… L’atac directe el desitgen i el busquen testosterònicament.

L’entrada a la política institucional dels partits d’ultradreta ha sigut -diuen- una sorpresa. Bé, és que potser ara ens hem adonat que el sepulcre era blanc per fora i per dintre ben podrit. La ultradreta i el feixisme no s’ha creat de nou ni arriba de cop. Existia, i tant si existia!…Només que ara dona la cara. Ho fa a Hongria, Polònia, Brasil com a força de govern, arribant al poder -no ho oblidem- guanyant eleccions. A Itàlia, condicionen el govern de coalició. A França i Alemanya funciona el “cordó sanitari”, però tant li fa, condicionen cada vegada més l’orientació de la política. Sembla que és aquesta darrera fórmula la que s’està imposant a Espanya. De moment a Andalusia no han guanyat les eleccions però condicionaran programes i polítiques amb l’efecte multiplicador de la covardia d’altres formacions.

Crec, però, que en aquest darrer cas hi ha un fet diferencial important que ens dona avantatge: a Vox sembla que els vots li han arribat de barris de classe mitjana-alta i motivats en gran part per qüestions d’índole “moral” i d’immobilisme social i ideològic -corrupció i debilitat dels partits a banda. Conceptes com dret a l’avortament, llibertat sexual, feminisme, dret a l’autodeterminació… són perversions de quatre progres “maricones-feminazis-separatistas”. Hem anat massa lluny i toca “Reconquista” han dit des de dalt del cavall… En canvi, no sembla que les qüestions socials de dret a l’habitatge i al treball digne, per exemple, s’hagin utilitzat massa per guanyar demagògicament el vot de les classes populars. Així sembla que hi ha un coixí quantitatiu de vots –fins quan?– que encara no s’ha decantat.

Per tant, fer més i millor del que ja estem fent és la recepta. Ara està de moda parlar de valors republicans. Bé, doncs sí: més llibertat, més fraternitat, més igualtat.

Però necessitem eines. Com a mínim tres. Mitjans de comunicació que no estiguin pendents de qui mana o de qui manarà. Partits polítics valents que no estiguin pendents de les enquestes. I fonamentalment, la bona gent empoderada, responsable i solidària, de la qual tants exemples podríem trobar.

Finalment una darrera reflexió. Vegem com ha influït la qüestió religiosa a Brasil, Polònia o Itàlia. La ultradreta ha avançat de la mà d’una església catòlica conservadora majoritària -no en el cas de Brasil, on han influït més les esglésies evangèliques més conservadores encara-, centrada en l’individualisme, la negació dels valors comunitaris i amb la moral tradicional com a argamassa. Tampoc l’inefable Trump és aliè a tot això.

Així doncs, com a cristians tenim el deure d’afegir-hi una quarta eina: una Església prop de la gent, vivint els problemes de la gent, oberta a la gent, empoderant la gent, alliberant la gent i democratitzada per la bona gent.

Albert Farriol

“Ho han dit a la tele, ho han dit al whatsapp…”

Per parar els peus a l’extrema dreta

Fa uns anys, que alguna cosa hagués estat dita a la tele era un criteri d’autoritat: indubtable, només podia ser veritat… Ara la televisió ha estat substituïda pel… whatsapp!!! Terrible! Qualsevol persona pot enviar una informació i la resta de la xarxa la va escampant… Ni rastre de l’origen… I s’estén exponencialment… I va rodant i periòdicament torna a les pantalles dels nostres telèfons!

Tothom ha rebut missatges que exacerben el racisme, acusen la immigració de tots els mals, però també que desqualifiquen els polítics, exalten sentiments patriòtics (de qualsevol pàtria) denigrant els altres… La primera consigna que ens hem de fer és no reenviar res sense comprovar la seva veracitat…

Us vull presentar, per si no la coneixeu, una web, Maldito bulo, que em resulta molt pràctica per contrastar aquelles notícies que em sonen a falses: que a Holanda s’ha prohibit qualsevol forma de vel islàmic, que la gran part de pisos de la Comunitat de Madrid són per als immigrants… Té un cercador, i fins i tot es poden plantejar dubtes perquè ho esbrinin. Un exercici periodístic de rigor. I fins i tot acaba d’iniciar una secció sobre migració.

Sent obvi que no hem de passar res que no haguem verificat, hi ha un pas més que em sembla ineludible tal com estan les coses: consultar la web i enviar la informació corregida a qui ens ha adreçat l’errònia, la que deforma, la que destrueix possibilitats de convivència… I demanar-li al nostre remitent que la reenviï a tots els contactes a qui ha comunicat la falsedat, la “fake news”… Potser perdem alguna persona de la nostra xarxa… però farem possible anar, com una goteta malaia, intentant que es desmuntin mentides que treuen el pitjor de la nostra societat, que destrueixen valors de convivència, llibertat i igualtat.

Els populismes de dretes són un perill, pura demagògia… Requereixen que ens formem i desmentim en els nostres entorns les falsedats en què es basen. Ens cal ser lúcids, informats, com mai… Ja hi ha governants a països que han estat escollits per campanyes de whatsapp amb dades falses, que per més repetides que siguin, no seran verdaderes, encara que per iterades ho pugui semblar. Maldito bulo és una bona eina per fer-ho a les xarxes.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tot el que afavoreixi la humanització

Per parar els peus a l’extrema dreta

No crec que hi hagi cap fórmula màgica ni única per capgirar el creixement de l’extrema dreta. Segurament per aturar-lo cal una combinació de gestos, actituds de fons, lleis, foment del sentit de solidaritat i fraternitat humanes, foment del respecte de les diferències…, que es tradueixi en mesures que afavoreixin una societat amb menys desigualtats socials i canvis en les tendències culturals: quins valors ens mouen personalment i col·lectivament.

“Detalls” que em passen pel cap en aquest sentit, entre molts altres: lluitar contra les causes de les grans desigualtats, que les grans empreses i grans fortunes no s’escapin de pagar impostos, per exemple; que els partits i moviments d’esquerres (i les Esglésies) no amaguin el seu projecte i la seva utopia; que les persones que en formem part procurem viure’ls personalment; que les renúncies que a la brega política diària s’hagin de fer siguin ben explicades, no presentant propostes a curt termini impossibles de dur a terme; lluitar per una bona sanitat i educació públiques, perquè l’habitatge no sigui un lloc d’especulació, per una millora dels serveis socials, i reforma, agilització i modernització de l’administració de justícia; davant els recursos limitats de la Terra, fomentar la vida senzilla, fomentar la “riquesa” humana de la corresponsabilització a la vida familiar, laboral, sociocultural i política; que s’expliquin bé les mesures a prendre per lluitar contra les conseqüències del canvi climàtic; que els esforços i sacrificis més grans no es carreguin damunt els més febles…; ajudar a crear una cultura que ajudi a entendre la complexitat, a evitar els simplismes i les simplificacions, els insults, les sacralitzacions…; aprofundir en la qualitat de la democràcia; valorar les xarxes socials, i ajudar a veure’n les limitacions…

En fi tot el que afavoreixi la humanització (no acabaríem mai, m’adono que no he esmentat l’acollida) ajuda a capgirar aquest creixement de l’extrema dreta.

Josep Pascual

Parar els peus a l’extrema dreta

A les primeres pàgines d’aquest número de L’Agulla hi trobareu, sota el títol general de “Per parar els peus a l’extrema dreta”, uns quants articles, alguns de molt curts, altres de mitjanets i altres de llargs, que ofereixen reflexions, suggeriments i testimonis de l’actuació necessària que ens pertoca a tots davant l’auge de l’extrema dreta que recorre Europa i el món sencer i que acaba d’irrompre amb un rebombori notable al parlament d’Andalusia a través del partit Vox.

Ja s’han fet moltes anàlisis, i en aquesta revista també, dels perquès d’aquest auge i de què pot acabar significant. Ara, el que toca, és ser conscients de la responsabilitat que tots tenim d’actuar perquè això no continuï creixent. Cert que estem en una situació que afavoreix de moltíssimes maneres aquest creixement de la irracionalitat i la recerca de refugis suposadament segurs davant enemics que no són tals, i que hi ha una tendència creixent a no voler veure on són els veritables mals que fan la vida més difícil a tanta gent, i cert també que, per exemple, actituds com la de la Unió Europea que no és capaç de decidir-se a obrir la mà per facilitar que els europeus puguin viure més bé no ajuden gens a aturar la deriva actual. Però en tot cas, siguin com siguin les coses, i sigui el que sigui el que tinguem al davant, és responsabilitat de tots nosaltres treballar perquè la racionalitat, la justícia, la solidaritat i la dignitat puguin obrir-se pas enmig nostre.

I novament, una altra vegada, ens cal dir també que la institució eclesial hauria de ser molt més decidida i activa perquè els valors de l’Evangeli, que al capdavall són els valors de la dignitat humana, no siguin cada cop més oblidats i arraconats.