El materialisme sexual de l’Església catòlica

El cardenal Sarah, un dels personatges rellevants de la Cúria romana i un eximi representant dels sectors conservadors que s’oposen amb totes les forces a les reformes del papa Francesc, està fent durant aquests mesos una mena de tournée pel món tot repetint una conferència titulada «La família davant la ideologia de gènere», 1-mat-sexualen la qual comença dient que les dues principals amenaces que pateix el nostre món són l’Estat Islàmic i la ideologia de gènere. Seguidament s’oblida ja de l’Estat Islàmic i se centra en el tema del gènere, que és del que vol parlar. La ideologia de gènere, segons ell i segons amplis sectors de la jerarquia catòlica, pretén que la masculinitat i la feminitat, amb la complementarietat dels sexes, la paternitat i la maternitat, el matrimoni d’home i dona, la família, la tasca educativa dels fills, etc., són pures construccions socials elaborades durant segles per impedir la llibertat de l’individu, unes construccions que cal destruir per tots els mitjans: financers, polítics, culturals, educatius i legislatius. I a això, també segons ell, estan ara dedicats els estats, les organitzacions secretes i la mateixa ONU.

Aquesta serà, diu el cardenal, la gran i apocalíptica batalla entre el bé i el mal que viurem en els propers temps.

I jo confesso que no ho entenc. No entenc com un tema que era absolutament secundari en les preocupacions de Jesús i dels escriptors del Nou Testament, ara sembla que hagi de ser la gran preocupació catòlica. I encara entenc menys que aquesta preocupació es fonamenti en una visió tan absolutament materialista del sexe. Per a aquesta visió, el sexe, els genitals, són el que determina la situació de les persones davant la vida. Si un ha nascut amb genitals masculins, té l’obligació de ser home segons el que la biologia determina (i com més home sigui, millor, que deia el bisbe de Còrdova Demetrio Fernández). I si un ha nascut amb genitals femenins, doncs el mateix. Fins al punt que hi ha teòlegs que un consideraria intel·ligents, que d’aquí en dedueixen també la situació dins l’Església: les dones, diuen, estan cridades a tenir un paper d’hospitalitat, d’escolta als peus de Jesús, de transmissió de la fe, i no de recerca de poder com fan els homes; per això, doncs, les dones no han d’aspirar a ser capellans. Per favor, i els homes, ¿que no hem de tenir aquest paper d’hospitalitat i d’escolta? També es diu que la dona representa l’element de simbiosi que es produeix en el si matern, la humanitat global de la qual tots participem, mentre que l’home representa més l’alteritat, la independència personal, i per això representa millor el Déu que, des de fora, ve a visitar-nos. En fi.

Jo, certament, no penso que no hi hagi diferenciació entre home i dona, una diferenciació clarament donada per la biologia i que afecta tot l’ésser. O sigui que crec que la diferenciació sexual té molta importància, i que sobre això no cal fer experiments innecessaris. Però també crec que Déu no ens ha creat només com a éssers determinats biològicament, sinó que ens ha creat amb uns sentiments, unes emocions, uns instints complexos, que van més enllà de la biologia. La tendència homosexual, com la tendència transexual i qualsevol altra tendència també són obra de Déu. I resulta escandalós veure el bisbe de Còrdova abans esmentat quan va negar la confirmació a un transexual dient-li que Déu la va crear com a filla de Déu, no com a fill… Però en quina mena de Déu creu, el bisbe de Còrdova?

Aquest materialisme sexual de l’Església catòlica queda molt ben reflectit en dos aspectes concrets de la doctrina oficial sobre aquests temes. Un és la prohibició dels anticonceptius anomenats artificials, amb l’argument que cada coit ha d’estar obert a la procreació: el sexe, doncs, és només l’acte físic de la penetració de la dona per part de l’home. I l’altre element és que un criteri determinant per a la nul·litat matrimonial és quan el matrimoni no ha estat “consumat”, és a dir, quan no hi ha hagut penetració de la dona per part de l’home. Consumar el matrimoni, simplement, és això?

L’exhortació Amoris laetitia del papa Francesc obre nous camins i noves maneres d’entendre les coses. Però, la veritat, no sé si arriba a temps…

Josep Lligadas

Francesc i les estructures

El bisbe de Roma és, veritablement, una “bona noticia” vivent per a tota la humanitat: el que diu i el que fa  (el que sabem i allò que no apareix públicament, tant a nivell intern com de gestions internacionals) té un impacte important en creients i no creients. Un nou “aire” fresc (vent de l’Esperit) bufa sobre el món.

Tanmateix, a nivell estructural, no sembla que s’hagi aconseguit gran cosa. No solament els que, dins el búnker de la Cúria i del Vaticà, li continuen fent la guitza, sinó a nivell ideològic i jurídic  Cal tenir en compte que la gran majoria de l’establishment eclesiàstic continua essent el mateix: bisbes, congregacions romanes, etc. I també, òbviament, el Codi de Dret Canònic que, es vulgui o no, continua vigent. I ja sabem que dos pilars fonamentals en una col·lectivitat són l’econòmic i el jurídic.papa-colorL’apel·lació a la consciència personal i atenció als casos concrets és un avenç important, però els principis teològics i morals no han canviat. Per posar un exemple: el cas de divorciats o separats, que viuen amb una altra parella. Oficialment, no poden participar del sagrament de l’Eucaristia i, per tant, la comunitat que ho accepta està en fals (trencant la comunió eclesial…). Això crea preocupació i malestar no solament en els directament afectats sinó en la dita comunitat  (pensem en parròquies o pobles on tothom es coneix…).

És evident que la vida va pel davant de les lleis i les estructures i que els canvis han vingut per la pressió dels de baix: drets de les dones, lluites contra lleis racistes, etc. Però, justament, fins que no se n’ha assolit el seu reconeixement jurídic allò era il·legal o molt difícil d’assolir.

¿Com es poden transformar les estructures eclesials (verticals, dominades per una “elit d’escollits”)? Serà possible un “Vaticà III”, que afronti els problemes actuals de molts creients i de les nostres societats sense prejudicis dogmàtics i morals, i que no quedi  neutralitzat pels poders fàctics, com va passar amb el Vaticà II? Podrem esdevenir, de debò la comunitat de germans alternativa que Jesús volia i predicava?

Penso, sincerament, que l’objectiu és molt difícil car es tracta d’un problema estructural, que es justifica teòricament (teològicament) amb textos del Nou Testament. A més, la correlació de forces dins l’Església està molt decantada vers els grups i comunitats més o menys conservadors; les altres (més avançades) van fent, seguint la seva consciència col·lectiva.

Tant de bo que l’Esperit bufi ben fort i s’emporti tota la carcassa que emmascara el veritable Missatge, tot canviant els cors de tots (començant pels qui tenen el poder real dins l’església).

Jesús Lanao

En família cap al nord

Hi ha una expressió catalana, “perdre el nord”, que fa referència a no saber massa cap on vas. No és el cas de la nostra família quan vàrem decidir venir a Noruega, però si que camí cap al nord, anem trobant la riquesa i pobresa d’una experiència d’immigrants.

Tot va començar el gener 2015 quan a la IMG_9414meva parella li va sorgir la possibilitat de treballar durant un any a Trondheim, al cor de Noruega. Tenim tres fills preadolescents i ens va semblar una oportunitat, abans no creixin més i per estudis cada u segueixi el seu camí, la possibilitat de viure com a estrangers, immigrants en un país nou amb una cultura diferent.

Així doncs, els vàrem matricular en una escola internacional on l’anglès fos la llengua vehicular, donat que del noruec no en teníem ni idea i per fer una estada temporal, podia facilitar la integració. Vàrem arribar a Noruega per etapes ja que ella s’havia d’incorporar ja al febrer. Després hi vàrem acompanyar a la nostra filla petita ja que ella disposava de plaça a primària, i això facilitaria poder entrar els dos germans a secundària. Finalment al juliol, un cop acabat el curs escolar a Catalunya, reagrupament familiar al cor dels països escandinaus.

A la latitud on ens trobem, a l’estiu hi ha moltíssimes hores de llum, de fetIMG_8045 només unes tres hores de negra nit. Això i el paisatge de boscos preciosos, va fer que ens hi trobéssim “com de vacances”. A l’agost ja comencen l’escola i amb ella, el dia a dia. Per part meva vaig intentar buscar feina ja que és un país que per a nosaltres tot és molt car, però em vaig trobar amb la dificultat de l’idioma. Aquí tothom sap anglès amb molt bon nivell, però l’idioma propi actua una mica de filtre, i vénen a dir d’alguna manera, que si t’hi vols quedar, aprèn noruec. Sí que em varen obrir les portes a la universitat on hi ha molts estrangers i la majoria de formació és en anglès, i amb això he pogut aprofitar un curs.

Ha estat un regal de creixement poder viure aquesta experiència plegats, ja que sense voler-ho, cada àpat el tema de conversa és els pros i contres d’una cultura que ens acull, amb alguns aspectes semblant a la nostra i amb d’altres ben diferents. Sortir de la zona de confort i anar a l’encontre de l’altre amb la seva diferència, les seves virtuts i les seves “manies”, ens fa qüestionar també la nostra manera d’actuar i de pensar. És extraordinàriament ric viure això amb els de casa ja que ens hem passat hores i hores parlant del millor i “pitjor” d’aquesta societat i de com, si poguéssim, agafaríem els valors d’una i altra societat i muntaríem un nou país.

IMG_7799Noruega és un país amb un nivell econòmic alt i poc atur. Les necessitats bàsiques estan cobertes, ja que la sanitat, ensenyament i cultura funcionen la mar de bé. Són prou solidaris col·lectivament però molt individualistes en allò que és el respecte a l’espai personal, a vegades fins i tot indiferència per allò que no els afecta. D’ells hem après el valor de l’honestedat i la transparència en allò que és públic. Aquí són molt respectuosos amb les creences religioses; la majoria d’ells són luterans. A Trondheim hi ha una església que està sempre oberta on serveixen un àpat calent al dia per la gent del carrer que ho necessiten. Aquesta església és al centre, on hi ha major activitat comercial, i està molt ben valorada com a parròquia.

Al juny acabarà la nostra estada com a immigrants, però de ben segur que com a família, recordarem que tots estem de pas en aquesta vida, i que tenir els ulls oberts i un cor generós, ens pot humanitzar en un món global.

Miquel Vilaró

Família i sexe: un tomb doctrinal?

L’exhortació apostòlica Amoris laetitiae (“L’alegria de l’amor”) que el papa ha publicat com a resultat dels dos sínodes sobre la família celebrats els anys 2014 i 2015 és un document llarg, on hi ha una mica de tot, i sense gaire ordre lògic.

D’entrada, però, cal destacar una cosa molt positiva: el to. I aquest to nou es nota ja des del segon paràgraf, en què valora positivament els debats que hi ha oberts sobre el tema, i deixa clar que ens trobem davant una colla de qüestions no tancades i sobre les quals caldrà anar reflexionant. I després, per a qui està al cas de les intervencions papals en les darreres èpoques, no deixa de resultar un descans veure que la matança dels Innocents per part d’Herodes li fa pensar al papa en el drama dels refugiats i no, com es feia sovint fins ara, en l’avortament massiu que suposadament els poders públics promouen…

El nucli del document, on hi ha el missatge bàsic que el papa vol transmetre, és al capítol vuitè, titulat “Acompanyar, discernir i integrar la fragilitat”. Aquí és on trobem el canvi fonamental: que, tot i mantenir la doctrina del caràcter indissoluble del matrimoni, s’afirma que d’aquesta doctrina no es poden deduir sempre les mateixes conseqüències, i que cal discernir cada situació. No diu gran cosa més. Però això que diu és determinant i és, per molt que es vulgui fer veure que no, un real tomb doctrinal sobre la qüestió, com bé s’han encarregat d’esbombar i condemnar totes les tribunes integristes.

Aquesta exhortació és un gran pas. El problema és que la doctrina de l’Església sobre aquests temes està tan endarrerida, que costarà molt arribar a posar-se realment al dia. Per exemple, sobre les relacions homosexuals el document hi passa de puntetes, i algun dia bé caldrà afrontar-les. En definitiva, caldrà continuar pressionant i també actuant. I pregant, per què no?

Sínode de la Família: un got força ple

Feia una certa gràcia llegir i comparar els titulars dels diaris al final del Sínode de la Família celebrat a Roma del 4 al 25 del passat mes d’octubre. Segons alguns d’aquests titulars, el papa havia fracassat en els seus intents d’obertura eclesial davant la força dels sectors conservadors; segons uns altres, en canvi, havia aconseguit trencar el mur dels tabús eclesials en temes com la comunió als divorciats i el tractament de l’homosexualitat; i encara, segons uns tercers, els representants de l’integrisme catòlic, aquest Sínode havia estat una estrepitosa derrota del progressisme catòlic, que no havia aconseguit cap dels seus objectius. Tot plegat, és allò del got mig ple o mig buit.auditora-al-sinodojpg-2_1024

Un Sínode és una institució creada pel papa Pau VI, que es reuneix cada tres anys, en què representants de l’episcopat mundial es reuneixen per tractar un determinat tema. La reunió és de caràcter només consultiu, i en ella els bisbes adrecen al papa les seves conclusions i recomanacions, amb les quals el papa elabora després un document en què s’indiquen les línies de treball i, si cal, les noves normatives que ell considera oportunes. Aquest Sínode sobre la Família l’havia convocat Benet XVI, bàsicament per refermar els plantejaments conservadors que l’Església catòlica havia defensat fins ara. Quan el papa Francesc va assumir el càrrec, va decidir aprofitar aquesta convocatòria per impulsar uns quants canvis de plantejament, i per a això va muntar una enquesta adreçada a les conferències episcopals, les quals podien, si ho creien oportú, recollir les aportacions de tots els fidels. I, amb aquest material, va convocar un Sínode extraordinari, que va tenir lloc l’any passat i en el qual es volia començar a reflexionar sobre els temes plantejats, per tal que, en el Sínode ordinari d’aquest octubre, es poguessin ja concretar nous plantejaments.

I què n’ha sortit de tot això? Doncs cal dir que, d’entrada, encara no sabem quines conclusions en traurà el papa de tot plegat, i què dirà en el document definitiu que ell ha d’elaborar i publicar. Cal pensar que segurament ho farà aviat, però tampoc no se sap. El que sí que sembla és que el papa no té ganes de fer trencadissa, i per això, malgrat que probablement ell tindria ganes d’anar més de pressa, intentarà treure unes conclusions i normatives que no provoquin un gran rebuig en un sector important de la jerarquia i també dels fidels catòlics.

I és que, realment, aquest Sínode ha mostrat que hi ha una part important de la jerarquia que està molt enganxada a les doctrines tradicionals –les doctrines que Joan Pau II i Benet XVI tan ardorosament van defensar– i no està gens disposada a fer nous plantejaments, més d’acord amb el que viu el món actual. Les preses de posició públiques en contra de qualsevol reforma per part d’alguns cardenals i bisbes en les vigílies del Sínode, amb un to inimaginable en època dels papes anteriors, prou que ho demostren. I és destacable que, en aquest sentit, els bisbes africans i asiàtics han estat especialment durs, amb molta incapacitat per entendre realment què passa en el món i en els seus propis països. I, en general, i com escrivia la convidada sinodal Lucceta Scarafia en un magnífic article a la revista Vida nueva del 7-13 de novembre, és destacable també el fet que a molts bisbes se’ls nota la falta de capacitat per relacionar-se amb normalitat amb la gent, i especialment amb les dones.

Però, malgrat tot això, i d’aquí el títol d’aquest article, jo crec que aquest Sínode ha obert moltes portes. Ara, temes com l’homosexualitat o el divorci ja no són tabús en l’Església. I, igual com en el Concili Vaticà II es va aprovar tímidament que algunes parts de la missa es poguessin dir en la llengua de la gent i al cap d’un any i quatre mesos el llatí havia desaparegut de les nostres celebracions, també ara, un cop oberta la porta, la ventada ja no s’aturarà. Potser no tan de pressa com voldríem, però no s’aturarà.

Josep Lligadas