Està en crisi la democràcia?

Intentant entendre el fenomen Trump i el populisme d’extrema dreta que avança per les democràcies occidentals, ensopego amb la dissecció del periodista i assagista algerià Adam Shatz: “No són els perdedors econòmics de la globalització els que van escollir Trump. És un electorat blanc que reclama una posició de domini natural sobre totes les minories”. La textualitat de les paraules escrites per Adam Shatz a Le vote blanc ou la revanche des hommes blancs (Mediapart, 10/11/2016) és colpidora: “Els electors que van portar al poder Donald Trump volen recuperar la seva posició de dominació natural. Una dominació no només econòmica, sinó també política, després d’una Casa Blanca confiscada per una família negra, i després disputada per una dona: es tracta de restaurar una representació blanca i monocultural després de l’esquinçament multicultural dels anys d’Obama”. Aquest desig o alguna cosa semblant s’ha anat apoderant també d’electors blancs a Europa, engruixint partits d’extrema dreta i aflorant dictadors en potència que disputen el poder dels Estats. Potser havíem imaginat que la societat europea culta i relativament rica no retrocediria a estadis de negació de la igualtat de drets. Menys encara en un moment com l’actual on el feminisme s’ha instal·lat almenys en les formes i la correcció política. Res no s’instal·la per sempre. Tot és provisional, també la democràcia.

L’empobriment i la pèrdua d’esperança en el futur a àmplies regions desindustrialitzades al Mid-West dels Estats Units, on ha crescut el fenomen de les morts per desesperació, o als bells paisatges socialment arrasats per l’abandó i la desesperació del rural Midi francès, que ha impulsat el moviment de les armilles grogues contra el president Macron, expliquen l’ira i la còlera retinguda. A Espanya, la desigualtat s’ha incrementat a un dels ritmes més alts del món. A la ciutat de Barcelona, segons un recent informe de Oxfam-Intermon, l’esperança de vida és de fins a onze anys més elevada entre les classes riques que les pobres. Però això no explicaria encara que la democràcia està en crisi.

La democràcia recula quan els ciutadans se senten amenaçats i desemparats perquè el sistema els ha girat la cara, i la complexitat creixent desborda fent el món completament inintel·ligible. Els valors i les veritats, que són la base referencial de la confiança i l’autoestima, han perdut vigència. Un munt de mentides apareixen com a noves veritats. I enmig de tanta confusió, i per intentar construir alguna estructura cognitiva que faci el món entenedor, els populismes fabriquen relats de conspiracions i fabulacions de suposades intromissions de forces externes, d’enemics que uns anomenen estrangers o immigrants, altres elits i poders fàctics conspiradors, altres terroristes o fanàtics invasors, etc. L’aprofitament partidista de les aspiracions de les masses indisciplinades, confuses i desesperançades, és a dir el populisme, persegueix blindar les emocions de la població amb el mantell del “nosaltres”. Perquè la política no es fa només amb idees, també es dirimeix en l’àmbit de les passions. Aquest “nosaltres” es converteix en una nova identitat construïda per exclusió del conjunt complementari, és a dir tota la resta. Desapareix la indiferència i la neutralitat. I les idees que no són pròpies son combatudes en lloc de negociades. Desapareix tota possibilitat de pacte.

La democràcia no és un camp de confrontació d’idees, de polítiques o d’arguments sinó que és genuïnament un tauler de transacció. L’essencial de la democràcia no és votar, i menys encara la seva versió més simple que és el referèndum. El santuari, per dir-ho així, de la democràcia no és l’urna sinó el parlament. En la democràcia l’única victòria és el pacte. Però per negociar cal assegurar una igualtat, no d’oportunitats sinó de condicions de partida. Això és el que han destruït els tres o quatre decennis de neoliberalisme, i que tant costarà ara de reconstruir.

Salvador Clarós

Anuncis

El que ja estem fent

Per parar els peus a l’extrema dreta

Penso que el que cal fer és seguir treballant en el que ja estem fent, en la participació en les accions alliberadores i humanitzants en les quals estem.

De fet l’extrema dreta ara senzillament la podem identificar amb més claredat, però ja hi era, i de fa temps, a dins del PP, de Ciutadans i en altres partits de caire falangista i franquista. De fet hem estat molt de temps governats a l’estat espanyol per una dreta (el PP) molt condicionada per l’extrema-dreta que hi ha dins. I els governs socialistes, poc han fet política d’esquerres, més aviat l’han feta de dretes, i observant massa a les dretes, i la por a l’extrema-dreta, que oferint un autèntic programa d’esquerres, ja que han volgut captar el centre polític, que és més de centre-dreta i de dreta (a les Espanyes), per una priorització de la política electoral. Per tant hem de continuar amb el que ja estàvem, potser amb més consciència, potser amb més intensitat, potser millorant insuficiències…

No crec gens convenient parlar-ne, ja que els podem donar més publicitat.

A Catalunya, l’extrema-dreta (PP i Ciutadans) no han governat, i les dretes (CDC, i ara PDECat, UDC, Demòcrates de Catalunya) tenen una sensibilitat antifranquista i una tradició democràtica, que els fa molt més impermeables a les extremes dretes.

Crec que des del “món de l’esquerra” ens convé abundar més en la pedagogia política, i en la política al carrer, a les places, en els moviments socials, entitats, en el tu a tu, i anar creant mes consciència política cítrica.

El feminisme està fent una tasca indispensable i importantíssima en posar fre a les cosmovisions i ideologies xenòfobes, antifeministes, racistes i homòfobes de les extremes-dretes. Cal desenvolupar al màxim el moviment feminista. També són bàsics l’ecologisme i el pacifisme com tot tipus de moviments alliberadors, entre ells d’emancipació social (moviment obrer i veïnal) i nacional (de “nació petita”).

I una feina fonamental és denunciar els fonamentalismes, fanatismes i integrismes religiosos, espirituals, que estan a la base de molts “esperits” de les extremes dretes. I en positiu ens cal promoure les versions alliberadores de les diferents tradicions religioses, espirituals i humanistes i el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, que permet descobrir i posar en valor aquestes dimensions alliberadores, i fer autocrítica i purificar els elements “tancats”, deshumanitzants, poderosos, manipulables, i manipuladors de les nostres creences, espiritualitats i ètiques. Les tradicions religioses, espirituals i humanistes de caire alliberador, poden anar esdevenint un “esperit plural” del comunisme i de l’anarquisme, en temps de precarietat i d’incertesa. Poden oferir “motor” i estimular a la transformació radical de les estructures socials injustes per afavorir als precaritzats, que som la majoria.

Quim Cervera i Duran

Connectar amb la política

Per parar els peus a l’extrema dreta

Connectar amb la política intentant discernir quins són els principals problemes sobretot per als més vulnerables; quines les millors formes; quines les dificultats d’entesa i de convivència. Per comprendre millor què passa, per definir prioritats, per actuar de forma democràtica, per compartir l’atzarosa vida per al bé comú, que tant costa enmig del soroll que ens envolta. De tant dir-m’ho a mi mateixa m’he animat a fer-ho i he acceptat de formar part d’una de les llistes per a les municipals.

Mercè Solé

Falques a tot arreu

Per parar els peus a l’extrema dreta

A finals de gener, amb motiu del dia contra la violència masclista, les dones d’ICV-EUiA de Viladecans, que és el meu poble, van decidir que calia “actuar”. I un cop decidit això, van decidir que no li donarien a la paraula actuar el sentit habitual que se li dona en aquests contextos de lluita social, sinó que li donarien un altre dels sentits que la paraula té: el teatral. I ens van convocar a una mena d’espectacle format per diverses petites actuacions, molt ben fetes, de diverses dones de la població, amb algun afegit vingut d’algun altre poble del voltant.

La cosa, ja dic, va estar molt bé. I una de les actuacions, la d’una noia que ens va fer mirar en silenci tot el procés de preparació i execució de la pintura d’una cara de dona plorant, a mi em va semblar especialment atractiu i em va donar la idea de tractar, en una secció que faig a la revista litúrgica Galilea.153, el tema de les estones en què a la missa hauríem d’estar mirant, sense fer res més: concretament, la preparació de les ofrenes i la fracció del pa.

Vaig escriure l’article per a la meva secció, però no ho vaig fer parlant només del tema directament litúrgic, sinó explicant també d’on m’havia vingut la idea. Vaig parlar, doncs, de la meva participació en un acte contra la violència masclista, cosa que donava més amenitat a l’article, i que, sobretot, mostrava –sense haver de fer cap adoctrinament– que és bo estar en aquestes coses.

Jo crec que algú que escriu, o algú que posa exemples a classe si és mestre, o algú que fa de catequista, o algú que simplement xerra amb el veí, pot col·locar amb molta facilitat, si vol i s’ho proposa, moltíssimes “falques” que mostren com a coses naturals i bones aquelles coses que, precisament, l’extrema dreta tant blasma. I això ajuda a contrarestar la ideologia que l’extrema dreta propugna.

Josep Lligadas

“Ho han dit a la tele, ho han dit al whatsapp…”

Per parar els peus a l’extrema dreta

Fa uns anys, que alguna cosa hagués estat dita a la tele era un criteri d’autoritat: indubtable, només podia ser veritat… Ara la televisió ha estat substituïda pel… whatsapp!!! Terrible! Qualsevol persona pot enviar una informació i la resta de la xarxa la va escampant… Ni rastre de l’origen… I s’estén exponencialment… I va rodant i periòdicament torna a les pantalles dels nostres telèfons!

Tothom ha rebut missatges que exacerben el racisme, acusen la immigració de tots els mals, però també que desqualifiquen els polítics, exalten sentiments patriòtics (de qualsevol pàtria) denigrant els altres… La primera consigna que ens hem de fer és no reenviar res sense comprovar la seva veracitat…

Us vull presentar, per si no la coneixeu, una web, Maldito bulo, que em resulta molt pràctica per contrastar aquelles notícies que em sonen a falses: que a Holanda s’ha prohibit qualsevol forma de vel islàmic, que la gran part de pisos de la Comunitat de Madrid són per als immigrants… Té un cercador, i fins i tot es poden plantejar dubtes perquè ho esbrinin. Un exercici periodístic de rigor. I fins i tot acaba d’iniciar una secció sobre migració.

Sent obvi que no hem de passar res que no haguem verificat, hi ha un pas més que em sembla ineludible tal com estan les coses: consultar la web i enviar la informació corregida a qui ens ha adreçat l’errònia, la que deforma, la que destrueix possibilitats de convivència… I demanar-li al nostre remitent que la reenviï a tots els contactes a qui ha comunicat la falsedat, la “fake news”… Potser perdem alguna persona de la nostra xarxa… però farem possible anar, com una goteta malaia, intentant que es desmuntin mentides que treuen el pitjor de la nostra societat, que destrueixen valors de convivència, llibertat i igualtat.

Els populismes de dretes són un perill, pura demagògia… Requereixen que ens formem i desmentim en els nostres entorns les falsedats en què es basen. Ens cal ser lúcids, informats, com mai… Ja hi ha governants a països que han estat escollits per campanyes de whatsapp amb dades falses, que per més repetides que siguin, no seran verdaderes, encara que per iterades ho pugui semblar. Maldito bulo és una bona eina per fer-ho a les xarxes.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tot el que afavoreixi la humanització

Per parar els peus a l’extrema dreta

No crec que hi hagi cap fórmula màgica ni única per capgirar el creixement de l’extrema dreta. Segurament per aturar-lo cal una combinació de gestos, actituds de fons, lleis, foment del sentit de solidaritat i fraternitat humanes, foment del respecte de les diferències…, que es tradueixi en mesures que afavoreixin una societat amb menys desigualtats socials i canvis en les tendències culturals: quins valors ens mouen personalment i col·lectivament.

“Detalls” que em passen pel cap en aquest sentit, entre molts altres: lluitar contra les causes de les grans desigualtats, que les grans empreses i grans fortunes no s’escapin de pagar impostos, per exemple; que els partits i moviments d’esquerres (i les Esglésies) no amaguin el seu projecte i la seva utopia; que les persones que en formem part procurem viure’ls personalment; que les renúncies que a la brega política diària s’hagin de fer siguin ben explicades, no presentant propostes a curt termini impossibles de dur a terme; lluitar per una bona sanitat i educació públiques, perquè l’habitatge no sigui un lloc d’especulació, per una millora dels serveis socials, i reforma, agilització i modernització de l’administració de justícia; davant els recursos limitats de la Terra, fomentar la vida senzilla, fomentar la “riquesa” humana de la corresponsabilització a la vida familiar, laboral, sociocultural i política; que s’expliquin bé les mesures a prendre per lluitar contra les conseqüències del canvi climàtic; que els esforços i sacrificis més grans no es carreguin damunt els més febles…; ajudar a crear una cultura que ajudi a entendre la complexitat, a evitar els simplismes i les simplificacions, els insults, les sacralitzacions…; aprofundir en la qualitat de la democràcia; valorar les xarxes socials, i ajudar a veure’n les limitacions…

En fi tot el que afavoreixi la humanització (no acabaríem mai, m’adono que no he esmentat l’acollida) ajuda a capgirar aquest creixement de l’extrema dreta.

Josep Pascual

Parar els peus a l’extrema dreta

A les primeres pàgines d’aquest número de L’Agulla hi trobareu, sota el títol general de “Per parar els peus a l’extrema dreta”, uns quants articles, alguns de molt curts, altres de mitjanets i altres de llargs, que ofereixen reflexions, suggeriments i testimonis de l’actuació necessària que ens pertoca a tots davant l’auge de l’extrema dreta que recorre Europa i el món sencer i que acaba d’irrompre amb un rebombori notable al parlament d’Andalusia a través del partit Vox.

Ja s’han fet moltes anàlisis, i en aquesta revista també, dels perquès d’aquest auge i de què pot acabar significant. Ara, el que toca, és ser conscients de la responsabilitat que tots tenim d’actuar perquè això no continuï creixent. Cert que estem en una situació que afavoreix de moltíssimes maneres aquest creixement de la irracionalitat i la recerca de refugis suposadament segurs davant enemics que no són tals, i que hi ha una tendència creixent a no voler veure on són els veritables mals que fan la vida més difícil a tanta gent, i cert també que, per exemple, actituds com la de la Unió Europea que no és capaç de decidir-se a obrir la mà per facilitar que els europeus puguin viure més bé no ajuden gens a aturar la deriva actual. Però en tot cas, siguin com siguin les coses, i sigui el que sigui el que tinguem al davant, és responsabilitat de tots nosaltres treballar perquè la racionalitat, la justícia, la solidaritat i la dignitat puguin obrir-se pas enmig nostre.

I novament, una altra vegada, ens cal dir també que la institució eclesial hauria de ser molt més decidida i activa perquè els valors de l’Evangeli, que al capdavall són els valors de la dignitat humana, no siguin cada cop més oblidats i arraconats.