Eclipsi de Pau?

Vivim amb tota una història catalana de la pau a les espatlles, i malgrat les 53 guerres que ara cuegen per tot el món, som també conscients que ja l’any passat 37 processos de pau procuraven ser-hi «hospitals de campanya». L’anhel d’un cristià o una cristiana a Catalunya, podria ser un altre que recolzar la pau?

En canvi, tot d’una ve una guerra al nostre continent. No és pas més propera que la de Mali, per exemple. Ens veiem bombardejats per imatges extremes, com les de totes les guerres. I la llum de la pau s’esmorteeix, talment un eclipsi. Les persones que dubtaven, proclamen ara obertament el contraatac armat, i fins i tot les cristianes i pacifistes semblen dissimular el que han après sota la catifa, i acceptar resignats l’enviament d’armes… perquè si no, «què s’hi pot fer?»

En aquest breu article no parlaré de geopolítica, perquè aquesta és la temptació de la gran majoria de debats que s’han obert al respecte: «l’espectacle» de les estratègies militars fascina les societats. Tampoc puc desenvolupar-hi les causes del conflicte d’Ucraïna, encara que assumint clarament qui és l’agressor i qui l’agredit, després de dècades d’armar els països fins a les dents –tant els de l’OTAN com Rússia–, és evident que els conflictes no es volen resoldre amb el diàleg. La guerra es prepara, i la pau es prepara, depèn de nosaltres què volem per al futur.

M’interessa molt més subratllar quelcom que els cristians hem rebut: el tresor de contemplar un Déu que està contra tota guerra perquè estima cada criatura, i per tant cap guerra pot ser anomenada «justa»: és un fracàs per a la vida, per més que durant tantíssims segles i encara ara en el Catecisme de l’Església Catòlica aparegui a vegades com a «justa» (recordem que també s’hi acceptava la pena de mort fins que el 2018 el papa Francesc finalment va canviar-ho!). Aquest Déu l’hem vist en Jesús de Natzaret, i la seva vida sencera, passió i mort, parlen de pau i noviolència, a la qual fins i tot ens hi convida amb tres exemples inspiradors: l’altra galta, l’altre vestit i l’altra milla. La revelació d’una eficàcia noviolenta encaixa amb les conclusions dels pacifistes no-creients: la noviolència s’ha aplicat en centenars de conflictes internacionals, assolint el doble d’efectivitat que aplicant-hi violència, com demostren Maria Stephan i Erica Chenoweth. La pau és el camí, no és sols l’objectiu.

Per què, doncs, cristians i cristianes que avui defensem l’opció pacífica som titllats d’ingenus? «Jesús no ho faria, però què podem fer, si no?», o bé «No s’ha aplicat a gran escala, cal reservar-ho al terreny personal». Coneixem la història de la noviolència? Sense una conversió noviolenta és impossible fer de la pau un camí, perquè acceptem el discurs de que la violència pot posar punt i final a un conflicte, i això mai és veritat. Déu té tota la perspectiva de la història, i no revelaria ingenuïtats. A més de fugida i represàlia, també hi ha la noviolència. Ara bé, si es criden els bombers quan la casa està a punt d’esfondrar-se, és culpa seva que sigui ben difícil salvar-la?

Deixeu-me plantejar aquí algunes idees per al compromís per la pau: tens diners en una banca armada? Canvia’ls a banca ètica. Si no vols que amb els teus impostos Espanya segueixi sent el 7è exportador mundial d’armes, pots fer objecció fiscal. Aprèn la noviolència de la història per saber proposar alternatives eficaces a petites i grans violències, i practica la noviolència personalment o en grup. Com eduques i lideres? Amb forces de pressió o bé d’atracció? Castigues, o bé practiques justícia restaurativa? Quins espais facilites perquè expressin com se senten? Descanses mirant pel·lícules o videojocs de violència? Quina és l’última norma injusta que has desobeït? Has empoderat els vulnerables del teu entorn? Podries analitzar els noms de carrers i estàtues del teu voltant, i proposar a l’ajuntament canviar els referents per altres de no-bel·licistes? Podríem canviar el currículum educatiu perquè a més de la història de les guerres també s’hi ensenyi la història de la pau i la noviolència, amb els seus grans referents?…

I així un llarg etcètera, perquè la creativitat vers la pau no té límits. Art, símbols, accions, vides senceres que parlen de pau al voltant nostre, i fan llum arreu. Una llum que segueix brillant, malgrat els eclipsis.

Joan Morera

Jesús i el salari mínim interprofessional

Soc dels que no té massa memòria. Normalment no recordo detalls ni circumstàncies concretes. Quan algú em vol fer recordar llocs, detalls, noms, una pel·lícula… sovint acabo amb un “Oi tant!…” de compromís, per evitar el corresponent, insistent i inútil “Sí home, sí!…” de l’altra persona. Deu ser una qüestió d’economia neuronal –potser mal entesa–, i de fet la meva memòria és més de sensacions i sentiments que de detalls. Però algunes caselles de la memòria han quedat ben dibuixades.

Jo tenia set o vuit anys i era el segon dilluns del mes de maig. No ho recordo que fos dilluns ni que fos el segon de maig, ho dedueixo. Solet de matí de primavera d’un dia laborable anant amb els pares per la Plaça Urquinaona de Barcelona: només podria ser el segon dilluns de maig que és festa a Sabadell, l’Aplec de la Salut, i laborable a la capital. Vaig sentir el pare comentar amb la mare: … Quina vergonya! i després d’insistir una mica, em van explicar que tota aquella gent –a peu dret fent grup o asseguts a la vorera– era gent sense feina que esperaven que passés un encarregat d’obra i els contractés per la resta del dia. Ja son les deu i ja només els queda mitja jornada, va dir el pare.

Saltant a l’altre casella –com si fos el joc de l’oca– em trobo en algun diumenge de la segona quinzena de setembre: sant Ferriol és el dia 17 de setembre i durant molts anys, el diumenge després o abans del 17 hi havia trobada familiar, missa dominical inclosa. Sovint coincidia que es llegia la paràbola dels treballadors de la vinya (Mateu 20,1-15). La discussió sobre si era just o no que la paga fos igual per als treballadors de primera hora i els de la tarda, acostumava a allargar-se més enllà de la missa. A mi, francament, la literalitat del text no em convencia gaire: ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i ves-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu. ¿Que no puc fer el que vull amb el que és meu? De què parlem, de discrecionalitat, d’injustícia, de compassió?

Sort en tenim dels savis que ens ajuden a entendre les coses. No va ser fins que vaig llegir el llibre Jesús. Aproximació històrica (José Antonio Pagola, Claret editorial), que vaig conciliar la plaça Urquinaona, les paraules del pare i la paràbola. Pagola explica que un denari venia a ser el cost diari de mantenir una família a les contrades agrícoles de Judea. I els donà un denari a tots. Un denari. El just per menjar un dia.

A l’entendre-ho, vaig anar a parar a una altra casella de la memòria: la del dia en què vaig quedar marcat per la frase …a cadascú segons la seva necessitat, que és més que un bon eslògan marxista.

I ara, que parlem de Reforma Laboral i de recuperar drets sindicals i dels treballadors, penso que Jesús va començar a parlar del Salari Mínim Interprofessional i de la Renda Bàsica Universal, abans que ningú. A veure si la dreta missaire se n’adona…

Albert Farriol

La gran patacada

Pum!!! Pam!!!! Plof!!!!! Patapam!!!!!!… Que em maten aquestes ximpletes!

Les gosses van estirar en la mateixa direcció per encalçar un gat i com que van lligades a l’scooter, el van tombar i jo vaig sortir volant i vaig aterrar de cap.

Quin mal! Què em menjo el carrer! Tot va quedar escampat per terra, van fer saltar la càmera d’una roda i jo que no sabia si hi era tota del cop tan bèstia.

Feia mal, que no em podia moure. Vaig començar a cridar demanant ajuda. Cridava i cridava però cap veí va sortir. Era l’hora de dinar i estava al mig del carrer.

Va pujar una furgoneta per l’altre carrer i veig que fa marxa enrere i enfila cap a mi.

En baixa un jove hispà oferint-se per ajudar-me. Com que sol no podia amb mi va anar a trobar un xicot que repartia propaganda a les bústies. Amb molt de compte em van aixecar de terra, em van asseure a l’scooter, ho van aplegar tot i amb una roda de menys em van dur fins a casa.

Un cop al pati de casa i després de regraciar-los una vegada i una altra, els vaig dir que ja podia pel meu compte. Ells volien trucar o dur-me a urgències. En caure de cap, la cara s’inflava i es feia morada per moments i estaven espantats per mi, però finalment van marxar, no gaire convençuts.

La broma m’ha costat un mes de llit, però ara vaig fent a poc a poc, amb l’ ajut d’amics i amigues del poble.

Bé, això no és una anècdota, és una història de vida que em mostra la mà de Déu. I em recorda la paràbola del bon samarità feta carn.

Els podia “comprometre” els veïns que no van ajudar, a més era l’hora de dinar, però un hispà estranger que passava més lluny, em va veure, va girar cua, va buscar ajuda i em van deixar sana(??) i estàlvia a casa. Són els que van fer bé al proïsme, segons les ensenyances de Jesús de Natzaret.

Em permeto de compartir amb tots i totes vosaltres aquesta experiència de l’amor de Déu, no pels mèrits, que en tinc poquets. Gairebé me n’oblido. Això va passar Dilluns Sant, és a dir que la Setmana Santa sí que va ser de Passió, però ara estem en temps de Pasqua de Resurrecció esperant l’Esperit Sant.

Bona Pasqua a tots i totes.

Lluïsa Carbajo

Lectures en el mes de la dona, abans de Sant Jordi – Mujeres amigas de Jesús

Mujeres amigas de Jesús. Carmen Sara Floriano i il·lustracions d’Ana Varela. Edelvives

Aquest llibre és fruit d’un projecte del grup Dones i Teologia de Saragossa, que celebren els seus 25 anys de vida. Està format per tres llibres en un estoig preciós. Il·lustracions alegres i cuidades i els relats de sis dones dels evangelis explicades per a criatures de 8 a 10 anys… Les dones que acompanyaven Jesús i formaven part de la seva comunitat, la samaritana, la viuda pobra, la dona siriofenícia, les germanes Marta i Maria, i Maria Magdalena.

Pot ser un gran regal per a una primera comunió. Però és una lectura estupenda per a qualsevol de nosaltres: què millor que llegir els relats evangelis amb mirada d’infants?

Maria Antònia Bogónez Aguado

De franc?

La natura sempre ofereix, sempre dona i també accepta. El seu agraïment, sempre és gratuït. És bonic veure el treball de la persona com aquell qui diu, escrit a la terra ben conreada. És un senyal de responsabilitat i de bons sentiments. Una expressió, la gratuïtat, que el bisbe Jaume Camprodon i Rovira sovint l’emprava i la comentava. És veritat que alguna vegada, les persones en fan un mal ús de la gratuïtat i surten aquelles expressions de: T’ho han donat de franc? No deu valer gaire o al revés, sí que han estat generosos…

En el nostre temps, costa veure actituds de fer coses gratuïtament. I si ho expliques, també solen haver-hi reaccions de tota mena, positives i negatives.
En l’Evangeli, que és una bona guia per viure i per conviure, sovint hi ha exemples de gratuïtat. La mateixa vida de Jesús és d’una gratuïtat exemplar.

Ignasi Forcano Isern

Tot un contrast

Els passats dies 10 i 11 de juliol vaig ser a Montserrat a celebrar Sant Benet. I una de les coses que vaig fer va ser dedicar un parell d’hores a llegir d’una tirada, sense fer cas de subtítols ni de notes, l’evangeli de Marc, tal com, per cert, recomano en una altra pàgina d’aquesta mateixa revista.

I el cas és que, a mitja lectura, mentre anava entrant dins la vida d’aquell Jesús que s’estava amb la gent senzilla, que es preocupava del que els passava, que vivia més o menys com ells, i que els parlava de la bona nova de l’amor de Déu i de la nova manera de viure que Déu els proposava, em van venir al cap, no sé per què, les imatges de la recent creació cardenalícia a Roma, amb els seus vestits diferenciats per a cada ocasió, amb els seus estranys protocols, amb la seva sensació d’immensa llunyania. Costa d’imaginar que això vingui d’allò.

Jo, certament, no dubto en absolut que el papa Francesc i el cardenal Omella se senten molt estretament vinculats al Jesús de què ens parla Marc. Però noi, si canviessin unes quantes coses seria més fàcil de veure…

Josep Lligadas

Les pors i l’Evangeli

A la celebració del Perdó, abans de Nadal, a la nostra parroquià de Poblenou pors(Pineda de Mar), vàrem parlar de les pors: les que ens dominen, les que dominen als altres… i què ens diuen els evangelis. Va ser tot un exercici de reflexió compartida en què em va sorprendre com tothom es va obrir de seguida a participar. Se’ns va proposar dir les pors que tenim en veu alta, i la meva sorpresa va ser la gran quantitat de pors que van sorgir, obertament, de tots.

Vaig pensar que les pròpies vivències són les que construeixen les pors, però també n’hi ha moltes que tenen a veure amb la consciència de la nostra fragilitat. Algunes que vam enumerar van ser la por a la malaltia, a la solitud, al dolor, a perdre la feina, a la mort, a la guerra, al terrorisme, a la mort o el patiment de les persones estimades, a la immigració, al desconegut… fins i tot la por “a no morir a casa”.

I llavors vam compartir la reflexió del que ens diu l’Evangeli, que ens parla de confiança, d’actuar, de ser valents, comprometre’ns i moure’ns. Mateu 7,7: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu i Déu us obrirà, perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba; i a qui truca, li obren”. Per afrontar la por: la confiança. Tot un exercici de fe i una lliçó més de vida a l’Evangeli. Confiem… i començarem a caminar.

Maria-Josep Hernàndez