El dibuix

Montserrat Cabo

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos…

Diumenge al vespre vàrem arribar a Lesbos, al vaixell viatjaven també sis bombers de Marbella que anaven a fer el relleu a d’altres bombers andalusos que han muntat l’organització Proemaid. Fan una feina similar als de Proactiva –els socorristes catalans– però a la zona de la capital, Mitilene.

Estem a Skala Sikaminea, és un poblet encantador, molt petit amb un port també petit. Una dotzena de barques de pesca. La majoria dels patrons s’han implicat en el rescat de refugiats-nàufrags. És un lloc bonic per estiuejar però com que té la costa turca al davant només a 6 milles, és dels llocs per on intenten arribar la majoria de barques. Ara el poble està ple d’organitzacions solidàries. Hi ha Greenpeace, MSF, els de Proactiva –que fan una feina increïble– i algun grup més amb les superzodiacs. La feina que fan és detectar les barques quan deixen les aigües turques i oferir-los ajuda. Com ja sabeu han salvat molta gent. A la tardor en un sol dia de vegades arribaven més de 80 barques amb 50 persones o més a cadascuna.

Fins fa uns mesos als refugiats no els esperava ningú, s’havien d’espavilar com podien, amb la roba mullada moltes vegades, comprar menjar o el que fos, i anar a peu o com podien fins a Mitilene… a 70 km! Ara hi ha dos campaments d’acollida, el de Lighthouse, amb gent de diverses nacionalitats i que és on som nosaltres, i el de Platanos, organitzat per un grup anarquista grec. Al campament d’acollida els refugiats només s’hi estan unes hores o màxim una nit. Hi ha tendes per posar-se roba seca, tendes per descansar, wc i lavabo per rentar-se mínimament. També se´ls dóna te, cafè i sopa i altres coses per menjar. Al cap d’unes hores, ja refets els porten a un campament distribuïdor que està a prop i després en autobusos als afores de Mitilene, a un centre policial / campament que es diu Moria, un antic campament militar. Les filferrades que encara hi ha li donen un aire de camp de concentració. Aquí és on formalitzen el registre i la demanda d’asil.

Les institucions gregues i europees tenen la voluntat que tot estigui reglamentat. Les organitzacions independents de voluntaris, el grups llibertaris grecs, altres moviments socials i la gent civil fan nosa, i volen posar-ho tot sota el control policial o de les grans organitzacions humanitàries com Oxfam, ACNUR i similars. No se’n recorden de quan només hi havia la gent dels pobles i els voluntaris. Per aquest motiu el dissabte hi va haver una manifestació a Mitilene dels voluntaris denunciant aquesta iniciativa i a més exigint que el registre dels refugiats es faci a Turquia i així puguin arribar a Grècia com qualsevol persona, pagant els 20 euros del ferri i no extorsionats per la màfia ni jugant-se la vida travessant el mar pagant 1.000 o 1.500 euros per persona i viatjar en aquests “dinguis” que s’enfonsen sols.

Els voluntaris més bregats s’estan plantejant anar cap a la frontera de Grècia amb Macedònia que és on hi comencen a haver moltes dificultats. Al cantó turc la situació tampoc és millor ja que no hi ha ningú que atengui als naufragis –els darrers enfonsaments han passat a la costa turca– fins que no hi ha remei. I no cal parlar de les necessàries complicitats de la policia turca amb les màfies, fent la vista grossa per deixar marxar les barques en pèssimes condicions.

Des de dissabte no arriba cap barca. Continuem fent guàrdies i esperant. Penso en el darrer grup que hem ajudat. Joves amb preguntes ingènues: “Per on es va a Alemanya?”… Se’ls veia contents. Un cop secs i canviats, la majoria han tret els seus mòbils per fer-se  amb Turquia al darrere i trucar a les famílies –suposo– dient que han arribat bé. Gent amb més futur que passat, al contrari d’alguns homes grans més abatuts; persones amb més passat que futur i que saben que ho han deixat tot i segurament no tornaran mai més a casa seva… I els infants… aquelles criatures que van tardar ben poc a organitzar els seus jocs, a riure i a córrer…

Jordi Altarriba
Skala Sikaminea, Lesbos
Primera quinzena de febrer del 2016
http://www.lighthouserelief.org/

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós

La crisi dels refugiats: una interpel·lació

Des de fa uns mesos les imatges als mitjans de comunicació han posat sobre la taula una realitat que fins ara ignoràvem, no volíem conèixer o havíem oblidat.

La guerra a Síria que ha provocat el desplaçament de milions de persones, ha posat la situació dels refugiats en primer pla i ens ha fet tornar la consciència. Només a Turquia més de dos milions de persones hi han buscat refugi. Al Líban, un país de la mida com Catalunya i de cinc milions d’habitants ha rebut més d’un milió de refugiats. En canvi a Europa els hi posem tanques.

Ara Europa parla de reubicar 160.000 persones i sembla que a l’Estat espanyol n’hi arribaran prop de 15.000. Una realitat molt petita per a la magnitud de la tragèdia. Un pobre acolliment i enmig de fortes discussions entre els estats europeus.

El ferri règim europeu contra la immigració de residència administrativa irregular ha portat al tancament sistemàtic de fronteres, els controls i el bloqueig a les persones que fugen per sol·licitar asil comporta una greu vulneració de les lleis d’asil i dels tractats internacionals. Ja no és només que es vulneri una norma de solidaritat i d’ètica d’ajut, és que s’estan incomplint les lleis, pels mateixos estats que sempre defensen que s’han de complir les lleis i la legalitat vigent.

Cal complir amb la Convenció de Ginebra sobre Refugiats i obrir i habilitar vies perquè qui fuig de la mort tingui un lloc on anar. Reconèixer la situació de refugiat significa que es presenti una sol·licitud, que es tramiti, que es doni suport legal, assessorament, assistència psicològica, allotjament i menjar.

Diuen que sempre que hi ha una crisi tenim una oportunitat. El moment actual ens ha de portar diferents reflexions i actuacions:

1. Ens ha de servir per reforçar des de la societat civil la capacitat de mobilització i de pressió als qui tenen les responsabilitats de Govern per fer les actuacions necessàries per tal d’acollir a les persones que estan fugint d’una situació extrema.

2. Ens ha de servir també perquè els països del Nord complim amb la Convenció de Ginebra donant suport als demandants d’asil. I que a Europa es faci una nova política d’asil, o com a mínim compleixi les obligacions que ja té contretes, davant del fracàs actual. Que hi hagi una política comuna d’asil que traspassi la fèrria decisió sobirana dels estats membres.

3. Els estats membres són els únics competents en matèria d’asil. A l’Estat espanyol ha de canviar la filosofia establerta des dels diferents governs que hi ha hagut de denegació sistemàtica de les peticions. Hi ha d’haver una gestió més descentralitzada i cal que es doni suport i impuls a actuacions no obligatòries com el Pla de Protecció Internacional que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

4. Però des de la societat en general, cal que treballem des de la solidaritat per l’acolliment a totes les persones. Que algú fugi d’un conflicte violent o de la fam, poden ser situacions diferents, i segur que es necessita de suport psicològic qui ha viscut els horrors de la guerra. Però hem de vigilar que en una societat com la nostra que anem fent categories, no creem ciutadans de primera, de segona i de moltes més classes. Temps enrere semblava que diferenciàvem entre immigrants regulars i immigrants irregulars, com si més enllà de la situació jurídica regular, unes persones fossin més bones que les altres. Cal vigilar que no ens facin caure al parany de diferenciar entre refugiats i immigrants. Hem d’acollir a les persones i construir entre tots el país. A Catalunya van venir el 2014 prop de 118.000 persones. I ho hem fet en una situació precària però ho hem sabut fer.

5. No perdre mai la memòria històrica. A Sèrbia i a Croàcia fa 25 anys estaven en guerra i moltes persones van fugir del conflicte. Ara posen tanques a tota la línia fronterera dels seus països. Quan va acabar la guerra civil espanyola, moltes persones es van veure empeses a l’exili.

6. Cal que ens preguntem sobre les responsabilitats compartides dels conflictes. La guerra que assota Síria i Irak o els països del Centre d’Àfrica tenen una especial implicació amb els nostres països també.

7. I entre moltes altres oportunitats cal tenir present el repte del diàleg interreligiós. A Catalunya hi vivim al voltant de 7 milions i mig de persones. Més d’un milió de nacionalitat estrangera. I hi convivim persones de moltes confessions religioses diferents. És un bon moment per reforçar el coneixement i el diàleg per la pau.

En tancar l’article s’han produït els atemptats de París. Ha sortit la informació que alguns dels assassins havien entrat utilitzant la figura del refugiat. En un context com l’actual cal reforçar la seguretat, respectant l’equilibri amb els drets individuals. Però mai haurem de permetre que es pugui utilitzar aquests fets execrables per voler empetitir encara més el dret d’asil, que a més ens hem reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans. Si ho permetéssim ens haurien guanyat ells. Ens hauria guanyat la por i ens hauria guanyat les misèries.

Llorenç Olivé

Reconstruir Europa – Editorial –

L’Europa sorgida de les cendres de la II Guerra Mundial, amb una trajectòria reeixida de pau i de benestar, ha estat durant molts anys punt de referència i anhel per a països que, com el nostre, han viscut dictadures de caràcter divers, amb dèficits democràtics i desigualtats de tota mena. El discurs democràtic, políticament correcte, la riquesa que han generat els fons europeus, la normativa protectora de determinades polítiques socials o mediambientals han conviscut amb un escàs rigor a l’hora de verificar que els nous i els vells països de la Unió Europea realment fossin democràtics, transparents econòmicament i s’allunyessin de males pràctiques com la corrupció, la discriminació o la desigualtat social. Però la maquinària administrativa europea sembla que s’ha empassat uns quants camells, potser perquè l’objectiu real era la creació d’un mercat comú i liberal i potser també perquè molta gent a Europa hem abandonat drets i deures de ciutadania per passar-nos al consum compulsiu.

Els reptes que ara tenim davant exigeixen una reconstrucció d’Europa: la fractura de l’Estat del Benestar, l’atur endèmic, la precarietat laboral, la marginació dels joves, l’arribada de la immigració empesa per la fam (amb relació o no amb els països que havien estat colònies europees), la convivència entre diverses maneres d’entendre la vida, el clam dels refugiats de les guerres encobertes o no que assolen el món, els atemptats terroristes en sòl europeu… Probablement hi hauríem d’afegir la insostenibilitat del nostre estil de vida, tan depenent dels combustibles fòssils, que, més tard o més d’hora, passarà factura.

La resposta dels països europeus fa por. Sense preguntar-se per les causes dels problemes, es prenen decisions involutives de caire militar o policial i s’advoca per polítiques de rebuig, de discriminació, de retallada de drets i de llibertat d’expressió, d’estigmatització de l’estranger, en una Europa que es descobreix atemorida, insolidària i molt poc cohesionada. La proposta danesa de confiscació dels béns dels refugiats n’és una mostra.

Cal treballar molt activament des de la política per construir la fraternitat real, d’acord amb els tan lloats valors republicans (o cristians, posats a fer). Des de la complexitat i la petitesa, des del nostre entorn i amb projecció universal.

El drama dels refugiats. Europa reacciona?

2 de setembre, un article
​Quan fa un temps veia per televisió imatges aterridores dels camps de concentració nazi o de l’exili de la guerra civil espanyola, amb homes, dones i infants desemparats i desesperats, em preguntava: On eren aquells europeus, amb la desgràcia i la injustícia tan a prop, sense ajudar-los, sense mobilitzar-se? Doncs ara, anys després, la història es repeteix i milers de persones estan travessant Europa, també desemparats i desesperats, fugint de la guerra, de la mort i del patiment. Ara, aquells europeus dels anys 30 i 40 que tenien el dolor tan a prop… som nosaltres. Vergonya, perquè quan hi ha una desgràcia lluny, l’huracà tal… o el terratrèmol tal… en quatre dies hi ha mobilitzacions i es fa publicitat de campanyes de les ONG, per portar-hi ajuda o actuar sobre el terreny amb més o menys rigor. Però ara, amb aquesta realitat crua, que hem anat seguint tot l’estiu, cal fer veritable recerca per trobar alguna iniciativa clara i compromesa. Evidentment, hi ha excepcions, però encara poques.

D’entrada cal que Europa, la ciutadania, la gent, els cristians que no vulguem avergonyir-nos de dir-nos així… prenguem consciència del plany desesperat de tants i tants refugiats, els que sobreviuen i travessen Europa i els que agonitzen i moren ofegats al mar. Caldrà que actuem, i alhora, també que denunciem les causes d’aquest exili: la guerra, la venda d’armes que enriqueix els nostres països i la hipocresia dels nostres governs. Una dada: 136 empreses a Espanya implicades en la industria militar, segons el Directorio de la Industria Militar en España del Centre d’Estudis per la Pau JM Delás (Justícia i Pau).

3 de setembre, un infant mort a la platja
Precisament l’endemà de fer l’article anterior, el 3 de setembre, a totes les portades dels diaris, i després de circular per xarxes socials, surt la imatge tràgica d’un infant de 3 anys que ha mort ofegat a una platja de Turquia, estès entre l’aigua i la sorra. Pell blanca, roba occidental… la mort i el dolor no haurien de tenir color, ni origen, ni religió, però aquesta imatge podria marcar un abans i un després. Una imatge, una tragèdia, i n’hi ha milers així… Canviaran les coses? Despertarà Europa?

10 de setembre, un canvi es consolida?
Avui fa una setmana de la foto d’aquell infant. Europa sembla que va despertant. Si la gent ens movem, els polítics i les institucions es mouen. A Catalunya, el titular del diari Ara resumeix avui aquest gir que ha començat la darrera setmana: “Europa reacciona”. Els pobles i ciutats es comencen a organitzar per recollir fons per als refugiats que ja estan “en ruta” per Europa i es demana canalitzar els ajuts econòmics a través d’organitzacions que hi estan treballant. Una de les propostes destacades és fer-ho a través del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, que ja treballen sobre el terreny i estan fent un projecte específic per als refugiats. A la seva web http://www.fonscatala.org/, ja apareixen, des del dilluns 7 de setembre, números de compte per col·laborar. Els governs, en veure la població sensibilitzada, han donat xifres de possibles acollits a cada país. A Barcelona, que de seguida es va pronunciar, s’hi van afegint cada cop més ciutats i pobles. També el papa Francesc ja va demanar fa uns dies que “cada parròquia o comunitat d’Europa” acollís una família.

I avui també crida l’atenció l’editorial conjunt de 13 diaris de 13 països. “Una crida als nostres líders. La crisi dels refugiats marca el present i el futur d’Europa”, és el titular d’un text que reclama als governants ser valents i lúcids per actuar. El text, però, evita tota referència a noves accions bèl·liques que planegen París i Londres a Síria i el Pròxim Orient contra l’Estat Islàmic…

Maria-Josep Hernàndez