Coretta Scott King

“Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança, i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran.” (1Co 13,13). Aquesta és la inscripció que es llegeix a la tomba d’una vida lliurada totalment al servei de l’alliberament dels més pobres; activista pels drets civils, líder de la comunitat de color negra, cantant, escriptora, esposa de Martin Luther King. Coretta va néixer a Alabama l’abril de 1927 al si d’una família d’un nivell mitjà que li va poder proporcionar una bona formació. De joveneta ja va haver de tastar què volia dir ser negra, perquè per anar a l’escola havia de caminar 6 km. d’anada i la tornada; als negres, a causa de la segregació racial, no se’ls permetia anar a l’autobús dels alumnes blancs. Ser negra i viure en els anys de la Gran Depressió li van suposar una infància dura i sacrificada que, al costat de la discriminació, van fer d’aquella nena una dona valenta i segura d’ella mateixa, que podia enfrontar-se a qualsevol persona fos quina fos la seva raça, cultura o religió.

Llicenciada al Conservatori, va exercir de mestra de música. Ella mateixa tocava la trompeta, el piano i el violí i formava part de la coral de la seva Església Baptista. De ben jove ja va ser membre actiu de l’“Associació Nacional per al Progrés de Persones de Color” (NAACP), i d’un comitè de relacions racials. El 1953 es va casar amb l’estudiant de teologia Martin Luther King, amb qui podia compatir els mateixos ideals de justícia i llibertat. Van ser pares de dues noies i dos nois que van educar en la no violència i la desobediència civil com a forma de lluita per la igualtat. ¿Qui no coneix el fragment d’aquell discurs que va començar així: Tinc un somni que un dia aquesta nació s’alçarà i viurà el veritable significat del seu credo: “Creiem que aquestes veritats són evidents per si mateixes: que tots els homes són creats iguals”?

Aquest era també el somni de Coretta: que un dia els seus fills viurien en un país on no serien jutjats pel color de la seva pell, sinó per les seves obres. Un pensament i un desig que amarava el seu paper de mare, que va inculcar als seus fills la defensa dels drets civils; ideal que estava present en els seus discursos polítics, sempre en favor de la pau, la igualtat, de la llibertat a les escoles, a les esglésies, als grups cívics; sense deixar de col·laborar en tota la tasca pacifista del seu marit fos amb la paraula o fos amb els concerts populars, per a conscienciar i recaptar fons per la Conferència de Lideratge Cristià del Sud (S.C.I.C.). L’any 1962 va assistir, amb els representants de 17 nacions, a la Conferència de Desarmament a Ginebra, com a delegada de la Vaga de Dones per la Pau. Van viatjar a Ghana, Mèxic, l’Índia, sempre per ajudar en les lluites d’alliberament, fos polític o social, en favor de l’eradicació de la pobresa i la desigualtat.

La família va patir tota mena d’agressions racistes, que van culminar amb l’assassinat del seu marit, l’any 1968. Coretta no es va rendir, sempre va propagar la filosofia de la no violència. Va protestar repetides vegades a Washington en contra de les polítiques racistes de Sud-àfrica, fins el punt que l’any 1985 va ser arrestada, junt amb tres dels seus fills, a l’ambaixada de Sud-àfrica de Washington, on protestaven per l’apartheid. Precisament per aquesta causa va viatjar a Sud-àfrica per unir-se a les lluites de Winnie Mandela mentre el seu marit era a la presó. Més endavant en recolliria els fruits al poder estar al costat de Nelson Mandela en el seu nomenament com a primer president negre elegit democràticament a Sud-àfrica.

El 1969 va fundar el Centre per al Canvi Social No Violent, que va dirigir fins el 1995, en contra de la fam, el racisme i l’exclusió social, sempre tenint en l’horitzó el somni de la llibertat.

Aquesta lluita per la llibertat suposava també la lluita contra la pena de mort, o contra la invasió d’Irak l’any 2003. No se li va escapar el patiment de cap col·lectiu. Incansable i decidida va participar en les campanyes en favor dels drets de les dones i dels gais i lesbianes.

Va morir el mes de gener del 2006, després d’haver patit un atac cardíac que la va paralitzar de mig cos i va limitar la seva activitat política. Va ser enterrada al costat del seu marit al Centre King, d’Atlanta. Milers de persones van desfilar davant d’ella, com a homenatge pòstum, a l’Església Baptista d’Ebenezer. Va ser la primera dona que va predicar en un culte ordinari a la catedral anglicana de Sant Pau, a Londres.

D’ella es diu que va ser una dona sàvia, compassiva i amb visió; que va procurar fer del nostre món un lloc millor, deixant la seva empremta en la història universal.

Roser Solé Besteiro

Nota: Extret de Semblanzas de Mujeres Ejemplares, E. Filedner y B.Zöckler, Madrid 2017

Anuncis

Negacionistes

És inevitable avui parlar de Donald Trump, el nou president que han votat els americans, perquè a més de ser un personatge controvertit, diria que esperpèntic, indiscutiblement representa un sentiment i una actitud que celebren molts ciutadans dels EUA i d’altres llocs del món.

L’actitud desvergonyida i desafiant de Trump nega tot un conjunt de veritats incòmodes del nostre temps. Els negacionistes planten cara a la crisi sistèmica que demana canviar-ho tot, simplement ignorant-la. És una actitud refugi conseqüència de la por de perdre benestar, qualitat de vida, sobirania, llibertat… i tantes altres coses que en la cultura occidental donem per fets irreversibles. Fora de la bombolla del “benestar” el món és fred, gèlid, inhòspit, perillós… Per això ells no voldrien travessar la porta que condueix a la inseguretat i prefereixen repetir-se a si mateixos com un mantra que cal aferrar-se al passat i qualificar de bestieses tots aquests discursos apocalíptics del canvi climàtic, el final del petroli o de l’era de l’automòbil, la globalització i no sé què més… El somni americà és un mite decimonònic heretat de l’època en què els Estats Units estaven per construir.

Avui el món ha entrat en una altra era més desconstructiva, no només a Amèrica, també a Europa i a Espanya. Bufen vents de nacionalisme i antiglobalització arreu. La globalització no és una ideologia, és un fet, encara que el terme s’utilitza en sentits diversos i ambigus. El món porta una pila d’anys globalitzant-se perquè tot és cada dia més interdependent, però no per gestionar les interdependències les negarem, oi? Doncs només cal mirar el Regne Unit i el seu brèxit. Mentre s’esmicola el projecte europeu, i ja fa temps que es va enterrar el somni americà, a Catalunya hi ha neosomiadors. Ja veurem! Jo diria que aquí són pocs els que entenen que cal canviar-ho tot. La crisi en què ens hem instal·lat és la resposta del sistema quan falla la governança. Vull dir que negar les veritats és la cosa més idiota que es pot fer.

Salvador Clarós

El TTIP, la secreta amenaça

No fa gaire més d’un any i mig que hem començat a sentir a parlar del TTIP (Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversió), aquest acord de lliure comerç entre Estats Unitttips i la Unió Europea que, no obstant, s’està negociant des de febrer de 2013. Més de dos anys de foscor informativa que va destapar Greenpeace donant l’alarma. Al gener de 2015 la Comissió Europea no va tenir més remei que permetre que els eurodiputats accedissin als esborranys, no sense subscriure un compromís de confidencialitat. Els eurodiputats que han volgut fer ús del “nostre” dret a la informació –majoritàriament de l’esquerra verda i alguns socialistes– han patit restriccions d’accés a la documentació totalment injustificables, com ara no poder seleccionar la documentació, tenir prohibit fer-ne fotocòpia i fins i tot haver d’entregar el bolígraf al vigilant de la porta del read room, es a dir, el despatxet on eren tancats durant dues hores amb els papers. Dues hores i prou. Si pensem que els consultors que han treballat al costat de les multinacionals interessades tenen tota la informació, entenem el desequilibri de tracte.

El TTIP s’ha venut com l’eina indispensable per promoure el “lliure intercanvi”, que portarà creixement econòmic i, com a conseqüència indiscutible, una més gran ocupació. Es a dir, una lògica neoliberal en estat pur, que preveu mecanismes tan estrambòtics com l’ISDS: una mena de Tribunal Internacional “Privat”, que permetrà que les grans empreses puguin demanar arbitratges per a esquivar les legislacions nacionals i fins i tot denunciar els estats i reclamar indemnitzacions en cas que reglamentacions estatals perjudiquin els guanys esperats d’aquestes multinacionals.

Un dels arguments que s’ha donat a favor del TTIP, és que la reducció o eliminació dels aranzels d’importació, abaratirà els productes i per tant incrementarà el consum. Encara que fos veritat, no tindria la importància que se li vol donar, ja que en realitat s’estima que el tipus aranzelari mitjà és al voltant del 5%. El canvi real es produiria en termes de pèrdua de drets individuals i col·lectius a una banda i l’altra de l’Atlàntic. Pel que fa als europeus ens afectaria en temes com la limitació de la representació i negociació col·lectiva dels treballadors –Estats Units ha signat només 2 dels 8 convenis principals de l’OIT–, o en els estàndards de qualitat dels productes alimentaris –dit en llenguatge col·loquial, als Estats Units el que no mata engreixa. Els nord-americans també en sortirien perjudicats, ja que hi ha sectors en què la regulació és molt més severa allà que a la UE; per exemple en el sector financer o de la indústria farmacèutica.

En aquest any i mig hi ha hagut fortes mobilitzacions arreu d’Europa en contra del Tractat –a Espanya amb menys intensitat, potser perquè estem entretinguts amb la política nacional– i també a Estats Units. No sé si podem pensar que aquestes mobilitzacions hagin sigut prou influents, però en tot cas el moment baix de popularitat pel qual passen les institucions europees, els efectes que es poden esperar del Brèxit, els processos electorals que es viuran en poc temps a França, Alemanya, els Estats Units… tot plegat fa que en aquests moments aparentment s’alenteixi la negociació. I és trista la paradoxa d’haver de pensar que sort n’hi ha que personatges com Donald Trump o Marine Le Pen estan influint en aquest alentiment des de posicions ultraconservadores. I és que la classe dirigent, tota, tem que tot plegat se li giri en contra.

Mentrestant, però, és a punt de ser ratificat el CETA, un tractat similar entre Canadà i la UE que és com el germà petit del TTIP, però que ha anat avançat de manera més silenciosa. És evident que si es ratifica serà un cap de pont que podran utilitzar les transnacionals americanes només posant una delegació a Montreal.

Ara bé, tota aquesta argumentació de política i macroeconomia l’hem d’analitzar tenint en compte les nostres contradiccions individuals. Jordi Bacaria, director del Cidob, diu: “Quan l’Estat del benestar és feble o viu una crisi, els tractats comercials adquireixen llavors més importància i influència. Però és difícil entendre que l’opinió pública s’oposi al comerç quan ella mateixa és la que compra, a bon preu, productes acoblats en països diferents.”

Albert Farriol