Sociologia de les classes socials: la nova política

La història ensenya que en determinats moments s’imposa un canvi perquè hi ha una necessitat que s’apodera del conjunt de la societat. El que crea la convicció àmpliament compartida no sol ser l’aparició d’una proposta alternativa sinó la certesa general que el vell projecte s’ha esgotat. Així va ser el final de la dictadura franquista, que donà lloc a la transició democràtica, amb nous actors polítics i renovades institucions. Ara hi ha una expectativa de canvi per l’esgotament d’un llarg cicle neoliberal que ha desencadenat una gran crisi econòmica, deixant desigualtat, injustícia i corrupció.

L’aparició de nous actors polítics a les darreres cites electorals ha trencat el bipartidisme, a causa de la doble polarització entre l’eix dreta-esquerra, d’una banda, i l’eix nova-vella política, de l’altra. Ha augmentat la complexitat amb noves alternatives, sobretot a Catalunya on s’hi afegeix el sobiranisme, conformant un espai tridimensional on es combinen els eixos de coordenades: dreta-esquerra, nova-vella política, i independentisme-unionisme.

És molt significatiu el cas de Podemos, que ha posat pel davant l’estigma del canvi, amb l’apel·latiu “nou” abans que el “d’esquerra”. Encara que la ideologia es fa explícita en el discurs, Pablo Iglesias sembla fins i tot diluir-la. La raó és que Podemos s’adreça a electors que no tenen consciència de classe. A votants de classe mitjana a qui l’atur ha fet descendir en l’escala social. A famílies vingudes a menys massacrades per les retallades, els desnonaments, i a joves desanimats, sense feina. Col·lectius, en definitiva, que podríem definir Línies vermellescom de classe treballadora si no fos que no se’n senten.

Mentre que en l’esquerra marxista la classe obrera és la base sociològica i l’espai conceptual on els ciutadans esdevenen subjectes de la transformació social, el canvi de paradigma polític que opera avui no té classe social definida perquè no hi ha consciència de classe. El recel de Pablo Iglesias cap a IU, partit del qual ell mateix prové (i semblantment podem dir del grup d’Ada Colau cap a ICV i els sindicats) busca distanciament amb la dogmàtica de l’esquerra tradicional per construir un nou eix (una altra dogmàtica) que aglutini un espectre més ampli, la majoria “del 99%”. Hi ha una picada d’ull a les víctimes de les retallades amb una crítica a tot allò que és institucional (“no ens representen”), desacreditant les institucions que són part de la vella política (“la casta”). La figura que suplanta a la institució és l’assemblea, reafirmant que el poder resideix en la gent i no en els parlaments. Totes aquestes simplificacions (demagògies?) estan al servei de construir un projecte comú per a totes les classes subalternes. Ara bé, pescar vots en el calador dels descontents sense consciència de classe, li ha costat a Podemos deixar de sumar el milió, gairebé, de vots de IU, amb els quals hauria canviat radicalment l’escenari postelectoral del 20D.

L’arribada al poder polític dels nous moviments socials és la prova del nou que demostra que el canvi està en marxa i és irreversible. El repte és fidelitzar la nova identitat de classe. I per això cal doctrina (un manual de transformació del sistema). Si no es corre el risc de donar ales a aquells que simplement projecten la seva impotència amb un nihilisme autodestructiu revestit de radicalitat, que no té res de nova política sinó més aviat tot el contrari (pot ser el cas de la CUP?). Perquè el pas de l’assemblea a la constitució d’una alternativa política de poder comporta un procés de desconstrucció de formes que han impregnat caràcter al grup: 1) la necessitat d’una organicitat que força a nomenar representants per dotar-los de poder delegat; 2) l’imperatiu de la negociació que comporta pactes i renúncies; 3) l’acceptació d’una jerarquia de grup… és a dir, cal convertir-se una mica en casta.

Salvador Clarós

Anuncis

Cristians comunistes

Cristians comunistesCristians comunistes. Aportacions cristianes a l’acció política d’esquerres a Catalunya és el títol del darrer llibre de Quim Cervera, que és una reflexió sobre un recull d’històries de vida de persones cristianes compromeses a ICV, EUiA i CCOO. El llibre es va presentar el passat dimecres 16 de setembre a Can Fabra, a Sant Andreu, amb la participació d’Andreu Beneit i Oriol Carol, de l’editorial Llibres a Mida, Pau Vinyes (fill de Maria Isabel Roig, una de les dones esmentades en el llibre), José Luis Atienza (militant d’ICV a Viladecans i regidor de cultura del seu Ajuntament), Mercè Solé (membre de l’ACO), Quitty Guirao (militant també d’ICV a Mataró i membre de l’ACO) i en Quim. Força gent i molt d’interès a recuperar la història i a continuar aquesta tradició de cristians políticament compromesos a favor d’una societat més justa i igualitària.

Rosa Puig

L’esquerra i la religió. Per una política propositiva

A mitjan setembre, a Alacant, el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va insistir en que “cal derogar el Concordat amb la Santa Seu”. No és nou, això. El seu antecessor i la seva rival al congrés anterior hi coincidien. Els seus tres contrincants a les primàries, també. Tot i que no sé trobar que això sigui, com estan les coses a Espanya, cap prioritat, m’imagino algunes de les raons per les quals aquest tema apareix, recorrentment, en un país amb relacions conflictives entre el progrés i l’Església. Política i religióI amb precedents (desamortitzacions, persecució religiosa, nacionalcatolicisme…) que no han resolt res. Amb tots els seus defectes i alts i baixos, el període democràtic iniciat amb la Constitució de 1978 (amb vigència del Concordat modificat el 1976 i 1979) és el que ha permès, d’una banda, una major estabilitat a les relacions de l’Estat amb l’Església, així com a la resta de confessions, que s’han anat assimilant a les seves condicions legals, com, de l’altra, el desenvolupament de polítiques de progrés al marge del que opinin els bisbes. O en contra.

Una aproximació racional obligaria, en tot cas, a veure primer en què afecta aquest acord de rang legal i quines conseqüències tindria la seva derogació. Quant a la llibertat religiosa, quant a la situació dels ensenyants de religió (no només catòlica) així com la controvertida assignatura, quant al finançament i la fiscalitat dels programes socials, dels béns d’interès històric i de les pròpies parròquies (en molts casos, elements cohesionadors de la comunitat), quant a la validesa civil dels matrimonis canònics… I, en tot cas, decidir després.

Em temo, però, que això és massa feina i descansem en els prejudicis en els quals l’Església, segurament ajudada per  propis, tot s’ha de dir, s’enduu la palma de privilegiada, reaccionària i malèvola. No li passa tan sols al PSOE. Aquestes presses li entren en comprovar les pròpies dificultats per construir una alternativa sòlida al PP a qui, de retruc, li “regalen” l’honor de ser un partit identificat amb el cristianisme i amb polítiques més realistes en l’àmbit religiós. Cosa que els governs de González o Zapatero, o les enquestes sobre adscripció religiosa dels votants, desmentirien.

Per desgràcia, el prejudici d’un marc mental dualista (allà els banquers, els bisbes, els empresaris, els botiflers, aquí “el poble”) s’estén també en altres formacions al marge del PP. IU (aquí ICV) i Podemos, si pot ser, amb més bel·ligerància. ERC (excepte quan governava Carod), així com UPyD i Cs, in albis. Els partits nacionalistes, com es comprova ja amb els acords d’EA amb Bildu, s’hi van “contaminant”. I el PSC, depèn. Quan oblida d’on ve, i on va, comet aquests mateixos errors.

Quins errors? Sobretot, el de considerar la religió com un element a controlar i limitar, a enviar a l’espai privat (a l’odiós armari) enlloc de veure-hi una dimensió inexpugnable de l’experiència humana, individual i col·lectiva, que convé desplegar amb llibertat i amb rigor (d’aquí les classes de religió), com passa amb la resta de dimensions de la persona. I el de menystenir el rol de les organitzacions religioses que, plenes de defectes, sí -més o menys com la resta d’institucions, totes en crisi-, però peces claus en un estat mancat de xarxes sòlides de cohesió, tant en l’àmbit assistencial, com en l’educatiu, el sanitari, el cívic o el cultural.

A l’esquerra li convé tenir una política propositiva davant el fet religiós, perquè, entre d’altres coses, pot ajudar a complir uns quants dels seus objectius. Així es fan majories serioses, sòlides i eficaces sense les quals l’esquerra no deixa de ser un posat, divertit o patètic, en un saló.

Ramon Bassas és militant del PSC