Celebracions a casa

En temps de confinament, moltes famílies i petits grups han realitzat a casa o en un local, pregàries i celebracions, per seguir compartint la fe.

Aquest fet ens recorda altres èpoques, quan es van començar a “posar de moda” les misses domèstiques a les cases, a finals dels seixanta i principis del setanta. Recordo l’equip de matrimonis dels meus pares que es reunien tot fent un tema, amb una lleuger sopar, i celebraven l’Eucaristia, canviant de torn de casa per cada reunió. També les comunitats populars, grups de revisió vida de moviments d’Acció Catòlica van començar a celebrar en petit grup l’eucaristia o una pregària, o una celebració de la paraula. Eren trobades que es sentien molt viscudes, familiars, properes, participatives i en molts casos així s’ha anat continuant. Permetien aproximar-se a l’experiència de les primeres comunitats cristianes, o al que es percebia o imaginava d’elles. Aquestes celebracions s’allunyaven de la possible o esperada i avorrida fredor de les celebracions a les parròquies. Es podia comentar l’evangeli sense discursos moralistes protagonitzats solament pel capellà.

Aquestes celebracions també poden connectar amb les experiències de cristians que en alguns països han compartit la fe i han mantingut la seva celebració i transmissió, sense capellans (comunitats japoneses dels segles XVI-XVII).

En moltes cases i famílies cristianes, sobretot per Setmana Santa, han fet les celebracions sense capellà. Han estat experiències autogestionades per la parella, per tota la família, segons casos, a partir de diferents elements que s’han anat aprenent al llarg dels anys (d’haver participat de moviments, grups, parròquies, comunitats de referència…) i de materials que bons amics (de capellans, religioses, de monjos, de moviments cristians, de parròquies…) els feien arribar.

Les celebracions consistien a posar a la taula algun signe, com encendre una espelma, o col·locar alguna fotografia, escultura o altres objectes, com a gest simbòlic per fer present la família, les amistats, les comunitats. L’espelma, il·luminava així la pregària confinada. Les fotografies, o altres objectes podien recordar diferents moments de la vida de la família: estades en altres països, viatges, persones referents, grups més necessitats, la pobresa i la desigualtat en el món, la degradació de la natura i la seva mateixa energia que ens dóna vida…

Un altre element de tals celebracions ha estat la música: de Taizé, o cants i himnes cristians d’altres tradicions musicals, salms, músiques que ajudessin a la contemplació, agradables, que transportessin a records de vida. La música es combinava amb estones de silenci.

Un tercer element han estat les lectures de textos bíblics, espirituals i poètics. Es comentava el text i si anava acompanyat de preguntes, la parella o tota la família, o grup d’amics i de fe, les responia, cosa que ajudava a aprofundir en l’interior de cada persona i conèixer l’evolució espiritual de cadascú.

També algunes famílies i grups van seguir les misses en línia d’algunes comunitats conegudes.

L’experiència ha estat viscuda com una activitat molt bona i necessària. Ha permès reconèixer-se mútuament en la dimensió de fe de cada persona, del seu seguiment de l’evangeli, del que el motiva profundament… El sentiment era de transformació interior, de transfiguració, de vida, de resurrecció, de pau i joia. També va donar la oportunitat a les parelles, famílies i amics a sentir-se més units, no solament a la pròpia comunitat regular cristiana (parròquia, grup de revisió de vida, de pregària…) sinó també a tota la comunitat àmplia de cristians i cristianes que arreu del món estava fent alguna celebració semblant.

Aquestes experiències de celebració i pregària en temps de confinament suggereixen tres reflexions.

La primera és que seria interessant seguir oferint materials (textos, músiques, símbols…) a les famílies i grups de fe i vida, cristians, que són petites comunitats, futur del cristianisme a Europa. Un primer pas seria, per part de qui ho cregui i pugui fer, recollir el material que s’ha ofert en aquest confinament i sistematitzar-lo. Un segon pas seria constituir un equip (diocesà, o en cada moviment, o parroquial) que vagi proporcionant material.

La segona, ja insinuada, és la necessitat de reflexionar sobre el futur de l’Església a casa nostra, i del paper que poden tenir aquest petits grups familiars i amicals, pel que fa a compartir, celebrar i transmetre la fe en Jesús i en el seguiment del seu missatge, que de ben segur que repercutirà en la transformació de la nostra societat en bé dels més vulnerables.

La tercera reflexió és fer notar el gran recorregut que pot tenir una comunitat que s’autogestiona, sense necessitat de capellà. Per seguir un camí així cal, en primer lloc, al meu entendre, una presa de consciència de la capacitat que té cada persona i cada petita comunitat de celebrar la fe. En segon lloc, cal una obertura a la formació que pot anar recolzada pels materials proporcionats (primera reflexió). En tercer lloc demana un respecte, reconeixement i valoració per part de les autoritats eclesials de tot aquest moviment autogestionat (que no ha de ser solament en temps “extraordinari”· de confinament) per evitar actituds de control, de reticència o menyspreu o ignorància. I en quart lloc, cal invitar a aquestes petites comunitats a connectar-se entre elles, i amb les comunitats més grans del territori, siguin parròquies o moviments eclesials.

Quim Cervera

Esglésies domèstiques

És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant.

Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments…

Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres… Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres… Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!

Maria Antònia Bogónez Aguado