Avaluant la nostra Església en feminisme…

Bé, diguem, avaluant la nostra Església en igualtat, perquè això és finalment el feminisme: la lluita per assolir la igualtat entre homes i dones… Allò que fa gairebé dos mil anys deia sant Pau: “Tots vosaltres, per la fe, sou fills de Déu en Jesucrist: tots els qui heu estat batejats en Crist us heu revestit de Crist. Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist.” (Ga 3,26-28), com ho vivim a la nostra església?

He començat a mirar alguns dels conceptes bàsics del feminisme… i el resultat quan mirem la nostra Església és ben trist… Suspens en gairebé tot… No passa la prova del cotó violeta. Em centro en uns quants, per estricte ordre alfabètic…

Acció positiva (o acció inversa): Si són aquelles estratègies per corregir la igualtat d’oportunitats per mitjà de mesures que permetin de corregir les discriminacions fruit de resultat de pràctiques o sistemes socials, en la nostra església només es podrà aconseguir si els barons decideixen fer un pas enrere… Deixant que les dones omplim tots els espais que ara per ara la “normativa” deixa… Fins quan els consells pastorals de les parròquies seran bàsicament masculins, quan sobretot dones col·laboren en les seves Càritas, catequesi, o fins i tot la logística?

Androcentrisme: Visió del món i de les coses, en què els homes són el centre i la mesura de totes elles, fent invisible tota la resta, incloent-hi les aportacions de les dones a la societat. L’Església (les esglésies i les religions) són ara els reductes androcentristes per excel·lència. Ja ni dels exèrcits ho podem dir amb tanta contundència!

Assetjament sexual: No cal entrar-hi després del que s’ha sentit a la cimera del Vaticà contra la pederàstia… i el #Metoo de religioses que han denunciat haver estat assetjades, violentades o violades per capellans i homes d’Església. Terrible! No hi caben silencis còmplices…

Autoritat femenina: El feminisme de la diferència opta per una autoritat femenina construïda d’una altra manera de la masculina, oposant-se a jerarquies i poder. La paraula seria l’eina fonamental per articular aquesta altra autoritat. En els grups de dones creients feministes quan es planteja el debat sobre el sacerdoci, sovint hi ha la postura que afirma que oitant a l’accés de les dones al sacerdoci, però també que ens en cal un que serveixi les comunitats des de l’horitzontalitat, la humilitat, la presa de decisions des del discerniment comunitari. Per a moltes, ser ordenades per mantenir el model d’autoritat jeràrquic actual no seria suficient per a construir una altra Església possible.

Ciutadania: El conjunt de drets (civils, polítics i socials) que tenen les persones com a subjectes i els deures que se’n deriven, els vivim des de fa anys en moltes zones del planeta en grans àmbits de la vida… però no així en els entorns eclesials… Entrem en el món eclesial i les dones passem a perdre allò que tenim assolit (ni que sigui imperfectament)… Com si els drets quedessin fora de la porta del temple, juntament amb el nostre cervell, la nostra experiència, la nostra formació, les nostres capacitats…

Coeducació: Encara avui veiem escoles que es diuen cristianes s’escuden en una excel·lència formativa, en les diferències de maduració entre nenes i nens, i segreguen els alumnes… Poc es podrà educar en la no discriminació per raó de sexe si en les aules de les escoles confessionals no hi som tots en pla d’igualtat. Com podran entendre els nens i les nenes que han de construir un món plegats on totes les criatures tinguin les mateixes possibilitats, on tota la canalla pugui tenir els mateixos somnis de futur? I deixeu-me dir, cou que escoles que segreguen siguin concertades amb els diners públics. És un escàndol!

I ja no tenim espai per continuar… potser en un altre moment.

Però vist el panorama desolador només d’uns quants medidors d’igualtat, què hi fem les dones creients i feministes encara en el si de l’Església, sovint als marges? Doncs continuar fascinades per Jesús que fa opció per les dones, per les persones empobrides, les vulnerades, les febles… I confiar en la força de la Ruah que trobarà escletxes per on entrar i omplir l’Església i el món dels seus dons… Moltes dones i homes ja ens són testimonis també en aquesta lluita per la igualtat.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Els immigrants, Europa i l’Església

Una part notable dels governs europeus està tenint una actitud vergonyosa davant la situació dels immigrants i refugiats que volen arribar a Europa. Però el que resulta més greu és que els governs que en principi expressen posicions més raonables, com Alemanya, França i ara també Espanya, tampoc no semblen disposats a plantejar un canvi seriós de perspectiva. No semblen disposats a admetre que, davant aquesta realitat de la gent que fuig de la guerra o de la pobresa, no té sentit pensar que l’única cosa que cal fer és mirar de frenar-la, sinó que el que cal és buscar la manera d’assumir-la. És molt obvi que, mentre no es faci aquest pas, el nostre Mediterrani continuarà sent el mar de la mort, i el desert del Sàhara continuarà sent el cementiri de grans quantitats de persones que no han pogut ni arribar al mar.

Però hi ha encara una altre aspecte del problema, que com a cristians ens afecta greument. El ministre italià Salvini, que amb les seves burles davant la tragèdia quedarà per a la història com un exemple eximi de tants governants sense ànima que estan aconseguint èxits electorals a base d’atiar els instints més baixos de la gent, resulta que en el seus mítings es dedica a brandar rosaris i evangelis per mostrar el seu indestructible catolicisme. El partit bavarès que ha forçat Angela Merkel a endurir la política d’acollida d’immigrants es diu Unió Social Cristiana. El govern polonès, d’una duresa immisericorde a l’hora de negar-se a acollir ni un sol immigrant, es vanta de tenir el catolicisme com un dels components bàsics de la identitat nacional del seu país. I Eslovàquia i Hongria utilitzen com a argument per negar l’entrada d’immigrants la necessitat de preservar la cultura cristiana.

Resulta tràgic, que el nom cristià i el nom catòlic estiguin al darrere de les polítiques més inhumanes amb els immigrants i els refugiats. Ja seria hora que la jerarquia de l’Església, començant pel papa, desemmascarés tanta maldat.

Voluntaris de presons

Sóc en Miquel Àngel Jiménez, visc a Molins de Rei, estic casat amb la Maria, tenim quatre filles i nou nets, sóc diaca des de fa quatre anys. Actualment la meva dona i jo estem jubilats, però això no vol dir que estiguen de braços creuats.

Crist de Maryknoll

Fa vuit anys que el Sr. Bisbe Agustí Cortés em va encomanar la tasca de portar la coordinació del voluntariat de la presó de Brians 1. En aquells moments Brians 1 era una presó de persones que complien una condemna, més llarga o més curta, però complien condemna.

Ara, amb el tancament de la Model (tots n’haureu sentit parlar), els presos que hi havia els han traslladat a Brians 1, que s’ha convertit en la presó de preventius, és a dir, de persones que esperen un judici. Els interns que hi havia abans es van repartir per les altres presons de Catalunya.

La tasca com a voluntari ha canviat una mica; abans coneixies una persona, i més o menys li feies un seguiment, un acompanyament; ara pot ser que coneguis algú i a la setmana següent ja l’han enviat a un altre centre penitenciari, no es pot fer una tasca d’acompanyament contínua.

La tasca que fem ara com a voluntaris, és més aviat de formació, tot i que l’acompanyament també es fa, en la mesura del possible. La formació consisteix en fer tallers que parlin de l’amistat, de la pau, de la confiança, de com se senten ells, de fer amics… són tallers als quals assisteixen voluntàriament, s’hi troben bé, ho valoren molt, allà dins ningú més els parla de valors.

Una altra de les activitats que es fa és la missa setmanal, i per les festes més assenyalades, la Mercè, Nadal, Setmana Santa, Pasqua, també és molt valorada, ells se senten com una parròquia més de qualsevol barri o poble. L’assistència setmanal és d’unes trenta persones, i en les dates senyalades hi solen anar un centenar de persones, entre homes i dones, perquè Brians 1 també és un centre de dones penades, i algunes de les activitats les fan junts.

Jo en aquest impasse de penats a preventius, he continuat fent una de les coses que feia, que consisteix a ajudar els interns a enviar diners a les famílies del seu país, sobretot als països que no tenen un conveni amb Correus d’Espanya. Alguns d’ells treballen i el poc que guanyen ho envien al familiars. L’enviament el fan a través d’un voluntari per Ria o Western Union; sinó, no poden fer-ho. També faig alguna celebració de la paraula, quan els mossens que diuen la missa no poden anar-hi. Sobretot escolto molt alguns interns, tenen necessitat d’explicar-te la vida, encara que de vegades veus que et diuen el que volen.

Un pres comú és un pobre. No només econòmicament, sinó pobre pel subdesenvolupament de les possibilitats de realització com a persona, o pel desenfocament d’aquestes possibilitats.

Cada pres, com tots nosaltres, té la seva vida per viure-la plena i lliure, amb la dignitat de fill de Déu. És una persona que somnia, que estima, que pateix, que té un passat únic i irrepetible, que mira la futura llibertat amb tons de somni, perquè el que objectivament li espera és més aviat per a angoixar que per a desitjar.

Els presos formen una societat en petit: cadascú interpreta la realitat que li ha tocat viure des de les capacitats i recursos humans de què disposa per a fer-ho.

  • Hi ha qui lluita cada dia, durant llargs anys, contra si mateix i amb l’agressivitat d’un espai engabiat a fi de mantenir un cert «equilibri» emocional.
  • Hi ha qui és més feble i cau en l’intent: és una persona trencada per dins que necessita molta més ajuda per a ésser restaurada.
  • Hi ha també qui no lluita perquè no té res ni ningú per qui fer-ho: persones a les quals ningú escriu, ningú visita, ningú recorda, ningú esperarà quan arribi el dia de la llibertat… Per a ells, la llibertat és gairebé un càstig.
  • Hi ha qui viu pendent de la visita de la dona, de la família, dels fills… Hi ha a qui la dona, la família i els fills l’han abandonat a la seva sort.

Hom va parlant amb un, després amb un altre i així successivament vas esdevenint confident de les seves aventures i desventures, les seves misèries i penalitats. El pres, com tota persona de carn i ossos, té una gran necessitat de comunicar-se, de parlar, d’expressar els seus sentiments, la seva feblesa, les seves perspectives; en una paraula: de ser escoltat.

Miquel Àngel Jiménez
Coordinador diocesà del voluntariat a Brians

El Grup de Reflexió Cristiana

El GRC (Grup de Reflexió Cristiana) va néixer ara farà uns dotze anys. Una colla de matrimonis amics que aleshores rondàvem la trentena, i la majoria dels quals havíem estudiat a Can Culapi, vam decidir de trobar-nos amb l’objectiu de viure la nostra fe plegats. Des d’aleshores que ens trobem un cop al mes, el divendres al vespre, a la casa d’una o altra família per estar una estona junts, fer pregària i comentar algun tema que prèviament haguem acordat, amb la idea de formar-nos una mica i també de compartir vivències. El grup ha tingut algunes baixes, degudes a separacions i alguna crisis de fe, i també incorporacions noves.

Al llarg d’aquests anys, hem procurant estar acompanyats d’alguna persona més preparada que nosaltres en aquests temes. Des de fa una bona colla d’anys que ens acompanya l’Andreu Trilla, escolapi. Sense ell, sense la seva saviesa i sense la seva proximitat el grup seria quelcom ben diferent del que és ara. Fa uns tres anys que s’ha afegit al grup la Maria Antònia. La seva opció de vida és també un mirall per a nosaltres.

Dotze anys donen per haver fet bastants coses. El primer any, quan ens pensàvem que podíem amb tot, vam començar treballant pensadors i pensadores cristianes del segle XX. Cada parella escollia un pensador, ens oferia una explicació del seu treball i comentàvem algun text. El llistó era francament elevat. Després vam passar a comentar l’evangeli de sant Lluc, acompanyats per l’autor d’un dels seus comentaris. Hem treballat també el Gènesi i l’Apocalipsi acompanyats, en aquest cas, per l’Andreu, el qual ens va obrir els ulls respecte a aquests textos, la seva simbologia i la seva radical actualitat. El curs passat vam fer cinefòrums i enguany, hem optat perquè cadascú ofereixi al grup el motiu de reflexió que consideri (el perdó envers un mateix, la insatisfacció…).

És bonic de veure com cadascú de nosaltres posa accents diferents en el fet cristià. Uns tendeixen a una visió més mística, d’altres a una visió més intel·lectual i uns tercers, encara, opten per una visió eminentment pràctica. Certament, aquest ha estat un dels motius de tensió, si és que se’n pot anomenar així, dintre del grup, com si es tractessin de visions antagòniques. Darrerament, però, ja hem vist que totes aquestes visions són perfectament compatibles i, de fet, absolutament complementàries.

Cal reconèixer que no sempre arribem a les trobades en les millors de les condicions. Per dir-ho col·loquialment, arribem amb les piles a punt d’esgotar-se i, de fet, hem pogut presenciar vàries capcinades al llarg dels anys. El ritme de vida de tots plegats i perquè no dir-ho, les prioritats que ens hem imposat, fa que les forces, a vegades, arribin ben justetes. Tot i això ens mantenim ferms en la voluntat de continuar plegats en compartir el nostre dia a dia i en recordar-nos els uns als altres l’opció de vida cristiana per la qual hem optat, en recordar-nos que som Església.

Anna del GRC

Els grups de fe i vida

Anomeno Grups de fe i vida als grups de cristians i cristianes que relacionen la fe amb la seva vida personal quotidiana. Poden ser grups de revisió de vida, de pregària, d’estudi d’evangeli, de celebració de l’eucaristia, de lectura espiritual i/o teològica i bíblia, o la combinació d’algunes o de totes aquestes activitats.

Alguns d’aquests grups estan en moviments d’acció catòlica o en altres. També hi ha grups que el seu lloc de trobada i referència és la parròquia o al voltant d’algun orde o congregació religiosa, o d’una escola cristiana.

Ara bé, hi ha força grups a Catalunya, difícilment quantificables, que són de “fe i vida” però no estan vinculats ni a cap parròquia, ni escola cristiana, ni a moviments cristians, ni a alguna congregació religiosa. Són grups que tenen i volen una autonomia. Alguns procedeixen de parròquies que en estar condicionades massa pels rectors, en un canvi de rector, o de projecte parroquial, no s’hi han sentit bé i han marxat. Alguns s’havien reunit a l’escola on havien anat com a alumnes, com a pares o mares, o com a mestres, i després, en deixar l’escola, tot seguit o més tard, han continuat com a grup. Altres havien estat en moviments cristians, o també en associacions cristianes d’acció social, però per haver passat el temps, i haver canviat de lloc de viure, els van deixar i després al cap d’uns anys s’han retrobat i han reiniciat un grup. Altres també procedents de moviments, els van deixar per escissions en el moviment o per desacords en la marxa del moviment i s’han refet, refusionat com a grup. Alguns són grups formats per gent nouvinguda a la fe cristiana, o que hi ha retornat.

Força d’aquests grups han pogut continuar gràcies a un cert carismatisme d’una o més persones que els han aglutinat i mantenen la relació a través de la referència d’aquesta persona. És important l’amistat en aquest grups, un mínim de cohesió, de projectes de vida semblants i una forta voluntat d’alimentar i compartir la fe, ja que no ho troben en altres indrets. Fins i tot, com he indicat, alguns no ho han trobat a la parròquia. Els horaris, els continguts de la trobada, els ritmes, les responsabilitats, els símbols, estan a les mans d’ells mateixos i no depenen de cap “autoritat” eclesiàstica que els vulgui, si no controlar, sí saber de la seva existència per donar-los unes pautes o uns elements d’unitat, que en principi no cerquen, si no és que potser ni volen.

Les debilitats d’aquests grups són patents. La seva continuïtat a mesura que es fan grans es fa més dificultosa. Quan la persona carismàtica desapareix, el grup es pot diluir. En ser poc institucionalitzats tenen l’avantatge de ser més vitals, autònoms i frescos, però tenen l’inconvenient de desfer-se amb facilitat segons quin impediment o circumstància visquin.

Ara bé, podríem pensar que precisament per la seva poca institucionalitat, per la seva pròpia distribució de responsabilitats sense discriminació de gènere, per la seva democràcia interna, per les decisions autònomes sobre els seus mètodes i continguts i per ser generalment formats per laics i laiques, són grups que anuncien, si no tota la realitat de l’Església del futur, sí d’una bona part que cerca aquest model en les parròquies i en els moviments cristians. Si és important crear comunitats cristianes vives enmig dels barris, pobles, ciutats, i de les xarxes amicals i laborals, com han escrit i reescrit tants documents eclesials, des del Concili Vaticà II fins el Concili Tarraconense, en aquests grups de fe i vida en tenim un exemple. Caldria doncs prendre exemple d’ells, per part de Plans Pastorals diocesans o parroquials, i els moviments d’acció catòlica podrien també incorporar elements d’aquests grups, per avançar en la seva necessària transformació i adaptació a l’actualitat.

Quim Cervera

Pagar per les celebracions d’enterraments a la parròquia?

Encara recordo abans dels 80 quan era seminarista en una parròquia, en un enterrament un dia que no hi havia el rector, el capellà que el va venir a substituir –i ho recordo com si fos ara– quan la funerària li va entregar el sobre (sí, en aquell temps, la funerària entregava un sobre que si no m’equivoco eren 300 pessetes i el full de les dades del difunt) el va obrir, agafà els diners i em retornà el sobre. Encara tinc els ulls obert com taronges!

No recordo exactament quan va ser que es va suprimir tota mena d’aranzels (el que es cobrava per la celebració dels sagraments) menys “l’estipendi” de la missa (és allò que es paga quan encarregues una missa per un difunt, que això encara continua i, això sí que –encara– és per al capellà). Però és una pràctica que no s’ha deixat del tot ja que en una reunió d’arxiprestos l’any 2010, al bisbat de Girona, es diu:

Es parlà sobre els aranzels per enterraments a partir d’algun cas en què s’exigia a la funerària o a la família una quantitat determinada per enterrament. Es recordà la normativa vigent de no cobrar aranzels per les celebracions…

La retribució de les funeràries a les parròquies normalment consisteix en la quantitat que reben de les assegurances. Quan no hi ha assegurança, cal seguir la normativa del donatiu voluntari (el sobre el pot donar la mateixa funerària). Cal recordar que són donatius a les parròquies, no a la persona.

Si bé no hi pot haver aranzels, es remarca que cal fer una pedagogia sobre els donatius. No és just que tot recaigui sobre els qui van a missa cada diumenge. Per exemple, si obrir l’església costa 20 o 30 euros, el donatiu real serà la quantitat que passi de 20 o de 30 euros (Reunió d’arxiprestos, 19 de gener 2010. Butlletí febrer 2010, pàg. 39).

Ara, les parròquies del meu arxiprestat han decidit cobrar 100 euros pels enterraments dels que tinguin una assegurança. Les que no, faran com fins ara: algunes cobren de la funerària 60 euros per cada enterrament, els altres demanen la voluntat a la família.

La parròquia de Poblenou (Pineda de Mar, Alt Maresme) estem pel servei gratuït. És el que fem també amb les activitats que sempre són totes gratuïtes; igual que els locals que, històricament, sempre han tingut les portes obertes al barri.

Companys meus em diuen: “Si vols regalar aquests diners a les asseguradores… tu mateix!” Si no cobrem aquests euros aniran a parar a les butxaques de les asseguradores? He preguntat a dues companyies importants i la conclusió que hem arribat és aquesta:

  • Si la funerària ha de pagar 60 euros a la parròquia, aquests euros la funerària els facturarà a la família.
  • Si les asseguradores se’ls incrementa el preu total de la factura en una població concreta perquè ara les parròquies volen cobrar 100 euros per enterrament, aquests euros aniran distribuïts a les quotes mensuals de l’any vinent.
  • Les companyies asseguradores m’han confirmat que retornen els diners no gastats si la factura no arriba al barem que ells tenen fixat. Excepte en una companyia que no ho fan només en el cas dels clients nous.

A vegades es confonen conceptes expressats a les factures de les funeràries quan cobren pels “serveis religiosos” que corresponen al trasllat, al personal, als cotxes del tanatori a la parròquia… cosa que ara –diuen– dintre el mateix municipi no cobraran res per aquests trasllats.

Vist tot això, la parròquia de Poblenou ens mantenim –equivocats o no– en no voler cobrar per cap servei, sigui enterraments o qualsevol altra celebració, despatx, cedir els locals, classes…).

Quines conclusions n’hem de treure de tota aquesta moguda? Que cobrar pels enterraments és un altre pas enrere que demostra, una vegada més, l’allunyament cada dia que passa dels plantejaments que va fer el Concili Vaticà II, igual que els plantejaments de les primeres comunions, les confirmacions, retorn a les misses amb la litúrgia de fa 70 anys, les manifestacions religioses pels carrers… i sense parlar de la col·legialitat i corresponsabilitat de tots que, tot plegat, se n’ha anat en orris.

Ramon Masachs

Carta abierta a Wyoming de un sacerdote

Hola, amigo Wyoming

Soy Joaquín y soy sacerdote de la Iglesia Católica. Me dirijo a ti de esta manera porque siento un profundo respeto por los ideales que defiendes y proclamas abiertamente. De hecho, veo con frecuencia El Intermedio y he comprado uno de tus libros. Me siento identificado en gran parte por lo que expresas y aquello por lo que luchas. Lo haces, junto a Dani Mateo y el resto del equipo, desde el humor y te lo agradezco porque es una bocanada de aire fresco.

Siento mucho la denuncia que os ha interpuesto la Asociación para la Defensa del Valle de los Caídos con motivo del chiste sobre la Cruz de los Caídos. Y lamento que haya sido admitida a trámite. Puedo entender que haya chistes que no gusten o molesten. O que una persona se sienta enfadada y hasta lo repudie, pero ya está.

Os vi a ti y a Dani Mateo en una entrevista sobre esta y otras cuestiones y te preguntabas qué era eso de ofender el sentimiento religioso, qué era eso del sentimiento religioso. Te voy a contar lo que es para mí y para los grupos con los que me muevo el sentimiento religioso. Para mí es el dolor y el sufrimiento que nace, en mi caso personal, de mi fe en Jesús de Nazaret. Pero creo que la mejor forma de explicar lo que considero que es el sentimiento religioso es expresándolo en las siguientes realidades:

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso. Las guerras, todas provocadas por ese intento cruel de apoderarse de los recursos naturales o por estrategias geopolíticas. Aún recuerdo escuchar en plena guerra de Irak decir a uno de los tertulianos de Cope que por qué debíamos sentirnos mal por la guerra, si, en efecto, era petróleo por sangre. Tuve que apagar la radio. Eso es una ofensa al sentimiento religioso.

La vida de las personas parece no tener valor cuando la apropiación de las riquezas está de por medio. La muerte de niños y niñas, el desgarro de los padres al ver a sus hijos gritar de dolor porque están heridos y no tienen posibilidad de asistencia sanitaria… padres que se ven obligados a que alguien ponga una almohada a sus hijos y los ahogue para que sus vidas se apaguen y dejen de sufrir. Las guerras, ¡las malditas guerras!, son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La guerra es una de las mayores ofensas contra el sentimiento religioso.

Cada día mueren unas 100.000 personas de hambre, una gran parte niños y niñas. Es otra de las grandes ofensas contra el sentimiento religioso. La pobreza, la exclusión, la desigualdad, la marginación son ofensas contra el sentimiento religioso. Estos días hemos sabido que el 28% de la población española está en riesgo de exclusión social, según el informe del INE sobre “Las condiciones de vida en España”.

La corrupción política, los engaños, las mentiras, las manipulaciones son una ofensa contra el sentimiento religioso.

La tortura, la violencia, las desapariciones, los golpes de estado que derrocan la libertad de los pueblos son una ofensa contra el sentimiento religioso.

Que se impida buscar a las personas que murieron en la Guerra Civil y están enterradas en las cunetas para darles una sepultura digna y que su familia pueda descansar es una ofensa contra el sentimiento religioso. La propia existencia del Valle de los Caídos es una ofensa contra el sentimiento religioso, debiera transformarse en un lugar para la paz. Me duele muchísimo pensar que muchos obispos animaron a los militares a dar un golpe de Estado que dio lugar a la Guerra Civil.

Atacar a los gais, lesbianas, transexuales y bisexuales, menospreciarlos y humillarlos, en algunos países incluso son ejecutados, es un atentado contra el sentimiento religioso. Cuando gran parte de la jerarquía de la Iglesia ataca la dignidad de este colectivo atenta contra el sentimiento religioso.

La existencia de refugiados y desplazados, que sigan muriendo personas en su éxodo por guerras, hambre, persecución… es un ofensa contra el sentimiento religioso.

Podría nombrar más realidades, pero creo que se puede entender lo que para mí y otras personas es el sentimiento religioso y lo que es su utilización y manipulación para justificar el odio y el poder.

Te quería agradecer que, en cierta ocasión, cuando entregamos una carta en Murcia a todas las entidades financieras de Murcia titulada “En el nombre de Dios ¡Basta Ya de Desahuciar a las Familias!”, os hicierais eco de la noticia. Sandra Sabatés leyó la carta entera como primera noticia del programa, mientras tú hacías los correspondientes comentarios humorísticos. Por cierto, tengo hipoteca.

Me despido. Quiero animarte y animaros a seguir en esta línea tan necesaria cuando el miedo y la mentira han entrado de lleno en la sociedad y en el mundo periodístico.

Un abrazo.

Joaquín Sánchez,
cura de la PAH
(extret de El diario.es)

¿Desmuntant mites o construint-ne de nous?

Llegeixo superficialment, tot menjant una poma, un article del full dominical del bisbat de Vic, arran de la campanya de la renda 2017. L’article es titula “Desmuntant mites sobre el finançament de l’Església”. Toca els tòpics que tots hem sentit alguna vegada. Quan arribo al finançament de Càritas, però, gairebé m’ennuego. Hi diu “Mite: només el 2 % dels diners de l’Església va a parar a Càritas. Càritas i l’Església són el mateix. Prop de 65 % dels diners de Càritas procedeix de l’Església que formem tots els catòlics, amb les nostres col·lectes a les parròquies, donatius, subscripcions. És a dir, el finançament de Càritas procedeix, en gran mesura, de les butxaques de tots els catòlics”.

Doncs no anem gaire bé, atès que l’article es refereix a la campanya de la renda i a la creueta de l’Església. No, els diners de la creueta a l’Església, que jo sàpiga no van a Càritas si no és molt indirectament. Càritas es finança de donatius directes provinents de cristians o no cristians i de subvencions. Es beneficia, és clar, de locals i infrastructura eclesial, però no dels diners que l’Església recapta per al seu funcionament ordinari.

Crec que per desmuntar mites, encara creen més confusió i em sap greu que utilitzin l’obra social de l’Església per manipular l’opinió. A banda d’això, quin mal hi ha a dir que els diners de la creueta es destinen pròpiament al pagament de sous, d’edificis i de coses que deuen ser ben legítimes?

Servidora, amb tot, paga quota al moviment de l’ACO, a la parròquia i a alguna cosa més d’Església, a banda de les entitats socials. Mai, però, no he volgut posar la creu a l’Església en la campanya de la renda. Em sembla que l’Església hauria de prescindir de l’Estat per recaptar allò que necessita, em sembla que hauria de tenir una forma d’organització que permetés als cristians normalets decidir a què es destinen els diners i encara em sembla que no em ve de gust finançar una institució tan obertament masclista i, com es desprèn d’aquest full dominical, poc transparent.

Mercè Solé

El futur dels capellans

Cada cop hi ha menys capellans, i cada cop són més grans. Això fa que els capellans mateixos estiguin cada cop més inhumanament estressats, i això ho pateixen les nostres comunitats cristianes, organitzades des de fa segles entorn d’un clergat que té la responsabilitat última de tot, i que només pot ser escollit d’entre una part molt petita dels creients: els capellans, els preveres, només poden ser homes i cèlibes.

Davant l’evident manca d’efectius, a diversos llocs s’ha intentat la solució d’“importar” preveres d’altres països, però aquesta suposada solució acostuma a crear més problemes que els que pugui resoldre. I mentrestant, en l’Església catòlica, que tan vivament proclama que la celebració de l’Eucaristia dominical és el punt de referència bàsic de la vida cristiana, cada cop hi ha més comunitats que no la poden celebrar per manca d’un prevere que la presideixi.

I la solució seria ben senzilla. Es tractaria simplement que a cada lloc s’ordenin els preveres que facin falta, siguin homes o dones, casats o solters, que puguin servir aquella comunitat i que alhora mantinguin les seves professions o tasques civils o, si cal, siguin alliberats per a la tasca comunitària. I això no caldria que fos per tota la vida: sense trencar cap dogma, aquests i aquestes preveres podrien exercir per un temps, i, si després convingués que ho deixessin, no deixarien de ser preveres, sinó que, simplement, no exercirien. I això no treuria, d’altra banda, que es pogués comptar també amb preveres cèlibes que volguessin tenir una dedicació plena i total a l’Església. Aquest sistema de funcionament, d’altra banda, sens dubte que facilitaria un més gran repartiment de responsabilitats entre tota la comunitat.

No és gens raonable que les lleis de l’Església siguin un tan greu destorb per a la vida eclesial com ho són ara. I potser ja seria hora de reconèixer-ho.

L’Església com a fotocopiadora

Fa quatre dies va visitar Barcelona convidat per la Facultat de Teologia el prevere canadenc James Mallon, un crack de la nova evangelització i del projecte Alpha que té gran èxit en alguns sectors de l’Església, especialment entre els joves.

Jo no vaig anar-hi, però, encuriosida, vaig escoltar un fragment d’un dels videos que corren per internet, d’una xerrada de l’any 2014. Reconec que no vaig poder acabar-la, perquè aquestes maneres de telepredicador deuen seduir les masses, però a mi més aviat em provoquen urticària. Em va cridar l’atenció, però, una de les imatges que va utilitzar i que us transcric (podeu trobar-la en el minut 1:09):

El meu model favorit d’Església és la fotocopiadora. Una fotocopiadora agafa el paper en blanc que arriba des de fora, el posa dins seu, el processa, l’imprimeix i l’envia fora per canviar el món, perquè la ploma és més forta que l’espasa. L’entrada és l’evangelització, el procés és el discipulat i l’enviament és convertir-se en apòstols. És meravellós quan funciona. Però amb freqüència l’Església és com una fotocopiadora que no funciona, no hi entra res des de fora, està encallada i sobreescalfada i no en surt res.

Francament, sintonitzo molt poc amb aquesta imatge. No crec que les persones siguem fulls en blanc. Jo almenys no ho vull ser. Cadascú té la seva història, el seu patiment, la seva cultura, les seves il·lusions i anhels, els seus defectes… Crec que Déu ens estima en la diversitat i en la llibertat, a partir del que som i que, original com és, també ens vol originals. Per tant, no em sembla que l’Església ens hagi d’imprimir tots igualets. L’Esperit ens acompanya cap a la unitat de Déu, partint de la diversitat de cadascú.

Aquesta imatge, però, es correspon bé amb una tendència que observo dins i fora de l’Església. Tot i viure en un notable marge de llibertat, moltes persones no gosen expressar-se lliurement (jo diria que ni tan sols gosen pensar un discurs propi) i actuen com a fotocopiadors de fotocòpies. No fa gaire llegia en una revista un article d’un alt responsable d’un seminari espanyol, que es limitava a reproduir un resum d’un discurs de la Santa Seu per engrescar la gent. Vaig pensar que difícilment aconseguiria engrescar ningú si no era capaç d’expressar alguna cosa més que la reproducció de les directrius vaticanes, alguna cosa que li sortís de dintre. I això passa en molts camps. No es parla: es resumeix l’opinió de l’autoritat no fos cas que ens sortíssim de l’ortodòxia. I anem passant de fotocòpia en fotocòpia fins que ja no es reconeix l’original.

Dues observacions més.

Veig que hi ha una certa tendència, en corrents diversos de l’Església, a mesurar el grau d’evangelització per la quantitat de persones que participen de determinades convocatòries o per la homogeneïtat i ortodòxia del discurs. Jo, modestament, penso que la prova del cotó és l’estimació, cosa més difícil de valorar. No només l’estimació mútua dins les nostres petites o grans comunitats, sinó la voluntat de transformació del món, i l’estimació de l’adversari. Hi ha moltes sensibilitats dins l’Església, però l’adoració del Santíssim, la revisió de vida, la meditació, el rosari, els exercicis, les misses, l’abordatge de joves que surten de la discoteca o la revolució a les fàbriques no funcionen si no hi ha estimació de debò. I no a les idees, sinó a les persones.

I encara, hi ha una cosa amb què sí que estic d’acord amb Mallon (tot i que no m’agrada el seu estil arrogant): hem de fer un pensament en el nostre estil pastoral, despullar-nos del que és accessori, buscar l’essencial i desprendre’ns de totes aquelles estructures i costums que avui són un llast. No és que ho digui Mallon. Ho diu l’evangeli (Lc 5,38): “Vi nou en bots nous”. I els nostres bots (i nosaltres mateixos) hem envellit molt.

Mercè Solé

El segon concili d’Orleans i les dones

He estat fent una recerca sobre la vida de santa Radegunda, de la qual algun dia parlaré en aquestes pàgines, perquè malgrat el nom del personatge, la seva història és certament interessantíssima. I heus ací que, en aquesta recerca, m’he trobat amb una resolució d’un concili que tingué lloc a Orleans cap a l’any 550 i que m’ha deixat parat. El concili, en efecte, diu: “D’ara en endavant, a causa de la feblesa del sexe, cap més dona no serà consagrada per al diaconat”.

5-concilioAquest concili, que era el segon que se celebrava en aquella ciutat, no és un concili universal de tota l’Església, sinó només un concili dels bisbes de la Gàl·lia, l’actual França, però en tot cas resulta tremendament significatiu. I és que la prohibició de consagrar les dones com a diaques –tot i que no sabem exactament quines funcions exercien en aquell moment– no s’argumenta amb motivacions bíbliques, ni teològiques, ni de la tradició de l’Església, sinó amb un argument clarament misogin. “La feblesa del sexe”, en efecte, pot significar que les dones, constitutivament, no tenen capacitat per dur a terme les funcions diaconals, o bé que les dones –a diferència, se suposa, dels homes– són especialment febles a l’hora de controlar la seva vida sexual.

Tinc la sensació que les argumentacions actuals perquè les dones no puguin ser diaques o capellans, tot i que no s’expressen tan barroerament, tenen una solidesa semblant.

Josep Lligadas

Paper dels laics en l’Església i en el món

El tema de “Vida Creixent” del curs que ve és el paper dels laics en l’Església i en el món.

El primer que cal dir és que l’Església som tots. Tots plegats formem el poble de Déu. L’Església no és la jerarquia, el papa, els bisbes i els mossens. Tenim papers diferents, però tots hem rebut de Crist una gran missió, profètica, sacerdotal i apostòlica o missionera. Profètica: Crist parla a través nostre, Crist s’expressa a través nostre. Si Crist és la paraula encarnada, avui la paraula de Déu s’encarna en nosaltres, de tal manera que tota la nostra vida ha d’estar informada i empesa per la paraula de Déu, que ens crema per dins i ens llença a esdevenir testimonis del seu missatge de salvació.

art-ricard-cLa nostra és una Església sacerdotal, vol dir que fem d’intermediaris entre Déu i la humanitat, fem que l’angoixa i l’esperança dels homes arribi a Déu i que la bondat de Déu arribi als homes. Crist viu en nosaltres, Crist s’immola en nosaltres, Crist s’ofereix al Pare per la salvació del món a través nostre. El nostre sacrifici callat de cada dia, unit al sacrifici salvador de Jesucrist, té una gran força salvadora. Sant Pau deia: Supleixo el que falta a la passió de Jesucrist. La passió de Jesucrist és la passió de l’home, tot el cos místic. No pot ser que el cap sofreixi sense que sofreixin els membres. La passió de Jesucrist es fa present en nosaltres en la mesura en què nosaltres sabem dir “amén” a la voluntat del Pare, com Crist a l’hort de les oliveres. Jesús assumeix la responsabilitat de tot el món. El pecat del món pesava sobre les seves espatlles, com una llosa que esclafa. Catòlic vol dir universal. El pecat del món pesa sobre nosaltres. Cada vegada que ens apropem a l’altar per participar en el sacrifici salvador de Jesucrist, participem del seu sacerdoci salvador.

I som un poble apostòlic, missioner. Tots, pel sol fet de ser cristians, tenim la missió de fer créixer el Regne de Déu en els nostres ambients, a casa nostra, entre els nostres veïns, en el nostre poble o ciutat. Allà onsevulla que ens trobem, hem de ser missatgers de pau, de joia, de llibertat, d’amor i d’esperança. El Regne de Deu no es fa sol. És ben veritat que és Déu qui el construeix, però ho fa a través nostre. Com el cep que dóna fruit no pas en el tronc, sinó en les sarments. El Concili Vaticà II, en el document sobre l’Església, no va voler començar parlant de la jerarquia, malgrat que el primer esquema estava redactat així, sinó sobre el poble de Déu. Perquè tant la jerarquia com nosaltres formem part de l’Església, que és el poble de Déu per excel·lència.

Segons el decret sobre l’apostolat dels laics del Concili Vaticà II, la missió primordial dels laics consisteix en la transformació de l’ordre temporal. Vol dir que els laics han de ser presents en el món amb una actitud solidària, crítica i transformadora. El món, el nostre món, no ens plau. Canviem-lo. Aquesta és la missió que Déu encomana als laics. Per això cal que siguem presents en el món de la política, de l’economia, de la convivència social. Hem de voler que el Regne de Déu es faci present en totes les institucions, en totes les estructures, en tots els ambients. Hem de ser arreu sembradors de pau, de joia, de llibertat i d’amor. “Allà on no hi ha amor, posa-hi amor i em colliràs amor”. Si volem collir fruits de vida eterna, hem de començar per ser sembradors de les llavors de Déu. Pius XII deia a una concentració de joves reunits a Roma: “Jo, papa, tinc una gran missió en l’Església, en sóc ben conscient. Els bisbes tenen un paper molt important i també els mossens en cadascuna de les seves parròquies, però ni el papa ni els bisbes ni els mossens no us podem suplir. Els laics teniu un paper insubstituïble”.

Ricard Cabré

Del canvi de la consciència al canvi de les estructures o viceversa a l’Església

Tant Benet XVI, com l’actual bisbe de Roma, Francesc, remarquen molt el art-quim-ccanvi de consciència, d’espiritualitat, de fons interior, per a la reforma de l’església, que la fonamenten en la reforma personal de tots els cristians i cristianes, en el retorn al Jesús de l’evangeli. L’Any de la Misericòrdia no deixa de ser una proposta a fons sobre el capgirament de les consciències que comporti uns comportaments més fraternals i acollidors en tot el poble de Déu.

El Concili Vaticà II també ho va remarcar. Però a vegades, a l’Església (als cristians, a les parròquies, als grups i comunitats) ens costa molt concretar, ser pràctics, i ens deixem portar massa pel “vector” que va del canvi de consciència al canvi de les estructures. Al cap i a la fi, l’Església treballa en el camp dels valors, de les opcions i de les motivacions, és a dir, en l’àmbit de la mentalitat, del “cor i el cap” de la persona, de l’espiritualitat.

Ara bé, massa sovint, al meu entendre, menyspreem o oblidem “l’altre vector” que també funciona: el que va del canvi d’estructures al canvi de la consciència. Al Concili Vaticà II, ja li va passar. Tot i que sempre els canvis en totes les institucions són lents (i potser més en una institució tan pesarosa i de llarga història com l’església), el Concili va fer molt bons documents, molt orientatius, i sobretot en el camp de la litúrgia van tenir força efectes pràctics. Però en el camp organitzatiu (el que fa referència a l’autoritat, i a la forma d’exercir-la, als poders, a la distribució de tasques i de funcions clares…) a les parròquies, diòcesis, i en la cúria vaticana, encara estem força en el mateix punt (el dret canònic no ha canviat suficientment, si és que és necessari un dret canònic). Tampoc s’han pres mesures per avançar en la sinodalitat, la democratització, el paper de la dona, etc., tot i que sembla que el papa actual així ho pretén. Però caldrà que els canvis també es facin en els bisbats i en les parròquies.

L’autoritat en la pràctica de les comunitats paulines i en les exhortacions de Jesús recollides pels evangelistes, és servei, mai domini, ni control, ni imposició. La història de l’Església l’ha portat a formes autoritàries ben poc evangèliques, sovint copiant als Estats (cosa que és contrària al que diu Mateu 20,25). Avui hi ha bones intencions i propostes per canviar aquestes pràctiques. Però encara són assignatures pendents a l’Església: la democràcia (l’elecció popular de bisbes i del clergat), la participació del laïcat (dones i homes) en les decisions, en la marxa i governança de les comunitats, etc.

Per això, penso que perquè la nostra consciència canviï, ens calen mesures de transformació concreta i pràctica de les estructures eclesials que tenen molta “pols i pes” dels segles. Tots tenim experiència que quan hem canviat de domicili, de feina, d’entorn de relacions, de noves persones amb qui conviure, és a dir, hem “sofert” o “optat per”, canvis d’estructures domèstiques, laborals, socials, relacionals, hem començat un camí de canvi personal, fins i tot en actituds i comportaments que ens semblaven a nosaltres mateixos insuperables. Ens hem hagut d’adaptar. L’entorn ens renova, ens reforma i és així com madurem i ens humanitzem i ens convertim.

Les comunitats de religiosos i religioses i l’Acció Catòlica, per exemple, tenen com a essencial la democràcia, la participació laïcal, el treball en equip, una estructura menys jerarquitzada, i aquesta circumstància és una oportunitat favorable per al canvi personal, per adaptar-se, i avançar en la humilitat, en el reconeixement de les pròpies qualitats i limitacions, i en el reconeixement dels valors dels altres. En aquest sentit, si hi posem també el treball personal (el vector que va de la consciència a les estructures) , ens podem encaminar vers una forma de comunitat i un estil de vida més evangèlic. El participar de comunitats cristianes més democràtiques ens dóna experiència i capacitat d’innovació, no sols per canviar les nostres estructures personals i del grup, parròquia o moviment, perquè estiguin al servei de la gent, sinó per oferir aquesta experiència a tota l’església.

Quim Cervera

Concelebrem

Aquest matí, he pogut ajudar la Comunitat Parroquial de Santa Maria de Pineda de Mar i a la de Sant Nicolau de Calella. Content i satisfet.

esginteriorHo he preparat i en certes coses, m’agrada seguir el camí en la forma de fer del Bisbe de Roma, Francesc el Papa, ser proper a la gent i desitjar-los un bon dia i donar-los gràcies per poder celebrar tots junts la Fe en Jesús.

M’agrada preparant el comentari de la Paraula de Déu, llegir les opinions de José Mª Castillo, Pagola, Joan Ferrer, Martí Amagat… Ja fa un temps, i sobretot, ara a l’estiu, que sóc breu, clar, amb exemples o amb fets locals, a fi i efecte que la imatge sigui d’avui.

M’ajuda a compartir, no pas a imposar. Insisteixo que el cant és la pregària que tots junts manifestem en melodies populars i agradables.

Gaudeixo mentre celebro, perquè ho fem amb tota la Comunitat que només mirant-los la cara, ja ho diuen.

He de tenir en compte la identitat i procuro fer-ho.

Aquest temps, administro altres sagraments, sobretot, el Baptisme i el Matrimoni, aquest com a testimoni ja que els celebrants són els contraents.

Ser el que sóc i poder exercir és un autèntic regal i molt més, en comunitats que fa temps, que ja hi havia participat. Més que mai, el poble és savi i és oportú: Roda el món i torna al Born.

Ignasi Forcano Isern

El pla d’aquest curs

art-roser-sArriba setembre, hem deixat les vacances enrere i sembla que tot ens disposa a reprendre el curs de les nostres petites històries amb un nou aire i amb renovades il·lusions per tirar endavant els nostres projectes. Històries i projectes que es fan grans en la mida que formen part d’altres perspectives més amples, més llunyanes i diverses. Som a L’Agulla, cosa que ja fa créixer la nostra pàgina, la de cadascú, nosaltres hi posarem el nostre fil en la mateixa línia dels anys anteriors, és a dir, en la perspectiva feminista d’allò que tractem. El fil conductor aquest any ens l’ha donat el bisbe de Roma, el papa Francesc, quan al mes de maig ens va sorprendre amb la seva intenció d’obrir una reflexió compromesa respecte a “la possibilitat d’ordenar diaconesses, com succeïa en el cristianisme primitiu” i va acceptar el suggeriment d’una monja de crear una comissió que estudiï el tema, deia la notícia. Des d’aquí, esperem el treball d’aquesta comissió amb una immensa esperança de canvi de veritat.

No semblen paraules pronunciades només per la força de les circumstàncies, ni tampoc per buscar solucions interessades a causa de la manca de sacerdots, sinó expressades des del profund convenciment que s’ha de donar entrada a les dones, no sols en l’exercici dels serveis, sinó exercint veu i vot en els processos decisoris de l‘Església. És una porta que potser no s’obrirà de bat a bat, però sí que ajudarà a fer més grans algunes de les escletxes que ja hi ha obertes per moltes generacions de dones que ens han precedit.

En els sis números de L’Agulla anirem veient què suposa aquesta ordenació al diaconat, la perspectiva històrica del diaconat femení en les primeres comunitats; la contribució femenina en el servei de l’Església als malalts i als marginats de tots els temps i parlarem d’algunes dones, més d’avui dia, profetesses del poble i compromeses amb la Terra per la qual van lluitar.(1)

L’acció de les dones en l’organització eclesial de les comunitats primitives

No es tracta de recórrer a idees i desigs de les dones des que es va donar el primer canvi de paradigma a la inversa del que somiem ara per l’Església d’avui(2), sinó de fer tot l’esforç possible per a recórrer a la història de l’Església i deixar-nos sorprendre per la importància de les dones en aquelles primeres comunitats, el respecte amb què eren tractades per Pau mateix, per exemple en el cas de Febe, a qui li reconeix el mateix paper i funcions que les que realitzaven els diaques barons, perquè la primera referència que tenim del diaconat de les dones la trobem precisament en Pau (Ro 16,1-2) que la descriu com “servidora” d’una comunitat. “Us recomano la vostra germana Febe, diaconessa de l’Església que és a Cèncrees”, a la qual s’havia d’ajudar en tot el que necessités perquè ella mateixa n’havia ajudat molts, entre els quals s’hi comptava el propi Pau.

Només he posat un petit exemple, però l’autoritat de Pau és important per afirmar, com una dada indiscutible, que les dones han exercit un paper molt positiu en les primitives comunitats cristianes. La seva àrea d’acció comprenia el culte, les iniciatives missioneres, l‘ensenyament, els serveis socials en favor dels col·lectius més dèbils de la comunitat i tot el que podia fer referència a la pràctica de l’hospitalitat, una pràctica habitual en el Mediterrani antic.

En el proper article veurem com es van anar desenvolupant aquests serveis en els dos primers segles de la nostra era.

Roser Solé Besteiro

(1)  Vg. Temporelli, C.M., Amigues de Déu, profetesses del Poble, Quaderns de C i J n.199 (2016)
(2) La literatura sobre el tema és molt abundant, sigui en articles de teologia feminista o en llibres que estan escrits des d’una perspectiva crítica i constructiva que, des d’angles diferents i amb estudis ben fonamentats, pretenen denunciar l’exclusió i el silenci al que s’han reduït les dones en els diversos espais eclesials;. i ajudar, a la vegada, a la reflexió sistemàtica i rigorosa en ordre a la recuperació del lloc que correspon a les dones, al costat dels barons, en tota l’acció pastoral i ministerial de l’Església del segle XXI. Entre altres, vg. Phase n.332 (2016), tot aquest número està dedicat a La mujer en la litúrgia; Rivas, F., Desterradas hijas de Eva, Madrid, 2008; Madigan, K. Y Osiek, C. (eds.), Mujeres ordenadas en la Iglesia primitiva. Una historia documentada, Madrid, 2006. Per a un estudi en profunditat, vegeu AAVV, La Biblia y las mujeres, Verbo Divino, de la qual hi ha publicats, fins ara, 7 volums dels 20 que ha de tenir.

Comentari al llibre de l’Oriol Xirinachs: “Tornem Jesús als pobres” (1)

Oriol Xirinachs ha escrit aquest llibre profund, inspirat, ple d’experiències i Tornem Jesús als pobresreflexions personals, clar, entenedor, pràctic i útil amb propostes per ser treballat.

En una primera part, “Ai de mi si no anunciés l’Evangeli”, intenta “justificar l’exigència evangèlica de fer als pobres destinataris de la persona de Jesús, ja que la Bona Nova és font d’una alegria que dóna sentit últim a la vida, a la qual tenen dret”, i no solament deixar els pobres com a simples destinataris de l’acció social, necessària però que segons l’autor no és tota l’evangelització.

En cada capítol després d’uns encertats, incisius, i innovadors comentaris d’algunes cites evangèliques, des de la perspectiva dels pobres, se’ns ofereixen uns textos de diferents autors molt ben escollits.

En una segona part dóna “unes pistes per ajudar a fer que aquells que fan camí amb els pobres, puguin descobrir la felicitat i es sentin cridats a comunicar-los-la”.

Cada capítol de la segona part està estructurat en cinc parts: Església al món; Jesús i els pobres; el cristià i els pobres; un qüestionari i uns texts evangèlics.

La lectura del llibre m’ha fe bé. M’ha donat a conèixer un conjunt d’aspectes de Jesús per a mi força nous i en especial he gaudit de les anècdotes i ironies divertides que l’autor relaciona amb el tema, tot manifestant aspectes i detalls,  del nostre fer quotidià.

En la meva afectuosa crítica em centraré en els punts següents:

1. La divisió entre nosaltres i ells

Al meu entendre no crec que hi hagi una frontera massa clara entre nosaltres i els pobres. L’autor ho afirma (a la plana 15) però en el discurs m’ha semblat que no es té prou en compte. De fet tots tenim les nostres pobreses, i fragilitats.

2. Qui són pobres?

Com diu el capítol: “Ens cal retrobar el pobre que som tots” (planes 50-52), tots som pobres, en diferents aspectes de la vida. Ara bé, aquest capítol, hauria d’afectar tots els altres i fa la impressió que en els altres capítols segueix pesant la frontera entre ells i nosaltres. Com molt bé diu Oriol Xirinachs ens cal fer un procés de “desburgesització”, d’empobriment. De fet l’ Església, per la situació en la que el nostre sistema social l´està col·locant, l’està fent per força.

3. Què és evangelitzar?

Penso que la paraula evangelitzar l’estem fent servir molt en els ambients clericals i religiosos, i en els textos del magisteri. I per això sospito que quan en parlem massa és que alguna cosa no va bé. O tenim nostàlgia d’altres èpoques, o no estem satisfets, o no entomem seriosament la crisi social, política, cultural religiosa i eclesial que vivim. Em sembla que és una paraula força “tramposa” en la qual cadascú imagina realitats diferents.

Estar al costat, acompanyar, tirar endavant accions contra la injustícia social, ¿realment creiem que a tot això li manca alguna cosa per ser realment evangelització?

¿Què vol dir proclamació explícita que Jesús és el Senyor? Si ens posem davant d’un pres que visitem, ¿què significa? En l’imaginari eclesiàstic podem pensar que dir la paraula Jesús o fer una referència alguna paraula o gest d’Ell, en algun moment de la conversa, és evangelitzar de ple. Però és això?

Fàcilment confonem evangelització amb “proselitisme” o amb “predicació”, encara que sigui per la via negativa del rebuig a aquests tipus d’accions.

A més, força dels pobres del nostre entorn o són musulmans, o indiferents. O no volen saber res de religió, o tenen una religiositat popular, que pot ser un vehicle o també un obstacle per a la Bona notícia.

Vegeu continuació

Quim Cervera

Vegeu comentari de Josep Lligadas

Esglésies domèstiques

És cert que critiquem sovint la realitat de la nostra Església, que sovint sentim allunyada de tanta gent, fins i tot de molts dels nostres moments existencials. Les institucions grans tenen un ritme lent i van a remolc de la velocitat de la vida, cada cop més ràpida i canviant.

Però alhora em van arribant experiències fora de les instàncies eclesials diguem-ne oficials però que neixen de la fe, de la necessitat de compartir de gent creient. Uns exemples: un grup de pregària que es reuneix rotatòriament a les cases dels seus membres; uns pares i mares que preparen conjuntament la catequesi en un centre social barceloní els diumenges el matí (amb dos nivells, no us penséssiu, i amb activitats per conèixer realitats de fe i solidaritat); famílies que preparen els seus fills i filles per a la primera comunió i la celebren en una casa al camp en un clima d’alegria participada i lluny de regals i convencions socials; grups de compartir i reflexionar al marge dels moviments…

Segur que la llista la podríeu enriquir qualsevol de vosaltres… Són signes dels temps, són exemples esperonadors d’espais de trobada amb Jesús, amb els altres… Cal agrair-los i tant de bo no els fem petits cercles privilegiats però tancats!

Maria Antònia Bogónez Aguado