Capellans barcelonins inserits en la classe obrera i quart món (1)

Força capellans barcelonins han estat i estan al costat de la classe obrera, i del subproletariat o quart món, que és la part més exclosa dins la classe obrera. Alguns s’han dedicat més al pensament del que s’ha anomenat catolicisme social, o cristianisme d’alliberament o de transgressió. Altres han estat més implicats en la classe obrera en general i les seves reivindicacions, la seva política i cultura, sobretot en moviments d’acció catòlica o en comunitats populars. I altres han estat més entregats al quart món i alguns en tot, tant en l’elaboració teòrica com en la pràctica.

El pensament, les intuïcions i els estils de posar-s’hi no han estat iguals, ja que depenia de la seva psicologia, l’educació rebuda i de la cultura i teologia de cada època. Alguns han prioritzat l’atenció directa assistencial i altres l’aprofundiment en les causes de la situació d’opressió i exclusió social, i s’han organitzat col·lectivament per a fer front a les injustícies socials. Tots d’alguna manera han combinat l’espiritualitat evangèlica en favor dels més humils, amb la pràctica d’acollida, atenció, acompanyament i ajuda.

Aquest fil conductor de capellans a l’estil de Mn. Àngel Carbonell, del qual vam parlar en el número anterior de L’Agulla, el podríem començar amb sant Josep Oriol i Bogunyà (Barcelona, 1650-1702). Tot i que segur que en podríem trobar abans d’ell. Sant Josep Oriol, patró dels capellans barcelonins, seria com un fonamental “teixidor” d’aquest fil conductor. Barceloní per tots costats: nascut i batejat a Sant Pere de les Puel·les, feu d´escolà a Santa Maria del Mar, capellà a Sant Felip Neri. Després d´un viatge a Roma, i rebé el títol de beneficiari a la parròquia del Pi, l´any 1686, a l´edat de 36 anys i fonamentalment es dedicà a atendre i a curar malalts pobres.

Continua aquest fil Mn. Cinto Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902). El 1877 entrà com a capellà al servei de la família del Marquès de Comillas, i sis anys més tard li fou confiat el càrrec d’almoiner. Durant els més de quinze anys que visqué al palau dels Comillas, a la Rambla de Barcelona, Verdaguer tingué ocasió de conèixer el món dels pobres treballadors de Barcelona, tot fent d´almoiner, cosa que li costà ser víctima de moltes crítiques i de ser expulsat de la casa Comillas, ja que no podien suportar la cua de demandants pobres.

Ens cal esmentar també dins d’aquest estil de capellà Mn. Josep Pedragosa i Monclús (Sant Esteve de Palautordera,1872 – Barcelona, 1957). Capellà i educador, és dels capdavanters en la protecció de menors i en la rehabilitació de delinqüents en règim obert. Santiago Rusiñol l´anomenava “L´amic dels pobres”. Fou capellà de la presó Model.

El 1905, funda la “Casa de Família” on recollia els joves predelinqüents i delinqüents en rehabilitació. El 1910 funda la “Granja Agrícola i Escola de Plegamans” al servei de la infància abandonada, on hi va haver el primer Departament d´Observació. I també funda el patronat de Lliberts i de la Infància abandonada.

El 1921 fou nomenat vocal propietari i inspector de les institucions del tribunal Tutelar de menors. El 1929 és nomenat comissari de beneficència de l´Ajuntament de Barcelona. Participa en plena república, tot i essent capellà, de la política social municipal i és molt reconegut.

Funda la Colònia Industrial Nostra Senyora del Port per a menors, la Colònia Agrícola per adults a Martorelles, l´Associació d’Invàlids Concessionaris dels Urinaris Públics Municipals, el Cos de Concessionaris Guardacotxes, l´Organització Local i Rifa dels cecs, etc. Des del 1939, i en plena postguerra, visqué en l´ostracisme, restà en la indigència i l´oblit i morí el 1957, als 85 anys.

Entre 1877 i 1902 (25 anys) podrien haver coincidit a Barcelona Mn. Cinto, Mn. Àngel Carbonell, i Mn. Josep Pedragosa, però no sabem si es van conèixer. Mn. Josep Pedragosa i Mn. Àngel Carbonell, podrien haver coincidit a Barcelona entre 1877 i 1940 (tota la vida de Mn. Àngel: 63 anys), però tampoc sabem si es van conèixer. Caldria investigar-ho.

Quim Cervera

No m’ho podia creure…

Digueu-me ingènua. Un divendres de febrer volia fer una abraçada a una amiga que acabava d’enviudar. Ella anava a missa a la seva parròquia. Era una bona manera, em vaig dir, de trobar-nos, pregar juntes i després xerrar una estoneta.

Parròquia de Sant Llorenç, al carrer Entença. 19.30 hores. A la capella del Santíssim. Una vintena de persones potser.

I què tenia de sorprenent? Veureu… Comença la celebració i al cap d’una estona es recita el Kyrie Eleison. Tantes vegades cantat a les pregàries estil Taizé, fa que no pensi res en concret.

Però després, quan acaba l’homilia (amb la qual em vaig sentir còmoda i em va fer pensar, cosa que no es pot dir de totes!), diria que des del Credo i segur en la litúrgia de l’Eucaristia el català es veu substituït pel llatí. Sí… Em conec els seus elements, les fórmules, vaig traduint per dins… però estic al·lucinada. La gent que m’envolta se sap totes les respostes, parenostre inclòs, en aquesta llengua que jo vaig tocar a segon de BUP i que creia que el Concili Vaticà II havia deixat una mica enrere, fent cooficials les llengües vernacles en un intent d’acostar el que se celebrava i proclamava al poble de Déu de cada territori, de cada comunitat.

No m’ho podia creure! De veritat en una parròquia de l’Eixample, quan algú entri es trobarà una celebració en un llenguatge críptic que no es pot entendre per la gran majoria de la gent per sota, diguem, de la cinquantena? Com he de relacionar-me amb Déu, més íntim que la nostra interioritat, que diria sant Agustí, en un idioma que no em brolla del cor, en un llenguatge que no parlo? Si a Déu el prego en la meva llengua materna en les meves estones d’oració, si saludo a la gent amb qui comparteixo bancs en el temple en català o castellà, com puc celebrar la fe, sentir-me convidada amb tots ells a Taula, amb unes formes declinades que desconec, que em treuen tota espontaneïtat, tota sinceritat, tota profunditat? Trobaríem normal celebrar ara i aquí a Catalunya qualsevol de les nostres misses en un altre idioma que no fos el nostre (arameu, hebreu, rus, suec o qualsevol altre)? Sí, ja sé que el llatí és l’idioma oficial de l’Església catòlica, però cada cop hauria de ser més en àmbits oficials però no de celebració i vida (si és que ha de perpetuar-se, cosa que dubto, ja que és un element que manté clericalisme –gairebé només ells el coneixen– i la distància amb la realitat que ens envolta).

En la meva pregària em cal adreçar-me al Pare-Mare Déu amb silenci i pocs mots, però aquests han de brollar directament del cor, en el meu idioma. Amb la comunitat, necessito celebrar amb la llengua en què ens saludem i (tant de bo!) compartim barri i vida.

Per més que llegeixi raons possibles per justificar la litúrgia en llatí en una missa de parròquia de barri, no puc: he de ser jo, tota jo, dirigint-me a l’Altre i amb els altres, en l’idioma de la meva intimitat, allà on Ell resideix, allà on ens habita. Això el llatí no m’ho permetrà mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

L’homenatge al Pep Soler

Tres anys han hagut de passar per poder fer l’homenatge que amics, moviments i parròquies volíem fer a en Pep Soler. Josep Soler i Llopart, rector de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i consiliari de l’ACO, va morir sobtadament poques setmanes abans del confinament i cinc dies abans de complir els 70 anys. Finalment, el passat 15 de gener, la sala de d’actes de la parròquia de Sant Pacià, al barri de Sant Andreu, es va omplir de gom a gom per fer-ne memòria.

Com es va dir a la presentació, “aquesta pandèmia que ens ha fet més conscients de la nostra fragilitat també ens ha portat a valorar més l’amistat, les empremtes que ens deixem els uns als altres, les petjades invisibles d’aquest Déu que va omplir de sentit la vida d’en Pep i que tant s’esforçà a fer-nos conèixer”.

Concepció Rovira havia preparat la decoració de l’escenari amb tres elements significatius: unes canyes que evocaven els “tacos” de billar que en Pep elaborava amb el torn quan treballava –com a bon capellà obrer, va treballar molts anys com a fuster–; branques d’olivera com a signe de la pau que transmetia, i pinyes per la seva capacitat d’aplegar gent per viure d’una manera o altra fent comunitat.

Una bona colla d’intervencions han fet present la vida d’en Pep des de diferents angles. En Pep Soler va ser consiliari de la desapareguda JOBAC (un moviment de joves nascut els anys 70 que s’integrà finalment dins la JOC) i de l’ACO (Acció Catòlica Obrera). Fer revisió de vida un mes rere l’altre, un any rere l’altre, compartir la vida intentant contemplar-la a la llum de l’evangeli sens dubte crea vincles i comunitat. Edmon Ribatallada va oferir el testimoni del seu grup, un grup amb 40 anys de vida al darrere, del qual en Pep sempre havia estat el consiliari.

Josep Soler va ser també capellà de parròquia, sempre amb una gran implicació en tots els àmbits parroquials, però també arrelant la parròquia al barri. Ho va ser a La Sagrera, on va ser ordenat, i també als barris del Bon Pastor, de Can Vidalet a l’Hospitalet (a les parròquies de Santa Gemma, Sant Antoni i Sant Enric d’Ossó) i de Sant Andreu de Palomar. Cristina Manresa, que havia estat directora de l’escola parroquial del Bon Pastor, va aportar el testimoni d’una manera de ser rector creativa, cohesionadora, participativa i molt evangelitzadora.

L’acompanyament de persones i de grups que va practicar va anar en paral·lel amb el deixar-se acompanyar espiritualment. D’aquest camí fet conjuntament parlà el pare Josep M. Rambla, que coneixia en profunditat l’espiritualitat d’en Pep i que comentà com el seu ministeri de prevere va ser prioritari sempre en les seves opcions, en la seva molt clara vocació de pastor, sobretot perquè “no feia” de capellà, sinó que “era” capellà. De fet va voler ser capellà obrer per guanyar-se la vida i ser una persona com les altres. Però quan va considerar que la seva tasca pastoral ho demanava, va deixar la feina amb tota llibertat. Es llegiren també textos del propi Pep, fragments d’homilies.

L’estada del Pep Soler al Seminari va ser recordada per en Josep M. Fisa, company de curs, d’un curs especialment potent que, bo i estant en el seminari, va sentir-se cridat a viure a fons els canvis del recent Concili Vaticà II. Molts dels membres d’aquest curs (Xavier Morlans, Joan-Enric Vives, Josep M. Fisa, Josep M. Puxan, Jaume Grané, Ton Roca…) van concretar aquesta inquietud en la creació de grups de la JOBAC i, amb el pas dels anys, en un estil pastoral divers però fidel sempre a les propostes conciliars. Joan-Enric Vives, bisbe d’Urgell, que no va poder assistir a l’acte, va enviar també unes paraules de suport en la mateixa línia.

Albert Soler, germà d’en Pep, parlà de la família i de com es vivia a casa la imparable activitat pastoral d’en Josep, un “ventijol suau que ha passat prop nostre assenyalant la presència de Déu”. “Vam veure el Pep sempre lliurat en cos i ànima al servei de la gent: a escoltar-la, a acceptar-la, a acompanyar-la, a consolar-la, a visitar-la, a ajudar-la, a portar-la de vacances, si calia; a donar-li el millor que tenia, que no era ni plata ni or, sinó el Senyor Jesús, força i sentit per a la vida. En una ocasió va escriure: “Ser capellà és això: Déu i la gent.” Ni més ni menys.

Lluís Portabella, capellà i amic d’en Pep, va fer riure tothom explicant algunes de les seves aventures ciclistes. No tot a la vida són reunions formals, i a en Pep li agradava recórrer el món en bicicleta.

Josep Hortet va cloure l’acte amb una síntesi del llegat del Pep: “El nucli fort d’aquesta inspiració jocista de la JOBAC que ens va posar en marxa va ser el seguiment efectiu i afectiu de la persona de Jesús”. Continuar en aquest línia és la proposta del seu testimoni.

L’acte finalitzà amb la pregària del Parenostre… i amb unes quantes cançons, que Xavier Morlans, Tere Jorge i Lourdes Pérez al piano, van fer arribar a bon port.

Mercè Solé

Fotografies: Jordi Esplugas

Mn. Àngel Carbonell i Pera (Barcelona 1877-1940)

Mn. Àngel Carbonell fou un capellà molt interessant i massa oblidat. Es va inserir de ple en la problemàtica social de la classe obrera barcelonina, sobretot en el Raval, i es va fer amic dels anarquistes i socialistes que s´implicaven a fons amb la seva causa.

Fou ordenat capellà a Barcelona el 1901, a l´edat de 24 anys. Dirigí l´Editorial Catòlica Subirana el 1906, als 29 anys. Va tenir cura dels pobres i malalts (llavors s’anomenava passioner) a la parròquia de Sant Josep del barri xinès, el 1918.

El 1928 publica El colectivismo y la ortodoxia católica. Aquesta obra va crear molta polèmica ja que empra uns conceptes que s´aparten del punt de vista catòlic tradicional. En ella intenta veure els punts comuns entre l´humanisme social i el cristianisme, seguint la principiant doctrina social de l’ església, sobretot l’encíclica Rerum Novarum de Lleó XIII. Es va avançar al seu temps, tot cercant una aproximació a la classe treballadora, i descobrint els elements evangèlics dels pensaments que la influïen: el socialisme, el comunisme i l’anarquisme. També va connectar amb la democràcia cristiana que s’anava forjant a Catalunya al voltant d’Unió Democràtica.

Va col·laborar en el diari El Matí i a les revistes La Paraula Cristiana i Cuestiones Sociales.

Condicionat per la guerra civil, publicà Cartas de combate en defensa de la fe, adreçades a les joventuts cristianes, l´any 1940, als 63 anys, quan ja va morir.

En el llibre de Miquel Montoliu i Martí, Àngel Carbonell (1877-1940). Un social cristià comunista. (Primera edició: març 2003. Institut Emmanuel Mounier Catalunya. Printimage. Sabadell), s’afirma:

“Mn. Àngel Carbonell forma part de la generació sacerdotal única, del 1884, que renovà l’Església catalana posant-la a la categoria del catolicisme europeu. S’ha de recordar que el catolicisme espanyol era molt conservador, integrista en la seva formació intel·lectual i es barreja en les conteses polítiques a costat del Carlisme. El clergat català no era una excepció.“

I Miquel Montoliu en el seu llibre, sintetitzant el pensament del llibre El colectivismo y la ortodoxia católica, sobre l’esperit social del catolicisme diu:

(Àngel Carbonell) creu resolta la qüestió d’una possibilitat de convivència doctrinal amistosa entre l’ortodòxia i una certa organització col·lectivista de la societat (col·lectivisme acceptable). A la doctrina cristiana no poden trobar obstacles les aspiracions legítimes del millorament dels humils, per molt radical que sigui, si no destrueix l’ordre essencial humà, o rebaixa el nivell de civilització. Res es pot descobrir en el dogma revelat, ni en l’ensenyament eclesiàstic que estigui en contradicció amb les clàusules elevades i pures del programa socialista, que posi la dignitat i benestar de l’home en la vida espiritual, però reclamant per ella la realització d’un mínim de justícia social i previsió de mitjans econòmics, sense els quals ve l’embrutiment i inquietud de les masses que consideren fer camí en l’evolució del règim de propietat…

Per concloure, Miquel Montoliu diu que aquest llibre de Mn. Àngel Carbonell manifesta el seu pensament central, preocupat per la qüestió social. Constata que el règim econòmic d’aquell temps no compleix el compromís cristià d’una societat fraterna, i opta per pensar que una societat col·lectivista sobre els béns de producció i mai nega el dret de propietat de béns d’ús i consum, pensa que el col·lectivisme solucionaria el greu problema social i potser estaria més d’acord amb els ideals cristians. No hem de descartar, per altra banda, la intuïció de Mn. Carbonell que pensa que el col·lectivisme pot estendre’s per tot Europa i aleshores busca a priori una reconciliació entre cristianisme i col·lectivisme.

La seva tesi, es pot resumir en una frase: “El socialisme no és pecat”.

Mn. Àngel Carbonell podríem dir que segueix un fil conductor poc conegut i poc estudiat de capellans de Barcelona que s´han relacionat amb la classe obrera i amb el sub-món de la pobresa, la marginació, l´exclusió social, la delinqüència (l´altra Barcelona). Fil conductor que altres capellans continuaran.

Quim Cervera

Hospital de Campanya. Parròquia de Santa Anna de Barcelona. Canal YouTube

L’Hospital de Campanya de la parròquia de Santa Anna de Barcelona acaba d’obrir un canal propi de YouTube. Demanen que ens hi subscrivim, perquè puguem conèixer millor com són les persones que hi fan estada i quina mena d’atenció se’ls ofereix; per estimular-nos a fer de voluntaris en aquest projecte o en un altre de semblant; per pensar, per pregar o per seguir-los en directe quan retransmetin en streaming, com una forma més d’acompanyar-los. Fem-ho!, no?

Mercè Solé

Una beatificació en època de pandèmia

Quan el dissabte 7 de novembre vaig veure per TV3 la celebració de la beatificació del jove Joan Roig a la Sagrada Família, em vaig quedar de pedra, indignada i trista.

¿Com pot ser que amb aquesta pandèmia que patim tots plegats, que no podem sortir, no ens podem relacionar amb els nostres familiars, contactes socials, etc., els dirigents i caps de l’Església s’atreveixin a fer un acte així? ¿Aquest és l’exemple que ha de donar l’Església?

No vaig en contra de la beatificació, ja que el jove s’ho mereix , però sí que estic en contra de la manera com s’ha fet.

Els bisbes i representants eclesiàstics crec que haurien de penedir-se d’haver fet aquest acte tan solemne ja que les autoritats sanitàries i civils estan demanant el nostre confinament, que les famílies no facin celebracions amb més de sis persones, que les residències de la gent gran estiguin també confinades… doncs ara l’Església va i fa un acte tant poc exemplar!

I el pitjor de tot plegat és que no surti gent d’Església que protesti o ho censuri. Si la cosa continua així és que estem mig morts.

Espero que l’Esperit Sant “bufi” millor.

Pilar Cristóbal

L’Hospital de Campanya Santa Anna. El sentit d’una iniciativa

Quan heu viatjat per alguna ciutat d’Europa segur que us heu trobat alguna vegada una vella església gòtica reconvertida en sala d’exposicions, cafeteria, floristeria o saló de desfilades de moda. A Amsterdam, per exemple, ho podeu trobar. La secularització, el decreixement del nombre de fidels i de preveres ha urgit els responsables d’aquelles diòcesis a treure un rendiment econòmic amb el lloguer o venda de les esglésies sense feligresos per a poder subvenir al cost d’altres necessitats, com el manteniment d’altres esglésies i edificis d’ús pastoral o el sosteniment dels preveres grans.

En el Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats celebrat a Barcelona el 2014 es van plantejar dues grans orientacions de cara a la reorganització de les parròquies de centre ciutat: Cal passar del territorial al cultural i del racional al simbòlic. És a dir, les parròquies del centre de la ciutat ja no es poden regir pel criteri de la territorialitat (atendre als feligresos del propi territori) en part perquè en moltes d’elles no hi ha habitants donat que tot és ple d’hotels, restaurants, bars, grans magatzems i cinemes i botigues, i perquè avui dia tothom tria a quina església vol assistir en funció de com s’hi desenvolupa la litúrgia o altres serveis. La parròquia de centre ciutat s’ha d’especialitzar en atendre un interès cultural –els universitaris, els llatins, els artistes, els esportistes, els joves de les diverses tribus urbanes…– o una necessitat social (els refugiats, els vells que viuen sols, els qui dormen al carrer). I d’altra banda en aquesta renovació de la parròquia de centre ciutat hi pot tenir el seu paper la importància del valor simbòlic del tipus d’activitat que s’hi realitza. Hi ha un missatge que també es transmet amb la força icònica dels signes.

Aquest és el sentit de la iniciativa que des del gener del 2017 es va posar en marxa a l’Hospital de Campanya Santa Anna, just darrera el Hard-Rock Cafe de la plaça Catalunya. Abans que el conjunt gòtic de l’església i claustre de Santa Anna esdevingui merament un part temàtic per a turistes (gran repte d’altres temples emblemàtics de la ciutat, per cert) o que en un futur hagués de compartir la sort d’aquelles esglésies “dessacralitzades” d’Europa, ens va semblar adient seguir, entre d’altres, les dues orientacions del congrés abans mencionat.

Les circumstàncies d’una forta onada de fred i la preocupació compartida per les diverses institucions dedicades als qui viuen al carrer al Raval i al Gòtic (Arrels, Vincles, Dit i Fet, Germanetes de l’Anyell, entre d’altres) van forçar l’obertura de Santa Anna per acollir els qui en aquells dies no tenien aixopluc. Amb aquesta intenció es van preparar dotze llits a l’antiga sala capitular que la primera nit ja va quedar desbordada. A la quarta nit ja eren unes vuitanta persones les que dormien ocupant excepcionalment tots els bancs de la nau central.

Val a dir que la ràpida intervenció de Càritas de Barcelona i també, una mica més reticents, dels serveis socials de l’Ajuntament, va fer que a la setmana vuitanta persones fossin ateses per un equip de treballadors socials que les van derivar cap a albergs, pisos de Càritas o altres indrets. Els responsables de Càritas van copsar que calia salvar el carisma de la iniciativa. En efecte, passat el primer moment d’improvisació, l’Hospital de Campanya Santa Anna es configura no pas com un dormitori nocturn, ni com un menjador, sinó com un casal on de dia s’hi acull, per escoltar i orientar les persones que dormen al carrer i no tenen on anar de dia.

De fet es dedica als acollits un vint-i-cinc per cent de l’espai “sagrat”. Es a dir la capella de la Pietat (entrant a la dreta) amb capacitat per a unes seixanta persones assegudes, on s’hi serveixen cent vint esmorzars –només esmorzar– per torns i on un equip de cent trenta voluntaris i voluntàries, en torns setmanals de tres hores fan possible l’acolliment i el diàleg.

Hi ha també, com suggeria el congrés de pastoral de les grans ciutats, un missatge i un valor simbòlic en el fet de col·locar els pobres en una part de l’espai sagrat: potser amb una mentalitat cartesiana hem separat massa la litúrgia de la caritat, fins al punt que la societat ja no percep la vinculació de les grans iniciatives de caritat amb la vivència cristiana que les sosté. Per dir-ho ràpid, a l’Hospital de Campanya Santa Anna entrem tots –acollits, voluntaris i feligresos– per la mateixa porta i seiem tots a la mateixa taula que, ordenadament i fent cada cosa al seu temps i amb el context propi, esdevé taula de menjar i de conversa, taula d’orientació professional, i taula de la Paraula i de l’Eucaristia compartida.

Xavier Morlans

Juan José Gallego: “Le llamemos demonio, o le llamemos como queramos, hay casos que ahí están. Hay sufrimiento y yo ayudo con la fe”

Juan José Gallego va néixer el 1940 a Castrillo de los Polvazares (Lleó). Va estudiar Humanitats al seminari d’Astorga, quatre anys al seminari de Cardedeu i Filosofia i Teologia a l’Estudi General dels Dominics. Llicenciat en Teologia a Roma i doctorat des de l’any 1983 a la Universitat de Sant Tomàs, va ser conseller general de l’orde dels dominics durant onze anys i prior a Roma durant sis anys. En tres ocasions ha estat provincial, dues vegades a Espanya i una a Portugal. Ja a Barcelona, l’any 2007 Martínez Sistach el va nomenar exorcista de l’Arquebisbat de Barcelona i l’any 2016, el papa el va nomenar Missioner de la Misericòrdia. Ha publicat llibres i articles.

La periodista Teresa Porqueras li va dedicar el llibre “Cara a Cara con Satanás”, on parla de la seva vida i de la seva experiència com a exorcista. La portada té una imatge més aviat sensacionalista, amb una fotografia d’ell molt fosca i freda, on la seva mirada no és l’habitual, de pau i d’afecte. Té una actitud de permanent acollida, i no amb mi, que per vincles familiars em coneix des que vaig néixer, sinó amb tothom qui s’adreça a ell. Més enllà de la seva faceta més coneguda, Juan José Gallego destaca per la seva saviesa, profunda fe, senzillesa, humilitat i sentit evangèlic. Avui ens veiem amb calma… i amb una gravadora, ja que ha accedit a fer aquesta entrevista. Parlem sempre en castellà, i així transcric la conversa.

– Actualmente eres Misionero de la Misericordia, nombrado por el papa Francisco. ¿Cómo acogiste esta responsabilidad?

Primero, desconcertado. No sabía nada. Me sentí muy agradecido al Papa por la confianza, y también al cardenal Martínez Sistach, a quien tengo un gran aprecio. El nombramiento del Papa me llegó a través de la Nunciatura Apostólica de Madrid, pero creo que también Martínez Sistach tuvo algo que ver.

–¿Cuál es tu función, como Misionero de la Misericordia?

Te dan autorización para perdonar todos los pecados, pecados reservados que puedes perdonar por esa autorización del Papa. Y una vez acabó el período para el cual estábamos nombrados, el Papa dijo que seguía todo igual hasta una nueva disposición. Por lo tanto, sigo con esta misión.

–¿Cuál es el valor del perdón?

Yo te diría que es lo más grande que tenemos en el Cristianismo. El que no perdona, no es cristiano.

–Pero a veces no es fácil.

Es cierto. Por eso hay que decir que es una fuerza de Dios, y que el perdón nos ayuda. El perdonar es un don de Dios que nos hace bien. Y en el perdón, en este regalo de Dios, he descubierto también la presencia de María.

–¿De María?

Sí, últimamente pienso mucho. Puede parecer que no hace nada, y es ella la que te da la fuerza para salir de situaciones difíciles. Siento también que me ha ayudado en estos últimos años. Ahora mi ilusión es ir a Portugal, donde he vivido cuando fui provincial en Lisboa y Fátima, a darle gracias a la Virgen de Fátima.

–El 7 de marzo de 2007 el arzobispo Martínez Sistach te nombra exorcista de la Diócesis de Barcelona. Tu no tenías ninguna experiencia. ¿Qué sucedió?

Cuando vine de Valencia como prior al convento de Barcelona, fuimos a despedir al padre Feliciano Paredes, que era el exorcista y marchaba de la diócesis. El arzobispo entonces se dirigió a mí, y me dijo si me vería capaz de aceptar el cargo. Yo le dije, con mucha prudencia, que no sabía nada de esto, pero que me lo podía plantear… Más adelante así fue, y llegó el nombramiento oficial.

–Y en el momento que fue oficial…

…lo pasé muy mal. Tenía un miedo atroz. Cuando salí del obispado con el nombramiento, salí pensando: “¿Dónde me he metido? ¿Qué he hecho?” Yo había sido profesor en Valencia de materias parecidas a estas… pero esto era otra cosa. La verdad es que miraba para todas partes y en todas partes veía demonios… Lo pasé muy mal.

–¿Y qué cambió para que pudieras asumir esta responsabilidad?

Hice una reflexión: “Si el arzobispo me ha nombrado, es porque confía en mi, y yo confío en Dios”. Y a partir de ahí, me dije que iba a llevar a cabo este encargo como hago con los otros ministerios sacerdotales. Desde aquel momento, he sentido paz y serenidad, y no he vuelto a tener aquel miedo.

–En el libro “Cara a cara con Satanás” mantienes un actitud muy humilde. Vienes a decir que, exactamente, no sabes contra qué luchas, que solo quieres poder ayudar.

Claro. Es un espíritu. No es tangible. Por fe, tú sabes que existe, que el demonio tienta, que tentó a Jesucristo…

–Pero ¿qué es el demonio?

Pues no lo sé exactamente. Diría que es un espíritu que tiene la misión de apartarnos de Dios. Y por tanto, yo lo que hago y lo que busco es poder ayudar a esas personas, que por las circunstancias que sean, pudieran estar afectadas o poseídas. Y no sé por qué están así… Hay algunas personas que han sido ellas que han invocado, han hecho espiritismo, o han pedido algo encomendándose al demonio… y luego están mal.

–¿Personas que se encomiendan al demonio?

Sí, hay casos así. Pero no son todos los casos que me llegan, claro. Incluso hay un libro interesante sobre santos que han estado poseídos por el demonio, “Historias de santos endemoniados”.

–Pero hablar del demonio y de un espíritu… a la mayoría de personas nos suena muy abstracto.

Claro, no hay nada tangible ni se puede cuantificar. Hay quien cree que todo son enfermedades. Y es cierto que hay enfermedades, pero también hay otras cosas que están ahí. Yo tengo mi experiencia, y creo que hay hechos que te hacen llegar a un convencimiento moral de que hay algo más. En todo caso, son personas que sufren mucho y que intentas ayudarlas en nombre de Dios.

–El mal lo entendemos todos… ¿Dirías que ese espíritu es el mal?

Es que es el mal, la personificación del mal.

–Explicas que un médico, una psicóloga y un psiquiatra te han ayudado a discernir lo que pueden ser posesiones de lo que no.

Nunca tengo una certeza total de que alguien está poseído. Puede ser. Hay casos que se tienen que tratar con un psiquiatra, pero hay otros que no lo sé, que solo tengo indicios de que hay algo ahí que no es de Dios, que hay algo más.

–Entonces, ¿cómo disciernes si actuar o no?

La verdad es que si hubiera hecho sólo los exorcismos en los que tengo una certeza total, posiblemente no hubiera hecho ninguno. Pero Dios ayuda y me ayuda. Y en los momentos difíciles, siento también la ayuda de María, como te decía antes.

–¿Y qué haces?

El exorcismo consiste en una oración, un rito. Yo utilizo la cruz, la estola y el Ritual Romano, el libro que proporciona la Iglesia. A través del Papa, la Iglesia lo aprobó y luego las conferencias episcopales aprueban las traducciones.

–Has vivido casos impactantes. Has explicado que en algún caso te han hablado en lenguas muertas.

Sí, he tenido casos rarísimos, de hechos que no se explican. Como una persona que sin saber latín, en el momento del exorcismo se dirige a mí en ese idioma y me dice “Te mando y te ordeno que no vuelvas a recitar más Padrenuestros”, en latín perfecto. O uno me dice: “Gallego, te estás pasando”. Y muchas cosas más…

–¿Estabas solo?

Había más personas conmigo, normalmente no estoy solo. Cuando veo casos más peligrosos, que me puedan hacer daño (me han amenazado, pero no agredido) siempre estoy acompañado. También me he encontrado casos raros de personas perfectamente normales que me han pedido ayuda, y que en el momento de hacer el exorcismo empiezan con unos movimientos incontrolables. Pero Dios nos protege, no permite que nos hagan daño. Y hasta ahora no me ha abandonado nunca, no tengo miedo ni hay que tener miedo.

–Explicas que has visto levitar.

Sí. El último caso fue un muchacho, su cuerpo se elevaba. Dicen que esto se puede dar por alguna otra circunstancia… yo no sé qué lo provoca, pero lo he visto haciendo el exorcismo. Pero la fuerza del demonio no está en estos fenómenos raros…

–¿Dónde está, entonces?

Está en la fuerza contra Dios y contra todo lo sagrado, ahí es donde veo yo mucha más influencia demoníaca que en estos fenómenos raros, a los que no doy mucha importancia.

–¿Y no tienes miedo?

No, no tengo miedo. Yo continúo con el nombramiento hasta marzo (los nombramientos son por tres años y se van renovando por otros tres). Ahora ya hay otro exorcista en Barcelona. Pero si alguien me pide ayuda, intento atenderlo.

–¿Has hablado de tu continuidad con el actual arzobispo, Juan José Omella?

Hemos tenido hace poco un encuentro muy cordial, ha sido muy atento conmigo. Según parece, yo podría seguir también, pero prefiero que sea con una renovación oficial. En marzo lo veremos.

–A veces, desde la Iglesia se niega la existencia del demonio.

Cierto. Un conocido exorcista fue a visitar a un cardenal. En la visita, el cardenal le dijo: “Usted sabe que el demonio no existe”. El exorcista le contestó: “Voy a regalarle un libro que dice que sí existe”. Y le regaló el Evangelio.

–¿Y qué le dirías, con todo lo que has vivido, a una persona que te lo niega? ¿O a un religioso?

Nada, he optado por no discutir nada. Ni con un amigo sacerdote. Esto es como el que tiene una fe ciega en algo, y le dicen que ahí no hay fe. Yo solo le digo: que no te pase nunca ni veas nunca algunas cosas que yo he vivido, porque posiblemente cambiarías de opinión. Pero no voy nunca a decir que seas mejor ni peor… Yo claro que creo en el demonio.

–Igual pasa porque nos imaginamos una especie de personaje…

…y esto no es, claro. Es una fuerza, un espíritu mucho más inteligente que nosotros, adivina cosas que ni podemos imaginar… esto último lo he visto en persona poseídas…

–¿Y cómo se explica esto?

Bueno… pues no lo sé, es un misterio que está ahí. Hay sufrimiento y ayudo con la fe, sólo con la fe. Porque si veo que es un problema de psicología o psiquiatría, también se lo digo que vaya a visitarse. Pero hay casos donde la psiquiatría no llega, va más allá. Le llamemos demonio o le llamemos como queramos, hay casos que ahí están.

–Dijiste una vez que una persona poseída no podría ni entrar en una Iglesia.

Depende, también hay que entran en la iglesia y comulgan. Hay un sacerdote que dice que el demonio actúa o no, conforme lo que puede ayudar a sus planes.

–Explicas que es un ministerio eclesial muy duro. A veces te ha afectado tu salud. ¿Cómo lo llevas?

Sí, me ha afectado… no quiero hacerme el mártir ni mucho menos, pero en lo que he tenido en el cerebro, que me han operado, creo que ha influido, la tensión que he vivido a veces…

–Y esta es tu confianza. La fe.

Sí. Y luego, no hay que pensar que porque hagamos un exorcismo, la persona se va a salvar de todo, porque depende de muchas cosas… pero al menos lo intento. Es terrible el sufrimiento que puede haber en la persona que lo padece.

–¿Cobras por las visitas?

No, no cobro ni he cobrado por ello. Sí que agradezco cuando recibo un donativo, ya que nos ayuda con los gastos y necesidades que tenemos.

–Lo que más valoras son las personas que has ayudado.

Sí, hay personas que se muestran muy agradecidas. Incluso a veces, me llegó a dar miedo cuando alguna persona que había ayudado enviaba a otra, “vete al Padre Gallego que te curará”. Y yo les decía que no curo nada, que es un ministerio sacramental. Llegó a venir gente de todo el mundo…

–Y estas vivencias, ¿a ti te han ayudado en algo?

Me ha ayudado a fortalecer mi fe en Dios, en María, en el Ángel de la Guarda… La fe es un don de Dios, es la que te sostiene y te da fuerza.

–¿En el Ángel de la Guarda también?

Es la ayuda que Dios nos da a todos. La tradición dice que todos tenemos un Ángel de la Guarda que nos ayuda en muchos momentos. Si somos creyentes, seguro que podremos pensar en algún momento de la vida en que podemos admitir que Dios nos ayudó. Y seremos más agradecidos.

–Danos algún consejo para mantenernos alejados de todo lo que hemos hablado…

La fe. No somos conscientes de lo mucho que nos protege la fe.

–Le acabo preguntando por el recuerdo de su hermano, el padre Jordán Gallego. Sé que cuando murió, le afectó muchísimo.

Mi hermano fue muy importante para mí. Me influyó mucho, el fue profesor mío también, pero tampoco llegamos a vivir juntos, compartíamos algunos veranos. Aprendí mucho de él. Tenía una gran inteligencia y preparación. Su tesis doctoral, “La Metafísica de Diego Mas”, publicada en castellano, ahora van a publicarla en catalán. Tengo muchas ganas de ver esta edición.

Al convent on viu ara, veig com les religioses i el personal que treballa atenent la gent gran, el saluden mot afectuosament. Es mostra molt agraït de ser allà. I jo agraïda que s’hi trobi bé. Al llarg de la vida ha acompanyat i ajudat molt, ara li toca també estar en pau, ser cuidat i estimat. S’ho mereix.

Maria-Josep Hernàndez

Pastoral obrera, l’evangelització del món obrer

Molts cristians i moltes cristianes ens hem apropat a Jesús a través, i gràcies, a la Pastoral Obrera. Persones treballadores que, potser ens havíem allunyat de l’Església durant una etapa de la nostra vida, i que ens hem sentit atretes per Jesús. La missió fonamental de la Pastoral Obrera és aquesta: l’evangelització del món obrer.

La consciència obrera ens fa reconèixer-nos com a persones dependents d’un sou i situades en la base d’un sistema capitalista que té com a objectiu el màxim benefici econòmic (els diners) i d’altres “serrells” com ara: la competitivitat, el poder exercit de manera despòtica, la injustícia i l’individualisme. Tots aquests aspectes destrueixen la persona per dintre; i estan en flagrant contradicció amb el pla de Déu. Jesús restitueix la nostra dignitat com a Fills i Filles de Déu: traient de cada persona el millor d’ella mateixa, posant en el centre el servei als altres, sacsejant les estructures que oprimeixen les persones i fent comunitat.

La consciència obrera ens ve de la pròpia experiència, però també de la viscuda pels nostres pares o avis i que ens ha estat relatada; i per la història del moviment obrer. Els nostres progenitors van viure una autèntica supervivència i lluita en un context dificilíssim: la guerra, la post-guerra, en una dictadura alienant i unes condicions de treball i vida duríssimes; molts es van veure obligats a migrar. Malgrat això, i la pressió del sistema, la classe obrera ha intentat conservar els seus valors: la solidaritat, el sentit col·lectiu, la lluita, la senzillesa… La Pastoral Obrera no pot renunciar a rememorar la seva història; ella ens fa recuperar la consciència, que és la base per a continuar evangelitzant i, per tant, transformant-nos individualment i col·lectivament.

En els darrers anys, i encara ara, hem hagut de resistir una crisi arrelada en l’especulació en un dret bàsic: l’habitatge. No som prou conscients de la gran transcendència d’aquest fet. Emprar l’accés a l’habitatge per a enriquir-se, treure a les famílies treballadores de casa seva, explotar recursos naturals, etc… ha estat i és el gran pecat de les darreres dècades. S’han hipotecat les vides i els projectes vitals de les famílies treballadores per alimentar un sistema econòmic insaciable, al qual encara no s’ha posat fre a nivell polític. L’habitatge és, de lluny, la principal despesa de les famílies treballadores.

La precarietat i l’atur galopants fan més necessària que mai aquesta acció de l’Església i de les organitzacions sindicals i polítiques en el món obrer. Les condicions de vida i del treball s’han degradat fins a assolir nivells indecents i han de ser motiu de reflexió-acció en els diferents àmbits on som. Cada cop es reconeix més la importància central del treball a les nostres vides. El promès “ascensor social” no és que s’hagi aturat: s’ha emprat per a “baixar pisos”, en comptes de “pujar-los”. A més, ens han volgut fer creure que l’ascensor era per a uns quants i que la “nova” immigració no hi cabia. De nou, recordem les causes: els estralls de l’imperialisme europeu (l’històric i l’actual) en els països d’origen.

Però al mateix temps, la Pastoral Obrera fa de pont i té el repte de fer reconèixer al conjunt de l’Església la realitat del Món Obrer, que vol ser silenciada pel mateix sistema i per bona part dels mitjans de comunicació. I, com que s’hi reconeix, viu el patiment del món obrer i ha de donar respostes evangèliques contra les injustícies que provoca un sistema econòmic excloent i opressor. I recordem: Jesús, fill de treballadors, va néixer en un estable, en condicions d’exclusió, en un país ocupat per un imperi. Això tampoc no es pot silenciar.

(Fonamentalment, la Pastoral Obrera de la nostra església la constitueixen els moviments apostòlics obrers d’ infants (MIJAC); joves (JOC) i adults (GOAC i ACO). El gran “iniciador” d’ells, el fundador de la JOC: Joseph Cardijn, que en una “simple” sentència recollia tota una declaració d’intencions i de vida lliurada al Món Obrer i a Jesucrist: “Un jove treballador val tot l’or del món”. Igualment, formen part de la Pastoral Obrera els capellans obrers i religiosos/es en barris obrers, així com els Equips de Pastoral Obrera que actuen a nivell de zones en les parròquies i barris. La Pastoral Obrera actua en xarxa amb d’altres col·lectius per a la dignificació de la classe obrera).

Rafi Cáceres
Delegada de Pastoral Obrera de Barcelona
a partir de setembre 2018

Pla pastoral i reptes eclesials

D’entrada vull reconèixer i agrair la tasca immensa (i amagada) de moltes persones, que estan treballant a parròquies i centres catòlics de manera molt diversa: capellans que atenen pastoralment persones i pobles, religioses (sovint “columnes fàctiques” de les comunitats), catequistes, visitadors de malalts… i un llarg etcètera. Una feina impressionant, enmig de la nostra societat secularitzada.

La preocupació per afrontar els reptes actuals ha dut, justament, a l’elaboració d’un pla pastoral per a la diòcesi de Barcelona. L’instrument de treball -preparat pel meu company Josep M. Rambla-, inspirat en bona part en “La Joia de l’Evangeli” (de l’actual bisbe de Roma), és una bona eina d’anàlisi i de suggeriments evangèlics per a encarar la realitat i actuar en conseqüència. Tanmateix hi veig unes dificultats grans per la seva aplicació pràctica. D’una banda per la deriva conservadora de l”aparell eclesiàstic” (bisbes, capellans joves) i de l’altra per les que anomeno “dificultats estructurals”, que serien:

1) Els “pilars” de la “fe” eclesial: dogma, moral i culte. Basats en esquemes teològics del passat (alguns dels segles III i IV), que no es posen en qüestió per por… i que han estat formulats per “professionals” (teòlegs –majoritàriament barons eclesiàstics, seleccionats per la seva “ortodòxia”–).

2) L’estructura jeràrquica: vertical, misògina, endogàmica i “fonamentada”(?) en l’evangeli… Els laics, de “segona categoria”; les dones, de “tercera”… És la veritable continuadora de les comunitats apostòliques?

3) La llunyania amb el món: l’Església oficial no s’ha encarat amb la modernitat (o l’ha rebutjat) i està descol·locada enfront de la realitat plural, secular, tecnològica de la nostra societat urbana (i rural) com a mínim dels països del “Nord”.

Com es poden encarar unes accions col·lectives per anunciar el Regne, tot incidint en la societat per a transformar-la, amb aquest gran llast ideològic, polític (dels poders fàctics eclesials) i pràctic?

Fa uns anys l’HOAC va publicar un llibre intitulat Para una transformación evangélica de la Iglesia. Les conclusions eren bastant pessimistes, gairebé demolidores.

Probablement la “conversió evangèlica” de la institució vingui de la base: grups i comunitats de països “del Sud” i d’ací, que intenten ser deixebles del Mestre tot donant resposta amb la seva vida a les situacions concretes quotidianes, obrint camins amb d’altres persones i grups de diverses confessions vers la utopia del Regne, més enllà de cotilles institucionals de les “esglésies oficials”.

Jesús Lanao

Corporativisme, desconfiança

Dues paraules que, amb tristesa, em van venir al cap quan vaig llegir la notícia del nomenament del bisbe Taltavull com a administrador apostòlic de Mallorca.

D’una banda, en relació amb el bisbe Salinas. Si realment marxa de Mallorca per la seva relació poc adequada amb una dona (a mi el que sobretot em sembla poc adequat és que un bisbe es mogui gaire per les elits polítiques i econòmiques de Mallorca), ¿per què l’envien a València? ¿Què els han fet els valencians, pobres, que a més a més de tenir l’arquebisbe que tenen, n’hauran d’acollir un que els responsables vaticans no consideren prou bo per a Mallorca? Tot això, és clar, sense que hi hagi hagut un aclariment de tot plegat. Sobta una mica que aquesta fixació dels qui manen en l’Església sobre el tema sexual i afectiu que culpabilitza tot i tothom, es relaxa quan els afecta a ells mateixos. Es presenten com a servidors, però actuen com a titulars d’una carrera eclesiàstica.

I després em sap greu que la solució no sigui buscar algun mallorquí amb capacitat de ser bon bisbe (que n’hi deu haver) o nomenar decididament el bisbe Taltavull. Doncs no. La decisió ha estat molt semblant a la que se sol prendre amb els capellans i les parròquies. Es demana l’impossible al bisbe Taltavull, que amb el seu esforç personal, sens dubte estressat, haurà de dur a terme dues responsabilitats grans en dos bisbats físicament allunyats. Crec que això no és bo ni per als feligresos de Mallorca ni per als de Barcelona. I, per descomptat, tampoc no és bo per a un bisbe que haurà de canviar el solideu i el pectoral per un vestit de Superman. ¿No es poden nomenar altres bisbes? ¿No es poden simplificar i millorar les estructures comptant amb laics i laiques?

Certament el bisbe Taltavull és l’home de confiança del bisbe Omella, però ara ja fa un temps que l’arquebisbe corre per aquí, i algú de confiança deu haver conegut. O tampoc no hi ha ningú més a Barcelona que el pugui assessorar? Evidentment, el risc de quedar-se sol en un bisbat desconegut ha existit des del primer dia del nomenament. De fet, no sembla gaire raonable posar algú que no conegui gens el bisbat en un lloc tant complex: quan estigui situat, haurà de plegar. Jo mai no m’he acabat de fer meva la campanya del “volem bisbes catalans”. M’és igual d’on siguin. Jo vull bons bisbes, que si ho són, ja faran l’esforç de conèixer i valorar bé la cultura del lloc. Però un sentit una miqueta més pràctic no fa nosa.

M’ha entristit encara més el que m’ha arribat dels nomenaments a les parròquies de l’Hospitalet, on, segons m’han dit, el bisbe Omella ni ha escoltat ningú ni ha tingut en compte la trajectòria pastoral de fa tants anys amb l’argument que es moren més capellans que no pas se n’ordenen i que hi ha de col·locar els que hi ha, per ultres que siguin (bé, de fet no ho diu així ben bé). Si hi ha pocs capellans, ¿què esperen per escoltar les vocacions dels casats i de les dones? ¿què esperen per alleugerir les tasques burocràtiques i funcionarials de les parròquies reduint-ne el nombre en lloc de fer-ne de noves? ¿què esperen a delimitar i redistribuir responsabilitats econòmiques, administratives, pastorals? ¿què esperen per millorar la formació i reconèixer l’aportació dels laics i laiques?

El bisbe Taltavull, en l’enterrament d’un capellà, fa pocs dies feia una crida a les vocacions. Reconec que cada vegada m’irrita més que no reconeguin que si no canvien moltes coses, moltes vocacions no reeixiran: perquè els seminaris estan malaltissament tancats sobre si mateixos, perquè només s’accepten les vocacions d’homes cèlibes. I perquè hi ha moltes vocacions pastorals (no només al sacerdoci) que no troben sortida.

Mercè Solé