Jo sí que et crec

Al meu entendre, la diferència entre la jerarquia de l’Església francesa i l’espanyola a l’hora d’encarar els abusos sexuals és que aquí encara hi ha connivència amb l’aparell de l’estat. Ens ve no només del franquisme, que sí, sinó des de sempre, de les etapes no democràtiques de l’estat espanyol. També aquí, a Catalunya.

Tenir l’aixopluc polític ha permès anys de patiment per als i per a les supervivents, i menyspreu i ignomínia per part de l’Església. Que “altres” cometin abusos als infants i a joves no és una excusa vàlida que justifiqui la inacció eclesial, fins fa dos anys, de la part que li pertoca. L’Església de Jesucrist, mai hauria d’haver estat casa de persones depredadores sexuals. I això té responsables concrets, els bisbes. Em pregunto si ara, ja, aquest aspecte l’estan atenent en la formació en seminaris o en ordes religiosos tant masculins com femenins. I si s’està fent detecció de potencials depredadors i és motiu per no ordenar preveres o admetre’ls a ordes religiosos.

Perquè la violència exercida per una persona depredadora no només té el vessant sexual, també té l’exercida com a violència psicològica, el poder. De domini i sotmetiment en sap molt la jerarquia i el clericalisme que fomenta, com planteja l’editorial d’aquesta revista. El poder exercit sense l’autoritat emanada de la legitimitat democràtica no té cabuda a la nostra societat. Així es percep dins i fora de l’Església. Esmenar de manera profunda una tradició és legítim i profètic.

Estem davant d’una xacra per a l’Església. I em dol com a creient. També m’indigna. Només un cas ja seria dolorós que s’hagués donat. En aquesta situació, cal dir que, quan la jerarquia diu que es busca sempre la veritat i estar al costat dels qui pateixen, no és creïble. La confiança en una institució requereix molt poc per erosionar-se més si aquesta institució té la missió d’anunciar l’Evangeli de Jesús i construir el regne de Déu a la terra. Una missió encarregada a homes i dones fràgils com gerres de terrissa. És en aquesta fragilitat on hem de posar la nostra mirada perquè no es torni fang. De reparació en sabem poc. N’hem d’aprendre. Demanar perdó, però un perdó creïble. I aquest no ho és quan va acompanyat d’un preàmbul on es diu que només són el 0,2% dels abusos comesos per integrants de l’Església. En una reparació has de sentir-te acompanyat per professionals i per altres supervivents. I quan es denuncia escoltar un unànime: “Jo sí que et crec”.

Aquest no és l’únic pecat de l’Església espanyola. La separació de nadons de mares i famílies legítimes va ser una acció sistèmica fins a mitjans del anys vuitanta. Un abús de poder criminal compartit amb les “famílies de bé” a les quals entregaven la criatura.

Pare, tu que ens has entregat el tresor de l’Evangeli,
ajuda’ns a curar les ferides que hem provocat com a Església
a les criatures innocents que teníem a les nostres mans
per ajudar-los a néixer, per educar-los i formar-los.
T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist. Amén.

Quiteria Guirao Abellán