Què és l’hidrogen verd i per a què serveix?

Per nou i sorprenent que pugui semblar, a Europa sonen alarmes de desproveïment energètic per l’amenaça russa de deixar d’enviar gas i petroli. En la meva fràgil memòria, situacions semblants es remunten al relat dels meus pares dels temps de la postguerra civil, o bé ja de vivència directa de la famosa crisi del petroli de l’any 1973. Pot semblar estrany que Alemanya, la primera economia industrial d’Europa, depengui fins a tal punt dels hidrocarburs russos. En situació semblant es troben molts altres països del continent. Curiosament Espanya i Portugal estem millor perquè tenim un subministrament més diversificat per les canonades que venen d’Algèria i per vaixell des d’altres països productors. Però el que ens hauria de sorprendre encara més, si no fos que ens hi hem acostumat, és el nostre elevat consum d’energia per càpita. Som esclaus del transport de persones i mercaderies, del processat d’aliments, dels béns manufacturats i de la construcció d’infraestructures necessàries per mantenir un tren de vida amb gran consum energètic.

La intensitat energètica de les economies desenvolupades es va disparar des de la revolució industrial, i es va accentuar encara més amb l’ús d’hidrocarburs, creant una gran dependència d’aquest recurs. El canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils i el deteriorament dels ecosistemes formen part del mateix: una civilització, la nostra, que viu per sobre de les possibilitats i dels recursos del planeta. La guerra d’Ucraïna, amb les seves conseqüències geopolítiques, aguditza el desproveïment d’energia i cereals, i dispara la inflació, però la crisi energètica és sistèmica. Només s’hi pot fer front disminuint el consum per càpita i transitant cap a les fonts d’energia renovable.

L’hidrogen (H2) és l’element més abundant de l’univers; ara bé, no es troba lliure a la naturalesa. L’hidrogen no és doncs una font energètica sinó el que anomenem un vector energètic, és a dir, alguna cosa que conté potencialment energia, que l’emmagatzema, la transporta (és un gas relativament fàcil de contenir en un dipòsit o de transportar a través de canonades). Es pot usar directament com a combustible de manera semblant a com ho fem amb el gas natural, o bé generar electricitat a través d’un procés electroquímic anomenat cel·la de combustible. Es parla ara de l’hidrogen verd com una part de la solució per al canvi de model energètic, però per produir l’hidrogen “verd” separant-lo de la molècula d’aigua (H2O) o d’altres molècules que el continguin com per exemple la de metà (CH4) cal invertir energia procedent d’una font renovable a través d’un procés electroquímic anomenat hidròlisi. El balanç energètic del procés fins a la transformació en electricitat com a energia final no és eficient: consumeix més energia que no pas en genera. ¿Quin interès pot tenir doncs l’hidrogen davant l’eòlica, la fotovoltaica, la biomassa o la hidràulica que generen electricitat directament a partir del vent, el sol, o el salt d’aigua sense totes aquestes transformacions tan poc eficients?

L’hidrogen, com s’ha dit, no és una font energètica però formarà part d’un nou model energètic renovable, lliure de carboni, per la seva capacitat d’emmagatzemament i de transport que és semblant a la d’hidrocarburs com el gas. Un sistema energètic 100% renovable com el que aspirem a tenir el 2050, requerirà de vectors com l’hidrogen amb capacitat d’acumulació a gran escala per contribuir a regular el sistema elèctric, d’una banda, i per proveir combustibles descarbonitzats a aplicacions no electrificables com per exemple l’aviació o determinats processos industrials tèrmics com ara la producció d’acer o de ciment. L’electricitat que és un altre vector energètic no es pot acumular a gran escala però l’hidrogen si. Pensem, per exemple, que aprofitant l’energia solar que incideix en el desert del Sàhara mitjançant parcs fotovoltaics de centenars o milers d’hectàrees, i transformant in-situ els GWh elèctrics produïts en hidrogen exportable als països del continent africà i europeu a través de gasoductes, s’estaria no només elevant la capacitat econòmica i de benestar de molts països sinó que també s’estarien canviant lògiques geoestratègiques de poder a mans fins a dia d’avui o bé de EUA, Rússia i Xina, o de càrtels com la OPEP. No vull fer política ficció, només fer notar que una de les conseqüències de la guerra d’Ucraïna és el canvi dels fluxos mundials de l’energia. Europa ja no mira cap a l’est en matèria energètica sinó cap el Sud on la península ibèrica, més Espanya que Portugal, jugaran un paper estratègic clau en el provisionament energètic europeu. Espanya és el país europeu amb la major superfície de sòl que rep la major irradiació solar del continent. No és perquè sí que el govern de l’Estat ha fer l’aposta per l’hidrogen i és aquí on hi ha ara mateix les principals inversions d’Europa. En els propers anys veurem com l’hidrogen canvia no només el panorama energètic sinó alguna cosa més.

Salva Clarós

Paradoxes antròpiques

Aquests dies, el litre de gasoil frega els dos euros (1,84) a les gasolineres. Omplir el dipòsit del cotxe ara costa 35 euros més que fa un any. Pescadors d’arrossegament del sud de la península diuen que el cost en gasoil per sortir a feinejar s’ha encarit de l’ordre de 3.000 euros, justificant així que la flota resti amarrada a port. Poca gent imagina l’energia que es necessita per arrossegar les xarxes sota el mar carregades d’un peix que no sempre és el més buscat perquè les arts d’arrossegament difícilment discriminen espècies amb valor de mercat d’altres que no en tenen i que, per tant, caldrà retornar al mar. Encara sort que el gasoil de navegació té un preu inferior al de la gasolinera, perquè d’altra forma ningú sortiria a la mar. El mateix pel gasoil que carreguen els tractors, contràriament tampoc no li sortirien els números al pagès. Tornem al mar. Els poderosos motors d’un vaixell d’arrossegament consumeixen una energia extraordinària per capturar unes quantes tones de peix, a la qual cal afegir la força necessària per arrossegar unes xarxes que poden tenir cent metres de llarg i també unes desenes de milers de tones de pes mort del vaixell. Només amb la força extraordinària del gasoil es poden fer captures cada dia per proveïr els mercats centrals de les principals ciutats, amb milions de consumidors que s’abasteixen de les llotges, els restaurants, les peixateries escampades per tota la geografia. Vet aquí que un lleuger increment de pocs cèntims en el preu del litre de gasoil de navegació desestabilitza un mercat i posa en crisi les famílies que viuen directa o indirectament de l’activitat.

L’augment del preu de l’energia és avui com un far enmig de la nit que alerta, avisa. El passat mes d’agost van sonar alarmes perquè el preu de l’electricitat va assolir rècords històrics. El govern va prendre mesures rebaixant els impostos a l’electricitat i amb un descompte obligatori de 20 cèntims els carburants. Posteriorment, ha intervingut el preu del gas, amb permís de la Unió Europea, com a mecanisme d’ajust de cost de producció per reduir el preu de l’electricitat. El govern enfronta la paradoxa posant pedaços per evitar que el malestar es transformi en violència.

Els preus de l’energia pugen perquè puja el cost de les emissions de CO2 i perquè la producció d’hidrocarburs, a la baixa, ja no pot satisfer la demanda, en augment. Com combinar tal contradicció? Les culpes es reparteixen entre institucions, empreses, oligopolis… i el poble demana baixar el preu del gasoil per poder continuar menjant peix fresc, aquesta és la paradoxa!

Salvador Clarós i Ferret

Energia i territori

Hi ha preocupació pel despoblament que pateixen les comarques interiors de Catalunya. Segons dades de l’Idescat, el 60% dels pobles de menys de 1.000 habitants han perdut població entre el 2008 i el 2015. La previsió no és optimista: segons una estimació de la consultora McKinsey, el 70% de la població viurà el 2050 en ciutats de més de 300.000 habitants. A Catalunya, només Barcelona supera aquesta població però a mitjans de segle (només falten 30 anys) en podríem comptar almenys 4 si es confirma també aquí la tendència de la població mundial a concentrar-se a les ciutats. Aquesta tendència no és nova encara que s’hagi accentuat en els anys de crisi. A les ciutats grans s’hi acumula també la riquesa perquè és on es conrea coneixement, l’essència de les economies digitals. A Catalunya hi ha 63 ciutats mitjanes amb més de 20.000 habitants. Dos terços estan a la Regió Metropolitana de Barcelona. És en aquestes ciutats on té sentit parlar de proximitat com a sinònim de qualitat urbana: proximitat a hospitals, equipaments culturals, serveis administratius, centres de treball i universitats. Les ciutats mitjanes, junt amb Barcelona, sumen el 70,7% de la població total de Catalunya, i ocupen només el 6,4% del territori. I la concentració, segons l’Idescat, va en augment. Ens hem convertit en una espècie eminentment urbana. L’explicació és una creixent esquerda de desigualtat entre ciutadans que viuen en entorns urbans i la població dispersa pel territori, més desatesa des de la crisi. En conseqüència hi ha despoblament: l’Espanya buida, la Catalunya interior, o la França perifèrica. El punt d’ignició del conflicte plantejat pels armilles grogues a França va ser un augment d’impostos al gasoil. La despesa energètica marca una diferència entre els que es mouen en entorns de proximitat i els que no. La població que viu allunyada de les ciutats té més dependència del gasoil. Queda clar que viure lluny és car energèticament.

Quina relació hi ha entre energia i territori?

Les societats agràries primitives conreaven grans superfícies de territori per extreure l’energia necessària per sostenir les poblacions. L’ocupació del territori per les diferents civilitzacions sempre ha anat vinculada a satisfer les necessitats energètiques. L’alimentació és la font d’energia endosomàtica, pràcticament l’única energia disponible en les societats que realitzaven el treball només amb la força muscular humana i la del bestiar, apart de l’energia tèrmica de la combustió de llenya. Però les societats urbanes i tecnològiques d’avui necessiten molta més energia exosomàtica, és a dir, de fonts externes com el carbó, el gas i el petroli, i altres, per satisfer les seves necessitats de mobilitat, il·luminació, transformació dels bens industrials, etc. Ara, amb molta menys superfície d’uns conreus que són altament eficients obtenim la mateixa energia endosomàtica que antany. Resumint, les fonts energètiques en les societats industrials no depenen tant de l’agricultura, i en conseqüència no consumeixen tant territori. La dependència ara és dels combustibles fòssils que s’obtenen a través de la mineria i són d’importació. Aquest canvi de model energètic de les societats industrials com la nostra s’ha manifestat en el paisatge per exemple durant el segle XX a la península i a la mateixa Catalunya amb una notable pèrdua del mosaic agrari. Només cal consultar l’Idescat per constatar la disminució progressiva de l’ocupació de territori per conreus, en favor del bosc i la bosquina. Ha canviat el paisatge, per exemple de les muntanyes de Collserola curulles de pastures i conreus cap al 1900, on avui ha rebrotat un bosc mediterrani que espontàniament han repoblat espècies no domèstiques com el senglar. El canvi de model energètic explica el desplaçament de la població, abans més dispersa en el territori, que s’ha anat concentrant en els nuclis urbans.

Canviar d’energia, endreçar el territori, redistribuir les rendes

Avui les ciutats són netament consumidores d’energia. La importen de centrals tèrmiques de gas, nuclears, centrals hidroelèctriques i plantes de refinat de petroli o de regasificació distribuïdes pel territori, normalment lluny dels centres urbans, i que es troben a mans de molt poques grans empreses que concentren gran poder perquè el model és oligopòlic. La planificació futura preveu un canvi de model energètic: el 2050 tota l’energia hauria de ser de fonts renovables segons preveu el Pacte Nacional per la transició energètica de Catalunya i altres instruments de planificació de l’Estat a instància de les directives europees i els acords internacionals pel clima. Tornarem a ocupar el territori, ara per captar l’energia del Sol amb camps fotovoltaics i centrals solars de concentració. I l’energia del vent amb parc eòlics que canviaran de nou el paisatge dels nostres camps i muntanyes. Les ciutats continuaran sent netament demandants d’energia, encara que amb menys intensitat perquè haurem de reduir dràsticament els consums mitjançant polítiques d’estalvi i eficiència ja que la disponibilitat energètica serà menor. El gran territori a l’interior del país serà productor i exportador cap els nuclis metropolitans, una oportunitat per repoblar les zones rurals amb un transvasament de rendes de les ciutats cap els pobles que s’hauran convertit en agents productors d’energia. Els municipis de les comarques avui més despoblades podrien recuperar població i riquesa si saben explotar els seus recursos energètics com ara el sol, el vent allà on n’hi hagi, la biomassa forestal. Els boscos catalans produeixen 4 milions de tones anuals de biomassa ara mateix pràcticament desaprofitada, que es crema espontàniament o intencionadament quan la meteorologia és adversa. També la biomassa agrícola i les deposicions de l’abultada cabana ramadera en territori català. En un altre número hauria de parlar del rol dels cinturons industrials en la futura planificació del territori. Concloent, tot això és energia renovable, l’única que ens podem permetre consumir per no continuar esclafant el planeta. Aquí, al nostre país, portem ja retard amb relació a la resta de comunitats autònomes de l’Estat i d’altres països d’Europa en la planificació i desplegament de les infraestructures pel canvi energètic. Seria desitjable que els governs s’hi posin ja sense més demora.

Salvador Clarós

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i bombetapromovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez