Picar quan el ferro és roent

25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. No hi havia gaires manifestants davant la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, pocs cartells i consignes.

Certament el 25N estàvem en confinament, però feia pena que tan poques dones es manifestessin.

Quan ja tornàvem la connexió els informatius de TV3, una senyora del grup de les Kellys es va encarar amb les càmeres per manifestar el poc suport que rep el seu col·lectiu per part dels grups feministes i d’altres. Dones ben preparades (universitàries) havien tingut molt d’interès en les seves condicions de treball, malalties derivades, sou… tot en profunditat, que foren publicats en els mitjans adients. La senyora deia que se sentien abandonades. Amb la Covid les seves vides són més difícils, la feina, la cura de la família, els pagaments…

Penso que les migrants no són només font d’informació o d’un ajut i visibilització puntual: ens necessitem per anar totes juntes en una relació horitzontal, sororal.

Lluïsa Carbajo

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma.

Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias. Juan Manuel Palma. Punto rojo

Us vull presentar el llibre Espiritualidad en las fronteras. La vivencia de lo sagrado en las rutas migratorias, publicat per l’editorial Punto Rojo, l’octubre de 2017. Es tracta d’una visió diferent del món de la migració, d’una visió evolucionada, m’atreviria a dir.

L’autor és en Juan Manuel Palma, un sacerdot sevillà que, després d’anys dedicats a la teologia i el sacerdoci i mercès al voluntariat, coneix la realitat social de les fronteres, en concret de Ceuta, fet que marca la seva vida per sempre.

L’obra recorre, gràcies al testimoni dels i les protagonistes, les rutes migratòries que surten de l’Àfrica sudsahariana i arriben a les ciutats de Ceuta i Melilla, des del prisma de l’espiritualitat i la seva manifestació al llarg de tot l’itinerari. Se’ns explica que aquesta espiritualitat és clau en aquestes etapes fonamentals de les seves vides i dona forma a experiències fundants que els marcaran per sempre.

L’autor ens situa en el que anomena “mística de la cruïlla”, l’essència de l’experiència espiritual migratòria que es caracteritza per les aparents contradiccions entre drama/esperança, dolor/confiança, mort/vida, condol/lloança, silenci/manifestació de Déu… Es tracta d’un recorregut traçat per diferents experiències, sempre partint de la corresponent base antropològica i psicològica pròpia de cada testimoni, guiat per la pedagogia de les dues tradicions religioses majoritàries en els testimonis (cristianisme i islam) i en clau interreligiosa.

Amb un gran respecte, aquest assaig de 130 pàgines va fent camí al costat dels migrats i les migrades, els deixa parlar i, alhora, il·lumina les experiències amb textos de l’Alcorà, la Bíblia o mestres místics. Conscient dels punts calents de les rutes, l’autor s’atura especialment a les experiències espirituals al desert, a les ciutats marroquines i als boscos fronterers a Ceuta i Melilla on sobreviuen els mirats i les migrades perdent la fisonomia humana… però només la fisonomia.

Preguntar-se si és possible parlar d’experiència espiritual a les rutes migratòries és com haver-se oblidat de l’existència del llibre de l’Èxode. I aquí tenim un relat espiritual en castellà de l’èxode actual de tants éssers humans que creuen no un mar, sinó un desert de mort. Us en recomanem la lectura.

Nota: Si no el trobéssiu a les llibreries o no en poguéssiu fer comanda, adreceu-vos al mail jmgofs@gmail.com on se’n poden fer reserves sense despeses de cap tipus.

Josep M. Garcia·Picola