¿On ens menen els “Menes”?

Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.

Són molt més autònoms que els nostres joves

En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins molt més enllà dels 18 anys: a la universitat, a la feina, o a la vida quotidiana.

Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben

En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).

Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient

Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.

Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar

Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres.

Múltiples respostes a un problema complex

La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els quals convé actuar:

  • La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…
  • Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!
  • La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rejoveneixin la piràmide d’edat i cotitzin.
  • L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.
  • Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.

Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia.

Mercè Solé

Desde Marruecos

Hoy he ido a misa a Beliones. Eran los mismos chicos del viernes pasado; no se atrevían a salir a la carretera; les animamos a hacerlo; vinieron, y, apenas habíamos comenzado a hablar con ellos, un grupo de marroquíes se acerca lentamente, teléfono en mano y al oído; es obvio que están llamando al ejército. Los chicos, asustados, se van con la comida, y nosotros esperamos a que el grupo de marroquíes se nos acerque. Yo, que llevaba el pectoral en un bolsillo del pecho, lo saqué, por dejar a la vista que el que les hablaba era un cristiano.

Llega de inmediato una furgoneta del ejército. Mientras intento explicar al grupo de jóvenes marroquíes que impedir que los hambrientos reciban pan es una ofensa a Dios y a la humanidad, se acercan dos soldados, y nos piden la documentación. Presento la mía, y dan a entender que las que verdaderamente les interesan son las de los dos subsaharianos que me acompañan. Modou, senegalés, presenta la suya. Luego lo hace Regis, camerunés. Todo en regla. Nos vamos.

Unos kilómetros más adelante vemos una nube de furgonetas del ejército y dos autobuses. Nos acercamos: los autobuses estaban llenos de subsaharianos que iban a ser deportados a ciudades del sur de Marruecos. Regresamos a Tánger. En el mismo lugar donde habíamos entregado las bolsas de comida, ahora estaban los chicos, pero ya arrestados –por la comida ya no preguntamos, porque se la ha secuestrado la civilización–.

Hasta aquí los hechos. Ahora los sentimientos. Me avergüenza que fuerzas de un ejército, de cualquier ejército, sean desplegadas contra los pobres. Me avergüenza que haya hombres y mujeres que se dedican a la política, y toman decisiones que pasan sobre la vida de los pobres, que pisotean sus derechos, que ignoran su sufrimiento. Me avergüenza que a los pobres se les trate como a reses, se les detenga y se les desplace contra su voluntad, que se violen sus derechos individuales, sin que los proteja una autoridad judicial, sin que los proteja la sociedad.

Me avergüenza una sociedad a la que hay que explicar, sin que lo entienda, que su obligación no es delatar al que tiene hambre sino darle de comer. Me avergüenza que quienes ultrajan de esta manera a los pobres en las fronteras, luego, en los periódicos, digan que van a misa.

No, nadie va a misa en una iglesia si antes de ese parto, en ese parto y después de ese parto no se le encuentra en la misa de los excluidos.

Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger
(Publicat a Facebook el 19 de març de 2017)

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman.

Desconeguts a la porta de casa. Zygmunt Bauman. Traducció de Josefina Caball. Editorial Arcàdia. 112 pàgines. Preu 14€

bauman3Potser es tracta dels darrers escrits de Zygmunt Bauman. La primera edició de l’original en anglès és d’octubre de l’any passat, i ens va arribar la notícia de la seva mort el dia 9 de gener d’aquest any. És de les noticies que en escoltar-les se t’escapa un ooh!… en forma de lament. No és exagerat dir que han sigut 92 anys profitosos per a la humanitat i la sociologia…

En tot cas el llibre és aquí i val la pena llegir-lo. La ressenya editorial diu: “Avuidesconeguts-bauman la «crisi dels refugiats», i en general la dels immigrants, aclapara Europa i presagia el col·lapse del nostre sistema social. Amplificat pels mitjans de comunicació, s’està produint un veritable «pànic moral» entre la gent que viu aquest fenomen com una amenaça al seu benestar.

Zygmunt Bauman analitza els orígens, les causes i l’impacte d’aquesta crisi humanitària que estem vivint, i creu que hem d’assumir la nostra interdependència com a espècie, i construir ponts, no pas murs, que ens permetin viure junts de manera solidària i cooperativa amb les nostres diferències d’opinions i creences.”

Bé, potser no és que valgui la pena llegir el llibre. Senzillament s’ha de llegir!

Albert Farriol

En família cap al nord

Hi ha una expressió catalana, “perdre el nord”, que fa referència a no saber massa cap on vas. No és el cas de la nostra família quan vàrem decidir venir a Noruega, però si que camí cap al nord, anem trobant la riquesa i pobresa d’una experiència d’immigrants.

Tot va començar el gener 2015 quan a la IMG_9414meva parella li va sorgir la possibilitat de treballar durant un any a Trondheim, al cor de Noruega. Tenim tres fills preadolescents i ens va semblar una oportunitat, abans no creixin més i per estudis cada u segueixi el seu camí, la possibilitat de viure com a estrangers, immigrants en un país nou amb una cultura diferent.

Així doncs, els vàrem matricular en una escola internacional on l’anglès fos la llengua vehicular, donat que del noruec no en teníem ni idea i per fer una estada temporal, podia facilitar la integració. Vàrem arribar a Noruega per etapes ja que ella s’havia d’incorporar ja al febrer. Després hi vàrem acompanyar a la nostra filla petita ja que ella disposava de plaça a primària, i això facilitaria poder entrar els dos germans a secundària. Finalment al juliol, un cop acabat el curs escolar a Catalunya, reagrupament familiar al cor dels països escandinaus.

A la latitud on ens trobem, a l’estiu hi ha moltíssimes hores de llum, de fetIMG_8045 només unes tres hores de negra nit. Això i el paisatge de boscos preciosos, va fer que ens hi trobéssim “com de vacances”. A l’agost ja comencen l’escola i amb ella, el dia a dia. Per part meva vaig intentar buscar feina ja que és un país que per a nosaltres tot és molt car, però em vaig trobar amb la dificultat de l’idioma. Aquí tothom sap anglès amb molt bon nivell, però l’idioma propi actua una mica de filtre, i vénen a dir d’alguna manera, que si t’hi vols quedar, aprèn noruec. Sí que em varen obrir les portes a la universitat on hi ha molts estrangers i la majoria de formació és en anglès, i amb això he pogut aprofitar un curs.

Ha estat un regal de creixement poder viure aquesta experiència plegats, ja que sense voler-ho, cada àpat el tema de conversa és els pros i contres d’una cultura que ens acull, amb alguns aspectes semblant a la nostra i amb d’altres ben diferents. Sortir de la zona de confort i anar a l’encontre de l’altre amb la seva diferència, les seves virtuts i les seves “manies”, ens fa qüestionar també la nostra manera d’actuar i de pensar. És extraordinàriament ric viure això amb els de casa ja que ens hem passat hores i hores parlant del millor i “pitjor” d’aquesta societat i de com, si poguéssim, agafaríem els valors d’una i altra societat i muntaríem un nou país.

IMG_7799Noruega és un país amb un nivell econòmic alt i poc atur. Les necessitats bàsiques estan cobertes, ja que la sanitat, ensenyament i cultura funcionen la mar de bé. Són prou solidaris col·lectivament però molt individualistes en allò que és el respecte a l’espai personal, a vegades fins i tot indiferència per allò que no els afecta. D’ells hem après el valor de l’honestedat i la transparència en allò que és públic. Aquí són molt respectuosos amb les creences religioses; la majoria d’ells són luterans. A Trondheim hi ha una església que està sempre oberta on serveixen un àpat calent al dia per la gent del carrer que ho necessiten. Aquesta església és al centre, on hi ha major activitat comercial, i està molt ben valorada com a parròquia.

Al juny acabarà la nostra estada com a immigrants, però de ben segur que com a família, recordarem que tots estem de pas en aquesta vida, i que tenir els ulls oberts i un cor generós, ens pot humanitzar en un món global.

Miquel Vilaró