Sensació d’ofec

El dia de la sessió constitutiva del Parlament vaig tenir una gran sensació d’ofec.

Veníem d’unes setmanes en què els tres partits independentistes havien deixat clar que no tenien cap interès a construir cap pont de comunicació amb els no independentistes, i havien mostrat també, amb la negativa a que la Generalitat fos present en l’acte de la Volkswagen a Martorell, que per a ells eren més importants les seves obsessions que la recuperació econòmica i social de Catalunya.

En aquest clima, aquests mateixos partits elegeixen la Laura Borràs com a presidenta del Parlament. I la Laura Borràs pronuncia un discurs en la més pura línia de l’independentisme màgic, amb to desafiant i buscant la confrontació, i sense escletxes que permetin albirar cap futur de concòrdia. Aquest independentisme que, com ha quedat ja prou demostrat, no servirà per aconseguir la independència, però que sí que serveix, a més a més de per assegurar uns bons llocs i uns bons sous als seus líders, per anar ensorrant Catalunya cada dia una mica més, i per anar consolidant la idea que, en relació amb tots els que no som independentistes, s’ha de fer com si no existíssim, se’ns ha d’invisibilitzar i, en el fons, se’ns ha de menysprear. ¿Us en recordeu d’allò que dèiem? “Catalunya, un sol poble!”. Doncs no, ja no.

No sé com acabarà tot això. Potser amb un altre 155, potser amb una explosió de no sé quina mena, o potser, qui sap, amb una sobtada recuperació del seny. La meva sensació d’ofec jo crec que es correspon amb el fet que Catalunya està també cada cop més ofegada i amb un futur de decadència que sembla imparable. Deixeu-me dir, tanmateix, abans d’acabar, que els socialistes haurien pogut fer unes quantes coses per evitar que tot plegat arribés fins a una tan pèssima situació, i no les han fet. A veure si s’hi animen d’una vegada, que ja s’està fent fosc.

Déu meu, quina tristesa.

Josep Lligadas

El futur govern, tot citant Gramsci

Els resultats de les eleccions del 14F –diputats, percentatges, vots, abstenció, pandèmia…– ja no són notícia. Ara hem de parlar del “resultat del resultat” de les eleccions, és a dir, de quin panorama s’albira. Ja no cal pensar en quines combinacions aritmètiques són possibles per fer govern i què impliquen. La constitució de la mesa del Parlament, i el poc que sabem del procés negociador, donen moltes pistes per preveure que acabarà amb un govern ERC/JuntsxCat, intercanviant els papers de l’anterior legislatura.

Quan es parla de política, sovint es té la temptació de citar algun entès. Sempre queda bé, no?… i jo que he mamat de la tradició marxista no me’n sé estar i cito Gramsci: “Cal oposar el pessimisme de la intel·ligència i l’optimisme de la voluntat” – val a dir que el concepte és del pacifista Romain Rolland, però el va popularitzar el dirigent comunista italià.

Comencem pel “pessimisme de la intel·ligència”. Pinten bastos, sí!… El Govern d’ERC i JuntsxCat és totalment legítim, però també es legítim pensar que no estarà a l’alçada del repte. Tothom sap que hi ha una lluita per l’hegemonia en el camp independentista “oficial”, sense acord en l’estratègia –confrontació intel·ligent (sic) versus diàleg amb l’estat– amb enfrontaments personals i líders carismàtics que, deixeu-m’ho dir, amb l’exili i la presó ho tenen difícil per fer política que no surti de l’estómac. Hi afegim que hauran de fer front als efectes socials de la pandèmia i, per tant, probablement veurem Elsa Artadi –lliberal confessa– havent de negociar pressupostos amb la CUP i/o En Comú Podem… Bé, potser això farà evident que la confrontació amb l’estat, per si sol, no fa ser tothom d’esquerres tal com sovint ens vol fer creure la gent de JuntsxCat.

Tornem a Gramsci i parlem de “l’optimisme de la voluntat”. Amb poca fortuna ho ha provat En Comú Podem i, de fet, en el plantejament d’un govern ERC/Comuns amb suport extern del PSC hi havia més voluntat que optimisme. Es tractava de buscar interseccions en les qüestions socials, en l’àmbit sobiranista i en l’estratègia basada en el diàleg per solucionar l’encaix de Catalunya. Però en aquest país fa massa anys que no sabem centrar-nos en els punts d’acord –potser la darrera vegada que es va saber fer va ser amb l’Assemblea de Catalunya– i qui sap si va ser un error no incloure en l’equació a la gent de la CUP, tot i que pactar els desacords a quatre bandes segurament és demanar massa.

Però altre cop “el pessimisme de la intel·ligència”, ens posa en primer pla dues evidències que van lligades. Primera: no ens hem desconnectat mai d’Espanya. Segona: amb presos polítics i gent a l’exili –més o menys daurat– no es pot fer política. I mentre el PSOE de l’estratega i mentider Pedro Sànchez es posa de perfil i xiula, el PSC només sap dir, sense concretar, que hem de passar pàgina –es diu girar full, caram! Ja sabem que fa temps que el PSOE és un partit centrista que aguanta la incomoditat del govern de coalició, tot mirant de reüll a Ciutadans. I sap que amb indults per davant deixa la centralitat a Espanya. Per tant un partit, Ciutadans, que està a les acaballes i només ha tret sis diputats a Catalunya, ha seguit condicionant indirectament la política catalana. Tanmateix les imminents eleccions a la Comunitat Autònoma de Madrid son un altre motiu pel qual, a curt termini, no hi haurà indults, ni reformes dels codi penal, ni la poc probable amnistia. Són moviments de calat polític que haguessin fet més difícil l’elecció de companys de govern a ERC.

Lamentablement, no hem avançat en res i res fa pensar que ho fem en aquesta legislatura que pot ser curta.

Albert Farriol

Valoració de les eleccions al Parlament català

Com en tota contesa electoral cal recordar que:

1. No tenim Llei electoral catalana i cal seguir l’espanyola amb circumscripcions provincials i seguint la Llei d’Hondt, que té uns efectes discriminatoris, ja que per aconseguir un escó a Barcelona es necessiten més vots que en els altres circumscripcions.

2. És vergonyós que encara avui dia no puguin votar els estrangers que viuen a Catalunya. Són aproximadament un milió de persones que no tenen representació al Parlament (el 16,2%).

D’aquí n’extraiem que la dita democràtica de “una persona, un vot”, no és veritat. Tampoc els infants, que són persones, no voten, quan les decisions polítiques els afectaran i, encara que és discutible si haurien de votar, tampoc es cerquen alternatives per a la seva participació.

En totes les eleccions és important mirar el grau d’abstenció. En aquestes ha estat del 46,44%. El fet que quasi la meitat de la població votant no hagi votat, mostra una debilitat i una democràcia limitada. L’abstenció, en relació amb les votacions el 2017, ha afectat a tots els partits (excepte el PSC que ha guanyat 44.091 vots), sobretot a Ciutadans (- 952.257), i els altres: JxCat (-300.929); ERC (-333.419); CUP (-6.441); CatECP (-132.316); PP (76.844).

Alguns vots de Ciutadans han anat a Vox (que pot haver recollit també, vots del PP) i altres al PSC.

La poca participació ha produït canvis en el nombre d’escons: amb pocs vots més el PSC quasi ha guanyat el doble d’escons. Perdent força vots, JxCat obté menys 2 escons, ERC guanya 1 escó i la CUP passa de 4 a 9 i CatECP, es queda igual en escons. El PP i Ciutadans, més coherentment, perdent vots, perdent escons.

Observant, doncs, el nombre d’escons podem presentar aquest panorama, segons el meu parer:

Es pot discutir si el PSC és federalista de debò, i si el suméssim als autonomistes, ens donarien 42 escons. De totes maneres, el quadre ens mostra que l’autonomisme i el centralisme (més encara) estan “ferits de mort”, que ja han fracassat. L’independentisme segueix persistent i es decanta vers l’esquerra (fins i tot JxCat està més a l’esquerra que el PDeCat). Possiblement s’ha abstingut més gent de dretes.

Algunes veus situen el PSC a l’esquerra, i si fos així, els escons de l’esquerra i centre-esquerra sumarien 83 escons. Les intencions de projectar un govern PSC-ERC-CatECP (74 escons, igual a la suma dels independentistes), a part que deixen fora la CUP, parteixen de la base que el PSC és d’esquerres (?), i que ERC s’avindria a pactar amb els socialistes, quan han dit repetidament que no ho faran. De fet així s’ha observat en la Mesa del Parlament. Es pot dir que el PSC és d’esquerres quan s’ha aliat amb “Units per Avançar” procedent d’UDC, quan recull votants de Ciutadans, i quan no proposa cap itinerari per encaminar-nos vers el socialisme, ni vers el federalisme?

L’electorat s’ha decantat cap el centre (65 escons) i cap a l’esquerra (50 escons sumant centre-esquerra i esquerra). La dreta està quedant marginada al Parlament, tot i que preocupa l’entrada important de Vox.

El fet de que sigui el Parlament amb més escons independentistes i s’hagi arribat del 52% dels votants és relatiu, ja que ha estat gràcies a la forta abstenció, però és legítim.

Caldrà veure si es constitueix un govern entre ERC, JxCat, amb participació directa o recolzament de la CUP. No estaria malament que també hi intervingués, des de dins o des de fora, CatECP, ja que estan d’acord amb l’amnistia i l’autodeterminació i en el seu si tenen (no se sap quants, ja que no han fet referèndum interior) confederalistes i independentistes. Un govern que el programa bàsic fos l’amnistia i l’autodeterminació, amb mesures socials i acordant els camins per arribar-hi seria un govern de concentració, al meu entendre, molt necessari per avançar en l’emancipació social i nacional.

Quim Cervera

Continuem com sempre?

Si haguéssim de fer cas del discurs de la flamant presidenta del Parlament, Laura Borràs, el dia de la seva constitució, o al que va fer dies abans el que pot acabar sent president de la Generalitat, Pere Aragonès, no hi ha espai per a l’optimisme. Presagien més anys d’immobilisme. Primer, un govern amb dos socis que volen eliminar-se mútuament (el que hi ha en joc, per a ells, és l’hegemonia del postpujolisme), apuntalat pels diputats d’un partit insolvent com la CUP. I, segon, sense cap projecte concret pels dos grans reptes que, a parer meu, té el país. Parlo de la reconversió econòmica aprofitant la necessitat de recuperació després de la crisi del covid, amb els fons Next Generation com a gran injecció. I parlo també de l’entrellat de la fallida aventura del procés, que té tothom entortolligat. L’elecció d’una presidenta acusada de favoritisme en una contractació pública només augura més incertesa i més engany. I la important presència de Vox al Parlament pot ser una excusa per coartades. A Vox i a l’independentisme els interessa identificar aquest partit amb la pèrfida Espanya. Si féssim cas, també, de l’absència del govern en funcions en l’acte de presentació de les noves inversions de SEAT, pensaríem que tenen les prioritats canviades. Que no han “passat pantalla” i viuen al marge del present.

La meva part optimista, però, confia en aquests altres auguris. En primer lloc, des del fatídic setembre de 2017, amb l’aprovació de dues lleis que ens deixaven a vostè i a mi sense drets, i el seu intent de desenvolupament posterior, l’independentisme s’ha instal·lat en la retòrica. Tots els “ho tornarem a fer” sonen buits, falsos, desesperats i, sobretot, no duen enlloc, no generen cap acte polític ni administratiu. Tímidament, s’han obert vies de sortida que, almenys, encarrilin els desacords, com bé formulava Joan Coscubiela tirant de la seva experiència sindical. La Taula de Diàleg, els acords parlamentaris amb ERC i el PDeCat a les Corts… que, quan ens calmem tots, caldria reprendre (no hi ha altre camí, de fet). Les polítiques de recuperació de les quals parlàvem, finançades a nivell europeu, acompanyades de la recuperació del PIB que es preveu pels propers anys (toquem fusta), a banda de millorar la situació econòmica general, poden permetre afrontar alguns dels problemes estructurals que arrosseguem (i que tots es relacionen). L’atur juvenil, la manca de competitivitat dels nostres sectors, o l’accés a l’habitatge, per exemple.

I, finalment, el PSC. El primer partit de Catalunya, guanyador de les últimes eleccions, que la supervivència de l’independentisme vol situar a l’oposició, no és Ciutadans. Ni per tradició, ni per implantació, ni pel seu projecte polític, ni per la seva estratègia. Salvador Illa —que va tenir un novedós manifest de suport de cristians a la campanya, i no és casualitat— ha vingut a Catalunya a fer de president i ho acabarà sent, un dia o altre. Si el fan cap de l’oposició, també farà de president, n’estic segur. Prioritzant el que cal i buscant acords quan convingui, entre govern i oposició, sí, però també entre Catalunya i la resta d’Espanya, sobretot amb el Govern Sánchez. Sortint de la bronca i del cercle viciós que hem viscut (i que només alimenta l’independentisme i l’odi). I fent propostes almenys cada vegada que critiqui, o encara més.

¿Cap on s’inclinarà la balança? ¿Al qui-dia-passa-any-empeny on s’ha instal·lat l’independentisme o en les noves oportunitats que se’ns brinden? Hi ha majories per totes dues opcions. I, més encara, n’hi haurà més enllà del dia que triïn president. El joc tot just comença.

Ramon Bassas

Per un govern fort

Escric aquestes línies el 14 de març, un cop constituït el Parlament, però encara pendents de la formació del Govern de la Generalitat. Des d’ERC hem dit abans, durant i després de la campanya que per a nosaltres el camí és un acord de via àmplia, és a dir, que inclogui JxC, CUP i Comuns, encapçalat per Esquerra Republicana un cop confirmat que hem guanyat les eleccions (empat a escons amb el PSC, aritmèticament incapaç de formar govern).

Des d’ERC considerem que el país requereix d’un govern estable i fort integrat per totes les forces que estan a favor de l’autodeterminació i en contra de la repressió. Perquè el país ho necessita. Necessita un govern clarament d’esquerres que gestioni allò urgent i també allò necessari. Que ens faci sortir de la crisi actual d’una manera molt diferent a com es va intentar sortir de la crisi el 2008. És a dir, on se salvi la gent en lloc dels bancs, i on es creïn oportunitats econòmiques en lloc de bombolles.

Ara bé, aquest repte no ha d’obviar la nostra fita, la de construir una República independent. Però cal fer-ho fugint de proclames buides i pensaments màgics. Perquè entre les moltes coses que ens ha ensenyat aquesta pandèmia, una ha estat la de constatar –un cop més– com amb les eines d’un estat podríem haver gestionat millor la situació. I tampoc podem oblidar la repressió, perquè encara hi ha presos i preses polítiques, exiliats i exiliades, i moltíssima gent represaliada pels seus vincles amb el referèndum de l’1 d’octubre i manifestacions posteriors.

Així doncs, els reptes són ingents. Malauradament, Comuns s’ha despenjat d’aquest possible pacte i JxC ho està posant difícil en les negociacions. Només volen parlar de la independència sense entrar a discutir el full de ruta per a la recuperació econòmica i social. I tot plegat és ben trist, perquè en lloc de fer política, es prioritzen els partidismes, els egos i els retrets. Adobant així el terreny per a una extrema dreta que creix desmesuradament a costa de les desesperances i el desencís de massa gent. Tots hauríem de saber llegir la gravetat del moment.

Des d’ERC continuarem empenyent per tal que es pugui constituir un govern estable liderat per Pere Aragonès que faci front a tots els reptes que tenim al davant. Sortir de la crisi sense deixar-nos ningú enrere, reconeixent i aprenent dels errors. Com quan no es van atorgar bé les ajudes als autònoms, es van assumir les responsabilitats i es va fer una nova línia d’ajuts que va anar molt bé. O amb la gestió de les residències, que un cop superada la primera onada han estat equipaments majoritàriament segurs. I sense oblidar objectius que no podem abandonar, com la lluita contra el canvi climàtic o la defensa del feminisme. Per això constituirem dues conselleries específiques.

L’acord de govern és urgent, no podem perdre temps. És moment de mirar més enllà d’un mateix i de mirar la Catalunya que volem per a la propera dècada. La ciutadania necessita saber que tothom estarà a l’alçada dels reptes majúsculs que afrontem com a país. Estic convençuda que la nova Generalitat republicana serà un govern al costat de la gent, transformador, feminista i radicalment democràtic. Per això ERC ha fixat com a reptes de la nova legislatura un pla de rescat social, un de reconstrucció per transformar el país, un pacte antifeixista i aconseguir l’amnistia i el referèndum. Catalunya necessita un govern fort i quatre anys d’estabilitat per fer front a les dificultats de la pandèmia i la postpandèmia.

Vivim temps molt convulsos, on la ciutadania està absolutament esgotada, i tenim dos camins, seguir deixant que el feixisme vagi assumint poder esmicolant valors, drets i llibertats; o fer política amb majúscules, constituir un Govern fort i dedicar-nos a solucionar els problemes de la ciutadania. Nosaltres tenim clar quin camí volem seguir i estem segurs que no som els únics, de manera que trobarem la forma de tirar endavant i posar-nos a governar de manera eficient i responsable, amb els valors republicans i d’esquerres per bandera, amb la defensa de l’autodeterminació i responent a la repressió amb totes les nostres eines a l’abast, de forma democràtica i sense recórrer a clavegueres. Amb la garantia de 90 anys d’història i cap cas de corrupció a les nostres espatlles.

Bàrbara Lligadas

Reflexions després del 14 de febrer

Durant força temps vaig centrar-me en uns determinats partits perquè el seu programa em semblava més ajustat a les meves idees de com voldria que funcionés la cosa pública del país. L’experiència del resultat de les eleccions, i la manera que aquella confiança inicial després m’anava decebent, em van decantar a triar progressivament aquells partits que en conjunt, sense trair bàsicament la meva perspectiva política, estratègicament podien portar més a la pràctica el programa desitjat. Això m’ha produït un cert malestar intern, però m’ha anat passant veient després la correlació de forces que s’han configurat en els parlaments. Es podria dir que premio aquells partits que poden configurar un dibuix conjunt que, amb una visió àmplia, s’ajusten millor a la política que a mi m’agradaria que es fes efectiva. 

En certa manera m’agrada imaginar el joc parlamentari, perquè d’això es tracta, que després s’executi. El problema és que després de votar no puc tornar a votar com s’hauria de fer aquest joc. I, a més, penso que repetir eleccions és un abús i una despesa econòmica greu. El que han de fer els polítics és justament governar d’acord amb el conjunt de forces possibles i que no suposi una renúncia molt excessiva als propis principis i programes. Potser no em sé explicar amb prou claredat… però és que l’esfera política, l’esfera dels assumptes de la polis, considero que té uns marges de moviments i de matisos i d’acceptació de contradiccions, que fan que calgui comptar amb tota la gamma dels grisos. A no ser que tots poguéssim disposar d’un partit fet a mida, cosa absolutament impossible i… inviable.

M’adono que tal com han anat les eleccions darreres, ens podem trobar amb nous entrebancs de cara la cintura política que ara es necessitaria. I és això que em preocupa. No hi ha prou maduresa per fer el joc parlamentari que caldria de cara a respondre als reptes que tenim com a societat. En el moment del recompte es fa una foto fixa del que tots plegats voldríem, i aquesta foto queda com fossilitzada fins que hi tornen a haver eleccions. ¿Caldria trobar noves formes de participació que incidissin en la reorientació del joc parlamentari? Si un servidor veu que el partit que he votat, després no fa cas del que jo crec millor en molts temes, perdrà la meva confiança definitiva. I, a la inversa, si hi ha un partit que s’ajusta més al que jo decidiria si tingués veu continuada i capacitat d’influir, m’hi aniria decantant progressivament. Em sembla que el tipus de consultes que es fan a Suïssa podrien ser un bon camí. Delegar totalment tota l’estratègia, per definició canviant, a uns partits que els seus dirigents s’apropien despòticament, i anava a dir impunement, la veritat, no m’agrada. I entenc que alguns es cansin i deixin de votar, si veuen que s’allunyen tant de les respostes que voldrien per a ells i el seu entorn. 

¿Aleshores? Jo desitjaria que puguin fer un govern d’ampli espectre i que deixessin incorporar, renunciant puntualment a alguns aspectes del programa, altres grups no afins. Res no és tan urgent que no pugui ser modificat o modulat d’acord amb el pes del que s’anomena l’opinió pública, o si es vol, amb l’opinió ponderada que els mateixos diputats ja haurien de saber fer, perquè aquest és el seu ofici. La política va esdevenint un joc que el fan uns representants que, en la majoria dels casos, han estat promoguts pels propis aparells, segons uns criteris més de fidelitats i d’interessos, que no pas de nivell personal i de capacitat d’assumpció d’aquesta alta responsabilitat col·lectiva. 

Arran de la fallida economicopolítica de Grècia, vaig poder assistir a un documental al Cinemabaix, on es van presentar els intents de la Grècia clàssica, bressol de la democràcia, per acabar amb el segrest del poder del demos, per part dels professionals de cada època, i en alguns casos, de les oligarquies o de les corporacions que són al darrera. No vull dir noms d’estats actuals. No cal. 

Josep M. Fisa

President d’ERC, govern de coalició amb els Comuns, suport extern del PSC

N’estic bastant convençut. Encara que ERC i PSC no parin de dir que mai no pactaran per al govern de la Generalitat, a mi em sembla que al final tindrem el govern que dic en el títol d’aquest article.

Jo em crec bastant que ERC ha fet una bona lectura del que va passar el setembre i l’octubre de 2017, i s’ha convençut que les il·lusions de l’independentisme màgic no poden passar d’això, d’il·lusions, i unes il·lusions que a més fan molt de mal a la població: impedeixen governar com cal, i alimenten una ruptura social insostenible. I la conseqüència de tot plegat és que Catalunya no pot fer aflorar les seves moltes riqueses i possibilitats. Això ha portat ERC a canviar el to i a buscar acords viables, cosa que és altament lloable. Llàstima que de tant en tant se senti obligada a deixar anar estirabots irritants de suposada èpica independentista, pensant, crec que equivocadament, que això és imprescindible per retenir els vots de la part més exaltada i irreflexiva de la seva parròquia. A mi em sembla que el que és imprescindible és proposar-se, sense complexos, fer una bona pedagogia envers aquests sectors.

I, a l’altra banda, el PSC sap la mar de bé que l’única manera de trencar la dinàmica frontista i de ruptura social és establint acords amb els qui hi estiguin disposats des de l’altra banda de la trinxera, i aquests són, òbviament, els d’ERC. I també sap que aquest seria el millor camí per estabilitzar el govern espanyol. I dels Comuns no en dic res perquè sempre han defensat aquesta opció.

Vist tot això, crec que la forma més suau de transitar cap a aquest pacte seria no pretendre governar junts ERC i PSC, perquè hi hauria moltes dificultats d’entesa i perquè al PSOE costaria molt de pair, però sí que podria ser un govern de coalició entre ERC i Comuns, amb el PSC donant suport des de fora. Tot plegat comportaria, això sí, que per una banda ERC consolidés la seva aposta pels camins viables, que inclou acceptar que la independència no és per demà, i per l’altra que el PSC defensés propostes clares de més autogovern, i empenyés el govern de Madrid perquè les implementés. I empenyés, també, perquè des de Madrid es posessin en marxa uns quants gestos de cara a la llengua i la cultura catalana.

Jo crec que tindrem un bon govern per tota la propera legislatura, una legislatura que haurà de durar quatre anys, per reflotar Catalunya després de tants anys de paràlisi. I per reflotar-la, òbviament, des de l’esquerra, que és l’única veritable manera de fer-ho.

Ara és l’hora de fer aquest pas, i estic convençut que el pas es farà. Ni que sigui només per aconseguir una cosa que desitgen tant ERC, com el PSC, com els Comuns: alliberar-se, i alliberar Catalunya, de les polítiques sense nord que practiquen l’home de Waterloo i la seva cohort.

Josep Lligadas

Primàries Catalunya es presenta per entrar al Parlament i fer efectiu el mandat democràtic del primer d’octubre

La via unilateral que defensen des de Primàries Catalunya en el marc de les properes eleccions autonòmiques és per fer, segons expliquen, que el Parlament i el Govern siguin agents de desconnexió i de blocatge com eines per abandonar el victimisme i centrar el debat en fer la independència. I això no és poc perquè mai s’ha fet. És trencar “amb els del 155” i deixar en evidència els que no volen fer la independència, principalment.

Un govern autonòmic català pot actuar com a alçaprem per activar la independència si treballa en base a dues premisses bàsiques: l’estat espanyol, en el qual està inclosa l’autonomia catalana, mai deixarà de prestar els serveis públics en benefici dels seus residents i la participació independentista en les institucions de l’estat espanyol, inclosa aquesta mateixa autonomia, compliquen i hipotequen la solució secessionista.

Per tant, els postulats de desconnexió i blocatge esdevenen la clau de volta d’una eventual acció de govern independentista, i per desenvolupar-la no queden massa opcions on triar, sobretot si tenim en compte que els dos partits hegemònics actuals ni remotament s’ho plantegen. Junts per Catalunya perquè es troba còmode amb un pacte a la Diputació de Barcelona que li assegura alguns avantatges del tot desconeguts per a la majoria de la gent. I Esquerra Republicana perquè ha posat totes les il·lusions en una govern de coalició espanyol que com a molt mirarà de fer la vida més fàcil als presos polítics.

La política catalana, fins ara, no ha sabut viure al marge de l’espanyola. Aprendre a fer aquest exercici ja no és possible pels polítics catalans actuals, acostumats a un discurs d’acontentament a la seva gent que només té solució anant a pidolar, d’amagat, per les diferents instàncies espanyoles. I d’aquí que el nou paradigma passi per una llista del poble, on el poble, el que es queixa i pateix, assumeixi la seva condició de lideratge autoorganitzat per obtenir les eines i els recursos per tirar endavant. Eines i recursos que són la independència del país.

La pluralitat ideològica i la diversitat de procedències quan formen part d’un projecte autoorganitzat esdevenen elements de força i impuls ja que entre els seus diferents membres ha nascut la complicitat, la pertinença i la solidaritat, com va passar durant el referèndum d’autodeterminació del 2017, que fa viable qualsevol projecte, i en especial, el nacional de la independència. Aquesta dinàmica no la poden liderar “els polítics” d’ara. Aquesta dinàmica o és des de baix, sense cuines ni despatxos, o no funciona.

Els que somien un futur per a Catalunya ho han de tenir clar. O és així o no hi haurà novetats de relleu en els propers quatre anys. El sistema de representació política, d’arrel espanyola per la força bruta, està viciat des de fa molts anys. Massa anys. Quan “els polítics” ja tenen acords presos o compromisos adquirits, i han “de vendre” les seves propostes a la seva mateixa gent, el recorregut democràtic de la seva representació ja no té cap sentit ni valor.

Només una llista del poble, feta pel poble i des del poble, a nivell nacional, esdevé el cim de regeneració democràtica i solidesa territorial que pot fer avançar el projecte social, col·lectiu i natural de la independència de Catalunya.

Llorenç Prats