Tot lligat?

Un amic meu, funcionari, fa una setmana em va confirmar que ja està previst (pactat a l’ombra) el proper govern de la Generalitat i els futurs alts càrrecs: “Ja sé qui serà el meu director general”, em va dir.

Contràriament, un diari d’abast estatal, publicava fa unes setmanes un article en què l’autor dibuixava el panorama d’un altre resultat electoral –el “tomb inesperat”–, on el govern estaria format pels grups de l’oposició… i s’afigurava el disgust de les “grans patums” que figuren a la llista de Junts pel Sí, de manera que aquesta situació les abocaria a deixar el Parlament.

Mesos enrere un altre amic em comentava que uns quants càrrecs de l’actual partit governant estaven buscant feina…

Jesús Lanao

Anuncis

Eleccions – Un “procés” que no va enlloc

Jo no vull la independència de Catalunya. No la vull perquè estic convençut que, tot sumat, hi sortiríem perdent. A nivell cultural, social, emocional, polític i econòmic. Suposo que hi guanyaríem a nivell lingüístic, perquè la llengua catalana estaria més protegida, però no sé si aquesta major protecció ens sortiria gaire a compte a nivell cultural, social i no diguem ja emocional. Només cal veure, per exemple, la manera com alguns independentistes rellevants –exemple eximi: Quim Torra, nou president d’Òmnium Cultural– manifesten el seu menyspreu envers tot el que soni a espanyol.

El fet que no vulgui la independència de Catalunya no vol dir que no m’indignin moltes de les actuacions del govern espanyol i d’una part no petita del PSOE en relació amb el nostre país. Però d’aquí no dedueixo que calgui buscar la independència. D’aquí dedueixo que cal buscar canviar tota aquesta situació. I, ja em perdonaran els que diuen que això és un impossible conte de fades: molt més impossible és la independència, si un pensa les coses una mica seriosament.

I aquí anem al nucli de la qüestió. I és que, més enllà de voler o no la independència, a mi em sembla que el procés que encapçala Artur Mas és simplement una irracionalitat que només pot portar a estavellar-se contra la paret i a deixar Catalunya feta un desastre per una bona colla d’anys. I la millor demostració d’aquest fet és la negativa per part dels mitjans públics de la Generalitat d’oferir debats seriosos sobre les possibilitats de futur de Catalunya, des de les diferents posicions.

Com a exemple, tres coses que, pel que es veu, està prohibit debatre a TV3. La primera, els comptes, o sigui els diners de més que suposadament Catalunya tindria si fos independent. Segons qui ho compti, surt una cosa o una altra. Qui té raó? La segona cosa, la permanència a Europa. ¿De veritat algú es creu que, si el parlament català proclama la independència, de seguida correran la Merkel, l’Hollande i el Renzi a fer cua a la plaça de Sant Jaume per demanar obrir una ambaixada, i trucaran al Mariano Rajoy o a qui mani aleshores perquè reconegui la nova República Catalana? I un tercer tema tabú. Com que és evident que l’estat espanyol estarà en contra de la independència proclamada, ¿com s’ho pensen fer per assegurar el correcte traspàs dels fons de la Seguretat Social o les dades dels contribuents? ¿I com pensen assegurar el traspàs dels ports, els aeroports i les grans xarxes ferroviàries? ¿I què pensen fer els governants catalans perquè l’exèrcit, la guàrdia civil i la policia se’n vagin? Eleccions

Per què no es debaten a TV3 aquests temes? Doncs perquè els mitjans públics de la Generalitat són a hores d’ara simples mitjans de propaganda del règim. I, si es fessin els debats, quedaria massa clara la irracionalitat dels nostres dirigents independentistes.

I dit tot això, us resumeixo el que jo voldria. El que a mi m’agradaria és una Catalunya en una Espanya federal, en què es reconegués la plurinacionalitat de l’estat, es transmetés a la ciutadania espanyola la idea que aquesta plurinacionalitat és una riquesa i no una nosa, i hi hagués un finançament equitatiu i que permetés que les comunitats més dinàmiques tinguessin els mitjans necessaris per continuar creant riquesa, per al seu bé propi i per al bé de tot l’estat.

Ja sé que no és gens fàcil aconseguir això, però en tot cas no és un conte de fades. Del que es tracta és de pressionar per crear un clima diferent. I en aquest sentit, diria que Catalunya Sí que es Pot, el PSC, Izquierda Unida, Podem i el PSOE estan en el bon camí, i estic segur que continuaran estant-hi més, i després de les properes eleccions generals poden empènyer-hi el PP. Jo crec que la millor manera de treballar per Catalunya és per aquest camí.

Josep Lligadas

Eleccions – Sóc independentista i no ho veig clar…

Fins el 27S al vespre no tindrem els resultats d’aquestes eleccions que, plebiscitàries o no, són extraordinàries i extraordinàriament importants.

Podem partir de les aproximacions que aquests dies donen les enquestes, però me la jugo i crec que, si admeteu un traç una mica gruixut, no cal ni veure enquestes ni esperar a tenir resultats definitius per a intuir quines seran les circumstàncies polítiques i socials en què ens trobarem el dia 28 de setembre.

Tirem enrere la pel·lícula. El 9N passat va ser un acte impressionant de democràcia participativa i amb un component important de ruptura. Tot i que el resultat no fos vinculant va ser una resposta contundent. No ens ho deixen fer?… doncs apa!… S’ha dit que a molta gent d’ERC els va preocupar l’èxit que capitalitzava l’Artur Mas, i aquí va començar la partida d’escacs. L’ANC i Òmnium plantegen la necessitat d’eleccions en pocs mesos per aprofitar l’embranzida; l’Artur Mas veu CiU debilitada pel cas Pujol que no fa gaire ha esclatat i proposa la llista unitària a la qual l’Oriol contraposa les tres llistes i un paraigua comú. Al gener el President anuncia eleccions a nou mesos vista. S’interposen les eleccions municipals que CiU i ERC més ANC, AMI i Òmnium, plantegen com a primera volta de les de setembre sense èxit. CiU perd Barcelona a mans de BCNComú. Això dóna confiança a les forces d’esquerra que anuncia un experiment semblant per a les autonòmiques. El President diu allò de “… els del sí-se-puede, sí que s’uneixen quan cal” –aquí ja s’intueix per on anirà la futura campanya– i torna a plantejar la llista unitària del president, sense el president o amb el president… amenaça amb no convocar eleccions si no és amb aquesta fórmula, i ANC, Òmnium i ERC acceptenEleccions. La CUP mentrestant posa sobre la taula l’invent de la llista sense polítics tot deixant el govern en funcions per tornar a convocar eleccions al cap de tres mesos… L’invent és molt vistós però poc pràctic, impugnable per l’estat i perillós… tant que podia acabar amb una aliança Cs, PP, PSC!…

Des del 9N del 2014 al 3 d’agost de 2015 hem vist, doncs, molta tàctica dels partits, una part de la societat excitada monotemàticament, “Madrid“ que aparentment segueix sense entendre el que passa però entrena la “Brigada Aranzadi” –els advocats de l’Estat–. I poca cosa més. I arribats aquí, fem-nos algunes preguntes:

S’ha parlat molt d’independència i fulls de ruta, però podem pensar que la majoria de la gent entusiasmada entén i capta la complexitat del tema?…

Si el 9N, l’independentisme deia que “faltaven” uns centenars de milers de votants convençuts, algú pot assegurar que la feina feta per convèncer els indecisos ha sigut efectiva? La possible victòria del SÍ comptabilitzada en escons i no en vots, no amaga que a la llista de JuntsXSí no els surten els comptes?

Immersos encara en la crisi, és lògic que no es vulgui parlar de polítiques socials més enllà dels eslògans de campanya?…

És creïble que CDC hagi tornat com qui res a la socialdemocràcia només per l’aliança amb ERC, quan només fa tres anys que pactava els pressupostos amb el PP?

Algú pot assegurar que la llista previsiblement guanyadora de les eleccions, tindrà la cohesió necessària per governar el país, portar-lo a la independència en divuit mesos i, en el millor dels casos, només amb una lleugera majoria al Parlament?

En aquests mesos en què Catalunya seguirà patint un fort ofec econòmic, la classe mitjana –majoritària en el suport al procés– podrà mantenir viva la seva empenta? Per més que l’estat espanyol ens hagi tancat la porta a qualsevol negociació, quin motiu tàctic ens ha portat a menystenir qualsevol full de ruta que parli d’enraonar?

És més fàcil fer la independència amb el 50% del vots, més o menys, que aconseguir un referèndum vinculant amb el 80%? (i amb temps explicar de debò la independència, i guanyar-lo!).

Són preguntes retòriques que s’aniran responen soles. Per això m’espero tranquil·lament al dia 28 de setembre.

Albert Farriol i Vinyes

Eleccions – Una Catalunya ‘low cost’

Ens diuen que primer la independència i que després ja decidirem quin país volem, però les bases per a un nou Estat són claus a l’hora de determinar el país que tindrem. Així, amb el “tot per la pàtria”, hem vist com Convergència, amb el suport d’ERC, ha privatitzat el Servei d’Ocupació de Catalunya, ha votat en contra de retornar a la gestió pública Aigües Ter Llobregat (ATLL) i ha afegit 60 milions d’euros a les retallades en assistència hospitalària, per només citar alguns exemples. Es diu que no volem una societat “low cost”, però és que la Catalunya “low cost” la tenim molt a prop.

Les eleccions catalanes ens les presenten com a unes plebiscitàries, i l’endemà es farà el recompte de vots i escons. Però, el 27S molts i moltes no votaran en clau de plebiscit. Per a una part molt significativa de la societat catalana, que no es pot menysprear, la independència no els fa ni fred ni calor, o el que és el mateix els resulta indiferent. El que realment els preocupa és arribar a final de mes, tenir un treball estable o una hipoteca o lloguer que poder pagar. Ambdues qüestions no haurien de resultar oposades, al contrari, però com indica la realitat, per a moltes persones, així és. I això és el que obre la porta a la demagògia de forces com Ciutadans.

La gran feblesa del moviment sobiranista és no haver estat capaç d’arribar a aquests sectors, especialment rellevants a l’àrea metropolitana. Per fer-ho hauria d’haver incorporat un pla explícit de rescat ciutadà davant els estralls de la crisi i contra la corrupció. Una aposta que hauria incoEleccionsmodat enormement a CDC, però que hauria ampliat la base social de l’independentisme. Al final, ha resultat més fàcil traçar un full de ruta al costat del president que lluitar contra els desnonaments, la precarietat, les retallades o la privatització dels serveis públics. Un full de ruta que ha sumat suports per dalt, però que li dóna al moviment independentista, malgrat la seva gran força i vitalitat, una majoria molt minsa per baix. Aquest és el flanc feble del procés, amb responsabilitats també en determinats sectors de l’esquerra que han deixat l’hegemonia del sobiranisme i el dret a decidir en mans de la dreta de sempre, CDC, i de la nova socialdemocràcia catalana, ERC, temptada de convertir-se, com hem vist en aquesta última legislatura, al social-liberalisme.

Un “sí” o un “no”?

Aquestes eleccions no poden reduir-se a un “sí” a la independència o un “no”. Hi ha molt més en joc. Volem una sanitat i una educació pública i de qualitat? Volem un treball digne? Volem ajudes socials per als qui més ho necessiten?
Les dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya ens diuen que gairebé el 21% de la població catalana, una de cada cinc persones, viu per sota del llindar de la pobresa. Aquesta és l’herència dels governs de Mas.

Molts dels que estem patint aquestes polítiques l’11 de setembre vam assistir a la convocatòria de la Via Lliure a Barcelona, desafiant l’autoritarisme de l’Espanya dels Rajoy i els González, no volem una Catalunya retallada. No obstant això, aquesta diada, com a tantes d’altres, sortírem al carrer perquè el dret a decidir dels catalans i catalanes no pot ser patrimoni de ningú. Avançar cap a la plena sobirania no hauria d’implicar la independència per se, fórmules com un procés constituent sobirà i unilateral, on la independència no fos la premissa inicial sinó la pregunta final sumaria molts més suports i atrauria a nous sectors socials. Perquè en aquest procés no es tracta de restar sinó de sumar, sumar a favor de la democràcia, que ara molts reivindiquen, però que fàcilment obliden quan del que es tracta és de poder decidir en clau social.

Esther Vivas
@esthervivas |facebook.com/esthervivas| http://www.esthervivas.com

Eleccions – Les meves no raons per no votar a favor de la independència

EleccionsL’opció és el resultat d’una presa de consciència davant del dilema. Ara bé, el procés que ha portat a optar és fruit d’un complexíssim mecanisme mental en el qual intervenen discerniments racionals i, sobretot, palanques emocionals més o menys conscients o desconegudes. No obstant, les raons només expliquen una part d’aquests mecanismes cerebrals: els que són estrictament racionals, ignorant que en la presa de posició hi han intervingut elements irracionals. Diguem que quan una persona explica les seves raons, simplement està articulant la sintaxi del discurs, allò que és ordenable i raonable, i per tant comprensible per als altres. En les nostres raons singularitzem un discurs fet de fragments prèviament divulgats per creadors d’opinió. Però aquest discurs de raons, el raciocini, diu molt poc sobre els veritables perquès de la presa de decisió. És per això que em proposo explicar les meves no raons per no votar a favor de la independència de Catalunya.

En primer lloc, l’obligació de prendre partit el 27 de setembre. La conjuntura política ens hi porta, agradi o no. Hi ha tantes coses que incomoden! On està escrit que l’ésser humà hagi de donar resposta a les qüestions que se li plantegen a cada moment? Dependrà de que els mecanismes que s’encarreguen de preservar l’estabilitat o la seguretat emocional de l’individu sentin algun impacte o amenaça a la qual respondre. Hi haurà doncs ciutadans que aniran a votar i altres que no. Potser hi haurà subjectes que davant la dicotomia responguin amb una no resposta. Allò que computarà com una abstenció, que té valor estadístic però nul valor interpretatiu de la voluntat de la persona. Altres tenen la percepció de màxima transcendència (el vot de la teva vida) perquè en la seva experiència vital perceben un moment de clímax: ara o mai!! És la subjectivitat.

Segon, en Mas i la seva gent no són dels meus! Podria explicar que crec que ells mai han tingut un projecte emancipador per a Catalunya, i que simplement han contemporitzat amb allò que els ha convingut: l’statu quo, que abans eren les autonomies i ara ves a saber… però seria entrar en raons. Simplement, no compartim projecte perquè Catalunya per a mi ha de ser un projecte social abans que cap altra cosa. La Catalunya d’aquests no és la meva Catalunya. No és cap argument, només és un sentiment.

Tercer, l’estat nació és la forma més apassionada d’identificació que té la gent, més que la religió, suggereix el filòsof John R. Searle. Em fa pensar en la importància del simbòlic, fruit de l’evolució del cervell humà, i del risc que això entranya. Ens sentim units a gent embolcallada a una bandera, encara que siguin desconeguts o estiguin a milers de quilòmetres de distància. I en canvi ignorem a semblants que estan al costat nostre. Experimento un cert refús a certes passions que poden ser tan sols trampes emocionals. No és cap raó, és un dubte que em posa a la defensiva.

Quart, tinc la sospita que ha ressorgit l’independentisme perquè hi ha crisi. És un fenomen conjuntural. El benestar és un analgèsic pel cor. L’escassesa a què ens aboca la situació present i previsiblement futura davant d’uns reptes globals que constrenyen el benestar, empenyen a molts a empetitir l’àmbit territorial de la gestió política i econòmica dels recursos. Intueixo que per a alguns la segregació és una sortida que porta a desentendre’s de compromisos reals. La pèrdua de confiança, la incertesa, la por en definitiva, alimenta una espiral emocional que porta a una defensa i reforç de la identitat i l’autoestima en contraposició a un rival o enemic extern.

Reconec que no són raons sinó apreciació subjectiva, d’acord a allò que em mou internament, i amb contradiccions. Qui no en té? Intuïció, en definitiva, que és una forma complexa de la intel·ligència que suma factors racionals i irracionals, i que confesso que no controlo del tot.

Salva Clarós

Eleccions – Votaré la llista

Quan el Josep Lligadas em va demanar aquest estiu si estava disposat a escriure sobre el tema, em va dir més o menys: “Com que tu defenses l’independentisme clàssic aniria bé per al conjunt d’articles de L’Agulla”. Em va agradar l’observació. Comencem per aquí. Efectivament em sento independentista –segons l’expressió política d’avui– des de ben jovenet. Un sentiment sedimentat en els Aplecs de Sant Ponç de Corbera, en les visites a la llibreria Ballester del carrer Consell de Cent, en la Patum de Berga, en els contactes amb els grups catalanistes clandestins del Baix, en el Grup Cristià de Defensa i Promoció dels Drets Humans que liderava el bisbe Joan Carrera, en els escoltes de Molins de Rei.

La meva mirada social sempre va quedar impregnada de la defensa dels valors que ens configuraven com a país i com a poble. Em costava d’entendre que el compromís polític no tingués sempre i per a tothom aquest segell. Molt aviat vaig poder valorar el paper que en Josep Benet havia fet per a canviar pedagògicament algunes mentalitats polítiques poc proclius a defensar els valors de la catalanitat.

Què defenso des de l’opció independentista? Ser, com a poble, sobirà de les pròpies decisions polítiques col·lectives. No dependre, en qüestions bàsiques, de règims polítics que no respecten els drets fonamentals dels pobles. Si l’Estat s’hagués configurat com a expressió real del pluralisme i l’acceptació de la diversitat nacional, ara no caldria reclamar la independència. I segurament hi hauria polítiques de consens i de cohesió solidària i respectuosa.

Montserrat Cabo

Sap greu que això –una veritable alternativa pactada– no s’hagi produït, i molts creiem que no es pot donar fàcilment, perquè, com diuen les enquestes i tal i com actuen els governs de l’Estat, una vegada i una altra, siguin de dretes o d’esquerres, “no puede ser y además es imposible”. Per això, la sacsejada independentista pot provocar, crec jo, una mena de consciència àmplia i transversal que culmini en l’acceleració d’un procés de canvi a curt o mitjà termini.

La independència vol dir ruptura? Sobretot vol dir ruptura mental d’esquemes que s’havien imposat com a normals. Normalitat després d’una guerra civil en què els guanyadors passen factura durant 40 anys. Normalitat d’un centralisme uniformador que menysprea les diferències lingüístiques, històriques, culturals, i promou, només i més aviat tard, l’acceptació de varietats del ser espanyol i no la igualtat en un projecte comú des de la diversitat de la Pell de Brau.

El terme independència té alguna cosa de negatiu, de contra. Però el que es vol dir és que estem per la llibertat dels Pobles. Que estem per la defensa de les realitats culturals i polítiques de les Minories dins dels Estats, a Europa i arreu del món. Ja sabem que, fins gairebé avui, en general, aquests problemes polítics s’han resolt amb la violència dels tancs. Ara hi ha maneres més subtils de vèncer i violentar, que no de convèncer. Entrem –ja hi som– en el camp de la psicologia col·lectiva i la gestió de la por. Joc brut, ben sovint.
A totes les posicions ideològiques hi ha sentiments de base. I d’entrada no són menyspreables. Però cal amarar-los de racionalitat i d’arguments a favor de les persones i dels pobles que les configuren. I, és clar, que cal diàleg, però no des de posicions de força que vol fer claudicar l’altra part. Els qui tenen més poder l’haurien de posar al servei de les causes del Bé Comú, de la diversitat acceptada, no com a anomalia incòmoda, sinó com a riquesa a preservar i a fer créixer. Un altre diàleg és possible.

Sentiment i racionalitat són conceptes fonamentals en el debat respectuós. I això està molt ben recollit en el que anomenem Doctrina Social de l’Església on s’hi pot trobar una clarificació molt extensa i rigorosa. El problema sorgeix, com en totes les declaracions de principis i valors universals, quan es vol defensar un plantejament polític concret, basat en aquesta doctrina. I això només ho pot resoldre cada persona en la seva consciència responsable. I cada poble en el seu procés històric, mai millor dit. La reflexió d’Arrels Cristianes de Catalunya, que va promoure el bisbe Carrera, és un testimoni ben actual i eloqüent.

Com més m’he sentit aclarit en aquest tema, més em sento amic, familiar i germà de les altres persones i dels altres pobles d’Espanya i del món.

Josep M. Fisa