Drets i deures, agraïment, confiança i compromís

El 10 desembre de 1948, després de les atrocitats de la Primera i la Segona Guerra Mundial, l’Assemblea General de les Nacions Unides va aprovar la Declaració Universal dels Drets Humans, una fita històrica per a la humanitat per allò a què aspirava. Dècades després, el 20 de novembre de 1989, aquells 30 drets bàsics quedaven reforçats amb l’aprovació, amb rang de tractat internacional, de la Convenció sobre els Drets dels Infants. I es pot afirmar que també els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’any 2000 van ser un nou compromís i camí de transit del conjunt de la humanitat cap un model de salut, supervivència i progrés.

En la meva etapa com a directiu d’una ONG vaig conèixer la complicada i bona feina que es fa des de dalt, a Ginebra, –les ONG i altres entitats locals, en col·laboració amb el Comitè de Drets dels Infants– revisant informes i proposant reptes als països per avançar en millors practiques. I amb la mirada posada en les societats del Nord, vàrem impulsar la creació de materials i campanyes per a la sensibilització d’infants i joves en l’àmbit escolar, sobre els drets a l’alimentació, a la salut, la educació, el joc, al propi nom i desenvolupament… tot molt lloable, però ara m’adono que faltava quelcom.

I ho constato en veure com les societats capitalistes estem educant els nostres fills i filles, des de casa i des de l’escola, posant en risc així, el futur global. Ja no serà cosa del canvi climàtic o la finitud dels recursos només, sinó que pot arribar a ser el domini del “meu propi lliure albir”, sense comptar amb els altres, en una mescla de les lleis de la jungla i la del més fort.

Tothom sembla saber i defensa els propis drets, oblidant sovint els deures associats: pel dret dels altres i del de la societat en el seu conjunt. Per exemple, el dret a la meva salut ha d’estar en consonància amb el dret a la salut dels altres i la comunitària; el de l’educació dels infants ha d’implicar el respecte als mestres i aprofitar la possibilitat rebuda, pel seu propi futur i per ser útils a la societat; el meu dret al joc implica el no fer trampes, respectar els arbitres i deixar jugar els companys; el meu dret a la sexualitat implica respectar el “no” dels altres i acceptar l’orientació sexual i la identitat de gènere dels altres… És evident que com a societat hem perdut el sentit de la responsabilitat i la implicació comunitària. Ja des de petits aprenen a demanar i a exigir; alguns infants veuen com els progenitors menyspreen els colors del semàfor, falsegen les faltes comeses, saben més que el seleccionador, el mecànic o el metge, insulten els polítics, maltracten determinats col·lectius, s’enfronten als poders… i tot això mentre es mouen des dels dispositius mòbils lliurement, entre memes grollers, músiques eròtiques, jocs de matar o escenes barroeres de sexe de qualsevol tipus.

Per a les persones cristianes, el Pare Nostre, pregària rebuda del propi Jesús (Mt 6,7-15), és també lliçó i tarannà: les seves sentències, unes sobre el Creador i altres sobre la humanitat, són peticions que mostren respecte i confiança en Aquell que ens supera. Apresa des de les primeres catequesis i animada a repetir al llarg de la vida en situacions vitals i emocionals diverses, mostra una actitud agraïda pels dons presents, confiada en els del futur i implicada en la consecució, “així com nosaltres”.

Els tres pilars que més falta ens fan i dels quals no semblen disposar els futurs protagonistes de la història: agraïment, confiança i compromís.

Sergi Bernabeu

“Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets”… on?

Illa caribenya de Guadalupe, colonitzada per França des de 1635. Som als segles XVIII-XIX. 1789, Revolució francesa. La Convenció decreta el dia 4 de febrer de 1794 que “tots els homes sense distinció de color residents a les colònies es converteixen en ciutadans francesos gaudint de tots els drets garantits per la Constitució”. Per fi arribava l’abolició de l’esclavitud! Però Guadalupe estava ocupada per 4.000 soldats anglesos i Anglaterra no estava disposada a perdre els ingressos que li venien pel fet de ser amo i senyor del comerç marítim; no podien perdre la mà d’obra gratuïta que proporcionava l’esclavitud.

El procés d’abolició de l’esclavitud comportava donar identitat a tots aquells milers d’esclaus i esclaves, cosa que es va convertir en una burla per a aquells negres analfabets als quals els representants de la República atorgaven nom i cognom que més aviat ridiculitzaven a aquells que l’havien adoptat. Un gest pel qual s’imposava als monàrquics blancs que tractessin com a iguals aquells que sempre havien sotmès, torturat, massacrat i assassinat amb tota impunitat. ¿Com es podia suportar? ¿I com se’n ressentirien les seves butxaques?

Soledat, una esclava joveneta, no necessitava cognoms francesos, sempre va ser “la mulata Soledat” perquè era filla d’una negra africana, violada en el vaixell del trasllat, per un mariner blanc. La nena era guapa, educada per l’amo que la va comprar, i feia les delícies de la filla d’aquest amo i senyor, que la maltractava sense pietat, i dels homes a qui abellia posseir-la encara amb menys pietat.

Arribada la llibertat, Soledat no es refia de la República i decideix anar al campament de Goyave, una comunitat de cimarrons atrinxerats a les muntanyes i als boscos. No vol tornar a viure tantes violacions, tants avortaments perillosos, ni tanta maldat; una maldat que descriu de tantes formes que ens manca espai per a poder-les repetir, i tan horroroses que ens manca cor per a poder-les pair. Maldat que provenia, no ho podem oblidar, del món anomenat cristià, que els havia governat. Quantes vegades ella mateixa havia tancat els ulls davant d’unes tortures que eren insofribles i que no tenien un altre acabament que un brutal i indescriptible assassinat!

El 1798 el campament és aniquilat pels guardians nacionals. Soledat se n’ha pogut escapar. 1799, Napoleó puja al poder. La intenció és acabar amb l’esclavitud però, davant d’una economia ressentida per la manca de treballadors, es fa necessària la mà d’obra gratuïta, i les coses canviaran. Amb la llibertat dels esclaus, qui proveirà dels productes a les nacions europees? El jou de l’esclavitud torna a imposar-se, però ara amb formes disfressades de més suavitat. Els despietats maltractaments es repeteixen i les revoltes contra l’amo blanc també es repetiran; Soledat torna a lluitar. El coronel d’infanteria, el caribeny Delgrès, mulat, intel·lectual, poeta i violinista, amarat de les idees de la Il·lustració, indignat pel gir de l’Estat francès sobre l’abolició, fa una crida amb aquestes paraules: “Estimats amics, la nostra llibertat està amenaçada. Sapiguem defensar-la com a persones de cor i que sapiguem preferir la mort a l’esclavitud. Viure en llibertat o morir!” El 10 de maig de 1802 llença una proclama titulada “A tot l’univers, l’últim crit de la innocència i la desesperació”, que acaba així: “La resistència a l’opressió és un dret natural. Fins i tot la divinitat no es pot ofendre per defensar la nostra causa: la de la justícia i la de la humanitat”. Animats per aquestes paraules, homes, dones i infants s’armen i lluiten desesperadament. Però és impossible enfrontar-se a l’exèrcit francès. Es busca una solució digna i es tanquen en un casalot que han regat de pólvora mentre esperen la mort. Les seves darreres paraules van ser “Abans morir que l’esclavitud”. Després, silenci. El 28 de maig entren els soldats, els refugiats encenen la metxa i tot s’enfonsa sota una terrible explosió amb la qual blancs i negres restaran agermanats per sempre més fosos els seus membres sense poder-ne destriar el color.

Sota els cadàvers desmembrats, la mulata Soledat ha sobreviscut miraculosament a la massacre. Està prenyada del seu company i l’embaràs li evita durant uns mesos la corda. La situació, però, no canvia, i els ciutadans negres tornen a ser esclaus i reenviats com un bé als seus amos o venuts als esclavistes en benefici del poder públic. Però no ens equivoquem, si l’han salvada és per recuperar un bé major: el nadó és un futur esclau del qual podran treure més profit que de la seva mare amb un cos ja massa castigat.

Així, el 19 de novembre, Soledat puja al cadafal. Ella, que havia lluitat per la llibertat, deixa un nen en l’esclavitud. Només té un dia. La multitud que l’acompanya no pot plorar, s’han de fer els forts si volen conservar la vida, encara que només sigui per l’esperança de veure abolida l’esclavitud. Aquesta arribarà el 1848, després d’haver deixat darrere seu més de 10.000 màrtirs que només volien la llibertat.

Roser Solé Besteiro

Actuant pels drets humans

Recomanacions per airejar l’estiu

L’estiu pot ser un bon moment per dedicar uns minuts per sensibilitzar-nos per les violacions dels drets humans a tot el planeta… La pàgina web d’Amnistia Internacional en la seva secció “Actúa” ho posa fàcil…

La proposta que a mi m’ajuda és llegir els casos, prendre’n consciència, i després signar-ho. De vegades, al cap d’un temps arriba la notícia que una persona ha estat alliberada, que la pena de mort s’ha commutat, que un govern ha legislat en un sentit contrari al que es preveia…

Simple, senzill… però alhora una porta al món del patiment i de la injustícia al món; un munt d’experiències de persones defensores dels drets humans víctimes pel fet de ser-ho; la possibilitat de dur-los després a la pregària… però també el convenciment d’allò que l’individualisme ens està fent oblidar: la unió fa la força!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Josetxo Ordóñez Echeverría: web personal

http://www.ordonezecheverria.com/index.php/ca/

Això no és per airejar el cervell. És per prendre consciènciaWeb de com estan les coses amb els refugiats a Grècia. Josetxo Ordóñez és advocat, especialitzat en temes d’estrangeria, persona compromesa amb la seva feina, activista social, i professor de dret a la UOC i a la Pompeu Fabra, col·laborador de Cristianisme i Justícia i de Migra Studium, membre de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats,  i membre de l’ACO… entre moltes altres coses. Al seu web, podreu trobar-hi la crònica del seu viatge a Atenes en suport dels refugiats. Llegiu-lo. Val la pena.

Mercè Solé

Alguns apunts (no gaire optimistes) sobre la crisi dels refugiats (¿o hauríem de dir la crisi d’Europa?)

El tracte que estem donant als refugiats que fugen d’una guerra cruel ens enfronta als nostres fantasmes. És un mirall perfecte que reflecteix els pitjors defectes i els mals que amenacen les societats occidentals i el futur d’Europa. Potser Valle-Inclán hauria fet referència en aquesta hora tan trista als miralls del Callejón del Gato, que retornaven una imatge deformada i grotesca de la realitat, esperpèntica.

1 Alguns valors “occidentals” que donàvem per plenament consolidats no ho estaven tant. Principalment, l’edifici bastit sobre la Declaració Universal de Drets Humans, que es veu que quan convé no ha de ser tan universal. Després de molts anys de sentir que els immigrants nouvinguts no podien pretendre que canviéssim els nostres sacrosants valors per emmotllar-los a la seva visió restrictiva (per exemple, amb el tracte a la dona), ara resulta que som nosaltres mateixos els qui en fem una burda “adaptació” o directament ens els saltem a la brava; just quan tocava justament haver aplicat el dret i els principis en benefici d’una població que fuig de la dictadura i la guerra.

refugiats-12 La tants cops injuriada “dama de ferro” alemanya (democristiana) ha estat en la pràctica l’única dirigent europea capaç de defensar una ètica política amb valors. Al seu davant, la resta del seu propi partit i la socialdemocràcia del vell continent han fet aigües per tot arreu, renunciant a tot allò que havien defensat i proclamat i que donava sentit a la seva existència. El creixement de certs populismes xenòfobs i, més enllà i molt més perillosament, de l’extrema dreta als països amb democràcies més consolidades, és una conseqüència nefasta d’una manca de conviccions que pagarem molt cara.

3 Revivim el rapte d’Europa: el següent pas és, inevitablement, la consolidació de les tesis aïllacionistes. El Brexit, en cas de produir-se, donaria ales a les forces populistes i feixistes del centre, l’est i el nord d’Europa. Hem passat de bastir murs mentals a construir-los físicament per protegir-nos dels refugiats. La visió des d’aquest cantó de la barrera és que els refugiats queden fora del paradís, però una altra lectura possible seria que Europa s’ha aïllat del món després d’haver aixecat els murs de la seva pròpia presó. Paradoxalment, a l’estat espanyol i en altres països del Sud, l’antieuropeisme es desenvolupa en el sentit invers, com a conseqüència i en resposta a la manca de polítiques socials.

4 Una bona part del gihadisme que posa bombes i atempta contra la democràcia surt del cor del vell continent. És el fracàs (anunciat) de les polítiques segregacionistes aplicades durant dècades a molts països i de la manca de convicció en la defensa de polítiques socials i d’integració (especialment a la Gran Bretanya del Brexit). Però també, simultàniament i a l’altre extrem, fruit d’un excés de tolerància davant certes actituds inadmissibles (especialment amb el tracte a la dona) i l’acceptació tàcita o legal de costums i pràctiques que no casaven amb la democràcia ni els drets humans.

i 5 (potser el més trist) Constatació que darrere de certs focs d’artifici del progressisme oficial i oficiós, que es posiciona inequívocament a favor dels drets humans i dels valors progressistes i l’ètica de la solidaritat, no hi ha gaire cosa més que la impotència a l’hora d’aconseguir canvis polítics i econòmics profunds. L’esquerra clama en el desert, però ha perdut l’hegemonia en el terreny de les idees. Ja no té el control real per fer Política amb majúscules, la que podria transformar a fons la vida de les persones més febles. Mentre la indústria armamentística i els grans conglomerats econòmico-financers imposen el seu joc i els seus interessos espuris, la majoria continua vivint una existència aparentment tranquil·la (“divertint-nos fins a morir”), jugant amb la Wii i els mòbils, empassant-se la teleporqueria i la premsa groga. Al final, el que està clar és que l’opinió pública d’Europa no ha frenat la deriva autoritària i insolidària dels seus governants perquè o ja hi estava d’acord o simplement no es veu capaç de controlar ni els governs ni els poders fàctics (I aleshores, caldria preguntar-se: ¿I aquí qui mana?).

Àlex Masllorens