Caín, ¿dónde está tu hermana? Dios y la violencia contra las mujeres

 Adelaide Baracco Colombo (ed.). Ed. Verbo Divino, 2017

Quan arriba el 25N les nostres pantalles s’omplen de xifres de violència masclista, i darrera de cada número, un rostre (o més d’un si n’hi ha infants que en són testimonis i també víctimes).

Però com a persones creients un text ens ofereix una magnífica aproximació a la violència contra les dones en textos bíblics (descobrir els anomenats “textos de l’horror” del llibre dels Jutges ens revolta el cor, espanta i indigna, tot alhora). I ens parla del Déu solidari que allibera les dones des de la Creu.

És un recull de textos d’una jornada organitzada per l’ATE (Asociación de Teólogas Feministas) fa un parell d’anys. D’absoluta actualitat malauradament i una oportunitat per reflexionar sobre la violència de gènere, les violències que al llarg dels segles han tingut els cossos femenins com a territori de poder.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Santa Olímpia. Noble cristiana i diaconessa.

Fernando Rivas. CPL 2018

Fernando Rivas, a més a més de ser un col·laborador habitual de l’Agulla, és un apassionat patròleg (l’absoluta passió pels Pares de l’Església acompanya els dos patròlegs que conec!) i un excel·lent coneixedor dels primers segles de l’Església i, també, del paper que hi van jugar les dones. No us perdeu aquest breu llibret amb la breu història d’Olímpia, asceta, diaconessa contracorrent i, sobretot, dona lliure.

Mercè Solé

Dones d’Àfrica

La filla de l’autora del llibre referenciat(1) va preguntar a la seva mare, de raça negra: ¿Com és que els altres països tenen dones cèlebres i no en tenim la gent com nosaltres (de pell negra)? I nosaltres, lectores i lectors de L’Agulla, ¿ens hem preguntat alguna vegada si hi ha dones cèlebres en les genealogies de raça negra? Segurament que sí, però potser no sabríem on trobar la resposta fora d’algunes vagues referències que tenen com a rerefons el greu fenomen (el gran pecat mundial del qual no en sentim pas demanar perdó) de l’esclavitud i les històries aïllades de la colonització que la literatura i el cinema han posat a les nostres mans. No ens referim aquí a tota la quantitat d’informació que els homes i dones missioners per terres d’Àfrica ens han proporcionat a través de les seves revistes especialitzades.

Si en la genealogia de tots els pobles s’hi troben els grans referents de dones importants que donen sentit a la seva història, és que abans, es pregunta Silvia Serbin, no existien, en els pobles de raça negra, dones que destaquessin per haver estat influents, o profetesses, o reines, o lluitadores contra l’esclavitud, o mares d’herois? I fundadores d’alguna Església? ¿No hi ha hagut víctimes de la colonització, lluitadores i resistents com els barons, que es poguessin erigir com figures emblemàtiques, amb nom i cognoms, en el seu país? ¿No hi ha hagut cap Joana d’Arc? I, en canvi, sí que hi ha hagut dones que van dirigir regnes, que governaven i anaven a la guerra com feien els reis. Dones que no es quedaven a casa esperant les notícies de la guerra. I afegeix “¿A qui faríem creure que una meitat del gènere humà hagi quedat muda, inactiva, silenciosa, absent, transparent àdhuc, mentre que l’altra part estava ocupada en lluitar, dirigir, construir i protegir? Perquè des que el món és món les dones també han intervingut per a canviar les coses i seria absurd fer creure que l’animació de les escenes històriques només depenen dels homes”. I es queixa de l’oblit imposat pels homes, perquè mai cap dona negra ha estat reconeguda com a heroïna per la història, diguem-ne, universal. En un país africà, de colonització francesa, hi havia un llibre d’història del seu poble que començava així: “Nos ancêtres les Gaulois…”. Si les dones blanques han estat silenciades, preguntem-nos com n’han estat, de silenciades, les dones de moltíssims pobles que ni tan sols coneixem… Potser un dia haurem de reescriure tota la història universal…

Antigament, en les societats africanes, el rol de les dones era respectat i podien participar en diversos afers socials. Aleshores, ens hem de preguntar quin és l’origen de la seva marginació. Les causes són diverses: per una banda la influència cultural dels “descobridors/conqueridors”, és a dir, de la colonització i, amb ells, de la presència de religions foranes, el cristianisme i l’islam. Amb la islamització, els musulmans consideraven que les dones no podien tenir un rol de primera línia, i amb el cristianisme la cosa no els va anar millor, perquè els europeus, junt amb la cultura/religió, els van transmetre el sistema patriarcal i endocèntric de les seves pròpies organitzacions socials i religioses. I el resultat va ser el desplaçament de les dones a segon pla. Recloses a la llar i al sosteniment de la família, van perdre tota possibilitat d’influència pública i social.

D’altra banda, si la ignorància d’Europa respecte a l’existència de les dones negres és gran, es deu, en part, primer perquè ben poca és la història que hem pogut conèixer d’aquests països africans a través dels nostres llibres de text, però també pel masclisme imperant generalitzat i una historiografia volgudament marcada per l’absència de dones, de la qual només se’n salvaven aquelles que no hi havia manera de poder amagar.

Per tot això el nostre propòsit és el de donar a conèixer algunes d’aquestes dones negres i feministes, que per no ser blanques i europees han estat expulsades del paradís del reconeixement universal. No són teòlogues, ni santes, ni abadesses, sinó protagonistes i testimonis que han marcat la història del seu país.

Roser Solé i Besteiro

(1) Sylvia Serbin, Reinas de África y heroínas de la diáspora negra, Wanafrica Ediciones, Barcelona 2017

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento.

Angela Y. Davis. La libertad es una batalla constante. Ferguson, Palestina y los cimientos de un movimiento. Capitán Swing Libros, Madrid, 2017

Amb motiu d’unes converses al CCCB el mes d’octubre de 2017 vaig tenir coneixement d’Angela Davis, activista negra als EUA dels anys 60 i 70, que va ser perseguida, empresonada i amb una condemna de pena de mort que li va ser retirada per la gran reacció de protesta i denúncia sorgida per tot el món.

Quan va començar com a professora adjunta de filosofia a la Universitat de Califòrnia, en va ser expulsada pel fet de pertànyer al Partit Comunista. La seva erudició sobre les dones, la classe obrera i la gent de color; el seu treball intel·lectual i polític pioner sobre el creixement explosiu del sistema de presons com a solució a tota mena de problemes socials, especialment dels negres (població majoritària a les presons dels EUA), i el seu compromís per la lluita pels drets civils l’han fet ser un referent potent per a tots els moviments d’alliberament durant dècades i fins avui.

Copio el paràgraf final de la introducció de Frank Barak (activista en favor dels drets humans i periodista, que ha estat coordinador del Tribunal Russell sobre Palestina): “Angela es un milagro”, me dijo la autora, poeta y activista estadounidense Alice Walker un día. Angela es única, pero no está sola, porque su ejemplo y su obra han ayudado a que surjan nuevas voces, nuevos académicos, nuevos activistas que toman sus ideas y las amplían. Creo que, cuando Alice definió a Angela como un milagro, quería decir que Angela es el vivo ejemplo de que es posible sobrevivir, resistir y vencer a la fuerza bruta del poder corporativo y del Estado dispuesta a destruir a una persona importante porque inspira la solidaridad colectiva. Es el vivo ejemplo de que el poder del pueblo funciona, de que una alternativa es posible y de que la lucha puede ser bella y apasionante. Esto es algo que, como seres humanos, necesitamos vivir. Y está en nuestras manos tomar partido en esta lucha.”

Entre els fets de Ferguson i Palestina hi ha una connexió que les fa representatives de les causes globals, d’aquí el subtítol del llibre. Angela parla de la interseccionalitat com una resposta estructural, intel·lectual i política a la dinàmica de la violència, la supremacia blanca, el patriarcat, el poder de l’Estat, els mercats capitalistes i les polítiques imperials.

El llibre, estructurat en deu capítols, té una primera part, els tres primers capítols, que són tres entrevistes de Frank Barak a Angela Davis fetes en diferents moments de l’any 2014. En una analitza els fets de Ferguson on la mort d’un ciutadà negre, Michael Brown, en mans de la policia, va desencadenar tot un moviment de protesta que va posar en evidència el racisme als EUA, especialment als estats del Sud.

I una segona, la resta de capítols, que aplega un article periodístic i sis conferències recents d’ella per universitats del seu país principalment sobre diversos temes de gran actualitat, com el feminisme i l’abolició de les presons, Palestina, la G4S (la multinacional dedicada a la seguretat), el complex industrial de presons, i les solidaritats transnacionals, entre altres.

Per mi, llegir aquest llibre ara, entrar en aquesta història que ve de lluny però tan actual, m’ha sacsejat i m’ha despertat l’interès i les ganes no sols per conèixer més Angela Davis i la seva trajectòria militant, sinó també per comprovar la gran riquesa que suposa reconèixer que la lluita per la llibertat és un compromís vital, de tota una vida, si volem contribuir a fer un món més just i solidari.

Si voleu saber-ne més us recomano el vídeo de la conferència que va fer al CCCB, la tardor del 2017. També us recomano que escolteu la cançó que li va dedicar Pablo Milanés i les d’altres cantants dels anys 70 quan Angela Davis era una icona de la lluita pels drets civils a tot el món.

Josep Pascual

Sobre el diaconat, encara

En vam parlar, encara hi tornem i més que se n’haurà de parlar. Aquesta vegada, però, passat per l’Asociación de Teólogas Españolas (ATE) i el Coordinamento de Teologhe Italiane, amb la presència de Catalunya: teòlogues laiques i un representant del diaconat acompanyat per la seva esposa. El tema, “Mujeres y diaconado. Sobre los ministerios en la Iglesia”. Unes jornades en les quals es pretenia el debat sobre els ministeris en l’Església arran de la constitució de la comissió vaticana per reflexionar sobre la possibilitat del diaconat femení. Recordant unes paraules de la presidenta d’ATE, crec que totes plegades podem dir que somiem amb una Església en què les dones i els homes hi puguem participar activament i responsable des de la vocació que tingui cada u, des dels propis carismes, des dels serveis que podem realitzar. És un somni en què hi caben diverses vies i possibilitats, que es presenta amb un imaginari i unes il·lusions segons el lloc, desigs, objectius i ganes de tirar-ho endavant de cada una i de cada un que busca un model d’Església en què no hi hagi discriminacions de gènere. Un somni que no volem canviar, un somni del qual volem despertar el més aviat possible constatant que allò que s’ha desitjat durant tants segles finalment serà realitat.

Ja ho havíem dit en els primers articles, el que ens interessa no és en primer lloc la reivindicació de les dones de poder participar en el ministeri ordenat, sinó la reflexió sobre com encaixar la nostra situació d’homes i dones com a creients en l’Església, en sentit universal, en les comunitats locals/parroquials on vivim o en els grups eclesials que el poble mateix s’ha donat per a viure, expressar i dinamitzar la fe; sempre amb la voluntat de contribuir a buscar els millors camins per fer de l’Església un veritable “Poble de Déu”, en la recerca de la igualtat de tots els creient.

En aquest sentit, el diaconat és una baula, una anella més de les moltes que s’han de posar per a caminar vers la igualtat, però no és el destí. “El diaconat femení, es va dir, és una oportunitat de començar a obrir portes que semblaven tancades per sempre”, però per a obrir-les cal que ens donem unes noves claus, unes eines de reflexió noves segons les necessitats i exigències d’avui dia, perquè no es tracta de repetir models del passat, sinó d’una presència de les dones que suposi un trencament amb un tipus d’eclesiologia que manté la discriminació, i aposti per la igualtat i la paritat. Una eclesiologia que tingui la voluntat de no repetir els rols de gènere tradicionals, ni que pretengui la incorporació de les dones als ministeris en una mena de concessió controlada i subsidiària dels ministeris exercits pels barons. No és una solució d’emergència a la manca de capellans.

Es va recórrer a la història, al passat, però per portar al present la memòria dels orígens, per trobar-nos amb totes les dones que des dels inicis del cristianisme van contribuir a posar els fonaments de la gran comunitat dels seguidors i seguidores de Jesús. En aquest sentit es va posar en relleu la figura d’Olímpia (s.IV-V), diaconessa de l’Església de Constantinoble, com un exemple de les possibilitats i els límits que van gaudir i patir les dones dels primers segles del cristianisme. La memòria d’aquestes dones il·lumina el nostre present, ens manté en l’esperança i en la fidelitat, perquè ens sabem sostingudes en el Déu alliberador de Jesús. El nostre treball d’avui no és en va, perquè també formem part de la memòria de l’Església i el que fem ara és obrir pas a les esperances i els anhels de les dones que ens succeiran.

Si el bisbe de Roma ens ha obert la porta a l’esperança, podem acabar amb unes paraules seves: “La Paraula té en si mateixa una potencialitat que no podem predir. L’Evangeli parla d’una llavor que, un cop sembrada, creix per ella mateixa també quan el pagès dorm (cf. Mc.4,26-29). L’Església ha d’acceptar aquesta llibertat inaferrable de la Paraula, que és eficaç a la seva manera, i de formes molt diferents que solen superar les nostres previsions i trencar els nostres esquemes” (EG,22). Que així sia.

Roser Solé Besteiro

Sovint prego per les dones del món

Sovint prego per les dones del món
–Ave Maria!–
perquè sobre elles cau, injustament,
una part massa gran del pes de la vida:
massa dolor afegit,
massa humiliació.
massa repressió de la gràcia que hi brilla.
Que no sigui en nom de Déu,
ni amb el pretext de Déu!

El dia
que les dones puguin ser predicadores,
clergues, preveres, rabins, muetzins,
el dia que les religions les alliberin
de tuteles, controls, possessions dels homes,
en lloc d’ajudar-los a sotmetre-les,
el dia que reconeguin en elles tanta autoritat i claror
com la que els sacerdots proclamen,
el món serà més just i Déu semblarà més clar.
I més a prop. I més acollidor.
I més ric de matisos i més atent a les llàgrimes.

Déu els va fer home i dona, dona i home els va fer,
abans que cap profeta vingués.
Abans que cap profeta parlés,
homes i dones ja havien obert el món a la paraula.
En ell i en ella, en ella i en ell,
de forma diferent i pròpia,
Déu es deixa dir i, de vegades, parla.

David Jou. Cartografies de Déu

BON DIA DE LA DONA!!!

BON 8 DE MARÇ!!!

El moviment feminista no està sol

En matèria de violències masclistes, el moviment feminista ja no està sol. La soledat es mesurava quan argumentava que el que “és personal és polític” i no se li feia cas, quan deia que la violència no és un tema de gelosia sinó la causa directa cap a les dones de l’actual sistema patriarcal i masclista, o quan reclamava un abordatge integral per a les dones víctimes de violències masclistes i no se li feia cas…

No estar sol vol dir que més moviments socials s’han fet ressò d’aquestes vindicacions i que s’ha aconseguit redactar lleis que porten aquests principis. Però el camí és llarg i encara no l’hem recorregut amb prou intensitat ni trajectòria, com tampoc s’han sumat decididament a eradicar aquesta sacra institucions molt influents en la moral i amb estructures en l’àmbit educatiu i sanitari com és el cas de l’Església catòlica.

Però hi ha una ofensiva que la trobem a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials,  que volen fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la seva violència. Neguen que l’home estigui en molts aspectes per sobre de la dona, malgrat que el gènere (masculí, femení) envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions. I a aquestes opinions cal combatre-les des dels moviments socials i des de la política.

En marxa contra les violències masclistes

El passat 5 de novembre, a Tarragona, les organitzacions feministes, socials i dones-tarragona-1sindicals de Catalunya, País Valencià i Andorra vam marxar al crit d’“Un crit contra les violències masclistes” . La marxa va congregar milers de persones pels carrers d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Un any abans, tot el moviment feminista de l’estat espanyol, havia marxat pels carrers i places de Madrid amb l’exigència que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’Estat.

A molts pobles i ciutats es fan concentracions cada mes per recordar aquelles que els hi han segat la vida i retre homenatge a les dones que pateixen violència. És el cas de Barcelona on la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere convoca concentracions a la plaça de Sant Jaume cada tercer dimecres de mes o el cas de Mataró que al voltant del 25 de cada més Teixit de Dones convoca a la porta de l’ajuntament.

Feminicidis

Hi ha hagut una evolució clara, per part del moviment feminista, en la concepció de quina és la línia divisòria per tractar oficialment dels crims contra les dones. De la violència domèstica hem passat a la violència de gènere i seguim posant més concreció a les violències que s’exerceix contra la dona pel fet de ser dona en les societats patriarcals i heteronormatives existents: feminicidis. I que, per tant, calen estratègies per a avançar cap a una societat lliure de violències des de l’arrel.

Fins que les lleis, i tot el que se’n deriva, no canviïn en el sentit que reclama el moviment feminista seguirem patint assassinats, violacions, pallisses, maltractament psicològic i econòmic… I la dignitat de les dones no estarà garantida.

Dir no a les violències masclistes
És pensar que la lluita contra aquestes violències va amb cadascú i dones-tarragona-2cadascuna de nosaltres. Educar als nostres fills i filles en igualtat: que vegin que no ens quedem sense paraules quan som testimonis d’un fet masclista. Tots i totes hem de fer un pas endavant i actuar contra la violència de gènere.

És actuar en la prevenció i la sensibilització amb les joves i els joves en matèria de gènere i l’eradicació de les violències masclistes com a clau de volta per aconseguir una societat amb futur que deixi enrere el model patriarcal i les actituds masclistes i avanci cap a la igualtat entre homes i dones.

És dedicar diners i professionals suficients per part de les institucions que intervenen en l’atenció i acompanyament a una dona víctima de violència, i dels seus fills i filles, si en té.

És teixir una xarxa ciutadana per sumar esforços per l’eradicació d’aquesta xacra que no ens deixa avançar en la igualtat.

Quiteria Guirao

El pla d’aquest curs

art-roser-sArriba setembre, hem deixat les vacances enrere i sembla que tot ens disposa a reprendre el curs de les nostres petites històries amb un nou aire i amb renovades il·lusions per tirar endavant els nostres projectes. Històries i projectes que es fan grans en la mida que formen part d’altres perspectives més amples, més llunyanes i diverses. Som a L’Agulla, cosa que ja fa créixer la nostra pàgina, la de cadascú, nosaltres hi posarem el nostre fil en la mateixa línia dels anys anteriors, és a dir, en la perspectiva feminista d’allò que tractem. El fil conductor aquest any ens l’ha donat el bisbe de Roma, el papa Francesc, quan al mes de maig ens va sorprendre amb la seva intenció d’obrir una reflexió compromesa respecte a “la possibilitat d’ordenar diaconesses, com succeïa en el cristianisme primitiu” i va acceptar el suggeriment d’una monja de crear una comissió que estudiï el tema, deia la notícia. Des d’aquí, esperem el treball d’aquesta comissió amb una immensa esperança de canvi de veritat.

No semblen paraules pronunciades només per la força de les circumstàncies, ni tampoc per buscar solucions interessades a causa de la manca de sacerdots, sinó expressades des del profund convenciment que s’ha de donar entrada a les dones, no sols en l’exercici dels serveis, sinó exercint veu i vot en els processos decisoris de l‘Església. És una porta que potser no s’obrirà de bat a bat, però sí que ajudarà a fer més grans algunes de les escletxes que ja hi ha obertes per moltes generacions de dones que ens han precedit.

En els sis números de L’Agulla anirem veient què suposa aquesta ordenació al diaconat, la perspectiva històrica del diaconat femení en les primeres comunitats; la contribució femenina en el servei de l’Església als malalts i als marginats de tots els temps i parlarem d’algunes dones, més d’avui dia, profetesses del poble i compromeses amb la Terra per la qual van lluitar.(1)

L’acció de les dones en l’organització eclesial de les comunitats primitives

No es tracta de recórrer a idees i desigs de les dones des que es va donar el primer canvi de paradigma a la inversa del que somiem ara per l’Església d’avui(2), sinó de fer tot l’esforç possible per a recórrer a la història de l’Església i deixar-nos sorprendre per la importància de les dones en aquelles primeres comunitats, el respecte amb què eren tractades per Pau mateix, per exemple en el cas de Febe, a qui li reconeix el mateix paper i funcions que les que realitzaven els diaques barons, perquè la primera referència que tenim del diaconat de les dones la trobem precisament en Pau (Ro 16,1-2) que la descriu com “servidora” d’una comunitat. “Us recomano la vostra germana Febe, diaconessa de l’Església que és a Cèncrees”, a la qual s’havia d’ajudar en tot el que necessités perquè ella mateixa n’havia ajudat molts, entre els quals s’hi comptava el propi Pau.

Només he posat un petit exemple, però l’autoritat de Pau és important per afirmar, com una dada indiscutible, que les dones han exercit un paper molt positiu en les primitives comunitats cristianes. La seva àrea d’acció comprenia el culte, les iniciatives missioneres, l‘ensenyament, els serveis socials en favor dels col·lectius més dèbils de la comunitat i tot el que podia fer referència a la pràctica de l’hospitalitat, una pràctica habitual en el Mediterrani antic.

En el proper article veurem com es van anar desenvolupant aquests serveis en els dos primers segles de la nostra era.

Roser Solé Besteiro

(1)  Vg. Temporelli, C.M., Amigues de Déu, profetesses del Poble, Quaderns de C i J n.199 (2016)
(2) La literatura sobre el tema és molt abundant, sigui en articles de teologia feminista o en llibres que estan escrits des d’una perspectiva crítica i constructiva que, des d’angles diferents i amb estudis ben fonamentats, pretenen denunciar l’exclusió i el silenci al que s’han reduït les dones en els diversos espais eclesials;. i ajudar, a la vegada, a la reflexió sistemàtica i rigorosa en ordre a la recuperació del lloc que correspon a les dones, al costat dels barons, en tota l’acció pastoral i ministerial de l’Església del segle XXI. Entre altres, vg. Phase n.332 (2016), tot aquest número està dedicat a La mujer en la litúrgia; Rivas, F., Desterradas hijas de Eva, Madrid, 2008; Madigan, K. Y Osiek, C. (eds.), Mujeres ordenadas en la Iglesia primitiva. Una historia documentada, Madrid, 2006. Per a un estudi en profunditat, vegeu AAVV, La Biblia y las mujeres, Verbo Divino, de la qual hi ha publicats, fins ara, 7 volums dels 20 que ha de tenir.

1976 Jornades Catalanes de la Dona / 2016 Radicalment feministes

97 a Jornades feministes foto 1Després de molts anys de dictadura, al 1976 les dones catalanes es van trobar per fer sentir la veu col·lectiva, feminista, política, a les “Jornades catalanes de la dona”. Un any després de l’any internacional de la dona proclamat per l’ONU, al paranimf de la Universitat de Barcelona, dues mil dones i cent homes, de forma assembleària, van parlar sobre la discriminació existent cap a les dones i van acordar un decàleg de reivindicacions i demandes. Aquella fita es va torna a produir 20 anys després i posteriorment serà cada 10 anys.

El passat 3, 4 i 5 de juny, al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, ens vam aplegar dones, lesbianes i trans en espais de debat, taules, tallers, exposicions, espais creatius, ballant, cantant, i fruint de l’energia de trobar-nos i de re-trobar-nos! Es va aconseguir, malgrat el nul ressò als mitjans de comunicació, visibilitzar la capacitat transformadora dels feminismes per aconseguir una vida digna, lliure i socialment justa per a totes i tots; compartir els discursos i les pràctiques feministes per enderrocar el sistema capitalista i heteropatriarcal; enfortir les relacions entre les dones, lesbianes i trans i entre tots els grups i xarxes feministes, i posar de manifest les llargues i diverses trajectòries dels feminismes a Catalunya amb un reconeixement ple d’emoció i d’orgull.

Durant el dissabte, 4 de juny, vam gaudir de seixanta-nou tallers i taules de debat organitzades per més de 150 grups d’arreu de Catalunya. Entre aquests tallers, el d’Una altra Església és possible. Què aportem les feministes 97 a Jornades feministes foto 3creients? portat pel Col·lectiu de Dones en l’Església per la paritat. La majoria dels espais del dissabte van ser fruit d’un procés de confluència de les diverses propostes que van arribar a l’organització de les jornades, cosa que demostra la capacitat de treball en xarxa dels col·lectius i entitats feministes. Aquest fet va donar lloc a la barreja i confluència de les diverses propostes creant-ne taules de debat o tallers on vam trobar les diverses perspectives i enfocaments de cada grup al voltant de temes comuns.

Una manera de funcionar que ha estat valorada molt i molt positiva per l’interés dels temes tractats, dels plantejaments i dels enfocaments, la qualitat de les intervencions, la participació, el bon ambient, el respecte a les diversitats i diferències i l’energia que es respirava.

Es van poder veure durant els tres dies de les jornades deu magnífiques exposicions: algunes fotogràfiques, altres històriques sobre temes tant diversos com la memòria històrica, la salut, les vivències a la presó, els delictes d’odi o les experiències de vida de les dones migrades.

97 a Jornades feministes foto 4El darrer dia de les jornades va començar amb una assemblea-cloenda on les dones i grups que havien participat a les jornades vam compartir les experiències, les emocions viscudes, el treball realitzat als tallers i taules tant per part de les organitzadores com de les participants. Vam denunciar el silenci dels mitjans de comunicació i la manca d’informació sobre les jornades.

Allà es van plantejar el nous reptes dels feminismes, que s’han evidenciat a les jornades, i es va proposar una agenda feminista que enforteixi el compromís i les aliances entre tots els feminismes.

A les Jornades es van informar de dues fites importants en l’agenda feminista estatal:

  • La caravana solidària obrint fronteres procedent de diverses ciutats de97 a Jornades feministes foto 2 l’estat espanyol que sortirà de Barcelona el 16 de juliol i arribarà a Tessalònica (Grècia) el 25 de juliol,  per denunciar les polítiques migratòries europees i exigir als estats que compleixin amb les seves obligacions davant els i les sol·licitants d’asil.
  • El 5 de novembre: manifestació contra les violències masclistes a Tarragona.
  • La propera trobada de feminismes serà al 2026, i ja s’està construint!

Més informació a http://www.xarxafeminista.org/

Quiteria Guirao Abellán

Y la Iglesia inventó a la mujer”. Michela Murgia.

Ed. SalamandraMurgia portada

I si som com som, les dones, també perquè l’Església ens ha anat fent així? Sona evident, però la Michela Murgia, una escriptora italiana reconeguda, nascuda el 1972, ens va conduint per les pàgines del seu llibre fent-ho palès. Ella ha estat sempre implicada en activitats eclesials, i escriu aquesta obra des del saber-se església, però també des de l’esperit crític. Fa un passeig per les paràboles de l’Evangeli, per la història de l’Església, per les encícliques o les canonitzacions. A poc a poc l’Església ha anat dibuixant un model de ser dona, de viure, que és el que se’ns proposa en els escrits, el que exemplifiquen les santes pujades als altars en els darrers temps. És un model que ens discrimina i margina, que ens empetiteix, ens vol dòcils…

Quan acabes la lectura has posat nom a sentiments, t’ha fet prendre consciència de subtileses que t’havien passat desapercebudes. I el títol et sembla un encert: sí, l’Església ens ha inventat com a dones! Caldrà refer el camí perquè encabim models plurals de dones que siguin lluitadores, valentes, líders… o la nostra Església no podrà encabir la realitat femenina i sovint feminista que construeix ara i aquí Regne.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Mentre…

… veiem referències científiques i pensem que les abreviatures de nom corresponen a homes…
… els mecànics continuïn adreçant-se als homes en un taller com si el cotxe no fos nostre…
… per protegir del sol a un pilot de motos calgui que hi hagi una dona amb roba insinuant…
… per vendre detergents sembli que una marca o una altra ens canvia la vida de les dones…
… no ens creguem que podem estar arreu i en igualtat de condicions…
… no sentim que el dolor de les dones violades a l’Índia, de les maltractades a la porta del costat de casa, de les africanes que han de fer 15 km per buscar aigua per a les seves famílies, és el nostre…
… critiquem el vestuari d’una dona política, mentre no ens fixem en com van vestit els homes que comparteixen tasques…
… no ens adonem que a les fotos, a les reunions, a les organitzacions sovint només apareixen homes, quan som més del 50%…
… es pugui despatxar a una dona pel fet d’estar embarassada… o es contracti a un noi perquè una noia de la mateixa (igual o més preparada) pot tenir el “desencert” de quedarhi…
… a la nostra Església la paraula de les dones no tingui la mateixa vàlua que la d’un baró, se’ns tracti com de segona i de vegades ni ens n’adonem…

caldrà continuar recordant que el 8 de març és el dia de la dona…

Dones-Politica_colorTant de bo aviat, pugui ser celebració per recordar que, gràcies a l’esforç de tantes, de tants, tots els ésser humans naixem i vivim amb igualtat real!

Bon dia 8 de març, bon dia nostre!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Juliana de Norwich. Cuando la mística se hace teología.

Per Adelaide Baracco Colombo. Editorial ESET. Vitoria-Gasteiz, 2015.

Ja fa gairebé quatre anys, l’Adelaide va defensar la seva tesi doctoral a la facultat de Teologia de Vitòria, després de vèncer molts obstacles, alguns per voler tenir una directora de tesi (sí, una dona). En fi! A la presentació ja es va veure que era possible mantenir un altíssim to acadèmic i alhora proper. Moltes dones entre el públic, potser pel tema, potser perquè aquell vespre començava una trobada de “Mujeres y Teología”.

Juliana de NorwichI ara el text de la tesi doctoral ja té plasmació en un llibre que ens apropa la figura d’una mística dels segles XIII-XIV, que en les seves Revelacions ens va fent descobrir la seva experiència espiritual profunda i capgiradora.

El subtítol de l’obra em sembla un encert, un repte a plantejar-nos, a fer la teologia vida i pregària… i la vida espiritual, teologia. Tot el llibre ens anirà mostrant l’actualitat de Juliana… I que puguem dir amb ella, “tot està bé, tot acabarà bé!” Com necessitem viure aquesta certesa esperançada els creients i no creients del món adolorit del segle XXI!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Dones invisibilitzades: Mafalda

De dones, el nom de les quals es coneix i es valora, n’hi ha moltes, però de dones invisibilitzades pel patriarcat de tots els temps, encara n’hi ha moltes més. Per això avui voldríem recordar-ne alguna de la qual generalment no es recorda ni el nom.

Situem-nos en la nostra època medieval, el nom de Mafalda crida l’atenció. A la nostra generació, aquest nom ens suscita la creació de Quino, que per cert la fa quedar sempre molt bé, però una Mafalda de veritat, a casa nostra, d’on ve i què en podem dir de la seva vida?

Mafalda va ser comtessa de Barcelona i vescomtessa de Narbona. Va néixer cap el 1059 o 1060 a Sicília. Filla de la princesa Sikelgaita de Salern i el seu marit, el noble normand Robert Guiscard l’Hauteville, duc de Pulla i de Calàbria.

L’any 1078, quan tenia uns divuit anys, amb la intervenció del papa, interessat a lligar matrimonialment els casals normands amb la noblesa mediterrània, la casen amb Ramon Berenguer II de Barcelona. La família comtal catalana ja havia viscut, per motius d’herència, el tràgic assassinat de la mare dels bessons, la comtessa Almodis, a mans del seu fillastre Pere Ramon, fill primogènit del primer matrimoni del comte Ramon Berenguer I. Quan morí aquest el 1076, el seu testament originà encara més rivalitats i turbulències perquè deixava indivisa l’herència comtal a tots dos bessons, els quals havien de governar el país en règim de condomini. El testament de Ramon Berenguer especificava que, en cas de mort d’un dels dos germans, l’hereu del mort no podia heretar fins a la mort de l’altre germà.

Mafalda, doncs, passà a integrar-se en una família on planava la tragèdia, i molt aviat es trobà amb la mort de prop. L’onze de novembre de 1082 donà a llum a qui seria Ramon Berenguer III. Molt poc després, el 5 de desembre del mateix any, el seu marit fou assassinat a Gualba quan es dirigia a Girona, i el seu cos llançat Sepulcre_de_Ramon_Berenguer_II_Catedral_de_Gironaal Gorg del Comte. Es trobà isolada i sense recursos a causa de la sobtada mort del comte. Ja aleshores la veu popular atribuí l’assassinat a ordres secretes del seu germà bessó, que ha passat a la història amb el malnom d’El Fratricida. Entre els anys 1085 i 1087 la casaren amb Aimeric I, vescomte de Narbona, amb qui tingué sis fills, els quals van tenir bona relació amb el seu germanastre.

Cal remarcar que actuà en tot moment amb la intenció de protegir el fill gran, sense desemparar els fills tinguts del segon matrimoni. Aconseguí que aquests recolzessin el germà gran i creà llaços molts forts entre ells, especialment amb Aimeric II hereu del comte de Narbona.

L’any 1096, Berenguer Ramon el Fratricida marxà en peregrinació a Terra Santa on morí vers l’any 1097. Poc després Mafalda quedà vídua per segona vegada. Llavors va tornar a Catalunya a l’ombra del fill gran i continuà com ho havia fet des que es casà amb Ramón Berenguer II Cap d’Estopa, perquè mai havia deixat de considerar-se comtessa de Barcelona. En les seves últimes aparicions signava com vídua, i mare de Ramon Berenguer III.

No descuidà mai els drets del seu primer fill. Quan el 1097 Berenguer II mor, el primer fill de Mafalda esdevé als quinze anys comte de Barcelona i inicia un mandat remarcable que el farà merèixer el sobrenom d’El Gran. Mafalda retornà a Catalunya l’any 1105, fundà el monestir de Valldemaria, a Hostalric, prop d’on havia mort el seu primer marit i es retirà al cenobi de Sant Daniel de Girona, al qual havia dotat generosament.

Fou enterrada al costat de la porta principal de la catedral de Girona on estava sebollit el seu marit Ramon Berenguer II. A finals del segle XIV els dos sepulcres es desferen i les restes es traslladaren a la part sud de l’església, a un sarcòfag nou, obra de l’artista Guillem Morei.

No per ser comtesses, les dones s’estalvien la manipulació de les seves vides segons els interessos dels poderosos.

M. Pau Trayner i Vilanova

Temps de segona mà. La fi de l’home roig.

Svetlana Aleksiévitx. www.raigverdeditorial.cat

He descobert Svetlana Aleksièvitx, fa poc. No és cap mèrit meu, és perquè li han donat el premi Nobel de literatura 2015. En t3_Coberta Temps de segona mà.inddot cas la meva única aportació al descobriment és que fa una temporada vaig resoldre una seqüència maligna: no tinc temps de llegir/doncs llegiré cosetes lleugeres/no m’omple el que llegeixo/doncs deixo de llegir… així que em vaig imposar tornar als clàssics o a autors contrastats, i he topat amb aquesta crònica excel·lent de la societat russa post soviètica. A més, sense conèixer un borrall de rus com és fàcil d’imaginar, puc afirmar que la traducció de Marta Rebón és magnífica –quin dia farem justícia als bons traductors?

Extret de l’epíleg del llibre: “Els russos han passat dels grans ideals de Dostoievski o Tolstoi al dilema de tenir o no tenir. En aquest espai de temps s’ha vist néixer dos homes nous, l’Homo sovieticus i l’home que coneixem ara, el qual, en gran part, és com el primer, però sense les bastides morals soviètiques, aclaparat per una llibertat que no s’havia atrevit ni a somiar.”

No és periodisme, no són memòries, no és anàlisi política…, però és tot això. És un recull de records i testimonis, petites cròniques individuals escrites en primera persona, intimistes fins i tot, retalls de vida que, cosits entre ells, ajuden a fer-nos un esbós antropològic d’aquesta societat que ha tingut una evolució tan diferent de la nostra i que ens resulta tan desconeguda.

Però també ens parla en genèric de les expectatives no acomplertes, de les desil·lusions individuals i col·lectives, dels grans canvis polítics que ho han d’arreglar tot i que al final només “ho arreglen” per a uns quants… Ai!, estic parlant de Rússia?…

Albert Farriol i Vinyes

Malas palabras

Cristina Morales. Editorial Lumen

Un llibre més sobre santa Teresa de Jesús? Doncs sí, un més en aquest recentment acabat seu cinquè centenari. En aquests darrers mesos moltes obres omplien els prestatges de les llibreries religioses…

Però aquest que avui us proposo no és un llibre de teologia, tampoc un tractat sobre la literatura de la santa castellana. És un exercici narratiu d’una escriptora jove, segurament fascinada per l’empenta, la valentia, les obres de Teresa. Es tracta de Cristina Morales.malas palabras

Es posa en la pell de Teresa de Jesús quan ella espera que la fundació del seu convent prosperi. I ho fa en un castellà antic, cuidat, que sona bonic. Teresa ha rebut l’encàrrec d’escriure sobre la seva joventut i ella va explicant-ho, veient com dir la veritat, mentre alhora intenta plaure els seus superiors i defensar-se dels seus detractors. Amb el temps serà el seu “Llibre de la Vida”.

Aquesta publicació és un text suggeridor que ens presenta una dona rebel, amb personalitat, amb una relació intensa amb Déu, capaç de –com diuen les darreres paraules del text– “descubrir ahí una vez más, como en todas las cosas que me salvan y me condenan a Dios, a Dios, a Dios”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Som més del 50% (@Masdel50)

De vegades, veient una tertúlia de televisió o en una conferència, t’adones que hi ha unahomes-poder-599x330 uniformitat que no és natural: totes les persones són homes! Una foto dels empresaris de l’IBEX-35, fa un temps ho va evidenciar, però es repeteix en molts actes públics, en conferències i taules rodones, sovint des d’àmbits progressistes…

I nosaltres, les dones? No n’hi ha cap que pugui dir la seva en una tertúlia, amb opinió i formació sobre aquell tema concret? Sí, segur que n’hi ha! I potser amb més nivell que algunes persones que semblen saber de tot,vic però sense poder aprofundir en res. De fet entitats feministes han preparat llistats d’expertes en multitud d’àrees. Però ni els mitjans de comunicació ni els organitzadors d’actes semblen voler esforçar-se per reflectir la realitat: som més del 50%!

@Masdel50 és una iniciativa a Twitter que pretén denunciar la manca de presència298_20150417051854 d’expertes en fòrums de debat, discussió i anàlisi en els mitjans de comunicació. Va bé! Ens fa sensibles a la desigualtat… I ai, en àmbits eclesials, acostuma a ser una absència flagrant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Madeleine Delbrêl, poetessa, assistenta social, mística

Va néixer l’octubre de 1904 a Mussidan, petita ciutat francesa. Va rebre una educació intel·lectual radicalment laica que la va portar pels camins de l’ateisme i del positivisme. Comunicativa, dotada d’una gran sensibilitat per les persones i per l’art i un encant que captivava tothom.

L’any 1916 la família es va traslladar a París, cosa que va suposar un canvi radical en la seva vida. Alliberada de tot allò que ofegava l’ànima, allà va poder expressar l’intens amor que sentia per la vida, el desplegament de les seves capacitats poètiques i literàries, el seu apassionament per tot el que li oferia aquell París multicolor dels anys vint. Amb tot, mai no va oblidar que la vida s’havia de prendre seriosament, encara que viure fos un absurd, com es predicava des de l’existencialisme. Tenia un aire de l’Édith Piaf, la seva ànima bessona, com l’anomenava ella mateixa.

Es va enamorar d’un universitari, però ell va entrar al noviciat dels Dominics. Aquesta situació la va portar a reflexionar sobre l’absurd i a dubtar de les seves certeses. Buscava alguna cosa més, i si Déu existís?, i va decidir pregar. Ho explica d’aquesta manera: “Vaig decidir pregar. Pregant vaig creure que Déu em va trobar i que Ell és real i viu, que pot ser estimat més que tota la vida…”  I s’hi va llençar.

Va descobrir la seva vocació de cristiana, com a missionera “sense vaixell”; no cal creuar els mars, només cal creuar el carrer. En una mena d’itinerari fascinant, sense convencionalismes ni etiquetes, anDelbrelava descobrint el que significava l’espiritualitat de l’encarnació. I així, amb un petit grup d’amigues comença un projecte innovador: l’apostolat en el bell mig del món obrer, en un barri industrial i comunista. Madeleine és assistent social i amb aquest títol treballarà des de l’Ajuntament. És aquí on comprèn que Déu es revela en la vida quotidiana, allà on Déu ens ha posat, és a dir, al carrer. Per això és una mestra d’oració per a la gent treballadora i “sense temps”: “Hem d’aprendre a estar soles amb Déu cada vegada que la vida o la jornada ens reserva una pausa i no malgastar-la: en el metro, en un cafè, en un comerç, esperant el bus, a la cuina…”  És “la litúrgia dels sense ofici” on es van repetint els temes de la solitud en la ciutat, i el carrer com a lloc de la santedat; el silenci interior, fidelitat a l’Església, compromís social. Als que l’acusaven de treballar amb els comunistes responia: “Jesús mai no va dir: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix, excepte els comunistes… El meu proïsme immediat són els comunistes.”

Durant la Segona Guerra Mundial es va comprometre totalment amb els refugiats i en l’organització dels serveis socials. El 1952 va treballar en favor de l’alliberament dels “34 de Barcelona” que serien jutjats per la vaga dels tramvies. El mateix any va demanar a l’Episcopat francès que no participés en el Congrés Eucarístic de Barcelona per celebrar-se en un país on era legal la pena de mort. Va ser formadora dels “capellans obrers” i va lluitar amb totes les seves forces quan Roma va tancar el seminari de la “Missió de França”. Pius XII li va concedir una audiència, però parlaven llenguatges diferents i no es van entendre. Madeleine va pensar que aquest tancament responia a la incomprensió burocràtica que provenia de la ignorància de la situació. I va escriure el poema El ball de l’obediència.

Va treballar en una comissió preparatòria del Vaticà II sobre la transformació de l’estructura piramidal de l’Església, però el 13 d’octubre de 1964 va morir sobtadament. Aquest mateix dia, a l’aula conciliar un laic, president de la JOC internacional, va prendre la paraula per primera vegada davant de tota l’Església en nom dels treballadors cristians que vivien i lluitaven en les fàbriques i en els barris obrers de les grans ciutats.

Quedem-nos amb aquest pensament: Cada matí Déu ens ofereix una jornada sencera preparada per Ell mateix; no hi ta res de més ni de menys, res inútil. Aquesta jornada és una obra mestra que Déu ens demana que visquem. Cada minut d’aquest dia permet a Crist viure enmig del món a través de nosaltres. Una bona guia per viure la mística del carrer d’una manera ben senzilla.

Roser Solé