Amb veu de dona catòlica i lesbiana

Sóc catòlica i lesbiana i m’agradaria poder expressar les meves esperances davant el repte que el papa, per preparar el Sínode dels Bisbes de l’any 2023, ens demana comprometre’ns a una llarga conversa amb tots els creients de l’Església Catòlica per tal de caminar juntament cap al futur. El papa ens anima a imaginar un futur diferent per a l’Església i les seves institucions en compliment de la missió que li ha estat encomanada.

Aquesta iniciativa desvetlla en les persones creients unes altes expectatives de fe en què les veus dels membres de l’Església seran escoltades i ajudaran a superar les dificultats en les quals avui es troba immersa. Com a persones batejades i que formem part de l’Església, tenim el deure i el goig de fer sentir la nostra veu al si del Poble de Déu per tal que sigui escoltada no només pels fidels, sinó també pels líders religiosos.

Fa molt de temps que en l’Església Catòlica es ve reclamant un canvi de rumb per tal de donar resposta als nous reptes que dia rere dia es plantegen aquelles persones creients que, per diverses raons, es troben als marges de la doctrina oficial de l’Església: mares solteres, criatures nascudes fora del matrimoni, parelles en relació prematrimonial, persones amb orientació sexual i expressió de gènere diverses, divorciades i casades novament…, tot i que s’ha de reconèixer que, a nivell de base, cada vegada més, en les nostres esglésies celebrem la fe persones de signes ben diferents que no se senten obligades a mostrar la seva identitat. La fe és envers Déu i la celebrem en comunitat i la comunitat la formem persones.

Com a creients, som conscients de la gran importància de l’autocrítica que s’ha de fer, al llarg del Sínode, respecte de l’ensenyament de l’Església relatiu a l’amor, la sexualitat i la relació de parella, així com el reconeixement de la culpabilitat de la violència sexual exercida en les institucions eclesials, les congregacions i les comunitats.

Vull fer palès el meu agraïment per tot el que he rebut de persones en l’Església: he rebut “alguns” sagraments com el baptisme, el perdó dels pecats, la confirmació, l’eucaristia, he après i m’he format en els fonaments de la fe catòlica, la qual he compartit amb altres persones, he viscut moments importants de la meva vida, i especialment, se m’ha ofert la figura de Jesús com a eix central de la fe cristiana.

Tanmateix, també vull expressar el meu dolor quan el dia del meu casament no vam poder gaudir del sagrament del matrimoni, reservat exclusivament per a parelles heterosexuals. Sovint he hagut de sentir paraules de condemna i rebuig, dins l’Església, envers les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgènere, intersexuals (LGBTI) i les seves famílies. Aquestes actituds només són producte de l’errònia concepció de la sexualitat a l’Església i fan mal perquè, segons les noves investigacions teològiques, tenen un gran impacte en la vida de milions de persones al món, i estan conduint a moltes d’elles fora de l’Església, ferint així les pròpies comunitats, i el que és pitjor, ferint cada una de les persones que se senten expulsades inexorablement. Aquestes actituds estan molt lluny del missatge de Jesús: “Jo he vingut perquè tinguin vida i vida a desdir” (Joan 10,10).

Aprofitant el procés sinodal, les persones LGBTI catòliques volem ajudar l’Església a “convertir-se” en una institució més inclusiva i seguint el mestratge de Jesús haurà de canviar radicalment l’ensenyament oficial envers nosaltres per tal de reconèixer que som éssers humans creats a imatge de Déu amb la mateixa dignitat i amor que els altres; l’Església ha de respectar els drets de totes les persones i té el deure de parar atenció a qui ha patit marginació, deshumanització, persecució, estigmatització, o exclusió pel fet de tenir una orientació sexual, expressió de gènere o identitat de gènere diversa. L’Església ha de ser un lloc segur!

Les dificultats per poder participar activament en les comunitats eclesials han de desaparèixer i s’ha de fer justícia tot valorant l’esforç de tantes persones LGBTI catòliques que estimen i volen oferir el nostre servei a l’Església.

L’any 2015, a Roma, hi va haver una reunió de més de cent persones LGBTI catòliques, vingudes dels diferents continents, per tal d’enfortir la seva fe en Jesucrist, compartir l’eucaristia, relatar les seves històries… i crear la Xarxa Global de persones catòliques LGBTI (GNRC).

Confiem en la força de l’Esperit, la Ruah, perquè, en aquests temps de reunions sinodals en les quals es comparteixen desigs i criteris en vistes a una Església més oberta i acollidora, faci realitat una pastoral plenament integradora per a les persones LGTBI catòliques que, com a batejades, formem part del Cos Místic de Crist i estem cridades a seguir l’ensenyament de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres tal i com jo us he estimat” (Joan 13,34).

Paulina Blanco Muñoz
Membre del Fòrum Europeu de grups cristians LGBT

Ressorgeix l’homofòbia, rearmem la solidaritat

En els darrers dies, arran de l’assassinat del jove Samuel Luiz a La Corunya, estem vivint un qüestionament sobre què és i que no és homofòbia. Diversos sectors de la política i de la judicatura estan intentant negar una realitat que ha sigut evident: que algú pressuposi quina és la teva sexualitat, t’assenyali i ho faci servir per ferir-te o atacar-te és homofòbia i lgtbifòbia. Se’ns ha intentat dir que aquest assenyalament no és important, ja que la paraula “maricón” és d’ús habitual. Efectivament ho és, tanmateix, amb un sentit pejoratiu. Davant d’això, al col·lectiu LGTB+ tenim la tradició d’agafar les paraules que ens llencen i fer-les servir per reivindicar-nos. Maricón, marieta, bollera… Ho fem per canviar-ne el significat, perquè l’insult forma part del nostre paisatge, com a mecanisme de defensa i com a símbol d’identitat col·lectiva, per identificar la nostra gent.

Per escriure aquest article hem volgut centrar-nos en la nostra vivència personal, ja que sota un pretès debat jurídic s’estan posant en dubte les experiències en les quals nosaltres mateixos vivim i hem viscut: l’homofòbia. Formem part d’una generació de joves que ha crescut abans de la normalització de persones referents LGTB+, abans de les campanyes de sensibilització, i hem hagut de lidiar no sols amb les agressions homofòbiques, sinó també amb l’homofòbia internalitzada, i que ens causa dolor sense necessitat que ho faci una tercera persona. Aquest dolor ve fruit que, sense referents positius ni normalització, l’“adonar-nos” de la pròpia orientació sexual o expressió de gènere (en definitiva, de la pròpia identitat) ens arribava seguida d’un gran silenci i d’una sensació de soledat. Silenci ja que en la nostra intimitat ens hem preguntat com se suposa que havíem de viure la nostra identitat, sense trobar una resposta. També d’una sensació de soledat, de no saber amb qui parlar-ne, de por al rebuig de familiars, companys de classe, amigues i amics, de por a ser ridiculitzat, assenyalat, o fins i tot violentat… Els qui escrivim aquestes línies vam tenir la sort de poder sortir de l’armari i tenir un entorn proper que va acollir amb relativa acceptació, sense obviar algunes situacions concretes de violència que hem patit a les classes, als carrers, sortint de festa… No obstant això, vam haver d’aprendre a com lluitar contra l’homofòbia, no sols individualment establint mecanismes de defensa i prevenció, també organitzant-nos col·lectivament generant entorns segurs. En aquests espais de trobada hem pogut compartir que allò que havíem viscut com un drama individual, és un problema social, i hem après a viure positivament la nostra identitat.

Després de cert temps en aquesta còmoda tranquil·litat, pensàvem que la sensació de relativa seguretat, per a nosaltres i per a la gent més jove, ja era irreversible. Que la nostra societat havia arribat a uns nivells de progrés profitosos per a nosaltres i per a les generacions futures. Amb els anys hi ha hagut un procés de consolidació d’un consens social que havia esdevingut un veritable progrés civilitzatori. La majoria de les persones de la nostra societat entenen que els drets LGTB+ són drets humans, i que no són opinables, Aquest consens fa que qui està en contra dels drets LGTB+ esdevingui una minoria, calli la seva homofòbia i quedi fora del debat.

La ultradreta ha aprofitat aquesta minoria com a nínxol per a alimentar la seva base social i electoral, i els diu que allò que pensen en la intimitat no hi ha problema en fer-ho públic. Això ha causat un ressorgiment del pensament egoista, insolidari, que veu el discurs homòfob com una forma de “trencar el que és políticament correcte”, un discurs que cala no només en persones adultes sinó també en joves desorientats que ho veuen com una forma de rebel·lia.

Una forma de rebel·lia que porta a persones joves a parlar sense embuts a les xarxes sobre com apallissar homosexuals, i que porta fins i tot a normalitzar-ho per segons qui. Som conscients que d’homofòbia n’hi ha cada dia, però el cas del Samuel ens ha afectat en particular.

Ens remou per dins, moltes persones LGTB+ ens sentim interpel·lades, ja que moltes hem viscut experiències molt semblants. Ens podria passar avui mateix. I no només a nosaltres, li pot passar a qualsevol persona que pugui ser llegida com a diferent, amb certa ploma o que vesteixi de forma poc normativa, ens podria passar a totes.

Ens havien ensenyat a no abaixar el cap, ens havien dit que havíem de ser valents i respondre amb dignitat davant les agressions. “No deixis que et converteixin en una víctima”, ens hem sentit dir moltes vegades. Però el Samuel va respondre “de què” quan li deien “maricón”, i el van matar.

I com diuen les feministes al parlar de la violència masclista: no volem ser valentes, volem ser lliures. No estem disposats a tornar a passar por i això passa per tornar a construir un consens que ens protegeixi, a nosaltres i a altres col·lectius. Per fer-ho, ens calen aliances. Necessitem que quan algú faci servir la nostra identitat com un insult, el silenci no sigui còmplice. Necessitem persones que sense formar part del col·lectiu LGTB+ ens defensin, de la mateixa manera que nosaltres les defensaríem davant d’altres discriminacions. Davant el ressorgiment de l’homofòbia i la lgtbifòbia, aixequem la bandera de la solidaritat.

Marc Collado i Ramon Gutiérrez

10 anys de la llei per a la igualtat efectiva

El quadrienni 2004-2007 va ser fecund en legislació avançada de drets civils, socials i d’igualtat. La protecció integral contra la violència de gènere, el matrimoni igualitari, l’atenció a les dependències i la igualtat efectiva entre dones i homes van prendre forma amb lleis orgàniques vindicades, defensades i, per fi, aprovades.

Enguany, compleix deu anys la llei per a la igualtat efectiva entre dones i homes. Una llei que es comença a implantar amb la creació del Ministeri d’Igualtat (2008-2011), un luxe del qual Zapatero prescindeix quan canvia el govern mesos abans de les eleccions que guanyarà Rajoy.

El Comitè de Drets de la Dona de les Nacions Unides (CEDAW) va destacar l’aprovació de la llei i els avenços realitzats en el seu moment, però, en canvi fa dos anys va suspendre a l’estat espanyol en polítiques d’igualtat.

I aquí ens trobem, amb una llei pionera i integral, sota la direcció d’un govern que no li posa prioritat política i molt menys els diners necessaris. Un clar exemple que tenir lleis avançades no és garantia de res. Una llei que modifica 20 lleis sectorials necessita governants que se la creguin i que faci bandera de la igualtat efectiva com a condició imprescindible per combatre la discriminació per raó de sexe.

Les dades que sobre aquest aniversari han destacat sindicats, moviment social i feminista, partits polítics, mitjans de comunicació… es podria resumir en una frase: poca cosa podem celebrar però hem iniciat un camí sense retorn. Ara bé, per no desfer el camí recorregut, i seguir avançant, hem de tenir clar que davant del miratge de la igualtat (“ja som iguals”), tot i no ser “com abans”, la vida de les dones continua tenint avui dia pitjors condicions que la dels homes.

Les dones hem sortit a treballar i els homes no han entrat a casa per compartir la cura de petits i grans i el treball domèstic. Les dones treballem més (al temps remunerat se li ha de sumar el no remunerat), però continuem tenint menys diners i menys salut: la coneguda bretxa salarial del 25% que ens fa més pobres i repercuteix directament en el nostre estat de salut. D’altra banda, els rols i estereotips de gènere impregnen la nostra vida amb missatges de com hem de ser les dones i com han de ser els homes. En una societat on el que no surt als mitjans audiovisuals “no existeix” i no es valora, podem dir clarament que les activitats associades al gènere femení no es valoren, encara que siguin homes els que les realitzin.

En aquesta breu llista de condicions adverses de cara a assolir la igualtat, encara cal dir que la política és el reflex de la societat. La llei d’igualtat efectiva implanta l’obligatorietat que les llistes electorals tinguin “una composició equilibrada de dones i homes, de manera que en el conjunt de la llista els candidats de cadascun dels sexes suposin com a mínim el quaranta per cent”. Doncs bé, al maig del 2007 es van celebrar les primeres eleccions, municipals, on s’aplicava aquesta norma i el resultat va ser el 69,15% homes i 30,85% dones. Si indaguem en aquestes dades de la Federació de Municipis d’Espanya, Catalunya no queda gaire ben parada: les dones regidores són només el 29,5%. Vuit anys després, el 2015, ja n’érem el 30%!

Mentre que la presència de les dones en l’àmbit social és indiscutible, la política institucional i de partit és un territori que ens costa d’assolir. Però és de vital importància tenir presència i participació en la política institucional. La frase de Joan Fuster “la política o la fas o te la fan” és molt pertinent en el tema que ens ocupa: avançarem més a poc a poc si les veus, els sabers, les aportacions de les dones no entren en les institucions i posen en el centre de la política la igualtat efectiva i els drets dels col·lectius més desafavorits.

Quiteria Guirao Abellán