En el ressò dels salms. David Jou.

Blog dels Amics de la Casa del Miracle

En el número anterior de L’Agulla, us parlàvem dels poemes que David Jou havia fet a partir dels salms, arran d’unes jornades organitzades per la Casa d’Espiritualitat del Miracle. I us posàvem un parell de tastets.

Ara podeu llegir la totalitat d’aquesta re-creació d’alguns salms en aquesta plana web.

Mercè Solé

En el ressò dels salms – Salm 139

M’ESPIEN, EM VIGILEN, EM SEGUEIXEN
(Salm 139)

Saben prou bé quan m’assec i quan m’aixeco.
Descobreixen de lluny estant els meus propòsits.
Veuen si camino o reposo, els són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc la paraula als llavis que ja la veuen pronunciada.
M’espien, em vigilen, em segueixen, m’escolten.
Les seves càmeres m’identifiquen i em segueixen entre la multitud.
Si pujo dalt del cel m’hi troben els seus satèl·lits;
Si m’amago als inferns m’hi detecten els seus sismògrafs.

Ah, quan eres Tu i no ells, Senyor,
el que ho sabia tot de mi!
Podia donar-te gràcies d’haver-me fet,
d’haver-me brodat amb una orfebreria de cèl·lules al si de la mare.
La teva mà em guiava, em sostenia,
les mans d’ells em colpegen i empresonen,
què els haig d’agrair?
Volen teixir com tu en les entranyes de la vida,
volen suplantar les teves obres admirables,
però no el teu amor.

Els teus ulls em veien abans d’estar format.
Fes-me invisible als seus ulls.
Els dies de la meva vida eren escrits en el teu llibre.
Esborra’m dels seus arxius.
Fes-me lliure, insondable, incontrolable.

Fes-te tenebra que m’amagui.
Fes-te negra nit que em refugiï.
I que quan em desvetlli del son,
que encara estigui amb Tu.

David Jou

En el ressò dels salms – Un temps amb gust de salm (Salm 19)

UN TEMPS AMB GUST DE SALM
(Salm 19)

El cel parla de la glòria de Déu.
En llegir per primer cop aquest Salm vaig dir-me:
qui sàpiga fer parlar el cel
dominarà les veus de la terra.

En aquella època, la veu més escoltada del cel
era la que invitava a arribar a la Lluna.
Cada nova missió dels astronautes
ens acostava a una proesa magnífica.
A la terra, el Concili Vaticà rellegia el cel de l’Església,
l’obria com mai l’havia obert,
les claus de sant Pere, en lloc de tancar-lo,
obrien portes, finestres, camins, ventades.
I tots dos cels, el de la Lluna i el del Concili,
parlaven de glòria:

la de la tècnica i el poder, i la de la justícia i de la gràcia.
Va ser un temps de promesa, d’imaginació, d’audàcia.
Va ser un temps amb gust de Salms.

David Jou

Els salms, poesia d’avui, al Miracle

Contemplar els salms des del seu vessant poètic, i no només religiós, representa un salt considerable en la seva percepció. Perquè de la poesia n’esperem bellesa, un llenguatge no convencional estructurat de manera significativa i ens hi aproximem deixant la significació teològica i fins i tot de pregària en un segon pla.

Aquest és l’exercici que vam fer al Miracle uns quants afortunats i afortunades del 8 al 10 de novembre passats. De la mà de dos extraordinaris poetes (David Jou i Maria Sevilla) i d’un monjo i una monja biblistes (Olga Nicolau i Ramon Ribera-Mariné) no menys extraordinaris.

El fet que bona part de l’activitat estigués orientada a percebre l’estructura formal dels salms, tan allunyada de la nostra manera d’entendre la poesia ara i aquí, i el fet que s’insistís en el vessant poètic no va impedir, ben al contrari, que al final els salms esdevinguessin significat del Déu que estima amb tota la seva càrrega jueva i cristiana reforçada per la forma de la seva escriptura.

Servidora ja coneixia la bona feina de l’Olga i d’en Ramon, a l’hora de fer-nos veure l’organització dels versos dels salms, la càrrega significativa i simbòlica de cada paraula, que connecta amb l’abans i el després de l’Escriptura, i la importància del lloc que ocupen en el vers.

Maria Sevilla, poetessa i feminista –i jove!!!– va aportar frescor i ens va ajudar a aprofundir en el significat de la literatura. Va fer una passejada també, que vaig agrair molt, per la literatura espiritual i connectada amb la Bíblia, ni que sigui de forma transgressora, d’unes quantes dones contemporànies nostres, inclosa la tan injustament bescantada en el seu moment Dolors Miquel amb el seu “Mare nostra”, que al Miracle vam escoltar amb l’atenció que sens dubte mereix.

David Jou, amb aquest do d’unir ciència, poesia i fe, va fer una relectura esplèndida d’uns quants salms i ens va regalar uns quants poemes de nova creació inspirats en els salms. Us en posem un parell de mostra al blog. S’aniran publicant a la pàgina web dels Amics de la Casa del Miracle.

En fi, si mai l’invent es repeteix, us el recomano molt. No puc dir que hagués entès tot el que es va dir. No puc dir que hagués après sistemàticament tot el que se’ns va arribar a explicar. Però sí que em sembla que he avançat en la comprensió interior dels salms, sí que se m’ha obert un munt de camins i suggeriments a l’entorn dels salms. I fer-ho ha estat un plaer immens.

Mercè Solé

Diàlegs

Si no ets tu mateix,
si no t’has capbussat fins ben al fons
de les teves llums i les teves tenebres,
¿què aportaràs al diàleg?
Tòpics, ressons, refregits, frases fetes,
una caricatura de tu mateix i de l’altre.
Si no t’has compromès a fons,
si no has escoltat molt i callat molt,
si no has pensat cada paraula de l’altre
i no has viscut cada paraula teva,
¿què podràs dir que valgui una mica?
“Diàleg”, et diuen: i la idea t’agrada;
però, diàleg ¿entre què i què?
Si ja d’entrada demanes a l’altre
que renunciï a les seves certeses,
¿quina claror n’obtindràs?
Que cregui, que parli!
Esforça’t a escoltar i desviu-te per respondre:
de mica en mica comprendràs on cremen els problemes,
on són els misteris,
per on fugen, com cérvols, les respostes.

David Jou
“Poemes de ciència i fe”
Viena Edicions 2013

Entrevista a David Jou.

Fra Josep Manuel Vallejo. Recerca, núm. 64

Magnífica entrevista a David Jou, el poeta científic de Sitges. Podeu llegir-la aquí. Us deixo amb un dels seus poemes.

Mercè Solé

Una mare planxa la camisa del seu fill per a una entrevista de feina

El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d’ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d’ella la meva presència l’hagués d’acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
–que, ben mirat, no sé quins són–.

Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n’adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d’allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
–tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d’amor, d’ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva–.

David Jou