Contra la ultradreta, idees i polítiques d’igualtat

Com a tot Europa, malgrat els rostres i pretextos diferents, ja tenim aquí aquest monstre anomenat extrema dreta presentant-se a cara descoberta, desvetllant els instints més primaris de les persones, refermant un individualisme sense embuts, promovent supremacismes com més barroers millor, atiant tots els enfrontaments i tots els climes de violència possibles, convidant a menysprear els febles, fent creure que la culpa de tots els mals és d’ells –dels febles, vull dir–, i mirant de convèncer que els complexos problemes del nostre món es resolen a base de les solucions simples que ells afirmen que són capaços d’implementar.

Jo no sabria fer una anàlisi de tots els desajustaments socials que ens han dut fins aquí, ni de tots els instints profunds que aquí s’han concitat, ni tampoc soc capaç de tenir clar quines actuacions concretes serien millors per fer-hi front i quines en canvi els poden donar encara més ales. Però em sembla que el que sí que tinc clar és on hi ha la base per poder remuntar la situació en què ens trobem. I aquesta base és que tots els partits que se senten d’esquerres, és a dir, que volen primar l’interès col·lectiu per damunt de l’individual, i també els sindicats, i també les associacions i entitats amb voluntat progressista, se sentin amb el deure ineludible, sagrat i tot –deixeu-me fer servir aquesta paraula–, de treballar per unes societats més igualitàries i un món més igualitari. I fer-ho tant en els seus discursos com en els seus programes.

Per precisar més, voldria assenyalar que quan parlo de partits d’esquerres penso en els partits socialdemòcrates, socialistes, comunistes, verds, o de l’anomenada nova esquerra. Entre nosaltres penso bàsicament en el PSOE, el PSC, IU, Podem, Comuns. També Más Madrid i altres de similars. També penso en els partits de l’esquerra independentista, tot i que aquests tenen el problema que quan han de triar entre l’ànima d’esquerres i l’ànima nacionalista, gairebé sempre trien la nacionalista. Tot plegat, a més, no pot quedar-se tancat en l’àmbit més proper, sinó que caldrà també mirar més enllà, en clau europea, i saber coordinar-se i pensar i planificar junts.

Els sectors populars que s’han sentit seduïts per la ultradreta només podran revertir aquesta seducció si veuen que hi ha algú que presenta un projecte més real per millorar la seva vida, i si aquest projecte va acompanyat d’una manera de mirar el món que resulti més atractiva que la dels promotors de l’odi i el menyspreu mutu com a sistema de vida. I sí, és cert que els missatges simplistes, i la creació d’enemics fàcils d’identificar i d’estigmatitzar, arriben al cor més fàcilment que tot el que una esquerra raonable pugui oferir. Però això l’únic que vol dir és que cal treballar més, esforçar-se més, i trobar també tècniques millors de comunicació. Però també vol dir més sinceritat, i que la gent no tingui la sensació que tot el que es diu i es fa no és més que una tàctica conjuntural per aconseguir més vots, o més poder, o millor posicionament en això o en allò. La gent ha de tenir la sensació que darrere les polítiques que es proposen hi ha una veritable voluntat de millorar la vida de les persones.

¿Que tot això és fer volar coloms? Jo crec que no. Jo no vull creure que estiguem condemnats a viure en un món cada cop més inhumà. I per això crec que cal empènyer des de tot arreu, des de qualsevol lloc on sigui possible, també des del món cristià, per estendre aquests objectius, i fer-ho de manera creïble, és a dir, no només amb frases que ja de pronunciar-les es veu clarament que són buides.

Sí, aquesta és una base imprescindible per frenar el discurs de l’odi.

Josep Lligadas

Pel bé comú

Fa uns dies, abans que es constituís formalment el Parlament de Catalunya i mentre escrivia a un amic que viu a l’Àfrica sobre la situació de Catalunya, vaig pensar que estaria molt bé si cristians de divers pelatge polític fóssim capaços de fer alguna cosa conjunta per tal de significar la necessitat d’unir esforços per millorar la vida dels qui més pateixen a casa nostra (des dels immigrants i refugiats, als joves, dones, malalts i gent gran, per no parlar dels qui han perdut el seu mitjà de vida durant la pandèmia) i per treballar seriosament per evitar el desastre climàtic. Això voldria dir aparcar de moment diferències i ritmes, reconèixer la legitimat dels diversos projectes i la injustícia d’algunes institucions i evidentment deixar de banda l’afany de poder per esforçar-nos a reconèixer i fer visible la dignitat en l’adversari. Igual si gent de diferents tendències treballàvem junts deixaríem de trobar-nos tan horrorosos. No sé si perquè “el roce hace el cariño” o si perquè endinsar-nos en les dificultats per tirar endavant en dos camps tan complexos, ens ajudaria a relativitzar les batalletes de cada dia.

Si aquestes dues pastanagues aconsegueixen unir-se, nosaltres per què no?

Jo, justament com que soc tan desmanegada, com que m’enfado amb facilitat, com que el procés encén en mi totes les ires de forma desmesurada, trobo molt a faltar des del meu tarannà tan volàtil gestos que ens ajudin a tots plegats a conviure mútuament i a anar una mica més enllà de les emocions que mútuament ens provoquem. Per això justament entenc que són especialment rellevants les institucions i els protocols, ben útils precisament ara, en moments estripats. Estic descobrint que les formes serveixen per preservar la dignitat de tothom. La política de girar l’esquena, negar-se a parlar, fer una línia vermella rere l’altra, insultar i desqualificar em semblen un recurs paralitzador o potser provocat per la manca de ganes d’implicar-se en coses majors. Un recurs més propi de la impotència que de la creativitat. No ho sé.

Això crec que els cristians ho podem entendre, perquè seguim algú que predicava la humilitat i la mansuetud, no pas enteses com a renúncia dels propis projectes, sinó per relativitzar el propi ego en benefici del Regne de Déu. Algú que estimava tothom, convençut que tothom pot aportar alguna cosa de bo.

Jo no soc una líder, ni una intel·lectual, ni una personalitat. Visc ran de terra. Però si algú s’animés a fer-ho li ho agrairia moltíssim. Crec que seria un gran i profètic servei.

Mercè Solé

Ens falta intel·ligència col·lectiva

“Ens falta intel·ligència col·lectiva”. Ens va sortir així, espontàniament, quan parlàvem aquest estiu, en una reunió de L’Agulla, de les dificultats per formar govern. De l’excés del pragmatisme viscut en certes èpoques, que rebaixava el llistó de qualsevol projecte transformador, hem passat o bé a un tacticisme fora de mida o bé a una rígida ideologització, que per afirmar-se necessita posar línies vermelles a tort i a dret, no només als feixismes, sinó també a organitzacions o col·lectius que ens són propers. Una tendència general, com si ningú no vulgui governar. Mentrestant governen, ben segur, els poders econòmics.

I és que els partits reflecteixen el que ens passa una mica a tots: volem solucions clares i immediates a problemes complexos que necessiten una perspectiva a llarg termini; ens deixem portar per l’ambient desqualificador de l’adversari trencant ponts més que no pas construint-ne; anem a la nostra, traslladant a les organitzacions l’individualisme que és signe de la nostra civilització. Però resulta que, com mai, els reptes que hem d’afrontar requereixen la força i la complicitat de molta gent: la crisi climàtica, el comerç d’armes, l’expoliació dels països anomenats del Tercer Món, les migracions massives per motius diversos, la progressiva destrucció de l’estat del Benestar, la precarització i explotació laboral, el menyspreu cap a les dones, la penalització de la solidaritat, la desigualtat i marginació creixents… I a casa nostra, l’encaix de les diverses sobiranies nacionals.

Si no som capaços de confiar en els altres, encara que el seu projecte no sigui idèntic al nostre; si no som capaços d’anar més enllà de fàcils consignes per buscar solucions sostenibles i participatives a llarg termini; si no som capaços d’establir prioritats i de treballar en conjunt, estarem obrint pas al feixisme que ja apunta en tants països. Calen propostes poc afalagadores per a la nostra consumista i individualista societat: decreixement, acollida, redistribució de la riquesa. El suport mutu i la solidaritat internacional han estat històricament el canemàs que ha sostingut la lluita dels homes i dones treballadors. Enfortir, canalitzar i eixamplar amb generositat aquesta consciència col·lectiva és sens dubte una mostra d’intel·ligència i de lucidesa imprescindible per a un futur on tota persona pugui viure amb dignitat.

Reflexió després de les municipals

Va ser en una reunió de la redacció de L’Agulla. Ens preguntàvem com aturar Vox i a mi em va fer pensar que convindria retornar a la política, després de deu o quinze anys d’haver-ho deixat. A la política de base que és la meva, sense més pretensions. L’endemà mateix, sense haver-ne parlat amb ningú més fora de L’Agulla, vaig rebre una trucada proposant-me d’anar a les llistes municipals. I, sí, vaig participar-hi com a número 3 en una llista que va aconseguir un sol regidor, o sigui amb poc èxit. I aquestes són les conclusions de la meva molt modesta experiència.

El garbuix que hi ha a l’esquerra del PSC és notable i fa imprescindible treballar per a la cohesió

Per començar jo, a la lluna com sempre, pensava que em presentava per ICV. Ja vaig ser degudament informada que no era així, sinó que anava a la llista dels Comuns, on de fet hi ha un aiguabarreig d’organitzacions totes molt geloses de la seva sobirania, cosa que em pregunto si ajuda o dificulta el treball conjunt. Per començar, perquè menja temps als poquíssims militants de totes aquestes organitzacions, alguns dels quals porten una doble o una triple militància. I per continuar, perquè, si som capaços d’arribar a un acord fàcilment entre nosaltres, no ens calen tants filtres, i, si no en som, les exigències de cada petita organització no sempre ajuden a arribar a un consens.

Aquest garbuix ha comportat qüestions curiosíssimes: com anar junts a les generals i a les europees, i separats a les municipals. Els canvis de nom respecte a les municipals anteriors tampoc no han ajudat: la Junta Electoral ha considerat com a noves algunes organitzacions que havien canviat de nom però que portaven 40 anys a l’Ajuntament. Això ha significat perdre molts espais de publicitat i la participació en debats. La gent no sabia a qui havia de votar i no em digueu que és fàcil encertar la papereta quan fa quinze dies has votat En Comú-Podem i, en canvi, a un lloc com Viladecans, a les municipals has hagut de triar entre: Viladecans en Comú (En comú guanyem); Podem Viladecans; Viladecans sí que es pot i Veïns municipalistes. No cal dir que el fracàs ha estat considerable.

En la meva opinió, la tasca que cal fer en aquests quatre anys que tenim per davant és sobretot de cohesió. De cohesió lenta i pacient. Perquè estic segura que encara que haguéssim estat capaços d’anar en una sola llista, l’endemà del primer ple ja estaríem tots barallats i dividits. Cal conèixer-se, discernir criteris comuns, formar-se per eliminar consignes buides i crear alternatives, fer un programa mínim que tothom pugui assumir, promoure la confiança i, sobretot, allunyar-se d’aquesta cultura del “qué hay de lo mío” que ha comportat que el tema principal de les negociacions entre aquestes faccions minúscules no hagi estat el programa sinó el repartiment del pastís, en la línia més fidel al conte de la lletera. Perquè la llet s’ha vessat, i tant que s’ha vessat! A tot això cal afegir la liquidació express d’ICV i la divisió (amb tot el que suposa) a EUiA, on els partidaris del Nuet reclamen una part important del patrimoni.

Més per mal que per bé, les eleccions municipals no són valorades com caldria

Per començar, el programa municipal, és a dir, el projecte de ciutat que hi ha al darrere no sempre té el protagonisme que li correspon. De fet, reconec que els “meus”, que sí que tenim a Viladecans projecte de ciutat sobretot en aquells àmbits en què hem estat governant (Cultura, Medi Ambient, Serveis Socials), hem dedicat més esforços a fer conèixer la candidatura i la seva cap de llista que a explicar què volíem fer. Aquí també he detectat molts punts en comú amb les meves militàncies eclesials i culturals: costa molt arribar a la gent que no forma part del teu entorn, estem encallats a l’hora de transmetre les nostres inquietuds i experiència a les noves generacions i, en conseqüència, ens hem envellit considerablement. En el vot municipal triomfa més el pes mediàtic sovint desconnectat de la localitat concreta, que no pas l’obra de govern o el compromís dels militants de la candidatura en la vida de la ciutat en general.

En fi, no veig altra sortida que continuar treballant contracorrent, que continuar apostant per opcions potser poc simpàtiques per a molts (com l’aposta pels més vulnerables: malalts, aturats, treballadors sense papers, dones, joves…); que exercir la confiança en les persones, que fer una gestió de les xarxes socials enraonada i no bel·ligerant o demagògica. A poc a poc. Potser no s’obtinguin grans èxits electorals, però sí que crec que tot plegat pot ajudar a pensar i a crear consciència i solidaritat. A construir amb fonaments que aguantin millor l’envestida del capitalisme dur i del populisme sense ànima.

De moment els meus “comuns” hem decidit anar a un monestir a pensar-hi un cap de setmana. A veure si ho aconseguim!

Mercè Solé

L’hora de la valentia

A les darreres eleccions crec que una cosa ha quedat evident: que el problema que tenim no és principalment entre Catalunya i Espanya, sinó entre una part de Catalunya que vol la independència i una altra part que no. Les eleccions han mostrat també la radicalització de les dues postures: els que volen la independència, votant majoritàriament els partits que han pretès aconseguir-la a la brava (JxC, ERC i CUP), i els que no la volen, votant partits anticatalanistes (C’s i PP). Els que feien propostes més transaccionals (PSC i Comuns) han quedat clarament relegats.

Enmig d’aquesta situació, hi ha una cosa que m’impressiona especialment, i són els sentiments que l’1 d’Octubre ha deixat en els seus participants, el principal dels quals és el d’haver protagonitzat un esdeveniment memorable: tota la preparació amb el fantàstic control de les urnes amagades, la potentíssima mobilització, la martirialització gràcies a la insensatesa de la policia espanyola… i les mobilitzacions del dia 3, i els posteriors empresonaments, viscuts com l’empresonament de persones molt properes i estimades… Uns fets així deuen deixar dins l’ànima la sensació que tot allò, per força, ha d’acabar amb una gran victòria. “És que ho hem fet molt bé, i ells han demostrat que són uns impresentables!”.

Però no. Serà dolorosíssim, però tant de sentiment viscut no sembla pas que hagi de donar el resultat esperat. L’independentisme que va organitzar l’1 d’Octubre només ha obtingut el 47,5 % dels vots, com només en va obtenir el 47,7 % el 25 de setembre de 2015. I amb uns resultats així, no hi cap mandat democràtic per capgirar les lleis espanyoles i catalanes, com s’ha volgut fer. Amb la majoria parlamentària que donen aquests resultats, hi ha un mandat democràtic per governar la comunitat autònoma de Catalunya, però no per res més. Per això a l’estat li ha estat tan senzill impedir els propòsits de l’independentisme. Pretendre fer coses que no tenen possibilitats reals de funcionar és enganyar la gent, per molt que un tingui una gran massa il·lusionada al darrere. Francesc Macià, el 14 d’abril de 1931, també tenia una gran massa de gent il·lusionada al darrere, i va proclamar la República Catalana, però quan va veure que allò no tenia futur, va acceptar el règim autonòmic que el govern espanyol li oferia.

Crec que ha arribat l’hora de la valentia per part dels partits independentistes. Sobretot d’ERC però també, encara que ho té més difícil, del PDeCAT. L’hora de ser valents per acceptar que el camí seguit fins ara no és un bon camí, i continuar defensant la independència però dins l’ordre legal, i buscant de crear ponts amb les altres formacions catalanistes, és a dir, PSC i Comuns, per aconseguir, ara, una forma d’autogovern més com cal. I sobretot, per aconseguir que allò per què tant van lluitar primer el PSUC i després el PSC, l’objectiu d’assegurar que Catalunya sigui un sol poble, es pugui tornar a fer realitat, de manera que la gent que, a causa de la deriva independentista, veu ara el catalanisme com un enemic, pugui tornar a sentir-se aquest país com a seu. He de dir que el dia de la inauguració del parlament hi va haver signes en la bona direcció, però caldrà veure tot plegat com va.

I acabo amb una reflexió des de la meva fe cristiana. Jo no crec que aquí, malgrat la desmesura de l’empresonament dels dirigents independentistes, estiguin en joc, així en general, ni la llibertat ni els drets humans. Els qui viuen mancats de llibertat i de drets humans són els palestins, els kurds o els saharians, no els catalans. Aquí el que tenim és una democràcia imperfecta, com totes, amb una colla d’aspectes a corregir i a millorar. I, per tant, res no justifica voler desmuntar-ho tot. I en aquesta situació, a mi, el que com a cristià més m’importa, és que al meu país hi hagi una convivència digna, sense trencaments que no porten enlloc i que impedeixen, alhora, focalitzar l’interès en els temes que Jesús ens va dir que eren bàsics, i el principal dels quals és que els pobres puguin viure amb dignitat.

Josep Lligadas

Una Església al servei del poble: no hi ha neutralitat possible

La situació política actual del nostre país és fruit d’un conjunt elements entre els quals destaquen la intransigència del Govern del PP, l’afany recentralitzador de l’Estat i la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut que implica sobretot la manca de reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. També s’han comès errors greus en les actituds i les estratègies dels sectors sobiranistes. Però més enllà de l’anàlisi de les causes del conflicte i de la situació actual amb l’aplicació de l’article 155 –el PSC i el PSOE n’han legitimat l’aprovació–, m’interessa més bastir algunes reflexions al voltant del paper de l’Església catalana i dels principis de la Doctrina Social de l’Església.

L’any 1995 els bisbes catalans aprovaven el document col·lectiu Arrels cristianes de Catalunya, redactat pel fundador del Grup Sant Jordi, Joan Carrera. “Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història, i reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats. (…) L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat pertoca directament a l’ordenament civil”. En el rerefons d’aquest text, segurament el més emblemàtic i il·luminador sobre la qüestió, hi ha el pensament i el magisteri eclesial que reconeix els drets dels pobles i de les nacions, entre ells el de l’autodeterminació.

El 31 d’octubre de 2013, 55 entitats cristianes de signe transversal es van adherir al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Dos anys més tard, una trentena d’intel·lectuals catòlics es van adreçar en una carta pública a la resta de cristians d’Espanya. En les dues iniciatives, es propugnava la defensa d’uns principis ètics i pre-polítics basats en la Doctrina Social de l’Església, allunyats de qualsevol opció política partidista. Aquest és el terreny que li pertoca a l’Església i que honradament crec que ha estat el posicionament de la majoria de l’Església catalana durant aquests darrers anys convulsos del procés català. La defensa del referèndum català no és una opció política. Ho han exposat amb molt d’encert Hilari Raguer i Carles Armengol. També en el mateix sentit es van expressar, entre d’altres, més de 400 capellans catalans.

Algunes veus s’han alçat per denunciar una pretesa “deriva nacionalcatòlica o integrista”, fent servir diferents eufemismes o jocs de paraules. El debat previ al discerniment cristià sempre ha de ser valorat positivament. Però en canvi aquests mateixos sectors defensen aferrissadament la Constitució i no fan escarafalls per justificar l’aplicació de l’article 155. El dret a decidir, el dret a l’autodeterminació, és un dret fonamental, no una ideologia política concreta. Forma part del substrat més essencial dels principis morals propugnats per l’Església al llarg de la història. Una Església que, per damunt de tot, ha de procurar estar al servei del poble, caminar al seu costat.

En aquesta línia, Joan Carrera, vint anys abans de la publicació d’Arrels Cristianes, subratllava lúcidament a Qüestions de Vida Cristiana (Notes sobre pastoral i immigració) quin ha de ser el paper de l’Església: “Com que no hi ha neutralitat possible –perquè hom no deixa de parlar català per parlar esperanto, precisament–, l’Església si deixava d’actuar d’acord amb el País, col·laboraria amb els qui impedeixen aquesta lliure realització i esdevindria –volent-ho o no– instrument de colonització”.

Marcel·lí Joan i Alsinella

La partida que es juga és als barris populars

Un estimat amic es definia com a persona poc de banderes i himnes, més aviat d’abraçades. La primera vegada que li vaig escoltar dir aquestes paraules vaig sentir que em lligava moltes més coses a aquell home de les que pensava. Un amic al qual he trobat molt a faltar durant tot aquest temps de processisme i constitucionalisme, on les banderes i cançons de l’una i l’altra part han ressonat de manera eixordadora. Per a les persones com jo que no ens sentim especialment lligades als elements simbòlics, aquest temps, m’he trobat de vegades perplexa, de vegades incrèdula, de vegades massa enfadada… i amb enyorança de l’amic.

La situació política de Catalunya a dia d’avui no la veig gaire diferent de la del 6 i 7 de setembre de l’any passat. Em refereixo als dies en què es va veure un trencament social i polític del qual, a hores d’ara, sabem el que les urnes han dit el 21 de desembre: un partit de dretes espanyolista, nascut per esquinçar l’acord de la immersió lingüística a l’escola catalana, ha estat el més votat, i una majoria parlamentària dels partits que van proclamar la república catalana el 27 d’octubre. No m’oblido de l’1 d’octubre. I dins d’aquest resultat ens trobem amb el que sembla portar-nos cap a un atzucac quan el cap de llista del partit més votat per l’independentisme planteja la seva investidura sense trepitjar el Parlament de Catalunya.

La situació política està clarament polaritzada i deixa la foto d’una Catalunya partida per la meitat en termes electorals. Amb l’agreujant, sota el meu parer, que aquell electorat que viu en barris i ciutats on les esquerres guanyaven (l’eix social) ara els trobem pintant de taronja (l’eix nacional-espanyol). Com a mostra la meva ciutat, Mataró, on Ciutadans guanya de forma clara arrasant als barris populars.

Mai havia estat tan urgent construir espais de diàleg i deixar de banda la campanya electoral constant en la qual estan immersos els partits. Algun partit vol treure el cap posant l’accent en les polítiques públiques que garanteixin drets de ciutadania i es troben amb un Parlament desaparegut des de fa quatre mesos i que l’opinió publicada, que ha de fer de caixa de ressonància, o bé estan en línia amb l’una o l’altra part o bé simplement no els interessa pel seu propi interès.

Els espais de diàleg han de servir per reconstruir el catalanisme popular que va fer que veritablement fóssim un sol poble, el poble Català. I on l’eix social i també la lluita per l’autodeterminació del nostre poble es construeixin de manera col·lectiva i plural.

La situació de polítics i activistes socials en presó preventiva ha de passar a ser de llibertat. Molt em temo que amb polítics encara a Brussel·les, això no canviarà.

En tot allò que sigui construir i reconstruir les cristianes i els cristians estem cridats a aportar el millor de nosaltres mateixos. Ens hem de creure, i hem de pregar perquè així sigui, que podem ser llum i esperança en el nostre temps. Partint d’una situació que pensem trencada i sentim que manca l’esperança hem de teixir comunitat. Ens n’hem de sortir!

Quiteria Guirao

Un record de Josep Verde Aldea

El passat 2 de febrer va morir Josep Verde Aldea, dirigent del PSC Reagrupament que havia fundat Josep Pallach i que va esdevenir un dels integrants de l’actual PSC, juntament amb el PSC Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Verde Aldea era, alhora, un reconegut militant cristià, que en els temps de la dictadura va participar en multitud d’iniciatives al servei de la democràcia.

A mi, la seva mort m’ha portat al cap un record antic, de quan jo tenia catorze anys i estava al Seminari. Era l’any 1964 o 1965, jo feia quart de batxillerat i teníem de responsable mossèn Joaquim Brustenga. I un dia, dintre les activitats formatives que fèiem, en Joaquim Brustenga ens va fer venir un senyor que ens parlaria d’una cosa anomenada “els drets humans”. Era en Verde Aldea. No recordo què va dir en concret a la xerrada, però sí que em va quedar gravat el títol i vaig entendre clarament el que allò significava i el fet que allò, els drets humans, no lligava gens amb el que estàvem vivint a Espanya sota el règim de Franco. I també recordo que ens va recomanar que llegíssim una revista que ens ajudaria a estar més al cas de tot allò que ell ens explicava, i que ens ajudaria també a tenir més elements per valorar la realitat que vivíem. La revista es deia El Ciervo, i ens en va deixar uns quants exemplars. Aquells eren anys en què els responsables dels seminaris ensenyaven als seminaristes a viure una fe que volia fer realitat allò que el Concili Vaticà II propugnava.

I bé. Que serveixin aquestes ratlles com a petit record i homenatge a Josep Verde Aldea i a tots els qui com ell van treballar per la democràcia i per la dignitat de tots.

Josep Lligadas