Cristianismes

Sempre han coexistit diferents cristianismes, o diverses formes de viure i sentir el cristianisme, o dit d’una altra manera han conviscut una pluralitat de persones que, implícitament o explícitament, s’han auto-afirmat com a cristianes.

Avui dia podem detectar, independentment de les variades confessions cristianes, els següents cristianismes:

  • Un cristianisme bàsic, de caire humanista, quasi inconscient, força estès, que pren com a principi i valor bàsic, criteri del seu comportament, l’amor i el servei als altres.
  • Un cristianisme cultural, expressat en aquelles famílies que porten els filles i filles a les escoles cristianes, senzillament per la percepció que tenen d’una moral, una doctrina, unes normes, uns valors i símbols que creuen que els faran bé. Aquesta versió del cristianisme no necessita incloure la creença en el Déu cristià, ni un seguiment pràctic de l’evangeli del Crist. Més aviat es deixa portar per una tradició del sistema sociocultural dominant de cristiandat, que ha existit a Europa durant segles i s’ha exportat a altres continents, i ha tingut, en forces països, com a institució-eix, la mateixa església catòlica i en altres països la protestant o l’ortodoxa.
  • Un cristianisme antropològic, també cultural, que reconeix una tradició positiva en la família i en la societat on s’ha nascut, i segueix de forma moderna, però amb certes crítiques a la modernitat (valorar a més de la raó científica, les raons del cor; a més de valorar la llibertat d’opció, també apreciar els costums, els símbols, com a constructors d’humanitat, l’espiritualitat…). Algunes persones que s’inscriuen en el que s’ha anomenat espiritualitat laica, es trobarien en aquest cristianisme, en la mesura en què accepten i inclouen en aquesta espiritualitat elements cristians.
  • Un cristianisme moral, que prioritza la moral cristiana, i com que aquesta moral pot tenir diverses interpretacions, com a mínim pot tenir dues versions:

Una de conservadora, que s’apropa al cristianisme cultural (el 2) de cristiandat.

Una de compromís social, de solidaritat, i d’estar al costat de les persones més necessitades. Molts fills i filles de famílies cristianes de pares nascuts entre 1920 i 1940, segueixen aquest tipus de cristianisme, sense que en força casos inclogui la creença en el Déu cristià i en Jesús com Fill de Déu.

  • Un cristianisme místic profund, autèntic, evangèlic, però anti-autoritari, anti-institucional, com el de Simone Weil.
  • Un cristianisme devocional, popular, que prioritza la veneració a santes, sants i marededeus, en processons, en santuaris, temples, o a casa mateix.
  • Un cristianisme doctrinal, més aviat conservador, que prioritza els aspectes ideològics del cristianisme, entesos i percebuts com a factors de cohesió social, com a creadors d’un pensament aglutinador que es concep necessari per mantenir el sistema social.
  • Un cristianisme integrista (en el camp catòlic) o fonamentalista (en el camp protestant), que és l’exageració de l’anterior, és a dir, el doctrinal portat fins a l’extrem, creient que per un cantó es defensa l’ortodòxia (quan de fet és una falsa ortodòxia, i una falsa ortopraxis) i per un altre es defensa el capitalisme, quan aquest està en crisi, o en situacions difícils per mantenir-se. Sempre hi ha hagut aquest tipus de fals cristianisme, proper o col·locat de ple en l’extrema dreta política, ja que ofereix elements ideològics per tapar les veritables realitats, i segregar pensament únic manipulador de consciències.
  • Un cristianisme neo-conservador, dels moviments de caire carismàtic (de lideratges seductors, normalment de laiques o laics) que prioritzen l’anomenada “nova evangelització”, i recolzen la nova etapa del capitalisme globalitzador.
  • Un cristianisme institucional, que mostra una forta vinculació amb la jerarquia eclesiàstica, valorada com a institució referent. És un cristianisme en el qual s’hi troben persones que necessiten una certa seguretat i protecció institucional. Noten i demanen l’empara i la maternitat eclesial.
  • Un cristianisme aprofitat. Seria l’exageració de l’anterior, on s’hi troben persones que, independentment que creguin o no en l’evangeli, cerquen amb ambició càrrecs eclesiàstics de poder i s’aprofiten de la institució eclesial pels seus interessos de domini i per substituir possibles mancances psicològiques.
  • Un cristianisme litúrgic que se sent bé en els rituals, símbols, temples, celebracions, músiques antigues i més noves i a qui la litúrgia ajuda a pregar, a entrar en una contemplació del misteri de la vida, de Déu, o en una atmosfera que el transporta i l’ajuda a construir la seva identitat, la seva humanitat.
  • Un cristianisme de gueto tancat, que percep la societat actual liberal com a hostil i com a caos, i que necessita tancar-se en el seu “món” i organitzar com una altra “petita societat” protectora on poder realitzar l’evangeli, sense contaminacions exteriors.
  • Un cristianisme d’alliberament, compromès socialment, que conformat en petits grups, petites comunitats o en moviments, tira endavant accions de transformació de les estructures socials injustes, combinant celebració, pregària, acció social i vida de germanor. Està força vinculat a posicions polítiques d’esquerres i és força crític amb la institució eclesial pels seus defectes poc evangèlics.

La realitat és més complexa. Aquesta classificació no deixa de ser, entre altres, una tipologia que no retrata del tot bé la realitat. Hi ha encara més cristianismes. Però, a més, en cada cristià o cristiana, en cada persona que de manera implícita o explicita se sent cristiana, s’hi barregen diversos d’aquests cristianismes, forjant un estil, una forma de viure, de pensar, de sentir i d’actuar única i singular.

Quim Cervera

Defensar la cultura cristiana europea?

El dirigent polonès Jaroslaw Kaczynski, l’hongarès Viktor Orban i l’italià Matteo Salvini han proposat crear una coordinació de partits com els seus, o sigui d’ultradreta, amb l’objectiu de tenir grup propi al parlament europeu, quan aconsegueixin l’adhesió de partits similars d’un determinat nombre de països. I l’element vertebrador d’aquest grup, han dit, seria la defensa de la cultura i dels valors cristians d’Europa. Cal recordar que els partits dels dirigents polonès i hongarès són els qui governen els respectius països.

Per a aquests dirigents, la defensa de la cultura i els valors cristians vol dir, per exemple, el refús de qualsevol política mínimament acollidora envers els immigrants i refugiats; també, el liberalisme més immisericorde; també, la negativa a acceptar determinats drets que s’han anat obrint pas entre nosaltres en realitats com l’homosexualitat i l’avortament; i també, un estil de govern amb tendència al totalitarisme, que es justifica com a manera d’evitar que la modernitat que vol destruir aquests valors i aquesta cultura puguin obrir-se pas.

Els lectors de L’Agulla ja ho sabem prou, que aquesta mena de polítiques no tenen res de cristianes, sinó més aviat tot el contrari. Però és un fet que, per a un nombre elevat de persones, aquesta crida a evitar la descristianització d’Europa els pot fer, i els fa, efecte. Per això, resultaria molt necessària una actuació decidida per part dels màxims responsables de l’Església europea, bisbe de Roma inclòs, per deixar clar, explícitament, que aquestes polítiques que patrocina la ultradreta són enemics frontals de qualsevol valor que es vulgui considerar cristià. I explicar quins són els valors cristians que cal potenciar enfront seu.