Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negEurope-old-mapacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós