Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers.

Els nombres en el Nou Testament. Rodolf Puigdollers. Emaús 163. Barcelona, maig 2020.

Una de les coses que més m’han impactat darrerament en relació a la Bíblia és la constatació que tot el Nou Testament està construït molt acuradament sobre l’Antic. Les imatges, els noms, les paraules, els personatges, les històries, els fets del Nou Testament estan ben arrelats en imatges, noms, paraules, personatges, històries i fets de l’Antic. Segurament quan s’està amarat de cultura bíblica això es viu amb naturalitat i és una obvietat, i més encara si la cultura bíblica és la teva pròpia. Els lectors d’avui que en som poc coneixedors o que sempre hem tendit a limitar-nos als evangelis, ens perdem la meitat de la pel·lícula. I més encara si llegim amb pressa, si som poc sensibles als símbols o si llegim superficialment sense parar-hi tota l’atenció que el text mereix.

Per això em sembla tan interessant aquest llibre de Rodolf Puigdollers, que fa una aproximació sistemàtica al significat de cadascun dels nombres en el Nou Testament, de manera que esdevé una esplèndida guia de lectura. No es tracta en absolut d’aplicar cap mena de càbala o de numerologia, senzillament es tracta d’entendre’n el significat cultural en el món jueu i en les primeres comunitats cristianes.

Us deixo amb el pròleg de l’autor.

Mercè Solé

PRÒLEG

Cada dos per tres, en les converses o en els llibres, ens trobem amb nombres, que ens indiquen diverses quantitats. No tan sols quan fem comptes, sinó també quan volem parlar de la nostra vida. Per exemple: Que si la vida en aquest món són quatre dies; que si som quatre gats; que si u no és ningú i tres són multitud. Els nombres ens ajuden a interpretar la realitat.

En un tres i no res podem recollir diversos exemples que ens mostren que els nombres, en el nostre llenguatge, van més enllà del seu simple valor numèric. Perquè la realitat és que no som quatre gats els qui ens adonem de l’ús literari dels nombres: ni som quatre, ni som gats. Si mirem amb set ulls veurem que totes les cultures –unes més, d’altres menys– donen un sentit afegit a cada un dels nombres.

Això és veritat en la nostra i ho era encara més en les antigues cultures mesopotàmiques, i en la jueva. En dues paraules: també en la Bíblia, sigui l’Antic com el Nou Testament, els nombres tenen un sentit que va més enllà de la simple quantitat que indica la xifra.

Per això, vull posar els cinc sentits en mostrar de forma senzilla i mesurada la simbologia dels nombres en el Nou Testament. Dic de forma mesurada, perquè no vull caure en valors esotèrics de difícil avaluació, com va fer la càbala medieval. No voldria que algú em cantés les quaranta o me’n digués quatre de fresques, com si aquesta simbologia fos una mera especulació inventada. No vull tornar-me de set colors. El meu desig és, simplement, mostrar aquell sentit dels nombres que qualsevol lector habituat a les Escriptures jueves capta i pot entendre en els textos del Nou Testament.

¿Per quins cinc sous la literatura bíblica –de fa quasi dos mil anys— ha d’estar escrita amb el sentit purament mercantil dels tiquets que ens donen quan anem al mercat? Ho vull dir als quatre vents: captar amb senzillesa i mesura el sentit dels nombres ens ajuda a entendre amb més profunditat els textos dels evangelis i de la resta del Nou Testament. I si no vols brou, tres tasses: que el lector pensi en el llibre de l’Apocalipsi, amb els diversos septenaris i el seu clar advertiment: «Aquí cal saviesa! Qui sigui intel·ligent, que calculi la xifra de la bèstia, que és com xifra referida a una persona» (Ap 13,18).

A la fi del llibre el lector podrà dir si entén una mica més el mon cultural de les primeres comunitats cristianes en l’escriptura dels seus textos, seguint la mateixa simbologia de l’Antic Testament. Aleshores podrà copsar per què el primer dia de la setmana –el dia després del xàbat– és, al mateix temps, el dia vuitè.

Rodolf Puigdollers i Noblom

Ara teletreballo

El primer que haig de dir és que trobo a faltar les meves companyes i els meus companys del CPL. És cert que les trobo a faltar.

Vam entrar en mode teletreball el 16 de març i encara hi som. Bé, jo sí que he hagut de parar perquè he patit lumbàlgia durant tres setmanes. Una conseqüència del sedentarisme associat al confinament i que els tutorials per fer activitat física no són del meu interès. Quan escric aquest text fa just seixanta dies que ens vam ficar a casa sense tenir ni idea de per on aniria la cosa.

Aquest ha estat un temps de descoberta de les meves disciplines i dels meus límits. Les rutines (ritus) que conformen la vida diària de cop deixen de produir-se i et trobes remenant en la memòria i en l’experiència vital, elements per donar sentit a una nova realitat. Perquè, això sí, va ser real el que va succeir: haver de quedar-nos a casa i, en el meu cas, treballar des de casa.

Ben bé no va ser que Déu escoltés les meves cabòries expressades en veu alta a la meva parella i amistats en els últims mesos. No calia fer l’enrenou d’una pandèmia, amb tot el que comporta de terratrèmol social, per donar-me l’oportunitat de tenir aquesta experiència! Ha estat la decisió política, avalada científicament, de confinar-nos la que ha fet, com la mateixa ministra de Transició Ecològica va dir, avançar cincs anys la implantació del teletreball, una de les accions ineludibles per reduir les emissions d’efecte hivernacle i la contaminació. Haig de dir que en el nostre cas ha estat possible perquè el CPL ha estat ben preparat per atendre aquesta, podríem dir, contingència. Ha estat possible implantar un canvi tecnològic i el repte s’ha assolit.

Quan jo expresso el desig de fer una part de la jornada des de casa és per tres raons. Un, per estalviar temps en trajectes a la feina i des de la feina i així guanyar temps personal: jo visc a Mataró i treballo a Barcelona. Un altre, perquè em crec que haig de reduir la petjada ecològica que els meus viatges produeixen. I l’altra, per conciliació familiar, per tenir disponibilitat els matins per si la mare i el pare em necessiten.

Aquests dies he tingut l’oportunitat de tastar el que significa convertir casa nostra en un lloc de feina a temps complert. Haig de dir que es pot aguantar. També és cert que no hi ha criatures a les quals atendre, per la qual cosa la valoració és la que he fet. La conversió de què parlo ha estat des del fet de recuperar un adaptador de senyal de wifi que no sabia ni on l’havia guardat, fins a adquirir una taula i un seient per fer-me un espai més ergonòmic per treballar.

On són ara les tres raons del meu desig en aquesta experiència que encara no ha acabat? Haig de dir que s’han complert les expectatives. És clar que hi ha un dels aspectes que avui per avui no el puc tenir i és el de compaginar el teletreball amb la feina presencial, aquest és un element que segueixo valorant molt: tenir contacte humà amb les meves companyes i companys.

Penso que teletreballar hauria de ser una opció factible per a totes aquelles feines que la tecnologia ho permeti. El treball a distància es pot sostenir si les relacions entre companys i companyes també es donen. Sentir-se partícip d’un projecte, sigui laboral o social, requereix de la relació interpersonal que ens enriqueix com a persones, que ens ajuda a créixer.

Tinc per davant un repte que té a veure amb posar límit a la jornada laboral. És molt fàcil caure en el parany de voler acabar un tasca sigui l’hora que sigui. Aquest és un objectiu intel·ligent que m’anima en els dies que ens queden fins arribar a la fase 3.

Quiteria Guirao Abellán

Un monsenyor al meu cotxe

Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en

el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà acabat d’ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007.

El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitaris i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana…). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.

Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.

Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia, després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull.

Mercè Solé

Resar laudes o vespres amb el mòbil

Les laudes i les vespres són les dues pregàries bàsiques amb què, gairebé des dels primers temps de l’Església, els cristians i cristianes miraven de viure la presència de Déu dia rere dia. El diumenge es reunien per celebrar l’Eucaristia, però els dies feiners, els que podien, es reunien per fer aquestes pregàries.

Amb el temps, aquestes pregàries van quedar només per als monjos i capellans, però ara s’estan redescobrint per part de molts laics i laiques. Són pregàries fetes sobretot a base de salms, que, d’entrada, poden resultar una mica difícils, però que si un s’hi va acostumant, acaba trobant-hi el gust. Al capdavall, tant Jesús com els apòstols tenien els salms com a principals textos de pregària.

Doncs bé. Ara, aquestes pregàries es poden fer amb el mòbil. Es tracta de baixar-se l’aplicació del CPL (aquí teniu l’enllaç per fer-ho i, aquí si teniu els productes de la poma; sapigueu que un cop instal·lada no us caldrà connexió a internet per fer-lo funcionar) i allà trobareu cada dia la pregària corresponent. Si és al matí, resarem laudes; si és a la tarda o al vespre, resarem vespres. Hi ha altres pregàries possibles (ofici de lectura, hora menor, etc.), però d’entrada més val prescindir-ne.

Només un advertiment. Tant a laudes com a vespres, després de la invocació inicial, ve un himne. El meu consell és saltar-se’l, i passar directament a la salmòdia. Aquests himnes són unes traduccions molt forçades del llatí, i amb un llenguatge força estrany, de manera que si ens els estalviem, hi sortirem guanyant.

Josep Lligadas

Santa Olímpia. Noble cristiana i diaconessa.

Fernando Rivas. CPL 2018

Fernando Rivas, a més a més de ser un col·laborador habitual de l’Agulla, és un apassionat patròleg (l’absoluta passió pels Pares de l’Església acompanya els dos patròlegs que conec!) i un excel·lent coneixedor dels primers segles de l’Església i, també, del paper que hi van jugar les dones. No us perdeu aquest breu llibret amb la breu història d’Olímpia, asceta, diaconessa contracorrent i, sobretot, dona lliure.

Mercè Solé

Uns dies per cultivar la vivència cristiana

Recomanacions per airejar l’estiu

Una de les coses bones que es poden fer a l’estiu és dedicar temps a reforçar i aprofundir una mica més en el nostra fe cristiana: amb la lectura, amb el silenci, amb la reflexió personal, amb la pregària, amb la participació en algun curset… Això de la fe, si un no ho cultiva, acaba aprimant-se més del compte.

En aquest sentit, doncs, em permeto explicar aquí una de les propostes noves que s’han organitzat aquest any, i que segur que a alguns els pot resultar atractiva. Em refereixo al curs de cinc dies que tindrà lloc del 3 al 7 de setembre al santuari del Miracle, organitzat pel Centre de Pastoral Litúrgica, i que porta per títol “Tastar i conèixer la Litúrgia de les Hores”.

La Litúrgia de les Hores és una forma de pregària formada sobretot pels salms, més algunes lectures i pregàries, que ha estat la pauta principal de la pregària cristiana des dels primers temps de l’Església. Després, a poc a poc, aquest tipus de pregària va anar quedant com una pregària pròpia de capellans, frares i monges, però darrerament, arran del Concili Vaticà II, s’ha anat recuperant com a pregària pròpia de tots els creients.

El fet que es basi sobretot en els salms li dona un pedigrí especial, perquè entronca amb la pregària que feia Jesús, que, com tot bon jueu, resava amb els salms i, a més, els citava i, sens dubte, se’ls estimava.

Doncs bé. El que pretén aquest curs és conèixer millor aquest tipus de pregària, aprendre a trobar-li el gust, i resar-la junts. I, a més d’això, compartir uns dies d’estada en un lloc molt agradable, i fruir de totes les possibilitats que aquell entorn ofereix.

El curs el coordina la Mercè Solé, i entre els que ajudaran en el treball a realitzar hi ha Xavier Aymerich, Olga Nicolau, Ramon Ribera-Mariné, Joan Torra, i també un servidor, que com que estic segur que l’oferta és bona, m’he animat a recomanar-vos-la. Tant als laics i laiques que no coneixeu la Litúrgia de les Hores, com a tots aquells altres –laics i laiques, capellans, frares i monges– que ja la reseu però teniu ganes d’assaborir-la millor.
Si voleu més informació, podeu escriure a la coordinadora del curs: msole@cpl.es. O inscriure-us aquí.

Josep Lligadas

La comunicació de la Paraula

La comunicació de la Paraula. Manel Simó. CPL (Emaús 150), Barcelona 2018.

El periodista i capellà Manel Simó reprèn i actualitza aquí un llibre publicat en el seu moment pel Centre d’Estudis Pastorals per contribuir a millorar la comunicació de l’Església. No espereu trobar-hi les darreres novetats de les xarxes, sinó una cosa més important: recordar que no hi ha Església sense transmissió de la Paraula, i que aquesta és una responsabilitat de tots i totes els qui la formem. Transmetre el missatge de Jesús s’ha de fer en un llenguatge intel·ligible per als nostres contemporanis, sense banalitzar-lo i partint de la nostra autenticitat cristiana. Se’ns gira feina.

Mercè Solé

Galilea.153: una nova revista per a laics i laiques

Ja ho sé que, amb la mala fama que té, la litúrgia no sol entusiasmar ningú. I menys dins del món progre. La idea que tant ens van matxacar de petits que la missa era un precepte obligatori, el fet que algunes formes litúrgiques s’hagin convertit en dards ideològics (combregar a la mà o a la boca, agenollar-se o no, l’ús del llatí, el fet que els preveres es posin de cara o d’esquena a la gent, la quantitat de randes per metre quadrat que exhibeixen alguns capellans, l’ostentació de molts elements litúrgics, la marginació de la dona…) i, per acabar-ho de rematar, l’actitud repatània del cardenal Sarah –gran “jefe” de la litúrgia, pedra a la sabata del papa Francesc– no ens fan la litúrgia més simpàtica. Molts cristians, de forma gairebé inconscient, hem anat peixant un munt d’anticossos litúrgics.

Doncs bé, farem bé d’intentar recuperar el sentit original de la litúrgia i de no regalar als sectors eclesials més conservadors una tradició, que potser necessita una revisió, però que és patrimoni de tots els cristians i cristianes. Perquè les celebracions litúrgiques són centrals en la vida cristiana. I no només perquè ens sentim millor o perquè nosaltres en siguem més o menys protagonistes. També perquè el sentit comunitari forma part de l’essència de la fe, i perquè de fet la trobada no és només amb nosaltres mateixos, sinó amb Jesucrist, seguint, en el cas de l’Eucaristia, allò que ell ens va demanar: “Feu això que és el meu memorial”. No hi ajuda tampoc el fet que les comunitats cristianes solen viure molt compartimentades i no hi ha gaire consciència d’unitat profunda. I tampoc la constatació que solem centrar la nostra atenció en la racionalitat i en les paraules (més que en la Paraula), mentre que la litúrgia fa jugar elements que de vegades ens mirem per damunt l’espatlla: el silenci, la música (sobretot el cant comú), el gest, el color, l’espai… Vivim immersos en l’emoció continuada, i la publicitat prou que se n’aprofita, però som més sensibles a les litúrgies orientals (des de l’ortodoxa fins al budisme) que no pas a la nostra pròpia.

Com que al Centre de Pastoral Litúrgica som molt llançats, fins i tot temeraris, enmig d’una situació en què l’Església va de baixa i de la manca de simpatia general pel tema, ens hem animat a fer una revista sobre litúrgia per a laics i laiques. Una revista que vol contribuir a unificar vida cristiana i litúrgia (ep, unificar vol dir fer-nos conscients de la unitat, no pas uniformitzar-nos!), a crear sentit comunitari, a aportar elements de formació que ens permetin comprendre millor el perquè de la litúrgia, a donar protagonisme als laics i laiques en un món que fàcilment es redueix a capellans i diaques, a suggerir materials i accions pastorals per a grups diversos… i sobretot a valorar i estimar la litúrgia des de la vida.

Aquí teniu l’enllaç al primer número, per si voleu fer-hi un cop d’ull. Goso dir-vos que us animeu a pagar o a regalar una subscripció. Crec que és assequible a moltes economies. Fer una revista des de la base, de qualitat, costa diners. Ja sé que som reacis a pagar i que en matèria cultural o eclesial ens estem acostumant a tenir-ho tot gratis (o a dependre del voluntarisme –com aquesta revista que esteu llegint, he, he– o de la subvenció), però és raonable destinar recursos propis a la cultura, si volem que sigui creativa, i a l’Església, si volem que sigui fidel a l’Evangeli.

Fet aquest molt sincer míting, mireu-la i feu arribar la vostra opinió a la directora de la publicació, M. Àngels Termes (matermes@cpl.es). Els vostres comentaris i suggeriments seran ben acollits. I si us agrada, trenqueu el mur de la mandra i rasqueu-vos la butxaca. A fi de bé. Us ho diu una persona gens neutra, que treballa al CPL i que vol arribar a una sana jubilació. Petons.

Mercè Solé

Què hi fa un consiliari de la JOC presidint el CPL?

Aquest article respon a l’estranyesa que provoca en no poques persones, sembla ser, que un consiliari de la JOC esdevingui president del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona (CPL). En el meu predecessor també es donava aquesta circumstància. Una estranyesa que parteix, potser, del pressupòsit que litúrgia i pastoral obrera són dos mons separats quan no oposats. Qui té aquest pressupòsit no se l’ha pas inventat: hi ha moltes experiències viscudes que han reforçat aquesta idea.

Però no és el meu cas. Durant els trenta anys que fa que sóc capellà he estat sempre consiliari de la JOC i sempre he estat membre del CPL. Per a mi, doncs, és natural el tenir els dos peus posats en la Pastoral Obrera i el tenir els dos peus posats en la Pastoral Litúrgica. Sempre ho he viscut amb la naturalitat del qui viu en l’Església i s’hi dóna al servei. Una Església que no seria fidel a la seva missió si no s’hi visquessin de manera integrada les seves diverses dimensions: la dimensió profètica, anunciant la Bona Nova de Déu, que és llum per al món, i denunciant el que és injust segons aquest Evangeli; la dimensió sacramental, celebrant l’Eucaristia i els altres sagraments, que alegren la vida dels cristians i els sostenen en les seves lluites; i la dimensió de la caritat, posant en pràctica de manera concreta la comunió de béns. Tres dimensions que tenim el repte de viure integradament, cada una d’elles al cent per cent. La qual cosa no obsta, naturalment, perquè cadascun dels batejats, segons els propis carismes i capacitats personals, en visqui més intensament una que les altres, sempre en la comunió dels diversos carismes.

De tota manera, però, l’estranyesa pot venir donada, també, perquè hi ha un aspecte de la identitat del CPL que potser no es té en compte. És molt clar que el CPL té, en el nom, una “L” que indica que el servei a la Litúrgia és l’objectiu d’aquest Centre. Però no podem oblidar la “P” de “Pastoral”. El CPL està al servei de la Pastoral Litúrgica. És allò que deia abans, de les diverses dimensions de la vida de l’Església que no es poden separar sense deformar la pròpia identitat eclesial.

A les persones que formem part del CPL ens uneix l’ideal de fer un servei a aquest àmbit de l’acció pastoral de l’Església que és la litúrgia, que tant marca la vida de les comunitats. Ens posem al servei de tot el Poble de Déu, de tots els batejats que volen viure el culte en Esperit i en veritat; i ens posem al servei dels seus pastors, en la vida i ministeri dels quals la litúrgia hi ocupa un lloc central i d’un gran gruix. De manera que la litúrgia sigui viva i viscuda, i no es faci només perquè “s’ha de fer” (s’ha de fer perquè és un precepte, per exemple). Viva i viscuda, espai de comunicació afectiva entre qui presideix i el poble. Viva i viscuda, on es pugui experimentar que Déu és amb nosaltres, Vivent en els més pobres, Vivent en la vida quotidiana de la comunitat humana de la qual formem part i Vivent en la mateixa vida de la comunitat cristiana que celebra.

Josep Maria Romaguera Bach