Drets en temps de virus

Un simple virus, que ni tan sols és un ésser viu, ha aconseguit sumir en una gran crisi tot el mon, una crisi sanitària, econòmica, social i política.

La majoria dels governs han decretat el confinament a casa, i per aconseguir-ho van haver de desplegar una campanya comunicativa impressionant. Les metàfores utilitzades han estat bèl·liques: estem en guerra, guerra al virus, tots som soldats, vencerem, els herois… les metàfores comunicatives serveixen per preparar la població a acceptar les mesures que implantarà.

Aquesta pandèmia ha servit per posar en marxa mesures securitàries, amb restriccions de drets fonamentals: així, se’ns ha tret el dret de mobilitat (no podíem sortir de casa excepte per comprar menjar o medicament), el dret de manifestació, el dret de reunió o el dret d’ocupar l’espai públic. La policia tenia la tasca d’impedir, sota coaccions, que sortíssim de casa i exercíssim qualsevol d’aquests drets. Aquests drets sabem que lentament els anirem recuperant, com ja ho estem veient, però la meva gran preocupació està en anticipar quina part d’algun d’aquests drets no recuperarem. L’experiència de l’11-S (la crisi del terrorisme) ens mostra que hi ha mesures que es van aplicar en moments de crisi que no s’han revertit, com entrar en un aeroport amb líquids de més de 100 ml o Guantánamo que mai ha estat tancat.

Una altra mesura securitària posada en marxa, amb diferents intensitats, ha estat el control de població mitjançant aplicacions de mòbil, unes aplicacions que de manera voluntària (a Europa) o de manera obligada (Xina o Corea del Sud) permeten saber si tens o no el virus, els teus moviments i en cas de tenir el virus saber les persones amb qui has tingut contacte i aïllar-les. A Europa moltes persones fascinades per les tecnologies voluntàriament accepten baixar aquestes aplicacions, però amb això estem contribuint voluntàriament a perdre el dret a la privacitat. Recordem les paraules d’Hannah Arendt: un govern autoritari el primer que elimina és el dret a la privacitat. Cal que no cedim drets, que no ens deixem fascinar per la tecnologia i no acceptem que l’estat impulsi tecnologia de control social. No és l’estat el que ha de controlar la societat, és la societat la que ha de controlar l’estat.

En una crisi sanitària com aquesta és rellevant que reflexionem sobre el concepte de seguretat, que ens formulem preguntes com: la seguretat de qui? qui és l’objecte de la seguretat? i ¿la seguretat enfront de què? ¿De què ens hem de protegir? Aquesta epidèmia ens mostra que la seguretat com a absolut no existeix, que som vulnerables, que no hem d’obsessionar-nos amb el virus, que la por al virus no pot dominar-nos; hem de tenir-li respecte, ser prudents, però no podem deixar-nos vèncer per la por. En el llenguatge bèl·lic d’aquests dies l’enemic és el veí, les persones que ens envolten i que són capaços de transmetre’ns el virus. No hem de caure en aquests raonaments i en aquestes pors. La nostra seguretat no passa per una aplicació que ens digui si al nostre voltant hi ha algú amb virus, la nostra seguretat rau en tenir un sistema sanitari que pugui atendre’ns, cuidar-nos i curar-nos en cas de contraure el virus. Quan les persones pensen que l’enemic és el veí que pot contagiar-nos, sorgeixen actituds i actuacions racistes contra xinesos, gitanos, contra els pobres o fòbies contra el personal sanitari. No ens hem de deixar dominar per la por, un virus no és un perill, un virus és un risc que cal assumir i gestionar.

En termes de governança és preocupant el balanç que es faci quan passi la crisi, Quin govern ha estat més eficaç per gestionar una crisi d’aquest tipus? Un govern autocràtic com el xinès o una democràcia com Europa / Espanya? Aquesta crisi incrementarà el nombre de persones que donen suport a formes polítiques autoritàries, donarà suport als partits que mostren formes de “mà dura” i que aposten per recentralitzar competències i disminuir el grau de competències de les comunitats autònomes.

Encara que estiguem mig confinats, cal tornar a l’activisme social, cal estar atents a no perdre drets en nom de la seguretat.

Tica Font

Els vulnerables al centre…

Ja hem anat parlant algunes vegades del Projecte Sostre a les pàgines de “L’Agulla”.

Avui em preguntava la Mercè com ho fèiem allà en aquests moments de COVID-19, ara que en els nostres carrers (almenys el meu) han aparegut molts homes que abans no s’estaven al barri.

I no me n’he pogut estar de voler compartir també per escrit el que ha estat per a mi una lliçó, una emoció, un raig d’esperança…

Sostre és un recurs de baixa exigència per a homes sense llar. Tenim una capacitat de sis llits i es tracta d’acompanyar persones que s’estan al carrer i que no tindrien accés a centres més estables, i d’anar construint amb ells hàbits que els preparin per a una sortida a un habitatge més permanent. De fet en aquests moments en tenim quatre: el mes passat un dels usuaris va entrar en una residència d’avis i un altre va entrar en un pis compartit de la Fundació Mambré.

Doncs bé, el Sostre obre en la seva vida quotidiana a les 20 hores de la nit fins a mig matí, quan marxa l’educadora que relleva els dos voluntaris i voluntàries que hi hem fet nit. Allà se’ls ofereix un espai segur, un ambient de relació cordial, a més del sopar, la medicació, una estona de lleure. La resta del dia els nostres residents van a centres de dia, a algun curs de Càritas, dinen a menjadors socials, i malauradament s’estan al carrer moltes altres hores.

Però la gran riquesa del Sostre que és la pluralitat de rostres diversos que garantim que cada nit s’obri la porta verda de Pescadors 42 i que els residents tinguin aixopluc, en temps de coronavirus es converteix en el seu punt més fràgil, perquè aquesta pluralitat posa en risc la salut dels usuaris i, de retruc, de tothom en la nostra ciutat.

I pensant en ells, l’equip que ara va coordinant els diferents àmbits del projecte, amb el suport de la parròquia de Sant Miquel (que és la que ens dona el marc legal) es va buscar com garantir que els menys voluntaris possibles cobrissin totes les nits. Se’n van oferir uns quants per fer la nit sols i tenir més freqüència de servei. Joves i sans, sense persones vulnerables en els seus entorns. El risc baixava considerablement. Primer pas assolit! Garantides les nits! Ole, ole!

Però la preocupació per les persones més vulnerables va conduir a fer un pas més en la reflexió: els residents s’hi havien d’estar tot el dia al carrer. Per la crisi sanitària, molts recursos han tancat (biblioteques, centres cívics, activitats formatives,…), per anar a menjadors socials cal agafar transport públic… Ningú no hauria d’estar-s’hi al carrer: el seu nivell de risc augmentava molt en aquests moments de pandèmia i de por.

I l’equip de voluntaris va trobar una solució més: apel·lar a la disponibilitat i generositat de voluntaris i voluntàries un cop més. I el Sostre està obert 24/7 que dirien els moderns… Sí, el Sostre ara està obert cada dia, tot el jorn. El grupet de voluntaris que fan les permanències ara s’ha enriquit el necessari com per fer torns de 24 hores, o torns de dia per assegurar que els 4 veïns de Pescadors 42 puguin estar confinats a Sostre, a casa seva, sense haver de sortir…

L’educadora (magnífica sempre!) està al peu del canó fent el seu horari matiner. Les voluntàries que portaven sopars preparen alguns dinars de migdia. Se’ls recull a la porta de casa seva perquè no hagin de baixar a Sostre. Si cal es compra i es cuina allà mateix… Una voluntària del barri quan baixa a fer la seva compra recull a la porta de Sostre el carret i la llista de necessitat i fira tot allò que cal. A la tornada deixa el carret de nou a la porta.

Es va mantenint un protocol de seguretat amb mascaretes, augmentant la neteja… Es van tractant de dinamitzar les hores que estan allà. Alguns dels nostres homes s’han compromès a fer neteja i manteniment més a fons: que no és el que fem tothom a casa nostra?

És un espai petit i cal vetllar per aquesta convivència de tantes hores… però de moment, les notícies que ens arriben és que tot va prou bé. Viuen el confinament amb prou serenor. Els voluntaris i voluntàries amb entusiasme, lucidesa i actitud de servei.

Jo només puc dir que vaig rebre la proposta i la solució, creativa, agosarada, generosa, eficaç, prudent, que posa al centre als més vulnerables, amb profunda emoció. I cert orgull, per ser part del projecte, tot i que en aquests moments incerts només la meva activitat només sigui des de la pregària i el donar ànims.

Un chapeau! i una abraçada virtual a tots aquells qui des del voluntariat o la professionalitat s’estan mullant per als més febles, per la seva salut i benestar que alhora és la salut de tota la societat! Sou una lliçó! Moltíssimes gràcies!

Com sempre diem: Tots i totes fem Sostre. Ara més que mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Un decàleg a tall de vacuna

Primer. Les coses que passen i que ens passen, sempre tenen una causa o, si més no, tenen possibles lectures de per què passen. Personalment, crec que és un avís d’abast global. Avís que ens ha de fer pensar que no estem fent les coses bé a nivell global i local.

Segon. La pausa obligatòria que ens ha caigut a sobre, és com aquella frase, no sé si pedagògica, però prou efectiva que diu: “Nen, al racó de pensar”, després de moltes amonestacions i de molts arguments rebutjats per la criatura.

Tercer. Els danys col·laterals, a més dels malalts i dels morts, seran molt importants i greus com ja podem observar i témer: el dany econòmic portarà acomiadaments més o menys arreglats, atur, fallides, desànim, desesperació.

Quart. Hi va haver la crisi econòmica del 2008 que va provocar també un daltabaix per a moltes famílies, a més de retallar fortament “la societat del benestar”. I es va parlar d’una lliçó que calia aprendre, molt centrada en la bombolla immobiliària. La lliçó no s’ha après.

Cinquè. No caiguem en la trampa de les falses solucions que només tocaran l’epidermis del problema. Estem en una situació de malaltia personal i col·lectiva, global. No cal buscar laboratoris secrets ecocides. Nosaltres som el laboratori.

Sisè. Tenim la gran oportunitat de fer una PAUSA global seriosa i replantejar-nos què estem fent i com estem vivint i si volem un futur emmetzinat o una humanitat rehumanitzada.

Setè. Aprofitem aquest temps per Re-pensar. Re-pensar-nos. Compartir les nostres reflexions. Valorar totes les dades dels científics, que són com els profetes de vells temps, que ens diuen que potser “encara hi som a temps” de fer un cop de timó.

Vuitè. Realment hi ha una consciència global, uns efectes devastadors globals, però també un sentiment comú solidari que ens pot portar a nous plantejaments: sobre el treball, sobre les relacions familiars, sobre l’ús del temps i de l’oci, sobre el paper de cada persona, de cada professió, de cada col-lectiu, de cada poble.

Novè. Les xarxes ens han obert un camí encara “inexplorat”. Potser podrem tornar a caminar pel carrer i aturar-nos i parlar sense estar enganxats al mòbil. Potser ens adonarem que vivim en espais socials que hi són per a retrobar-nos com a persones que saben mirar-se i fer-se abraçades. Potser recuperarem el debat sincer i la conversa amable. Potser ens adonarem que a més dels productes de proximitat hi ha persones de proximitat.

Desè. Podríem dir que és un segon avís per a navegants. El cant de les sirenes ens pot tornar a engalipar i, encegats i seduïts, podrem anar cap a nous esculls encara més perillosos. Ara, com diu el temps quaresmal, és un temps de noves oportunitats. Un temps favorable al canvi d’estil, de costums, de maneres. La humanitat serà solidària o no serà.

Josep M. Fisa

Quaresma i Pasqua, més vives que mai!

Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.

En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.

En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.

Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.