Viure l’avui amb esperança

Quan preparàvem aquest número de L’Agulla ens plantejàvem que aquest pot ser (com ho són tots els temps, tots els moments de la vida), un temps d’oportunitats d’aprenentatge. Les crisis també… No diuen que en japonès la paraula crisi està composta pels caràcters de perill i d’oportunitat?

Els perills i els patiments que la COVID-19 ens ha portat i amb els quals travessa les nostres vides, són evidents: malaltia, morts, pèrdues sense possibilitat de dol, ERTOs, els més desvalguts de la nostra societat perdent aquells mecanismes que intentaven sostenir-los, infants sense eines per seguir una escolaritat en línia, enyorança d’abraçades, tancament de negocis, atur creixent desaforadament, rodes de premsa governamentals militaritzades, drets amenaçats, fronteres tancades, dones violentades tancades durant setmanes amb els seus maltractadors… i tants d’altres…

Però també podem intentar entrenar la mirada per subratllar aquells aprenentatges que podem agrair a aquestes setmanes de confinament…

Començo una llista possible… Tu, lector, lectora, hi pots afegir els teus…:

  • No sentim més ocells? Fins i tot a la ciutat, hem escoltat el seu silenci (increïble) i hem vist ocells que només havíem vist als llibres…
  • No ens sembla que el cel és més blau?
  • Prop de casa, pels patis, des de finestres i balcons, veiem veïns i veïnes… i en reconeixem alguns amb qui coincidíem a voreres, botigues, a la parròquia…
  • Cada vespre a les 20 hores reconeixement a aquells que han fet possible que la crisi es vagi salvant: personal sanitari, de neteja, de transport, de botigues, de seguretat, bombers… Potser si ens volen tornar a colar una retallada de la sanitat pública, estarem més disposats a mullar-nos i protestar…
  • Quants pares i mares han reconegut, havent de supervisar les feines escolars de la seva mainada, que n’és de valuosa la tasca sovint discreta de tots els equips docents de col·legis i instituts?
  • Moltes famílies no havien estat mai tan juntes… i s’han sorprès de la bona convivència (malgrat tantes hores sota el mateix sostre), s’han redescobert, han jugat, netejat, estudiat, ballat, fet gimnàs o cuinat… o han començat les trucades periòdiques amb germans, cosins, gent gran de la família? Amb aquella gent amiga que viu sola o que potser pensem que s’ho pot passar pitjor?
  • Quanta gent ha preguntat als veïns i veïnes sols i grans de l’escala si els calia alguna cosa quan anaven a comprar?
  • No coneixem algú que s’ha confinat a casa del pare, mare, avi o àvia per cuidar-lo fins a la seva recuperació o malauradament mort, lluny de la seva pròpia família, amb la propina de la quarantena que després tocava fer? Quina generositat!
  • I un sense sostre que porta a una treballadora d’un centre social que l’ha anat trucant aquests dies una capsa de bombons (vés a saber quins esforços haurà fet per aconseguir-la), com a agraïment per com les seves telefonades l’han sostingut?
  • No hem descobert que les feines essencials sovint no són les més ben retribuïdes, sinó les més invisibilitzades, precàries, feminitzades en molts casos: neteja, transport, seguretat, sanitat, serveis socials? Això sí, el futbol serà un dels primers àmbits que tothom ha corregut per “normalitzar”! Increïble!
  • I aquestes setmanes de tancament a casa no hem reduït el nostre consum? Ens hem adonat que tenim més roba que no ens cal? Que hi ha coses que podem reparar (fins i tot nosaltres mateixos), mirant un tutorial a Internet, sense córrer a comprar-ne una de nova?

… i tantes d’altres…

Si ens aturem, aquests temps de confinament poden obrir-nos a molts aprenentatges… Que els fem duradors en el temps, depèn de nosaltres… Tant de bo quedin gravat en els nostres caps i cors, ens faci més resilients, i alhora més combatius per no tornar a una normalitat que no tenia gens de normal des d’un punt de vista humà i cristià: ens aïllava, excloïa molta gent, posava el capital al centre, ens feia superbs i maltractàvem un planeta del qual intentàvem no veure els seus límits…

Mantinguem l’esperança… i com ens deien quan anàvem a un camp de solidaritat del Setem: pren nota de tot el que viuràs! Continuem prenent nota de tot el que estem vivint! Gravem-ho i defensem tot allò que hem descobert i hem vist que és bo per a tothom!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els vulnerables al centre…

Ja hem anat parlant algunes vegades del Projecte Sostre a les pàgines de “L’Agulla”.

Avui em preguntava la Mercè com ho fèiem allà en aquests moments de COVID-19, ara que en els nostres carrers (almenys el meu) han aparegut molts homes que abans no s’estaven al barri.

I no me n’he pogut estar de voler compartir també per escrit el que ha estat per a mi una lliçó, una emoció, un raig d’esperança…

Sostre és un recurs de baixa exigència per a homes sense llar. Tenim una capacitat de sis llits i es tracta d’acompanyar persones que s’estan al carrer i que no tindrien accés a centres més estables, i d’anar construint amb ells hàbits que els preparin per a una sortida a un habitatge més permanent. De fet en aquests moments en tenim quatre: el mes passat un dels usuaris va entrar en una residència d’avis i un altre va entrar en un pis compartit de la Fundació Mambré.

Doncs bé, el Sostre obre en la seva vida quotidiana a les 20 hores de la nit fins a mig matí, quan marxa l’educadora que relleva els dos voluntaris i voluntàries que hi hem fet nit. Allà se’ls ofereix un espai segur, un ambient de relació cordial, a més del sopar, la medicació, una estona de lleure. La resta del dia els nostres residents van a centres de dia, a algun curs de Càritas, dinen a menjadors socials, i malauradament s’estan al carrer moltes altres hores.

Però la gran riquesa del Sostre que és la pluralitat de rostres diversos que garantim que cada nit s’obri la porta verda de Pescadors 42 i que els residents tinguin aixopluc, en temps de coronavirus es converteix en el seu punt més fràgil, perquè aquesta pluralitat posa en risc la salut dels usuaris i, de retruc, de tothom en la nostra ciutat.

I pensant en ells, l’equip que ara va coordinant els diferents àmbits del projecte, amb el suport de la parròquia de Sant Miquel (que és la que ens dona el marc legal) es va buscar com garantir que els menys voluntaris possibles cobrissin totes les nits. Se’n van oferir uns quants per fer la nit sols i tenir més freqüència de servei. Joves i sans, sense persones vulnerables en els seus entorns. El risc baixava considerablement. Primer pas assolit! Garantides les nits! Ole, ole!

Però la preocupació per les persones més vulnerables va conduir a fer un pas més en la reflexió: els residents s’hi havien d’estar tot el dia al carrer. Per la crisi sanitària, molts recursos han tancat (biblioteques, centres cívics, activitats formatives,…), per anar a menjadors socials cal agafar transport públic… Ningú no hauria d’estar-s’hi al carrer: el seu nivell de risc augmentava molt en aquests moments de pandèmia i de por.

I l’equip de voluntaris va trobar una solució més: apel·lar a la disponibilitat i generositat de voluntaris i voluntàries un cop més. I el Sostre està obert 24/7 que dirien els moderns… Sí, el Sostre ara està obert cada dia, tot el jorn. El grupet de voluntaris que fan les permanències ara s’ha enriquit el necessari com per fer torns de 24 hores, o torns de dia per assegurar que els 4 veïns de Pescadors 42 puguin estar confinats a Sostre, a casa seva, sense haver de sortir…

L’educadora (magnífica sempre!) està al peu del canó fent el seu horari matiner. Les voluntàries que portaven sopars preparen alguns dinars de migdia. Se’ls recull a la porta de casa seva perquè no hagin de baixar a Sostre. Si cal es compra i es cuina allà mateix… Una voluntària del barri quan baixa a fer la seva compra recull a la porta de Sostre el carret i la llista de necessitat i fira tot allò que cal. A la tornada deixa el carret de nou a la porta.

Es va mantenint un protocol de seguretat amb mascaretes, augmentant la neteja… Es van tractant de dinamitzar les hores que estan allà. Alguns dels nostres homes s’han compromès a fer neteja i manteniment més a fons: que no és el que fem tothom a casa nostra?

És un espai petit i cal vetllar per aquesta convivència de tantes hores… però de moment, les notícies que ens arriben és que tot va prou bé. Viuen el confinament amb prou serenor. Els voluntaris i voluntàries amb entusiasme, lucidesa i actitud de servei.

Jo només puc dir que vaig rebre la proposta i la solució, creativa, agosarada, generosa, eficaç, prudent, que posa al centre als més vulnerables, amb profunda emoció. I cert orgull, per ser part del projecte, tot i que en aquests moments incerts només la meva activitat només sigui des de la pregària i el donar ànims.

Un chapeau! i una abraçada virtual a tots aquells qui des del voluntariat o la professionalitat s’estan mullant per als més febles, per la seva salut i benestar que alhora és la salut de tota la societat! Sou una lliçó! Moltíssimes gràcies!

Com sempre diem: Tots i totes fem Sostre. Ara més que mai!

Maria Antònia Bogónez Aguado

La inusitada efervescencia

Es de noche, domingo. Mientras escribo, llueve como si se regenerase la ciudad vaciada a causa de la pandemia. Hoy ha sido el primer día donde todas las iglesias de nuestra diócesis (como de tantas otras) no se han abierto, a pesar de ser domingo. Me atrevería a decir que la unanimidad de las personas creyentes lo han entendido responsablemente. Quizás, alguna, que han hecho de su fe una costumbre atávica, no tanto.

Algunos sacerdotes se han puesto muy nerviosos y nos han llenado los medios habituales, con los que nos solemos comunicar, de oraciones, llamadas a rezar, la posibilidad de seguir la misa por streaming, es decir en directo vía web, nos han enviado links, o sea un enlace o conexión, para poder ver el Santísimo expuesto… y algún otro ha salido a dar un paseo por las calles con la custodia como si se tratara del Corpus Christi (y me pregunto con qué permiso, porque para muchas cosas somos muy estrictos y para otras no tanto).

Todo este bombardeo me suscita muchas preguntas: ¿No parece que tratamos a las personas creyentes como que no supieran rezar y deben de depender del clero para hacerlo? ¿Qué hemos hecho hasta ahora, tenerlos de espectadores? ¿No os parece que tanta misa por las pantallas mantiene a las personas en la pasividad de mirar? ¿O es que queremos justificar nuestro sacerdocio? ¿Es que los servicios religiosos de las televisiones y las radios no son suficientes? Hasta ahora sí lo han sido. ¿Qué es más importante, un rato de oración o de lectio divina con la Palabra, o mirar una misa por una pantalla?

Me han llegado ejemplos de jóvenes que en el piso de estudiantes se han reunido para leer la Palabra y orar por las necesidades más urgentes. Sé de familias con niños que han colocado sobre un mantel blanco, una vela y una Biblia abierta y han rezado juntos, escuchando la Palabra de Dios.  Alguna persona se ha encerrado en su habitación y leyendo “el evangelio de cada día” ha guardado un silencio reparador. Una joven me dijo que entró en internet y buscó “lecturas de hoy” y rezó con ellas y con la reflexión que traían. Alguna familia anciana, a la hora de la misa del pueblo se han puesto a rezar el rosario por todos los que sufren y nos ayudan. Una mujer me decía: busqué el silencio y me uní a aquellos que en algún lugar del mundo estaban en comunidad celebrando la Eucaristía. No necesitaron retransmisiones. Además, sabemos que una pantalla nunca te ayudará a recogerte, ¡y es tan necesario! Todos los creyentes son personas adultas, y se saben sacar las castañas del fuego, aunque muchas veces no los tratemos así. La persona que cree reza y sabe hacerlo.

Este tiempo de gracia, también sirve para que nosotros los presbíteros y diáconos paremos un poco, reflexionemos y reconstruyamos nuestra vida pastoral, oremos más intensamente, pongamos lentitud entre tanto activismo, leamos aquel libro que dejamos a medio empezar en el estante de nuestra librería, celebremos la Eucaristía en pacífica y desierta soledad, reflexionemos y sanemos las heridas que vamos dejando abiertas, en definitiva, busquemos lo esencial de nuestro ministerio.

Parece que algunos tenemos miedo al vacío, si no se nos ve o se nos escucha, y olvidamos que una de nuestras tareas es la oración por los demás, o vicaria. Tendremos que medir cuánto hay en todo este despliegue mediático de un afán insuperable de protagonismo. La santa misa es muy grande para ser vivida en comunidad, las emitidas solo son para las personas enfermas e impedidas. Dejemos de bombardear a las buenas personas con todo tipo de reflexiones, estampas, videos y oraciones, que nos parecemos más a comerciales de lo religioso, que a personas de Dios.

En esto también somos consumistas, eso que tanto criticamos, y además favorecemos. Todo este despliegue pienso que responde a este tipo de pastoral, poco pensada a la luz del Evangelio. ¡Hay tantas mujeres y hombres creyentes en el mundo, que celebran la Eucaristía de ciento en viento cuando pasa el misionero (a veces meses) y viven su fe con gran integridad! Pero nosotros somos de los ricos, también consumistas de lo religioso, con derecho a que no nos falte la misa, aunque sea televisada.

Ayunemos también de sonidos e imágenes en esta Cuaresma tan real y de desierto. Miremos nuestro interior y hagamos silencio, que es donde nos habla Dios. Vivamos la intensidad de la pobreza, como ellos, porque al final tanto aluvión de mensajes es como la lluvia que cae que ni empapa la tierra ni da frutos.

¡Ánimo y adelante!

Antonio Gómez Cantero,
bisbe de Terol i Albarracín.
Publicat a Iglesia en Aragón

Quaresma i Pasqua, més vives que mai!

Poc ens pensàvem que enguany viuríem la Quaresma, no pas a traves de dejunis, litúrgia i conferències, sinó en guaret i a casa. Sense misses, sense reunions, sense el contacte directe dels amics i mantenint potser una distància dolorosa amb les persones que més estimem per preservar la salut de tots plegats.

En el moment d’enviar L’Agulla encara no s’ha confirmat, però hi ha moltes possibilitats que enguany hi hagi una Setmana Santa sense litúrgia. Ja ho serà sense processons populars. De cop i volta ens trobem sols amb la nostra fe i sense caminadors. És un moment privilegiat.

En primer lloc per recuperar el sentit de la Quaresma: mirar sentint-nos-hi implicats el dolor del món, viure la fragilitat, recol·locar l’abraçada i l’estimació en el seu lloc, valorar els sistemes públics de salut, perdre aquell plus perdonavides i controlador que forma part de la identitat de la nostra cultura occidental i recuperar el valor del que és col·lectiu i comunitari. Per a la major part de la població, ocasió de silenci i d’allò tan escàs o preuat com és el temps: per pregar, per estimar, per pensar, per formar-nos, per fer neteja o per perdre’l i badar, si resistim la temptació d’estar permanentment connectats a les sèries de televisió, als obsessius informatius o a les xarxes socials.

Temps que fruitarà a la Pasqua, si som capaços d’aprofitar aquesta estada al “racó de pensar”, com diu el Josep Maria Fisa en el decàleg que publiquem, per convertir-nos en una societat que faci front a la inevitable crisi econòmica de forma solidària, acollidora per als més fràgils, participativa, dialogant, generosa i interessada en el bé comú, disposada a convertir-se per tal d’evitar l’emmalaltiment de la terra i el desastre ecològic. Sabent que els camins són incerts, que el procés pot ser dolorós, però que Déu ens hi acompanya. Pasqua és viure sense por.