Maig del 68, quan jo tenia 17anys

Em permetreu començar amb una boutade per épater una mica. Jo crec que el maig del 68 a París, del qual ara hem celebrat el cinquantè aniversari, se’l van inventar sis anys abans, a Roma, els cardenals Frings i Liénart quan, a la primera sessió del Concili Vaticà II, es van aixecar a l’aula conciliar i van dir que no estaven disposats a votar les comissions de treball que havia preparat la Cúria Romana, sinó que demanaven uns dies d’aturada perquè tots es poguessin conèixer una mica i votar amb coneixement de causa. Aquella intervenció valenta va salvar el Concili i el va convertir en el que va ser: un lloc de debat lliure.

Em permetreu ara continuar amb una història recent. Un capellà amic va ser recriminat per una jerarquia eclesiàstica dient-li que “el problema dels del maig del 68 és que ho relativitzeu tot!”. El meu amic, de fet, durant el maig del 68 era bastant criatura, però potser sí que té raó la tal jerarquia: el maig del 68 ens va ensenyar a relativitzar les coses, a preguntar-nos els perquès, a fer servir el cervell per decidir si una cosa val la pena o no. Com també ens ho va ensenyar el Concili Vaticà II. I això un servidor gosaria dir que és una virtut.

Caputxinada, 1966

I una tercera, si voleu, boutade. Si us mireu les fotos de la Caputxinada de 1966 veureu que tots, estudiants, professors i intel·lectuals presents, van amb corbata. En una tancada incòmoda, van amb corbata! Des del 1968, van deixar d’anar-hi: els estudiants, tots; la resta, bastants.

En fi. Jo, com dic en el títol, tenia llavors 17 anys i era el meu primer any d’estada al Seminari Major de Barcelona. Recordo que molts de nosaltres seguíem els fets de París amb passió. Jo, com a mínim, amb molta passió. L’ocupació de universitat de Nanterre, després l’ocupació de la Sorbona, després la presa de l’Odéon… La tarda de la presa de l’Odéon, el professor de francès que teníem, monsieur Mazélon, ens va venir a classe amb el diari Tele-exprés, que sortia a la tarda i que havia dedicat tota la portada a una gran foto de l’esdeveniment, i ens va dir, només faltaria, que França era més o menys la capdavantera de la història de la humanitat.

Ho vivíem amb passió, i ho vivíem des d’una situació de dictadura, que és el que llavors teníem aquí.

A França, que era un país democràtic, el que els estudiants demanaven era un canvi de sistema, segurament sense saber gaire en què havia de consistir. Però en tot cas, tenint clar que tant els dogmes com les cotilles culturals de les democràcies occidentals no tenien per què ser tals dogmes ni tals cotilles i havien de ser canviats. Era, diria jo, un qüestionament de les bases del capitalisme democràtic, que malgrat ser democràtic continua sent capitalisme, i que com a tal té coses, o sigui privilegis, intocables. Potser ara encara ho veiem més, quan arran de la crisi del 2008 ens adonem de l’existència d’aquesta cosa que anomenem la dictadura dels mercats.

Aquí, en canvi, ho vivíem des d’una situació de dictadura, i de fet el maig francès ens convidava a anar més enllà del simple anhel d’una democràcia convencional. Per això, diria també, quan miràvem a París miràvem també alhora a l’experiment que en aquell mateix temps s’estava duent a terme a Txecoslovàquia de la mà d’Alexander Dubcek: la “Primavera de Praga”, el “socialisme de rostre humà” que volia mantenir un sistema sense les injustícies del capitalisme però també sense l’estil dictatorial soviètic. I diria, encara, que aquest sentiment i aquests desigs van quedar magníficament plasmats en l’obra teatral de Jordi Teixidor, publicada aquell mateix any 1968 i que quan es va estrenar, el 1970, va tenir un notabilíssim èxit: El retaule del flautista. L’obra presenta un règim municipal democràticament elegit, però que pel que serveix és perquè els elegits s’aprofitin dels seus càrrecs per tenir tota mena d’avantatges… En època de dictadura, el que l’autor ens deia era: Amb la democràcia no n’hi ha prou.

El maig del 68, de fet, no va tenir conseqüències polítiques directes i, a les següents eleccions, a França va tornar a guanyar la dreta. Però va ser un fort impuls per a un canvi de cultura que va venir, com diuen, per quedar-se.

Josep Lligadas

Anuncis

Loris F. Capovilla: Evangeli vivent i memòria present del papa Joan XXIII i del Concili Vaticà II

Dijous de Corpus va morir Mons. Loris Francesco Capovilla, que va ser secretari personal del papa Joan XXIII i un dels homes que va creure en el Concili Vaticà II i en va tirar endavant el seu missatge fins al final de la seva llarga vida centenària.

L’any 1988, Don Loris –com era conegut entre els seus conciutadans, amics i coneguts– s’havia Capovilla.cardinal2014retirat a viure a Sotto il Monte, a la casa de Ca’Maitino on Roncalli solia estiuejar. Vivia de manera senzilla, rebia visites de persones d’arreu del món, de tot tipus de condició social i també de diferents creences. Estimava i es deixava estimar. Mons. Bruno Forte, arquebisbe de Chieti-Vasto, d’on Capovilla havia estat pastor des de l’any 1967 fins al 1971, el descriu com “un home de l’Esperit”. En la seva presència, hom experimentava una sensació de serenor, de pau, d’Evangeli. Va voler celebrar els seus cent anys en companyia de persones refugiades i en el seu cor hi cabia tothom. En una entrevista a la televisió italiana, un teòleg italià amic seu manifesta que “no era de gran alçada, però la seva alçada interior era gegantina”. Vivia l’Evangeli i ajudava a viure’l a totes les persones que s’atansaven per escoltar els seus consells, les seves paraules sàvies i emotives –especialment emotives quan parlava de Joan XXIII i del Concili Vaticà II–. Després de la mort de Joan XXIII, gràcies al treball de Capovilla, s’ha mantingut l’espiritualitat, la visió i la profecia del Papa que, per mitjà del Concili, va obrir la porta de la pau i de l’Església dels pobres.

Des de l’any 2014, el fidel secretari del papa Roncalli ha estat cardenal de l’Església Catòlica per voluntat del papa Francesc, com a mostra d’agraïment per tota una vida dedicada al servei de l’Església i de l’Evangeli, no pas com a signe de poder, que Capovilla no hauria volgut. “Vull marxar en silenci, tal com vaig venir al món”, escrivia el cardenal en les disposicions per al seu funeral. Defugia els honors. La senzillesa, la humilitat i l’austeritat es veien també reflectides en el seu desig de ser acomiadat sense aplaudiments i de ser enterrat a Fontanella (Sotto il Monte), al costat del religiós David Maria Turoldo, un dels grans poetes que ha tingut l’Església Catòlica.

L’11 d’octubre de 2012, en el cinquantè aniversari de l’inici del Concili Vaticà II, Don Loris escrivia als seus amics: “El Concili viu. Jesús l’ha volgut. Ell el condueix”. Amb la seva partença ens deixa el Concili, aquesta estrella polar de l’Església pel tercer mil·lenni, que tot just és a l’albada –ell solia repetir les paraules de Joan XXIII: “”– i ha de continuar donant fruits amb el treball de tot el poble de Déu, guiat per l’Esperit.

Montserrat Coll

Madeleine Delbrêl, poetessa, assistenta social, mística

Va néixer l’octubre de 1904 a Mussidan, petita ciutat francesa. Va rebre una educació intel·lectual radicalment laica que la va portar pels camins de l’ateisme i del positivisme. Comunicativa, dotada d’una gran sensibilitat per les persones i per l’art i un encant que captivava tothom.

L’any 1916 la família es va traslladar a París, cosa que va suposar un canvi radical en la seva vida. Alliberada de tot allò que ofegava l’ànima, allà va poder expressar l’intens amor que sentia per la vida, el desplegament de les seves capacitats poètiques i literàries, el seu apassionament per tot el que li oferia aquell París multicolor dels anys vint. Amb tot, mai no va oblidar que la vida s’havia de prendre seriosament, encara que viure fos un absurd, com es predicava des de l’existencialisme. Tenia un aire de l’Édith Piaf, la seva ànima bessona, com l’anomenava ella mateixa.

Es va enamorar d’un universitari, però ell va entrar al noviciat dels Dominics. Aquesta situació la va portar a reflexionar sobre l’absurd i a dubtar de les seves certeses. Buscava alguna cosa més, i si Déu existís?, i va decidir pregar. Ho explica d’aquesta manera: “Vaig decidir pregar. Pregant vaig creure que Déu em va trobar i que Ell és real i viu, que pot ser estimat més que tota la vida…”  I s’hi va llençar.

Va descobrir la seva vocació de cristiana, com a missionera “sense vaixell”; no cal creuar els mars, només cal creuar el carrer. En una mena d’itinerari fascinant, sense convencionalismes ni etiquetes, anDelbrelava descobrint el que significava l’espiritualitat de l’encarnació. I així, amb un petit grup d’amigues comença un projecte innovador: l’apostolat en el bell mig del món obrer, en un barri industrial i comunista. Madeleine és assistent social i amb aquest títol treballarà des de l’Ajuntament. És aquí on comprèn que Déu es revela en la vida quotidiana, allà on Déu ens ha posat, és a dir, al carrer. Per això és una mestra d’oració per a la gent treballadora i “sense temps”: “Hem d’aprendre a estar soles amb Déu cada vegada que la vida o la jornada ens reserva una pausa i no malgastar-la: en el metro, en un cafè, en un comerç, esperant el bus, a la cuina…”  És “la litúrgia dels sense ofici” on es van repetint els temes de la solitud en la ciutat, i el carrer com a lloc de la santedat; el silenci interior, fidelitat a l’Església, compromís social. Als que l’acusaven de treballar amb els comunistes responia: “Jesús mai no va dir: estimaràs el teu proïsme com a tu mateix, excepte els comunistes… El meu proïsme immediat són els comunistes.”

Durant la Segona Guerra Mundial es va comprometre totalment amb els refugiats i en l’organització dels serveis socials. El 1952 va treballar en favor de l’alliberament dels “34 de Barcelona” que serien jutjats per la vaga dels tramvies. El mateix any va demanar a l’Episcopat francès que no participés en el Congrés Eucarístic de Barcelona per celebrar-se en un país on era legal la pena de mort. Va ser formadora dels “capellans obrers” i va lluitar amb totes les seves forces quan Roma va tancar el seminari de la “Missió de França”. Pius XII li va concedir una audiència, però parlaven llenguatges diferents i no es van entendre. Madeleine va pensar que aquest tancament responia a la incomprensió burocràtica que provenia de la ignorància de la situació. I va escriure el poema El ball de l’obediència.

Va treballar en una comissió preparatòria del Vaticà II sobre la transformació de l’estructura piramidal de l’Església, però el 13 d’octubre de 1964 va morir sobtadament. Aquest mateix dia, a l’aula conciliar un laic, president de la JOC internacional, va prendre la paraula per primera vegada davant de tota l’Església en nom dels treballadors cristians que vivien i lluitaven en les fàbriques i en els barris obrers de les grans ciutats.

Quedem-nos amb aquest pensament: Cada matí Déu ens ofereix una jornada sencera preparada per Ell mateix; no hi ta res de més ni de menys, res inútil. Aquesta jornada és una obra mestra que Déu ens demana que visquem. Cada minut d’aquest dia permet a Crist viure enmig del món a través de nosaltres. Una bona guia per viure la mística del carrer d’una manera ben senzilla.

Roser Solé

Després del 2014, el 2015

Després del 2014, l’any del Tricentenari, ve el 2015, en el qual celebrem un cinquantenari més modestet, i certament molt menys èpic. El 1965, o sigui ara farà cinquanta anys, es va començar a dir la missa en les llengües de la gent, de cara a l’assemblea, i amb un canvi de ritus que els feia molt més propers, participatius, i comprensibles. Va ser en dues etapes: l’una, com un tast, l’1 de gener; i la següent, ja de manera plena, el 7 de març.

El desembre de 1963, el Concili havia aprovat la constitució sobre Litúrgia, en la qual s’apuntaven els principis bàsics del que havia de ser la reforma, i s’assenyalaven algunes de les concrecions possibles d’aquests principis: per exemple, s’apuntava com una possibilitat a reflexionar el fer la missa en les llengües vives. El papa Pau VI, immediatament, va posar en marxa els organismes pertinents per posar-la en pràctica. I aquests organismes, empesos pel clima col·lectiu que s’havia creat, van dur a terme una veritable revolució: l’exemple més emblemàtic és, sens dubte, que aquella possibilitat que la constitució de Litúrgia presentava tímidament, la de substituir el llatí per les llengües vives, al cap de quinze mesos es va convertir en la pràctica oficial assumida per tothom i a tot arreu, llevat, és clar, dels reductes integristes inevitables.

No sé quants dels lectors de L’Agulla tenen viu el record del que aquell canvi va significar.

Per als qui no ho van viure, costa ara d’imaginar com eren abans les celebracions de l’Eucaristia. Però en tot cas, puc dir que un servidor, que llavors tenia 14 anys i estava al Seminari, recordo encara l’emoció de quan l’1 de gener, que era al meu poble de vacances, a l’hora de les lectures, el capellà que celebrava es va girar cap a l’assemblea i es va posar a llegir en català la primera lectura i l’evangeli. Després va fer l’homilia, es va tornar a girar i va continuar d’esquena la missa. Vaig tenir, i no només jo, la sensació d’un gran canvi.

Però més encara vaig tenir aquesta sensació el 6 de març, quan tota la missa ja es va fer en català i amb els nous ritus. A tot arreu, la data per iniciar la reforma era el 7 de març, primer diumenge de Quaresma, però al Seminari, no sé per quin motiu, vam estrenar la novetat el dia abans, el dissabte 6, festa de sant Oleguer. Recordo sobretot l’entusiasme amb què vam cantar el Glòria de mossèn Taulé…

Aquell canvi en la manera de celebrar l’Eucaristia no era només un canvi litúrgic, era moltes més coses. El fet de transformar els actes més centrals de la vida cristiana, com són l’Eucaristia i els sagraments, per fer-los més propers i comprensibles, més participats per tota la comunitat, i més amarats de la Paraula de Déu, era tot un signe de cap on volia anar l’Església. I, a més, llançava un missatge molt potent al món: amb la reforma litúrgica, l’Església mostrava la seva disposició a fer els canvis que calgués, fins i tot en allò més sagrat que tenia, l’Eucaristia, per tal de fer-se sincerament propera a la gent i per ser, en definitiva, més fidel a allò que Jesús li havia encomanat de ser.

No, ja sé que les coses després no han anat tan rodades com hauria estat desitjable. Però recordar aquest cinquantenari és un bon estímul.

Josep Lligadas