Reflexions del meu Diumenge de Pasqua

Tota simplificació és excessiva, i aquesta segurament també: la resposta del pare ve a ser una caricatura dels temps superficials i individualistes que ens toca viure. Pocs valors personals més enllà de no fer mal a ningú, i encara menys valors col·lectius.

No m’agrada una societat banal, consumista i individualista. No m’agrada, però no me’n vull plànyer. Enmig de la foscor, no serveix de res queixar-se de la foscor: només serveix ser llum. Llum enmig de la foscor! Avui, per a mi, ser llum en la foscor vol dir ser alegrement actiu en contra de la banalitat i de l’individualisme.

I ser-ho en els tres aspectes que més ens fan ser Persones, en majúscules: el pensament individual i les corresponents coherència personal i acció col·lectiva.

El pensament individual

En la meva opinió, cal preguntar-se personalment i cal intentar construir respostes pròpies a les grans preguntes sobre l’origen i el sentit de la vida i de la mort… essent plenament conscients que no hi ha cap evidència que avali “científicament” cap resposta.

Algunes persones responen a les grans preguntes amb la “consciència del no-res”: 1) no té sentit qüestionar-se l’origen de l’Univers perquè la noció del temps i l’espai no tenen sentit prèviament al Bing Bang, 2) l’atzar és el que va determinar la transformació de l’enorme energia alliberada en aquells segons inicials en les primeres formes de matèria, posteriorment les primeres formes unicel·lulars de vida i, en els darrers milions d’anys, en el conjunt d’éssers vius que poblen la Terra, i 3) en tant que simple matèria viva, amb la mort simplement desapareixem i, darrere seu, no hi ha res. Res abans de la vida, res després de la mort. Cal viure, doncs, amb consciència del no-res. És una síntesi personal brevíssima del materialisme dialèctic, fonament de l’ateisme. 

Moltes altres persones, consideren que com que és impossible afirmar res de l’origen i sentit de la vida, de la transcendència o no després de la mort, de l’existència de cap divinitat, cal deixar simplement de fer-se grans preguntes perquè és senzillament impossible trobar-hi respostes amb evidència científica. És una síntesi personal meva també brevíssima de l’agnosticisme.

Sóc perfectament conscient que no hi ha cap evidència científica de l’existència de Déu. Però no em vull deixar de fer preguntes pel fet que no tenen respostes evidents (agnosticisme), ni vull creure que la resposta a les grans preguntes és directament la matèria en ell mateixa i el no-res (ateisme). Crec (sense evidència científica: això és la fe!) que la vida té un origen transcendent, que la mort no és un buit definitiu i que no és l’atzar sinó l’Amor qui explica la creació de la matèria i l’origen de la Vida. I la meva fe en Déu no només és, per a mi, la meva resposta conscient a les grans preguntes, sinó la manera concreta com el seu missatge i testimoni d’Amor vull que marqui les vint-i-quatre hores de tots els meus dies, tant personalment com socialment. Ser cristià, en definitiva,  m’explica individualment, de pell endins, en diàleg permanent amb mi mateix.

Altres respostes individuals es poden donar des d’una visió transcendent i no només materialista de la vida. Potser en un altre context cultural, jo mateix tindria una fe diferent. Totes les respostes a les grans preguntes, totes les anàlisis personals de la vida i la mort, sobre l’individu i la societat em semblen respectuoses sempre que siguin igualment respectuoses i no es vulguin convertir en forçosament col·lectives. Per això és fonamental per a mi una definició laica de les institucions públiques: amb ple respecte a les conviccions individuals de cada persona, organitzant la vida col·lectiva des dels drets humans i els valors democràtics i no des de cap fe religiosa.

La coherència personal

“Fes el que jo dic… no el que jo faig”… és la dita que millor resumeix el drama col·lectiu de la incoherència. Sovint, els valors de les religions i les utopies de les ideologies han topat amb la incoherència dels qui diuen representar-les. No, però, en la vida de Jesús. Sense cap contradicció entre el que deia i el que feia, amb afirmacions claríssimes sobre la igualtat i la fraternitat, amb actituds claríssimes de vinculació i servei als pobres i desheretats, amb una Vida viscuda en l’Amor fins a vèncer la Mort, en aquell primer Diumenge de Resurrecció. És evident que la construcció humana posterior (l’església i la seva doctrina) perviu de manera incoherent en molts casos amb aquella vida de Jesús, malgrat els esforços de molts sectors de la pròpia Església i del mateix papa Francesc. Però també és evident que aquella vida és la força i el sentit de la vida de milions i milions de les persones més generoses i solidàries al llarg dels segles i al llarg de tot el món. Milions i milions de persones que no es limiten a no fer mal, sinó que, seguint Jesús, viuen per fer el bé.

Aquesta incoherència entre el que predica i el que es practica, no és, com deia, exclusiva del cristianisme. Malauradament, en nom de tots els grans ideals, s’han comès grans crims. Però sempre, sempre, he recordat una dita que em manté la confiança en la Humanitat: “Fa més soroll un arbre que cau que cent que creixen”, i (afortunadament!) no paren de créixer molts més arbres dels que cauen, per més que ens puguin passar desapercebuts.

L’acció col·lectiva

“Comunió”, “comunitat”… fan referència a ser col·lectivament “com un”, a actuar col·lectivament “com un”. I la fraternitat en boca i vida de Jesús (“no hi ha home ni dona, ric ni pobre, blanc ni negre, tots són germans als ulls de Déu”) obliga a un compromís comunitari, a una acció col·lectiva, a un treball social en benefici dels més desafavorits (”els últims seran els primers”, “he vingut a servir, no a ser servit”). La fe és una opció individual, però rebutja l’individualisme (“estimaràs el proïsme, com a tu mateix”, “¿on éreu, quan vau veure que tenia set, que tenia fred, que tenia gana?”). Per a mi, la fe, com a motor de vida, s’ha de viure individualment i familiarment, però també en comunitat: en les celebracions de la comunitat, i en les aspiracions de la comunitat per viure de manera millor, més digna. Això implica acció col·lectiva i, això implica, en la meva perspectiva, activisme social i polític. 

Un compromís i un activisme social i polític fonamentat en els valors de l’Evangeli s’han de vehicular en organitzacions, en la meva perspectiva, que prioritzin la igualtat de drets, deures i oportunitats de totes les persones. És a dir, a organitzacions que treballin per la sostenibilitat de la vida humana al planeta i per l’equitat i la justícia entre les condicions de vida de les persones humanes al planeta. En el meu cas concret, era allò que Alfons Comín o Juan García Nieto en deien cristians al partit i comunistes a l’Església, sempre crítics amb les inquisicions i les kgb, sempre presents les utopies personal i social que representen. No concebo, en definitiva, una fe limitada a la reflexió personal, sinó ben arrelada a la societat i amb un paper molt actiu per millorar-la: un bisbe com Pere Casaldàliga o un capellà com Ignacio Ellacuría en són referents molt clars.

Una invitació final

A la reflexió: fes-te preguntes i construeix les teves respostes, sobre els grans temes, els mitjans i els petits, sobre la teva Vida… No et deixis endur per cap corrent que no vulguis, i porta sempre tu el timó o el volant de la teva Vida. Rebel·la’t contra la banalitat!

A la coherència: que els teus fets no espatllin les teves paraules, que arreu sàpigues generar confiança, que es vegin en els teus fets les conviccions que guien el teu cap i el teu cor, i que sàpigues respectar altres caps, altres cors.

Al compromís: sigues llum en la foscor, llavor que cau a terra i germina, mans amb altres mans, sigues “com un”, en comunió per una vida plena, digna i sostenible per a tothom, sigues sempre socialment útil…

Jordi San José