Jo sí que et crec

Al meu entendre, la diferència entre la jerarquia de l’Església francesa i l’espanyola a l’hora d’encarar els abusos sexuals és que aquí encara hi ha connivència amb l’aparell de l’estat. Ens ve no només del franquisme, que sí, sinó des de sempre, de les etapes no democràtiques de l’estat espanyol. També aquí, a Catalunya.

Tenir l’aixopluc polític ha permès anys de patiment per als i per a les supervivents, i menyspreu i ignomínia per part de l’Església. Que “altres” cometin abusos als infants i a joves no és una excusa vàlida que justifiqui la inacció eclesial, fins fa dos anys, de la part que li pertoca. L’Església de Jesucrist, mai hauria d’haver estat casa de persones depredadores sexuals. I això té responsables concrets, els bisbes. Em pregunto si ara, ja, aquest aspecte l’estan atenent en la formació en seminaris o en ordes religiosos tant masculins com femenins. I si s’està fent detecció de potencials depredadors i és motiu per no ordenar preveres o admetre’ls a ordes religiosos.

Perquè la violència exercida per una persona depredadora no només té el vessant sexual, també té l’exercida com a violència psicològica, el poder. De domini i sotmetiment en sap molt la jerarquia i el clericalisme que fomenta, com planteja l’editorial d’aquesta revista. El poder exercit sense l’autoritat emanada de la legitimitat democràtica no té cabuda a la nostra societat. Així es percep dins i fora de l’Església. Esmenar de manera profunda una tradició és legítim i profètic.

Estem davant d’una xacra per a l’Església. I em dol com a creient. També m’indigna. Només un cas ja seria dolorós que s’hagués donat. En aquesta situació, cal dir que, quan la jerarquia diu que es busca sempre la veritat i estar al costat dels qui pateixen, no és creïble. La confiança en una institució requereix molt poc per erosionar-se més si aquesta institució té la missió d’anunciar l’Evangeli de Jesús i construir el regne de Déu a la terra. Una missió encarregada a homes i dones fràgils com gerres de terrissa. És en aquesta fragilitat on hem de posar la nostra mirada perquè no es torni fang. De reparació en sabem poc. N’hem d’aprendre. Demanar perdó, però un perdó creïble. I aquest no ho és quan va acompanyat d’un preàmbul on es diu que només són el 0,2% dels abusos comesos per integrants de l’Església. En una reparació has de sentir-te acompanyat per professionals i per altres supervivents. I quan es denuncia escoltar un unànime: “Jo sí que et crec”.

Aquest no és l’únic pecat de l’Església espanyola. La separació de nadons de mares i famílies legítimes va ser una acció sistèmica fins a mitjans del anys vuitanta. Un abús de poder criminal compartit amb les “famílies de bé” a les quals entregaven la criatura.

Pare, tu que ens has entregat el tresor de l’Evangeli,
ajuda’ns a curar les ferides que hem provocat com a Església
a les criatures innocents que teníem a les nostres mans
per ajudar-los a néixer, per educar-los i formar-los.
T’ho demanem per nostre Senyor Jesucrist. Amén.

Quiteria Guirao Abellán

Contra clericalisme, anticlericalisme

El clericalisme ‘en estat pur’ consistiria, tal com jo l’entenc, en això: En l’acaparament del poder, sobretot l’espiritual, per part del clergat, creient-nos possessors de la clau del bé i de la veritat.

La tendència a alliçonar els altres, a emetre judicis sobre la moralitat de les institucions, a immiscir-nos en la consciència de les persones. El reflex quasi instintiu de voler controlar-ho tot.

La recerca d’avantatges materials: pensem en els vells ‘privilegis clericals’, les grans propietats i palaus, el gust dels títols i de les dignitats eclesiàstiques, la set de figurar. Simplement, l’afany de poder. I tots sabem que el poder duu a creure’s superior, a infravalorar els altres, a l’orgull.

Jesús mateix, retirat al desert, ho visqué en carn pròpia i va haver de lluitar contra la temptació del poder (Mt 4,8). Nosaltres, no sols hi hem caigut institucionalment, sinó que ens hi hem instal·lat durant segles. I no podem o no sabem com sortir-ne del tot.

És difícil d’entendre com ens podem llegir i rellegir paraules de Jesús, tan clares com aquestes, i quedar-nos tan tranquils fent ben al contrari: “No us feu anomenar ‘rabbí’, perquè un de sol és el vostre mestre, i vosaltres sou tots germans; ni anomeneu ningú ‘pare’ vostre a la terra, perquè un de sol és el vostre pare, el del cel” (Mt 23,8-12). O també aquestes: “Els governants del món en disposen com a amos i els poderosos les mantenen sota el seu domini. No ha de ser així entre vosaltres, sinó que el qui vulgui ser el primer, serà el vostre esclau; així com el Fill de l’home no ha vingut per fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida!” (Mt 20,25-28)

Els clericalisme ha fet molt de mal a l’Església. És un pecat històric basat en una greu injustícia, fruit de prejudicis culturals classistes i sexistes. Sense cap fonament teològic, és l’anti-evangeli!

De vegades l’Església oficial ha demanat perdó públicament, per moltes faltes històriques, als jueus, als musulmans, a les esglésies d’Orient, etc. No és encara arribat el moment de què demanem també perdó als nostres propis germans i germanes de la família catòlica? Durant segles, i fins avui, moltes dones i homes laics se senten deixats de banda, considerats com de ‘segona classe’, tractats com a menors d’edat, com a gent que cal controlar i a qui no es pot fer plena confiança. Això fereix el cor de qualsevol persona adulta, generant inevitablement en ella una reacció normal i justa de defensa: l’anomenat anticlericalisme, l’anti-poder. No deuen ser, el clericalisme i l’anticlericalisme, com dues cares de la mateixa moneda? No és l’un qui genera l’altre? Sembla evident que si desapareixia l’un, desapareixeria també l’altre.

Abans, d’anticlericals ho eren els de fora. Actualment, els anticlericals els tenim dintre de casa, entre els nostres propis germans cristians, fins i tot entre els -mal anomenats- ‘practicants’. Però, és tan i tan dolent això? Seria equivocat afirmar que hi pot haver un ‘bon anticlericalisme’, aquell que va sentir Jesús mateix i el va empènyer a denunciar -i amb quina violència- la hipocresia i els abusos dels seus responsables religiosos? Històricament, i a la llum del text evangèlic, no fou precisament aquesta la causa major de què el duguessin al patíbul…?

El gran drama és que massa sovint es confon Jesús amb l’Església, i el nostre poble segueix identificant l’Església amb els bisbes i capellans. És doncs urgent que canviem la nostra mentalitat i els nostres reflexos clericals, per demostrar -amb fets- que l’Església no és la nostra ‘propietat’, ni la de ningú. L’Església és el Poble de Déu, on laics, religiosos, capellans, bisbes i papes hi compartim la mateixa dignitat, la que ens ve de l’únic Baptisme. Un Poble del qual en som tots co-responsables, perquè hem rebut de Jesús una mateixa missió. Ho afirmen els textos més oficials, actualitzats pel Concili. Ara bé, si observem l’actual situació objectivament, en quina proporció els cristians laics són presents, i en igualtat, en les estructures de decisió de les parròquies, de la diòcesi, de l’Església universal? I què dir de les cristianes laiques!

M’impressiona constatar que la gent mai no parla malament de Jesús. En canvi, sí que ho fan contra els clergues. Jesús els segueix interessant; nosaltres ben poc. No perceben en nosaltres la seva imatge; de vegades, hi veuen l’oposada! Per què, doncs, estranyar-nos que tan pocs joves vulguin seguir el camí del presbiterat o el de la vida religiosa? La disminució imparable de l’estament clerical, no caldria llegir-la -a la llum dels ‘signes dels temps’- com l’inici d’una nova etapa, d’un nou rumb marcat avui per l’Esperit a la seva Església?. Cal adonar-nos que els clergues no som importants, tot i haver monopolitzat tant de protagonisme durant segles. L’únic important és Jesús. Com el Baptista, podríem dir-nos: “Cal que Ell creixi i que jo minvi!” (Jn 3,30).

Ignasi M. Anzizu (Recés a preveres el 2001)

Clericalisme

El papa ho diu sovint: el clericalisme és un mal, i aquest mal cal erradicar-lo de la vida de l’Església. El clericalisme seria, podríem dir, aquell funcionament eclesial en què els capellans són els qui, en definitiva, sempre tenen l’última paraula en totes les decisions de la vida diocesana, o parroquial, o de qualsevol altre àmbit similar. I no només des del punt de vista formal, és a dir, quan formalment es pren una decisió, sinó també en les coses que es decideixen sense que un gairebé no s’adoni que es decideixen. De fet, en la vida eclesial, generalment, no es pot fer un pas sense el vist-i-plau implícit o explícit del capellà corresponent.

El papa, i tots els qui, com ell, afirmen que cal erradicar el mal del clericalisme, plantegen aquesta necessitat en el camp, diríem, de la conversió personal: els capellans han de compartir les decisions, no han de voler imposar sempre el que pensen, han de deixar fer… afegint-hi, sovint, que cal també que els laics i laiques se sentin corresponsables de les tasques eclesials i hi dediquin els esforços necessaris.

Certament que aquests bons desigs estan molt bé, i certament també que treballar amb capellans que creuen que les decisions, i la vida de l’Església en general, no són propietat seva és molt més fàcil que fer-ho amb els que se senten propietaris de tot.

Però el problema és que, en realitat, el clericalisme neix directament de la pròpia estructura de l’Església, de manera que només es pot resoldre canviant aquesta estructura. El Dret Canònic, o sigui les lleis amb què es governa l’Església, deixen molt clar que, jurídicament, a dalt hi ha la jerarquia i a baix el poble cristià. I el fet que els capellans siguin tots cèlibes i amb dedicació exclusiva a l’Església fa inevitable que se la sentin com una cosa molt pròpia i per tant vulguin estar al cas de tot i gestionar-ho tot.

El clericalisme és, bàsicament, un problema estructural.