València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat Taizé Valènciaeuropees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Els CIE i les “expulsions exprés”

CIEs 2Els Centres d’Internament d’Emigrants (CIE) són una greu anomalia en l’ordenament democràtic del país, són presons encobertes on es vulneren els drets de les persones que hi estan retingudes. Són una anomalia que es va mostrar amb cruesa amb les morts de Jonathan Sizalima, de Mohamed Abagui, d’Aramis Malukan (Alik), d’Ibrahim Sissé, i de Samba Martine, Les seves morts haurien de ser motiu suficient perquè els CIE ja fossin tancats!

Però no ho estan! i en les nostres visites setmanals com a voluntaris de la Fundació Migra Studium hem continuat sent testimonis durant els darrers CIEs 3tres anys que la vida a l’interior del CIE continua estant marcada per la falta de garantia dels drets fonamentals, per la por, pel desconcert, per la confusió i per la desesperança. Hem sigut i som testimonis del fort impacte psicològic i emocional que suposa la privació de llibertat sobtada només pel fet de no tenir papers, un xoc emocional que és extensiu als familiars dels interns.

La por i l’angoixa son constants i té a veure amb la situació de les condicions d’internament en el CIE, però sobretot amb la situació d’indefensió i incertesa que provoca el fet que en qualsevol moment poden ser “expulsats”, sense saber en quines condicions i a on. Les persones ens expressen la sensació d’injustícia que s’està vivint el seu sentiment de CIEs4desesperació, acompanyat en alguns casos de bloqueig i confusió. És difícil plasmar amb paraules aquesta experiència que transforma de manera traumàtica la vida d’una persona i la seva visió del món. Estem provocant un dolor terrible a persones que en molts casos no havien ni d’haver ingressat en un CIE. I és que al CIE ens hem trobat de tot: casos de possibles menors, persones sol·licitants d’asil, persones malaltes, persones amb menors al seu càrrec, persones sense vincles amb el país d’origen, persones amb arrelament familiar… Però també hem de ser conscients que aquest dolor el pateix la persona internada i els seus familiars.

El discurs de les autoritats criminalitza les persones retingudes en els CIE intentant assentar en l’opinió pública la idea que només s’expulsa a delinqüents il·legals i molt perillosos. D’aquesta manera, a més d’estigmatitzar el conjunt de la població immigrada es justifiquen les mesures de control i seguretat durant l’internament. El concepte policial, no jurídic, d’“expulsions qualificades” infla les xifres, incloent mers antecedents policials, procediments judicials en tràmit sobre els quals encara no ha recaigut sentència i delictes menors relacionats amb la pobresa i l’exclusió social, més habituals en aquests temps de crisi econòmica. No ens enganyem, al CIE també es criminalitza la pobresa.

Hi ha una altra realitat creixent. Les dades del Ministeri de l’Interior del 2013 sobre les expulsions indiquen que es van expulsar 4.726 persones des dels CICIEs 1E, i 6.462 des de comissaries. Les anomenades “expulsions exprés”, són més barates, més eficaces i més invisibles, s’executen en 72 hores, només amb el pas per comissaria. És un mètode més eficaç d’expulsió que l’internament en un CIE, perquè es redueixen les possibilitats de defensa. Es fan sense garanties, ja que no se’ls subministra assistència lletrada i a més no es valoren ni les circumstàncies personals ni l’arrelament. Contra el discurs oficial, aquestes expulsions afecten especialment persones amb mera estada irregular al nostre país, i no els qui tenen un procediment judicial obert per algun delicte, ja que això, paradoxalment, els atorga més garanties judicials.

Els CIE i les expulsions exprés plantegen la immigració com un problema, quan el que cal és un canvi de paradigma en les polítiCIEs 5ques migratòries que passi a concebre la immigració com un dret i com un fenomen social consubstancial a qualsevol sistema social i qualsevol època històrica. Hem de deixar de privar de llibertat a persones pel fet de no tenir la seva situació administrativa d’estrangeria regularitzada.

Per tot això demanem el tancament dels CIE i la fi de les expulsions exprés perquè són incompatibles amb el respecte als drets fonamentals de les persones.

Margarita García. Fundació Migra Studium