Amazònia: un Sínode desaprofitat

Em sap greu dir-ho així, però jo el document del papa sobre l’Amazònia, publicat el passat mes de febrer, no l’entenc, no em quadra, em sembla il·lògic. L’exhortació apostòlica “Estimada Amazònia”, que així és com es diu el document, vol transmetre estimació i fins i tot passió per aquelles immenses terres tan meravelloses i tan maltractades, i per tots els qui hi viuen i que veuen perillar per tants motius el seu futur. En els seus tres primers capítols (“Un somni social”, “Un somni cultural” i “Un somni ecològic”), és una crida potent als cristians i a totes les persones de bona voluntat a posar els ulls en aquella regió i a lluitar per ella i per la seva gent. I en el quart capítol (“Un somni eclesial”) s’atura en els compromisos d’acció eclesial que caldria prendre per fer possible una vivència cristiana més rica en tot aquell territori, cosa que d’altra banda podria ajudar en la resposta als reptes dels tres primers capítols. I en aquest quart capítol, quan tot el document ha estat viu i apassionat, i semblaria que arriba el moment de proposar els replantejaments eclesials necessaris per contribuir a enfortir aquesta vivència cristiana, doncs no. Aquí, el document s’atura, i es limita, en definitiva, a exhortar a fer millor el que ja es fa.
Aquest document, com és prou conegut, és fruit del Sínode dels bisbes sobre l’Amazònia que va tenir lloc el passat mes d’octubre. Aquest és, en efecte, el funcionament dels Sínodes episcopals: el Sínode presenta una colla de conclusions i propostes, i després el papa publica un document (una “exhortació apostòlica”) assumint i concretant allò que ell considera oportú. I el cas és que en les propostes del Sínode, que van ser aprovades, totes elles, com diu el reglament, per almenys dos terços dels vots, n’hi havia dues d’especialment destacables: una, l’ordenació d’homes casats que puguin presidir l’Eucaristia en els llocs on no hi hagi els preveres cèlibes necessaris per poder-la celebrar amb una periodicitat mínimament acceptable, i una altra la implantació d’algun tipus de ministeri femení en la línia del diaconat.
El papa, respecte al conjunt de les conclusions i propostes sinodals, en comptes de concretar-les com és habitual en documents com aquests, el que fa en aquest és dir, a l’inici, que les propostes són un treball molt rellevant, i convida tothom a “llegir-les íntegrament”. I a partir d’aquí ell ofereix les seves reflexions. O sigui que el papa considera rellevants les peticions sobre l’ordenació d’homes casats i la implantació del diaconat femení, però llavors, a l’hora de la veritat, quan concreta el seu “somni eclesial” per a l’Amazònia, això no hi entra. Deixa molt clar que la celebració de l’Eucaristia és el cimal de la vida cristiana, però no diu què es podria fer perquè tothom hi pogués participar: les úniques propostes sobre aquest punt són la pregària, les campanyes vocacionals i l’apel·lació a la generositat dels preveres per anar a aquells territoris. De la proposta més lògica i clara, és a dir, que s’ordenin preveres persones d’aquells llocs, encara que estiguin casades, perquè puguin presidir l’Eucaristia, ni una paraula. I més quan el papa Benet XVI havia obert ja el camí quan, per facilitar l’entrada a l’Església catòlica d’un sector de l’Església anglicana, havia permès que els seus pastors, casats o no, fossin ordenats preveres catòlics. I sobre el paper de les dones, la cosa és una mica pitjor. Hi ha una fervent lloança al paper de les dones per mantenir la fe de les comunitats amazòniques, però acompanyat d’una negativa clara a la seva ordenació com a diaques i menys encara, és clar, com a preveres. I amb un parell d’arguments molt dubtosos: l’un, per evitar clericalitzar-les (¿de veritat que el ministeri ordenat comporta de per si mateix això que anomenem la clericalització? ¿no serà més aviat degut en molt bona part al fet que només el puguin exercir homes i cèlibes?); i l’altre, per una mena d’assimilació dels homes a Jesús i les dones a Maria, una assimilació que no sé jo en quina estranya antropologia i en quina estranya teologia es fonamenta.
Deia al començament que no entenc aquest document del papa, i que em sembla il·lògic. I és que després d’haver constatat, i denunciat, les situacions greus que viu l’Amazònia, la cosa més coherent hauria estat que l’Església hagués ofert, com a element de revitalització, totes les riqueses que ella, i només ella, pot oferir. Especialment, la riquesa d’energies que provenen de l’Eucaristia, cimal de la vida cristiana. No és coherent, dir les moltes coses que calen a l’Amazònia i, quan toca dir què farem nosaltres, els cristians com a tals, no mullar-se. I això, d’altra banda, no només val per a l’Amazònia. En aquests moments de feblesa eclesial tan òbvia, no voler facilitar que tots els cristians puguin participar en l’Eucaristia dominical de manera normalitzada és, crec, una irresponsabilitat.
No sé quines motivacions poden haver portat el papa Francesc a no fer aquest pas que més de dos terços dels pares sinodals li demanava. Tampoc no sé quins tombs pot donar encara aquest tema. Però en tot cas, crec que aquesta era una oportunitat com la que van saber aprofitar els papes Joan XXIII i Pau VI quan van propiciar la reforma litúrgica del Concili Vaticà II. Aquella reforma va mostrar que l’Església era capaç de renovar allò més sagrat que té, per tal de facilitar-ne una vivència més plena i autèntica. I això va ser un signe extraordinàriament estimulant per als cristians, i ho va ser també per al món. Ara era una oportunitat semblant, però aquest cop no ha estat aprofitada.
Per acabar, deixeu-me dir que jo continuo tenint confiança en el papa Francesc. Però aquest cop em sembla que no ho ha fet bé.

Josep Lligadas

L’Església i la pederàstia

Fa mal, sentir el papa Francesc, en el segon dia de la cimera vaticana sobre la pederàstia que va tenir lloc a finals de febrer, dient, després de la intervenció de la canonista Linda Ghisoni, que el fet de convidar a parlar una dona no significa “entrar en la modalitat d’un feminisme eclesiàstic”, perquè “tot feminisme acaba sent un masclisme amb faldilles”.

Fa mal, perquè demostra com de malament porta la jerarquia de l’Església tot el que es refereix a temes de sexe i de gènere. Un papa que tan bones coses ha fet per l’obertura de l’Església, quan arriba a aquesta mena de temes topa amb el pòsit de tenebra que la jerarquia eclesiàstica ha anat construint al llarg dels segles, un pòsit de tenebra i de recargolament mental que els impedeix descobrir les petjades de l’Esperit en el món. Perquè el moviment feminista és fruit de l’Esperit, com ho van ser en el seu moment, per exemple, les lluites obreres per la jornada de vuit hores, ara que fa un segle que es va implantar entre nosaltres gràcies a la vaga de la Canadenca.

Amb aquest pòsit de tenebra mental, mal es pot afrontar el drama de la pederàstia dins l’Església. Produeix molta angoixa, veure la brutícia que està sortint ara al nostre país, i que sens dubte anirà creixent. El drama, però, és que tot i que potser no totes les reclamacions que fan les víctimes són prou raonables o factibles, l’esperit amb què s’afronten, amb aquests prejudicis tan arrelats, no sembla la millor manera de posar-se davant el problema. Un clar símptoma d’aquest fet seria, per exemple, la negativa inapel·lable a mirar seriosament si la imposició del celibat presbiteral no contribueix a fomentar conductes insanes.

En tot cas, farem bé tots plegats de denunciar aquesta mirada tan esbiaixada dels nostres dirigents eclesiàstics, i d’empènyer tant com puguem cap a un imprescindible canvi de mentalitat.

Cuarenta años de MOCEOP

MOCEOP (Movimiento pro Celibato Opcional) surgió hacia 1977 en torno al fenómeno de los curas casados y a las esperanzas de renovación originadas por el Concilio Vaticano II. Eran años de gracia, tiempos encuadrados en una etapa dinámica tanto sociopolítica (final de la dictadura) como de construcción eclesial desde las bases.

Desde su inicio Moceop se presentó como un grupo de creyentes en Jesús de Nazaret, afectados, más o menos directamente, por la ley del celibato impuesto a los sacerdotes y otros cristianos que sintonizaban con nuestras apuestas en la lucha por los derechos humanos dentro y fuera de la Iglesia. Nunca quisimos ni creímos ser algo paralelo o subterráneo. Pero había que dar voz y visibilidad a muchas personas (sacerdotes, mujeres, familias, hijos), que por decidir incumplir la ley canónica del celibato y desde su situación de ilegalidad conscientemente asumida, estaban decepcionadas, criticadas, marginadas y hasta excomulgadas. Traíamos heridas y necesidades, pero también esperanzas de encontrar otras coordenadas de vida. Empezamos a encontrarnos y de ahí surgió Moceop, que abrió sus puertas y también sus casas y sus corazones.

Intuiciones-apuestas

En esta nueva situación humana sacerdotes y sus parejas tuvimos que resituarnos a través de una transformación personal fundamental y progresiva. Nos situamos en la vida, nos abrimos al amor y a nuevos retos por descubrir dentro de una nueva concepción del ser humano, una nueva antropología integradora.

Esta tarea de transformación personal la ofrecimos a otras muchas parejas de andadura similar, siempre difícil en los primeros tiempos. Por eso, el acoger, cuidar y compartir fueron urgencias decisivas que aparecen cargadas de utopía y esperanzas activas. Nos consta que sirvieron de terapias para encarar vidas con un futuro más luminoso.

Empezamos a vislumbrar también la conveniencia de no contraponer ministerio presbiteral a una vida en pareja y a la formación de una familia. De ahí que una reivindicación inicial era la opcionalidad del celibato para los sacerdotes. Era apostar por la dignidad de todos los creyentes en la Iglesia, respetando la libertad para elegir estado y hogar, como dones de Dios. Estos derechos los defendimos, y seguimos defendiendo, como derechos no sometidos a ninguna imposición ni ley.

Nos seguimos sintiendo una Iglesia en marcha, elementos activos, seguidores de la convocatoria de Jesús, pero desclericalizándonos y rompiendo con rancios dualismos y divisiones maniqueas: clérigos-laicos, cristiandad-ritualismo…

Nos hemos integrado en pequeñas comunidades en donde vivimos nuestra fe común desde la corresponsabilidad, la fraternidad y la igualdad. Insistimos en que los ministerios eclesiales, no solo el presbiteral, deben ser servicios a las personas y a las comunidades, nunca un poder al margen ni por encima de ellas. La comunidad está por delante, e incluso en lugar, del clérigo. La comunidad es la que decide, elige, designa, convoca, celebra.

La transformación de nuestra tierra en un mundo más humano y solidario (Reino de Dios) nos importa más que los entornos eclesiásticos. Por eso, las causas justas: ecología, solidaridad, pacifismo, feminismo… están entre nuestras coordenadas. Y, por supuesto, el Evangelio, como Buena Nueva, nos da ilusión, esperanza, sentido de la vida.

Hemos compartido con personas y grupos que se sienten en la frontera de la marginalidad eclesial, el ser iglesia y vivir la fe de otra forma más comunitaria. Hemos ofrecido un espacio verde, un ambiente cálido en el que haya otra sensibilidad y otra tonalidad de fe y de Iglesia.

Cuarenta años

Estamos de aniversario. Llevamos cuarenta años. Y el balance es de recuerdo y memoria agradecida. Si recordar es “volver a pasar por el corazón”, tengo que decir que la historia de Moceop tiene mucho corazón. Y aquí tengo que hacer un recuerdo gratificante de las mujeres del movimiento. Moceop es de hombres y mujeres, pero la presencia, la mirada y compromiso de las mujeres ha supuesto un aporte en el proceso de desaprender teologías y mundos androcéntricos. Los hombres hemos salido beneficiados y la visión y consideración de la igualdad de la mujer fortalecida. Como Coordinadora General de Moceop siento agradecimiento, porque entre todos y todas hemos conseguido hacer un movimiento igualitario, inclusivo y fiel al Evangelio.

Sigo viendo en Moceop cariño, cuidados, alegría. Invitamos a todas las personas, creyentes o no, incluidas aquellas que no entendéis nuestra forma de vivir, que os paséis por nuestras casas y familias de curas casados y veréis que no hay remordimientos de traiciones o deserciones sino paz, amor, fe, puertas abiertas y la mesa puesta. Podéis también navegar por nuestra página web (moceop.net) en donde se divisa con más detalle nuestro camino.

Tere Cortés