Pel bé comú

Fa uns dies, abans que es constituís formalment el Parlament de Catalunya i mentre escrivia a un amic que viu a l’Àfrica sobre la situació de Catalunya, vaig pensar que estaria molt bé si cristians de divers pelatge polític fóssim capaços de fer alguna cosa conjunta per tal de significar la necessitat d’unir esforços per millorar la vida dels qui més pateixen a casa nostra (des dels immigrants i refugiats, als joves, dones, malalts i gent gran, per no parlar dels qui han perdut el seu mitjà de vida durant la pandèmia) i per treballar seriosament per evitar el desastre climàtic. Això voldria dir aparcar de moment diferències i ritmes, reconèixer la legitimat dels diversos projectes i la injustícia d’algunes institucions i evidentment deixar de banda l’afany de poder per esforçar-nos a reconèixer i fer visible la dignitat en l’adversari. Igual si gent de diferents tendències treballàvem junts deixaríem de trobar-nos tan horrorosos. No sé si perquè “el roce hace el cariño” o si perquè endinsar-nos en les dificultats per tirar endavant en dos camps tan complexos, ens ajudaria a relativitzar les batalletes de cada dia.

Si aquestes dues pastanagues aconsegueixen unir-se, nosaltres per què no?

Jo, justament com que soc tan desmanegada, com que m’enfado amb facilitat, com que el procés encén en mi totes les ires de forma desmesurada, trobo molt a faltar des del meu tarannà tan volàtil gestos que ens ajudin a tots plegats a conviure mútuament i a anar una mica més enllà de les emocions que mútuament ens provoquem. Per això justament entenc que són especialment rellevants les institucions i els protocols, ben útils precisament ara, en moments estripats. Estic descobrint que les formes serveixen per preservar la dignitat de tothom. La política de girar l’esquena, negar-se a parlar, fer una línia vermella rere l’altra, insultar i desqualificar em semblen un recurs paralitzador o potser provocat per la manca de ganes d’implicar-se en coses majors. Un recurs més propi de la impotència que de la creativitat. No ho sé.

Això crec que els cristians ho podem entendre, perquè seguim algú que predicava la humilitat i la mansuetud, no pas enteses com a renúncia dels propis projectes, sinó per relativitzar el propi ego en benefici del Regne de Déu. Algú que estimava tothom, convençut que tothom pot aportar alguna cosa de bo.

Jo no soc una líder, ni una intel·lectual, ni una personalitat. Visc ran de terra. Però si algú s’animés a fer-ho li ho agrairia moltíssim. Crec que seria un gran i profètic servei.

Mercè Solé

Fratelli Tutti: ningú no se salva sol

L’objecte de la política és el bé comú

La carta encíclica Fratelli tutti és una reflexió del papa Francesc que ve a tomb del malestar d’aquesta època en què la història dona mostres d’anar enrere. S’encenen conflictes anacrònics que es consideraven superats, ressorgeixen nacionalismes tancats, exasperats, ressentits i agressius. Francesc ha anat a pouar en el món de les crisis, de la pandèmia, de les transicions. Un món desdibuixat en el qual tot sembla diluir-se i perdre consistència, amb un futur segrestat per incògnites incommensurables com el canvi climàtic i la crisi ecològica, l’exhauriment dels recursos de la Terra, i els conflictes socials de les migracions, dels que busquen refugi fugint de mons que s’han tornat inhabitables.

Montserrat Cabo

Les constants referències, de l’anterior carta papal Laudato si’, a la casa comuna que és el planeta i a la fraternitat que és el requisit per constituir-nos en un “nosaltres”, són la petjada inspirada per sant Francesc d’Assís que es pot resumir, a tomb del context social, polític i econòmic d’ara, en una veritat universal: Ningú no se salva sol. Únicament és possible salvar-nos junts.

Tots a la mateixa barca

Ho recorda el papa des de la tragèdia global de la Covid-19: la comunitat mundial navega en una mateixa barca –diu– on el mal d’un perjudica a tots. És la mateixa reflexió de fons que en l’encíclica Laudato si’ abraça una visió integral de la creació, com un tot connectat i vinculat, que escapa de l’antropocentrisme modern que assenyala com la causa de l’oblit i el menyspreu cap a les espècies i el Planeta. Tenir cura de la mare Terra, és a dir, un veritable plantejament ecològic, es converteix sempre en un plantejament social –diu Francesc– que ha d’integrar la justícia en les discussions sobre l’ambient, per escoltar tant el clamor de la terra com el clamor dels pobres.

El papa parla de la funció social de la política: l’objecte de la política és el bé comú. Aquest pronunciament és, potser, el que ha suscitat més opinions i articles mediàtics, celebrat per uns i alhora criticat per altres. Des de l’encíclica Populorum progressio de Pau VI on afirma que “el dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari i derivat del principi de la destinació universal dels béns creats”, el Vaticà no s’havia pronunciat amb tanta contundència com ho fa el papa Francesc quan reafirma que “la tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Imatge de Jim Black. Pixabay

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de què avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecología, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació.

Salva Clarós

I tu, què necessites?

Quantes vegades ens fan aquesta pregunta avui dia, sense voler vendre’ns res? Quantes vegades ho diem a altres?

Tot i que segueixen havent-hi relacions de bon veïnatge, la majoria tenim l’experiència de no ficar-nos a casa del veí, en la seva vida, i també de mantenir darrera la porta les nostres necessitats quotidianes, que no sempre depenen d’una compra o d’un encàrrec professional. Allò que es deia: «Veïna, que tens una tassa de sucre per deixar-me?»

La idea de la interdependència, que necessito que els altres estiguin bé per a estar-ho jo, és ben antiga i reflectida encara en cultures americanes, com el «Sumak kawsay» quètxua, reconegut actualment en alguns països, com el dret de la població al «Bon Viure», «Viure bé, en plenitud».

A Europa s’està estenent la proposta del bé comú, com a translació d’aquest bon viure, responsablement i en col·lectivitat. Per fer front i contrast a la cultura actual antropocèntrica, del profit, que tanta desgràcia causa al nostre voltant, persones, societats, cultures i natura (vegeu per exemple el documental: «Le profit et rien d’autre» de Raoul Peck).

Ja l’any 76, a Perpinyà, el Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana proposaven el concepte de salut com aquell estat de viure «autònom, solidari i joiós».

També a molts lloc d’arreu s’està promovent el projecte de Ciutats en Transició, amb la idea de comunitat, de responsabilitat compartida en el bé comú i la sostenibilitat.

«Viure d’una altra manera perquè tothom pugui viure», dèiem sovint, especialment amb la mirada posada en la responsabilitat que tenim tots en l’explotació de la Terra, els seus recursos i els seus éssers vius, persones incloses, a tants llocs del món. Un món pensat per tal que tot allò que pugui ser de profit pugui circular i aprofitar-se, i en el qual tot el que no entra en aquesta categoria, ja siguin persones o recursos, cultures, està destinat a desaparèixer o, si més no, a no fer nosa, darrere la porta, darrere la frontera.

Aquest divendres 30 de novembre, al Cau de l’Aranya, el local de la xarxa d’intercanvi i grup de consum La Teranyina (La Llacuna, Anoia) ens vam fer aquesta pregunta: «I tu, què necessites?». Mirant-nos a la cara, escoltant-nos. Persones que ja ens coneixem i persones que no. I, en atrevir-nos a obrir les nostres necessitats al comú, oh sorpresa!, resulta que som rics. Rics en oportunitats, en capacitats, en recursos i en relacions.

Resulta que podem trobar resposta a moltes de les nostres necessitats sense haver d’anar al mercat espoliador, que necessita que no deixem de consumir, d’espoliar, per a que la roda segueixi girant.

És un exercici molt senzill. També molt humil, malgrat els principis que el sostenen, molt petit. Però és una descoberta molt engrescadora, veure que podem refer la comunitat, veure que tenim tants béns i coneixements a compartir i aportar, que sembla que ja no tenen valor, perquè no es pot especular amb ells, no es poden acumular, no es poden explotar.

Com la moneda social. Una eina molt petita, humil, però que pot ser molt transformadora, que pot contribuir a viure bé, entre tots. Recuperant confiances, aliances, que ens fan caminar cap a societats més solidàries, més joioses i autosuficients. Més sostenibles, on la vida és el centre, i no el profit.
Ha estat una experiència petita, humil. Però la repetirem. I us animem a posar-la en pràctica allà on sigueu. Val la pena provar! (us recomano gaudir de les pel·lícules/documentals: «El planeta libre», «The money fix», «Demain» i tantes i tantes altres experiències compartides!).

Mercè Clot