La Vall de Sant Just: de Sant Just Desvern al Baixador de Vallvidrera


És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil.

(recordant Joan Margarit, veí de Sant Just)


Agradable i còmoda passejada per corriols, pistes forestals i algunes fonts. Sortint del nucli històric, ens endinsarem a la part baixa de la vall de Sant Just, on podem visitar les restes d’un antic molí fariner. Passarem per diverses fonts tot vorejant l’obaga de Sant Pere Màrtir i les capçaleres de diversos torrents fins a arribar al coll de Can Cuiàs. Des d’aquí, davallarem al final d’aquesta ruta, al Baixador de Vallvidrera. L’itinerari segueix una part del PR C-164.


Dades Tècniques

Inici: A Sant Just, parada «Miquel Reverter-Verge dels Dolors» del bus JM (a Barcelona es pot agafar a la parada «Trias i Giró-Av. Exèrcit», sota la caserna del Bruc, metro Zona Universitària).
Final: Baixador de Vallvidrera (FGC)
La ruta: Can Ginestar, passeig de la Muntanya, molí Fariner, font de la Beca, font del Ferro, font del Rector, coll de Can Cuiàs, font i masia de Can Llavallol (o Llevallol), Mas Sauró, escales del Ciureny, Baixador de Vallvidrera
Distància: 10 km
Desnivell: 250 m
Dificultat: baixa
Més informació: A Wikiloc, i també a l’Editorial Alpina, Collserola, parc natural, Escala 1:20.000. 2015-2016.


Itinerari
Iniciem la ruta a Sant Just Desvern, a la parada esmentada del bus JM. Si seguim el carrer Carles Mercader podrem contemplar Can Cardona, l’Ajuntament, l’església dels Sants Just i Pastor i una mica més enllà la masia de Can Ginestar.

Can Ginestar i Biblioteca Joan Margarit
D’estil modernista, situada enmig d’un bell jardí en una finca tancada per un mur d’inspiració gaudiniana, acull la biblioteca Joan Margarit.

Pel carrer Sant Josep i després pel passeig de la Muntanya, que seguirem a la dreta, passarem per davant del complex esportiu La Bonaigua i poc més enllà per la part del darrere del molí fariner.

Molí fariner

Es tracta d’un molí fariner hidràulic que conserva gairebé la totalitat de la seva estructura. A la part superior hi ha la bassa que es troba soterrada. Conserva el cup, la volta sencera de la sala de les moles i bona part del carcabà tant intern com extern. No es conserva ni la solera de la sala de les moles ni les pedres del molí. El portal d’entrada, situat a la façana nord perfectament conservat, té un arc gòtic apuntat.

Després de la visita, tornem al carrer que seguíem, també anomenat Camí de Vallvidrera, travessem la riera de Sant Just i ara, ja per pista, seguim el torrent de l’Embut de la Font Beca fins poc abans d’una cruïlla. A la dreta hi ha la font. Una filera de pollancres al costat d’una altra d’àlbers ens marca la seva presència quan ens hi acostem.

Font de la Beca

L´aigua d’aquesta font té una bona reputació a la població, tot i que és de raig ocasional, lligat a períodes de pluges. Es troba en un llindar de bosc d’alzinar. Trobarem un arbre diferent en entrar a l’àmbit de la font. És un lledoner, arbre de fruit comestible però amb molt poca polpa, i de fusta resistent i elàstica que es feia servir per fer eines del camp (forques de batre). L´àrea de la font és un racó ombrívol que convida a descansar-hi una estona abans de reprendre la caminada.

Un cop de nou a la pista, la seguim pujant. La pista fa un doble revolt, una gran essa, i més enllà veurem una desviació a l’esquerra amb un mirador de fusta que ens portaria al Turó de la Tina. Nosaltres continuem per la pista uns 50 m més, per deixar-la abans d’una corba i seguir un sender a l’esquerra que ens durà a la font del Ferro.

Font del Ferro

Aquesta font raja gairebé tot l’any. Som dins un alzinar ombrívol pobre en sotabosc. Veurem la falzia negra que és una falguera de fulles triangulars i pecíol llarg i negre que trobem en aquests bosquets, juntament amb el galzeran i l’esparreguera.

La gran plataforma de descans amb bancs pot servir per escoltar i potser veure ocells forestals a les capçades de les alzines del davant. Al fons albirem el Turó d’en Merlès.

Sortint a la dreta veurem un roure impressionant de quatre braços que, com les alzines que anem trobant, va estar tallat de jove i forçat a rebrotar.

Can Baró i Can Fatjó

Travessem un torrent, seguim a l’esquerra per vorejar-lo per l’altra vessant i passar per sobre Can Baró. Més enllà, a l’altra banda del torrent també veiem Can Fatjó, i a dalt a la carena el coll de Can Cuiàs, cap on ens dirigim.

Al llarg del camí, anirem trobant finestres, entre els arbres, que ens sorprendran bé amb imatges dels boscos del davant (l’altre costat del torrent o de la vall secundària on ens trobem) o bé, amb visuals llargues que marxen de la vall de Sant Just per acostar-nos el Baix Llobregat i els seus pobles, la serralada del Garraf i les muntanyes de l’Ordal.

Seguim el sender que ens allunya de Can Baró i que voreja un nou torrent fins a la font del Rector.

Font del rector
Hem d’anar seguint les indicacions cap a la font del Rector. Veurem unes escales de fusta a mà esquerra que baixen i en un no-res serem a la font.

Retornem al corriol que ara planeja una bona estona entre un espès bosc d’alzines i roures amb bones vistes sobre el turó de Sant Pere Màrtir. Pel camí, tot rodejant unes quantes capçaleres de torrents, trobarem diverses bifurcacions, totes ben senyalitzades amb les marques grogues i blanques del sender PR C-164. A la dreta ens queda el turó d’en Corts i el collet de l’Espinagosa. És aquí on el sender es dirigeix cap a l’oest i discorre bastant per sota i paral·lel a la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei, fins a un punt on deixarem el PR C-164 per pujar i assolir-la. Som al coll de Can Cuiàs.

Coll de Can Cuiàs
Travessem la carretera i a la nostra esquerra veiem la masia de Can Cuiàs en el lloc on anteriorment hi havia hagut el petit monestir de Sant Joan de l’Erm o de Salerm, avui totalment desaparegut. Travessada la carretera, tirem per la pista de l’esquerra cap a Can Llavallol.

Font i mas de Can Llavallol
Abans d’arribar-hi, un trencall a la dreta ens portarà a la font.

Reprenem la pista i arribarem a la barriada de Mas Sauró. Passem per davant del Centre Residencial Mas Sauró, anem a trobar el camí de la Reineta i finalment baixarem per les escales del Ciureny al BAIXADOR DE VALLVIDRERA, on acaba la ruta.

Que sigui del vostre grat.

Jaume Roig

Montcada i Reixac, poblat Ibèric de Puig Castellar, dolmen d’en Genís, ermites de Sant Climent i Sant Onofre, Santa Coloma de Gramenet

Pels temps que corren també volem col·laborar en la lluita contra el canvi climàtic i demostrar que sense l’ús del cotxe particular és possible fer rutes ben boniques i que no necessàriament han de ser circulars. Per exemple l’itinerari que proposem.

Encerclat per grans nuclis urbans, el Parc de la Serralada de Marina acompleix un paper fonamental com a espai verd, educatiu i de lleure dins de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Malgrat la pressió humana, trobareu una fauna i vegetació de gran interès i un ric patrimoni històric, en què destaquen poblats ibèrics, ermites, monestirs i masies. També es pot consultar aquí informació del parc.

Per tenir en compte

  • La ruta és d’uns 9 km i un desnivell de 250 m. No té dificultats especials. La podeu trobar aquí, però hi manca la visita a Sant Onofre.
  • La durada pot ser molt variable: depèn del temps que dediquem a les diferents visites, especialment al poblat ibèric. Però és molt flexible perquè des del Coll de les Ermites podem fer més o menys desviacions.
  • També és possible arribar a prop del Coll amb el bus B12, de Montcada a Can Ruti, parada Bosc d’en Vilaró – Perpinyà (ens estalviem l’ascensió).

Montcada i Reixac

Comencem la ruta en aquesta població. Montcada és una cruïlla ferroviària important: té sis estacions. Si venim de Barcelona, cal baixar a Montcada i Reixac (línies R2 i R2N), o també a Montcada Manresa (línies R4 i R7). Aquí podeu consultar horaris.

Des de qualsevol de les dues estacions, molt a prop l’una de l’altra, ens dirigim a la plaça Lluís Companys, i pel carrer Jaume I arribem al pont sobre el Besòs. Traspassat el riu seguim els senyals del GR 92, tombem a la dreta seguint una pista per a bicis i vianants durant uns 400 m fins que veiem uns indicadors que ens orienten vers la serra de la Marina. El sender, que passa per uns descampats prop de la depuradora, arriba just a la carretera de la Roca, que traspassarem amb molt de compte, i ens situem davant d’una masia important.

La mil·lenària Torre dels Frares

Els monjos de Sant Jeroni de la Murtra tenien la Torre com a casa de repòs. Era on els pagesos i parcers que conreaven les terres i horts propietat dels monjos, anaven a pagar-hi els delmes i tributs. A l’època dels Reis Catòlics, fou centre inquisidor. En temps de la desamortització fou venuda a trossos. El primer nom amb què fou coneguda és el de Can Vestit (Bestit?) o també Torre de Montcada.

Seguim la pista amb els senyals del GR 92 tot vorejant el torrent de la Vallençana. A l’esquerra veiem la Torre Valentí i Can Filaina. Hi ha un moment en què el GR deixa la pista per la dreta i s’enfila per un sender força deteriorat i en fort pendent, directe fins al cim del Puig Castellar. Nosaltres no el seguim; continuem per l’ampla pista, envoltats de la vegetació típica de zones obagues i humides. També veurem moltes figueres.

Quan deixem la fondalada i veiem una torre elèctrica, ara sí, deixem la pista i prenem a la dreta un sender costerut i bastant deteriorat en el seu inici per les pluges. Trobarem desviacions però nosaltres seguim sempre el sender més fressat que voreja el torrent. Ara la vegetació és la pròpia de la solana i veurem arboçars, curulls de cireretes. A l’altra banda del torrent se’ns fa visible una mena de cobert que hi ha al cim del Puig Castellar.

Arribem al coll de Puig Castellar. La vista sobre Badalona, Santa Coloma i Barcelona impressiona. Travessem la pista i ens enfilem al cim passant per una petita esplanada on hi ha un monòlit dedicat al GR 92, i també un mirador. Si el dia és clar, podrem admirar millor des del cim vistes de 360 graus sobre el Barcelonès, el Vallès, el turó de Montcada, Montserrat…, i molt més enllà. Entrem al poblat.

Poblat ibèric de Puig Castellar (més informació aquí)

El Puig Castellar és un poblat iber situat al terme de Santa Coloma de Gramenet, al cim del Puig Castellar, de 303 m. Fou fundat per la tribu dels laietans cap al segle VI aC i fou abandonat entre els segles III i II aC. Se’n pot destacar la part vella, al solell, i la part nova, a l’obaga. És un dels poblats ibèrics més ben conservats dels voltants de la ciutat de Barcelona. Actualment, el poblat és visitable i s’hi poden fer visites guiades.

Feta la visita, retornem al coll. Continuant a la dreta, arribarem al proper coll de les Ermites, on destaca un gran cartell que anuncia el dolmen d’en Genís.

Dolmen d’en Genís

El jaciment arqueològic va ser descobert l’any 1955 per Genís Ibáñez, el qual va donar nom a la troballa i va ser excavat pel Centre Excursionista Puig Castellar. D’aquestes excavacions van treure una tíbia humana, que es va fer desfer, i dos vasos de ceràmica que devien formar part de l’aixovar funerari. És un sepulcre de l’edat del bronze constituït per un gran bloc de granit que descansa sobre uns altres blocs més petits i forma una cavitat interior de 3 m d’ample per 2,50 m d’alt.

Retornem al coll de les Ermites i seguim la pista que s’enfila cap a llevant. Seguim el camí vorejat de xiprers.

Ermita de Sant Climent

Va ser erigida com a oratori pels monjos de Sant Jeroni l’any 1673. El 1980 va ser reconstruïda pel Centre Excursionista de Badalona. Té planta rectangular, amb capçalera semicircular, coberta amb volta de canó revestida exteriorment de rajoles. La porta és rectangular, amb llinda de fusta. Presideix la façana un campanar d’espadanya fet amb maons.

Les vistes són magnífiques, amb Sant Jeroni de la Murtra al peu.

Tornem un altre cop al coll de les Ermites. Si volem visitar l’ermita de Sant Onofre, seguim uns 500 m la pista que es dirigeix a la urbanització del Bosc d’en Vilaró i trobem a la dreta la desviació que s’hi enfila.

Ermita de Sant Onofre

Situada a 261 m d’altitud, en un petit turó, que com l’anterior també domina Sant Jeroni, s’aixeca l’ermita dedicada a sant Onofre. La finalitat primordial de la seva construcció era permetre als monjos retirar-se uns dies per lliurar-se a l’oració i a la penitència. Hem de tenir en compte que en aquells anys, al monestir es vivia un constant anar i venir de personalitats rellevants de l’època. L’estil gòtic tardà, genuí del monestir, es manifesta en les voltes i les fines nervadures interiors. La porta d’accés és adovellada amb arc de mig punt, i la planta, quadrada, amb l’absis semicircular.

Havent gaudit de la visita, retornem pel mateix camí al Coll de les Ermites i ara ja iniciem la baixada a Santa Coloma. Prenem la pista que voreja Puig Castellar pel sud fins que, a uns 500 m, trobem un sender costerut que prové del cim. Nosaltres el prenem a l’esquerra, de baixada. És el torrent de les Bruixes. Veurem que està arranjat amb esglaons de fusta. Passem per la font de la Bota, probablement una de les fonts d’abastament d’aigua del poblat ibèric, i ja a tocar de les primeres cases de Singuerlín, veiem la font del Drapet. Una mica més enllà som a la plaça de Sant Roc, on arriba l’autobús.

Nosaltres, però, continuem baixant per l’avinguda Ramon Berenguer IV, trenquem a la dreta per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Primavera i a l’esquerra per l’avinguda Catalunya fins al metro Singuerlín, on donem per acabada la ruta.

Jaume Roig