Teresa Beneta de la Creu, jueva, cristiana conversa, carmelita descalça, màrtir, filòsofa, alumna dels més grans filòsofs alemanys (primera filòsofa doctorada a Alemanya, 1916), de sòlida formació intel·lectual, feminista radical (1), autora d’obres de filosofia, pedagogia, psicologia, teologia, traductora de Tomàs d’Aquino del llatí a l’alemany…; “Medalla d’Honor” per la seva col·laboració com a infermera a la Primera Guerra Mundial; apassionada pels esdeveniments polítics, sempre patint amb el sofriment del poble jueu, el seu poble, i pensant en el futur incert d’aquella Europa que havia obert les portes al nazisme. Edith va escriure a Pius XI demanant una clara postura de l’Església, que potser va tenir alguna influència en la mai publicada encíclica Humani Generis Unitas a causa de la mort del papa. Professora, però no universitària a causa de les lleis nazis que prohibien que les dones i els jueus ensenyessin a les universitats; conferenciant, per acabar dient i ¡santa!. Amb el respecte i el més profund reconeixement de l’Església expressats amb la canonització, l’11 d’octubre de 1998. Joan Pau II la va honorar com “una filla d’Israel que durant les persecucions dels nazis va romandre unida a la fe i l’amor al Senyor Crucificat, Jesucrist, com a catòlica, i amb el seu poble com a jueva”. Només havia passat un any quan va ser proclamada co-patrona d’Europa l’1 d’octubre de 1999. Respirem!
M’ha semblat que havia d’escriure les múltiples projeccions de la seva rica personalitat perquè crec que representa moltes dones, jueves (converses o no), també cristianes o atees, que van viure en el mateix temps i van compartir, amb amor o ràbia, però amb decisió i amb iniciatives molt arriscades d’ajuda, el sofriment de veure la destrucció d’un poble, de milers i milers de persones, grans, joves, infants, amb la desesperació de no saber ni per què.
Va patir les discriminacions que li impedien ser professora universitària; va lluitar; el Ministre de Cultura li va donar la raó…., però va haver de fundar la seva propis acadèmia. Ella sabia el que havia costat que s’obrissin les portes de la universitat a les dones el 1901 i ara havia de continuar en la lluita perquè “cap dona no és només una dona, cadascuna té trets individuals i disposicions específiques, com l’home, per la capacitat d’exercir tal o qual professió en el món artístic, científic o tècnic” (2). Reconeixement sí, però mai han regalat l’exercici d’això mateix que es reconeix.
Després d’una llarga recerca intel·lectual i espiritual de la veritat, que acompanyava el camí de la seva conversió, l’any 1922 va rebre el baptisme. Darrere la seva conversió: Teresa, Ignasi de Loiola, Agustí, Kierkegaard…. Va prendre els nom d’Edith (no oblida el seu origen), Teresa (de qui tenia un profund coneixement), Hedwig (per la padrina, també conversa). La seva activitat intel·lectual no va parar, però, en el camí, la trobada amb Crist es fa cada vegada més forta fins que l’octubre de 1933 ingressà al Carmel de Colònia. El nom que prendrà en aquest segon pas és el de Teresa Beneta de la Creu, com una lúcida i estimada presa de consciència que Déu la cridava a un altre saber, el del misteri de la creu, el de la Ciència de la Creu (3), una expressió de la seva fisonomia espiritual, com a sublimació del sofriment humà, com un acte de despreniment definitiu, una donació total sense condicions que la va comprometre fins el darrer instant de la seva vida a Auschwitz.
Davant del perill nazi, a finals de 1938 es trasllada al Carmel d’Echt (Holanda); la seva germana Rosa, convertida també, entrarà al mateix Carmel. S’havia registrat a les oficines d’immigració com a jueva. La situació s’agreuja. També elles portaven les insígnies que delataven la seva raça. Van ser arrestades l’agost del 42 i portades successivament als camps de Amersfoort i de Westerbork, on es van retrobar amb una altra gran dona, Etty Hillesum. Finalment va ser enviada a Auschwitz. Va sortir del seu barracó 36 “per dutxar-se”, més ben dit, on va ser gasejada amb àcid cianhídric, el 9 d’agost de 1942, als 51 anys. La seva germana va patir la mateixa mort al mateix dia.
Les cendres d’Edith van ser llençades a un camp proper, unes deurien quedar ben amagades a terra, com a adob, altres podrien haver volat, com seguint els passos del cos –de la persona– que van sostenir.
Teresa Beneta de la Creu, dona culta, de gran intel·ligència, de profunda espiritualitat, de vida virtuosa i sempre donada als altres.
Roser Solé Besteiro
(1) Dit per ella mateixa. Va ser membre de la secció local de l’Associació Prussiana pel Vot de les Dones, recolzant l’ala més radical del moviment feminista, en el sentit que exigia la igualtat total entre homes i dones; més endavant va abandonar el partit pel marcat caràcter triomfalista i militarista que anava prenent l’Associació. El 1919 s’afilia al Partit Demòcrata Alemany de centre-esquerra que acollia feministes i jueus.
(2) Conferència sobre L’ètica de les professions femenines, Salzburg (1-XI-1930)
(3) Obra pòstuma, estudi sobre sant Joan de la Creu que porta el mateix nom. Traducció castellana Burgos, 1999
L’autora ens presenta tres escriptores que van morir a Auschwitz: Etty Hillesum, Gertrud Kolmar i Irène Némirovsky. Abans, però, fa un recorregut per la literatura centreeuropea al voltant del genocidi… Un no parar de descobrir o redescobrir noms, subratllar possibles lectures… Etty Hillesum ens apareix com a escriptora, tot i que en els darrers anys, en els nostres entorns cristians, l’hem descoberta com a mística i com a dona capaç de viure l’esperança en els entorns que semblen descartar-la per sempre més. Gertrud Kolmar era una poetessa alemanya amb una obra breu, que el seu cosí Walter Benjamin va exaltar. L’Irène Némirovsky és potser la narradora més coneguda de totes tres. L’aventura viscuda pel manuscrit de Suite Francesa evidencia la duresa dels temps. I totes tres ens recorden la importància de la literatura com a eina d’expressió de les vivències més íntimes… I el regal que han suposat per als seus lectors tenir accés a la seva experiència i a la història que va viure i patir Europa ara fa uns 75 anys.
amb el seu marit. Ell va ser afusellat i la Charlotte va ser deportada a Ravensbrück. Però va sobreviure… I fruit de la seva experiència és la trilogia “Auschwitz i després”. La mesura dels nostres dies és el mosaic d’un grup de dones (i algun home) supervivents dels horrors dels camps d’extermini nazis que escriuen vint anys després. Cadascuna viu el seu present (i el seu passat) de maneres diferents i diverses. Tot comprensible, plurals com som els humans. Descripcions del dolor i també de les possibles salvacions.
Junt amb el llibre de Primo Levi aquest és un altre clàssic. El neuròleg i psiquiatre Viktor Frankl també va viure Auschwitz en pròpia pell i hi va perdre la seva dona i els seus pares. Malgrat tot, va trobar-hi l’esperança més profunda, les raons per viure. En L’home a la recerca de sentit descriu la seva experiència i la dels seus companys amb la distància que li aporta la seva formació mèdica.
jueva a la França ocupada. Ho explica l’àvia del Julian, un dels personatges de la saga de Wonder. Un llibre en còmic, capaç de transmetre molts de valors, en un temps foscos i dolorosos. El nazisme l’obliga a amagar-se… i d’altres s’arriscaran perquè ella pugui sobreviure.
autor, un jove químic, es va fer partisà per combatre la invasió nazi, i, un cop detingut, va ser enviat com a jueu al camp d’extermini. Va aconseguir sobreviure a Auschwitz i va dedicar bona part de la seva vida a transmetre la memòria d’allò que mai no hagués hagut d’existir. El primer dels volums descriu la seva arribada i estada al camp; el segon, el dur i accidentat retorn a casa enmig del caos postbèl·lic i el tercer és una reflexió més analítica sobre l’Holocaust.
molt diversos angles, des de les experiències vitals tant dels botxins com de les víctimes. I a partir d’aquí, l’autor ens convida a descobrir quin és i on és l’autèntic rostre de Déu, l’autèntic rostre de l’esperança. Amb un primer moment, la revelació de Déu en Job, i un segon i definitiu, la revelació en Jesús.
Una biografia de Vasili Grossman, que completa i explica molt bé la novel·la Vida i Destí. Quan el vaig llegir em vaig quedar amb la impressió que l’òptica dels autors és decididament antisoviètica, però malgrat tot val molt la pena. Coneixem molt poc de la història de mig Europa: dels moviments de la població, dels exilis interns, de les seves fronteres, dels desplaçaments i revenges que va comportar el final de la guerra.
ser un dels primers a entrar a Auschwitz amb els soviètics per alliberar el camp i, en segon lloc, és una de les novel·les que més m’han impressionat i que em sembla una obra mestra. Les crues experiències del front oriental, tant per als soldats soviètics i nazis com per als jueus, són la base per descriure l’estalinisme i la seva evolució.
L'Agulla 