Jofre no és nom de cambrer

Un cafè amb llet, llarg de cafè i amb la llet freda!…

Ara que no puc anar a esmorzar al bar m’ho “canto” a l’entrar a la cuina. És un petit homenatge al Jofre, el cambrer, que sempre es dona l’ordre a si mateix tot just em veu entrar per la porta. És trempat el Jofre i té bon ull per tractar la gent. “Avui hauràs de llegir això, que La Vanguardia està ocupada…”. Sap que m’importa ben poc el Messi i tota la colla, però m’acosta un “Sport” rebregat i mal plegat que fa hores que passa de mà en mà.

Fa dies que no veia al Jofre i avui ens hem trobat per casualitat pel carrer. “Sí, torno a estar en ERTO. La dona, que és cuinera, també… hem tardat a cobrar, però mira ja està… ara me’n vaig a cuidar l’hort. És una sort, tu, això de l’hort!… em distrec i almenys de verdura no en falta a casa…”

Jo, que no aguantava que es digués la collonada aquella de “Tot anirà bé…” i que ja no s’escolta, m’he trobat dient una cosa semblant… que si ja ens en sortirem, que la vacuna i l’índex que baixa… El Jofre ha aixecat el dit –cara seriosa– i m’ha engegat: “No. Jo estic segur que me’n sortiré. Soc jove i tinc ofici… però tot plegat és una merda, i ara començarà allò de fill de puta l’últim!… i serà molt i molt dur. Només amb una societat molt més solidària ens en sortiríem… però mira com estan a les illes Canàries amb els cayucos!…”.

Ens hem donat un copet a l’esquena i ha enfilat carrer amunt. Al cap d’uns metres s’ha girat i picant l’ullet, sorneguer, m’etziba: “I qui et farà el cafè amb llet amb escumeta a partir d’ara?…”, m’ha donat l’esquena i m’ha deixat ben fotut.

Sempre he pensat que Jofre no és nom de cambrer.

Albert Farriol

Viure en ERTO

He de ser agraït perquè rebo ajuda, però no oblidem que soc també víctima d’un canvi dràstic involuntari. Jo i tots els meus companys de feina, i altres col·legues de gremi. Treballo com a arquitecte en un despatx a Barcelona. La pandèmia va començar com una cosa llunyana, i es va convertir en una realitat amb un marge d’actuació desaprofitat.

A la feina va passar el mateix, vam seguir actuant, i anàvem adoptant les mesures que marcava el govern i la inèrcia social: primer treballant des de casa (només va ser una setmana), fins que va arribar la trucada d’ERTO i vaig sofrir una “desescalada” emocional en les fases següents:

Por al que desconec

Aquesta trucada va ser en un to optimista per tranquil·litzar-me i fer-me veure que en un mes tornaríem a la normalitat. És en aquesta fase quan ens vam convertir en experts higienistes, consumidors de la cultura que fins ara no havíem valorat, grans pastissers, excel·lents comensals, i defecadors compulsius.

Frustració en no poder fer res

Aquí vam poder desenvolupar la vena creativa, ja que les notícies eren una font de “fake news” i les que realment esperava de la feina no arribaven. El cervell estava acostumat a un ritme de treball, a un horaris, o a unes tasques quotidianes que canvien de cop; i el cos ingenu arrossega una rutina que acaba notant-se: canvis d’humor, falta de concentració i insomni. Sempre alerta per si la feina pogués ser més que petits treballets d’un dia, esporàdics. Evidentment agraït de fer-ho sense cobrar per sentir-me útil i, sobretot, mostrar-me disposat, perquè vegin interès i que em tinguin en compte quan facin el garbellat… S’entén el sarcasme?

Incertesa pel que vindrà

Ja han passat tres mesos de confinament, l’estat d’alarma ha cessat, però l’activitat laboral és puntual i una incògnita; es demana pròrroga de l’ERTO. Llavors, ara què hem de fer? Silenci administratiu. Ningú no sap res, ningú no contesta, massa angoixa. Així que vaig decidir quedar amb el meu cap per assabentar-me de la situació. Ni ells no saben com fer-hi front. Ni tan sols poden assegurar-me la feina a partir de l’any vinent, ja que els seus clients tampoc els asseguren invertir en ells fins que no arribi un moment més prudent. He tingut la sensació d’estar sol bregant amb la burocràcia.

Actualment, han decidit estendre l’ERTO, i més endavant mantenir la plantilla a nivells mínims d’hores, per no fer fora ningú. Més ben dit: per no fer fora cap arquitecte. Com vam experimentar en l’anterior crisi, els arquitectes vam patir un atur espantós. L’alternativa hagués estat un acomiadament total.

Per tant, en aquesta fase he desenvolupat una actitud d’acceptar que tinc un peu dins i l’altre fora, mantenir el cap actiu amb les meves aficions per potenciar la inspiració, actualitzar el currículum i buscar alternatives laborals amb serenitat, d’aprendre noves tecnologies, nous programes i, sobretot, amb la perspectiva de millorar les meves habilitats.

Anònim

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós