Misericòrdia i reconciliació institucionals

3-misericordia“Ens hauríeu de denunciar als tribunals per tot el mal que us hem fet: les mentides que us hem dit, la joventut condicionada per les nostres dèries, el control de les consciències… en definitiva l’abús de poder que els capellans hem fet sobre vosaltres, els laics”. Així s’expressava fa uns anys mossèn Mario Rodrigo, capellà de Lleida, home lliure i de gran qualitat humana. Molt amic del meu cunyat Jordi, havia quedat cec i vivia a la residència sacerdotal d’aquesta ciutat. Junts sortien a fer passejades i, tot conversant de diversos temes, en Mario se sincerava amb expressions com les inicials. Era una veritable “confessió” personal (i grupal) d’un capellà honest, que fa un repàs de la seva acció pastoral.

El que expressa aquesta anècdota revela una realitat molt seriosa i important del poder de l’estructura eclesial/clerical a l’“España católica”, que va provocar el rebuig i consegüent “laïcisme” anticatòlic d’una part de la societat del nostre país, que ja havia patit els enfrontaments republicans o que es rebel·là contra el posicionament servil de la majoria de jerarques a la dictadura.

El bisbe de Roma va endegar la tardor passada tota una “campanya” al voltant de la qüestió del perdó i la reconciliació, tot anunciant un “any jubilar de la misericòrdia”, per a remarcar aquesta dimensió creient, dins la tradició bíblica i cristiana. Un missatge llançat al món davant de totes les dinàmiques violentes que enfronten pobles i persones, destruint les bases de la convivència humana. Animava les comunitats cristianes a promoure iniciatives per a treballar, de moltes maneres, aquesta dimensió: celebracions, xerrades, escrits… i va nomenar, a cada diòcesi, uns capellans com a “missioners de la misericòrdia”, perquè poguessin difondre el missatge i poder perdonar determinats “pecats reservats” que, segons la legislació moral catòlica, només pot perdonar el bisbe de Roma.

El sagrament de la reconciliació vol expressar la nostra condició humana limitada (“pecadora”) i la necessitat d’una reconciliació amb Déu i entre nosaltres. Això pertany al nivell personal o comunitari “intern”. A casa nostra s’han fet algunes celebracions, xerrades i actes en comunitats i parròquies que han volgut materialitzar la crida del bisbe Francesc. I es pensa en un acte col·lectiu, molt més gran, a celebrar en un gran temple (Sagrada Família, catedral, etc.). ¿No seria l’ocasió privilegiada perquè l’Església catòlica demanés públicament perdó per tot el mal que ha fet a les persones i a la societat?

Entenc que l’acció col·lectiva (els “pecats institucionals”) de l’Església requereix també una acció pública, simbòlica (sagramental), de reconciliació amb tota la societat.

Això empalmaria amb la tradició dels primers cristians, que demanaven perdó públicament pels seus pecats, perquè afectaven (també) tota la comunitat i respondria a l’esperit del bisbe de Roma en la seva dinàmica pastoral i en el desig de fer-nos presents en el nostre món.

Jesús Lanao

Anuncis

“Little Boy”. Mèxic, 2015

Una pel·lícula que a primera vista pot semblar infantil, un drama lacrimogen amb molts tòpics i amb un previsible final feliç, però que conté una colla de valors de gran humanitat, també cristians.

Ambientada en un poblet americà durant la II Guerra Mundial (recordem que “Little boy” és el nom de ljakob-salvati-in-little-boy-movie-6a bomba atòmica que va esclatar a Hiroshima), el protagonista és un nen amb dificultats de creixement, increpat pels altres nens, i amb una relació molt personal i íntima amb el seu pare. Però un dia el pare ha de deixar la llar perquè és mobilitzat al front contra els japonesos. En el seu intent de fer el que sigui perquè torni, es barreja la ingenuïtat infantil, inspirada en el seu heroi de còmic que li fa pensar que té poders per assolir l’impossible, amb els consells d’un capellà. “Little boy” escolta un dia a l’església que la fe, encara que sigui petita com un gra de mostassa, pot créixer i arribar a moure muntanyes. Per això va a veure el mossèn perquè li digui com pot fer créixer la seva fe, i ell li dóna una antiga llista on hi ha apuntades una sèrie de coses que, si les porta a la pràctica, podrà aconseguir el seu objectiu. La llista són les clàssiques obres de misericòrdia corporal (casualment ara que comencem l’Any Jubilar de la Misericòrdia): donar menjar al qui té fam, donar beguda al qui té set, vestir els despullats, acollir els que no tenen casa, assistir els malalts, visitar els presos, enterrar els morts); a les quals n’hi afegeix una altra necessària per al seu cas: fer-se amic de l’únic japonès que viu al poble i que tothom rebutja pel seu origen.

En la seva lluita per assolir el seu objectiu, el nen comença a posar en pràctica tots aquests valors, i aconsegueix transformar la seva vida i la del seu entorn. Val la pena destacar el paper del mossèn, que dóna un lloable testimoni, ja que és l’únic veí del poble que té una relació cordial amb el japonès, per cert ateu. I encara, un bon consell: la fe només funciona si en el cor no hi queda cap rastre d’odi. Fins i tot podem entreveure la paràbola evangèlica en el germà gran, a qui li costa acceptar el missatge de reconciliació.

Una sèrie de circumstàncies permeten un final feliç amb el retorn del pare. ¿Ho ha fet possible la fe del nen? ¿I si al final el pare hagués mort a la guerra? Són preguntes que queden obertes i que la pel·lícula també convida a reflexionar. En tot cas, no li resten valor als molts missatges que transmet: amistat, família, solidaritat, fidelitat, perdó, valentia, lluita per un ideal, fermesa, confiança…; podríem resumir: fe, esperança i amor.

Xavier Aymerich

Misericòrdia, en masculí clerical

Sona una mica barroer, ja ho sé. Però és el que em va venir al cap quan vaig veure les publicacions que des del Vaticà acompanyen l’Any Sant de la Misericòrdia, aquest jubileu que el papa Francesc ha convocat i que s’iniciarà el proper 8 de desembre.

Passar de la teoria a la pràctica

És costum que aquesta mena de convocatòries vinguin acompanyades des de Roma per reflexions teològiques diverses, que són traduïdes i treballades a tots els bisbats com a punts de referència. En aquest cas, es tracta de vuit reflexions, que es publiquen per separat i que tracten la misericòrdia des de l’angle litúrgic, bíblic i pastoral. No els he llegit, però m’imagino que les reflexions són bones i segurament pertinents. Ara bé, no pVincent_Willem_van_Gogh_022uc entendre per què totes arriben signades per homes i capellans d’àmbit romà. Ni per què totes parteixen només de la perspectiva bíblica o teològica i no donen pistes pràctiques per exercir la misericòrdia, que al cap i a la fi és del que es tracta. És bo analitzar tots els signes de misericòrdia que surten a la Bíblia, però també deu ser-ho compartir experiències reals de solidaritat a tot el món –no només a Roma o a Occident–, fer anàlisi social i política, posar en valor l’acció de Càritas i de tantes altres entitats semblants dins i fora de l’Església, visibilitzar els col·lectius més necessitats d’ajut i de suport, donar a conèixer alternatives a un sistema econòmic injust, i reconèixer que en molta de la misericòrdia que es mou en el món les dones en són les protagonistes, per activa o per passiva.

L’embolic del perdó

Amb tot això també es vol posar en relleu el sagrament de la penitència, àlies reconciliació. Un sagrament que, de jove, el rector de la meva parròquia ens feia viure com una festa, i aquesta és la visió que se me n’ha quedat: el perdó allibera i ajuda a veure amb ulls de Déu la realitat que ens envolta. Però ara més aviat s’ha convertit en un projectil eclesial. Un sector confon l’Evangeli amb una mena de puritanisme normatiu conservador que no estima la persona ni el seu entorn concret i que només es fixa en el sexe, i un altre sector tendeix a deixar-lo en celebracions col·lectives –pertinents– però passant de llarg o relativitzant també la responsabilitat personal. Enmig, però, hi ha moltes altres coses: una forma litúrgica que jo crec que és poc encertada (la personal, perquè no promou en absolut sentir-se escoltat: si has de formular en veu alta les teves culpes, més val que hi hagi algú que t’escolti de debò, i no com si fos un catàleg de l’Ikea; i la comunitària, perquè a molts bisbats es nega l’absolució col·lectiva); una dificultat dels capellans per escoltar la gent (no sembla que tinguin gaire temps de fer-ho)… En fi, altres eines hi ha per ajudar-nos a no quedar-nos estancats en el ressentiment, per intentar millorar allò de nosaltres que no acaba de funcionar, per demanar perdó a qui hem ofès o menystingut… Però és una llàstima que la celebració litúrgica estigui tan ideologitzada i sigui tan inamovible.

La necessària actualització del llenguatge

I encara un tercer apunt sobre la misericòrdia. He estat repassant les obres de misericòrdia, allò que sortia al catecisme quan érem petits. N’hi ha set de “corporals”, extretes sobretot del capítol 25 de l’evangeli de Mateu, que estan formulades de manera directa i clara en relació a necessitats bàsiques de la persona: la solidaritat concreta en el menjar, el beure, l’estada a la presó, la malaltia, la manca d’allotjament i fins i tot de sepultura, i la redempció dels captius (que avui podríem entendre com a lluita contra l’esclavatge). Molt encertades. El problema m’arriba amb les “espirituals”, molt més elaborades, a partir de l’aportació teològica dels pares de l’Església i més o menys fixades al segle XIII amb Tomàs d’Aquino: aconsellar a qui ho necessita, corregir qui s’equivoca… ensenyar qui no sap, consolar els afligits, suportar amb paciència les persones pesades, perdonar les ofenses… Bé, però estan formulades d’una manera que a mi em sembla arrogant i cristianocèntrica. Nosaltres ens col·loquem en el lloc de qui sap, qui consola, qui no s’equivoca, qui no és molest… (!) mentre que els “altres” (¿no cristians?) són els qui van pel pedregar. Crec que s’haurien de reformular totalment, tenint en compte també que deixar-se corregir, consolar, ensenyar… costa especialment en una societat pretesament tan autosuficient com la nostra.

Mercè Solé