Amistat viva

Els aniversaris són més que un record. Avui, recordem l’assassinat d’en Joan Alsina i Hortós, fill de Castelló d’Empúries, excel·lent persona i capellà missioner a Xile. Durant el règim de Pinochet fou assassinat. No sé quant de temps va trigar, però el pare d’en Joan escrivia una carta i perdonava. He dit que recordàvem, en el sentit que tant de bo que féssim cas de la seva vida i poséssim en pràctica el seu testament. La persona encarregada de matar-lo, va ser un jove d’uns 15 o 16 anys, era soldat. Se’ns ha recordat sempre que en Joan li va dir que moria mirant-lo amb ulls de perdó. Al cap d’uns anys, aquest jove, que era taxista, es va suïcidar.

Demà, un altre aniversari, la mort d’un bon amic, en Miquel Gallart i Rivera, fill de Lloret de Mar, savi en l’Escriptura Sagrada i en la vida del dia a dia. Tenia una veu que es feia escoltar i una sornegueria que mai no es convertí en ridiculitzar, sinó en fer pensar.

L’un i l’altre, ben diferents, però amb una idea constant, servir.

Avui i demà són d’aquells dies que constantment, penso en aquests bons amics amb l’esperança de compartir la vida nova.

Ignasi Forcano Isern
19 de setembre de 2019

Dinant

Una bona idea feta realitat. Un dinar on tots érem companys, uns exercint en parròquies, d’altres ajudant-hi. No va ser pas un dinar de treball, sí d’autèntica amistat. La senzillesa ens feia companyia. Conversa, records, barrejats amb rialles i gestos plens de significat. Dues hores ben aprofitades.

És ben bonic l’encreuament de paraules que com qui teixeix la vida, anàvem comunicant-nos amb aquelles particularitats tan humanes, com és l’edat. Vivències que en llenguatge ben popular les expressem, tot dient: i sense fer mal a ningú…

Algun detall que a mi m’ha ajudat i que n’he fruït, com pot ser aquell company que amb tota naturalitat explicava, fins i tot fent-ne broma, la seva malaltia. M’ha agradat descobrir l’enyor del qui fa temps que no ha visitat llocs tan estimats on va rebre la sembrada de la vocació.

Els acudits i les bromes d’aquell llibret que de tant en tant anàvem espigolant.
Escoltar, comentar i crear a l’entorn aquell ambient amical on les cares rialleres fan que interiorment, fins i tot, cantem: És l’hora dels adéus… i tothom cap a casa.

Un dijous clar i serè de primavera a tocar del mar, el nostre Mediterrani i com qui no diu res, de tant en tant, el tren ens visitava.

Setmana de l’octava de Pasqua i pas a pas, caminant.

Ignasi Forcano Isern

Una mirada trasbalsadora

Ha nevat tota la nit i no puc menys que quedar embadalida veient caure la neu i gaudir d’aquesta blancor tan lluminosa que ho embolcalla tot. És en el caliu d’aquest espectacle que m‘animo a escriure quelcom sobre el “marabú” del desert del Sàhara Algerià: en Carles de Foucauld.

Tindria 13 o 14 anys quan vaig llegir per primera vegada alguna cosa sobre el Germà Carles en un Cavall Fort. Aquell article em va impactar i l’únic que recordo és que allò em va posar en camí. Vaig buscar i, a poc a poc, vaig anar descobrint l‘apassionant experiència d’aquest home al qual reconec com un “buscador incansable de DÉU”!

BUSCAR… El que no puc oblidar, ni oblidaré mai, és la força penetrant de la seva mirada.

LA MIRADA, sí. La meva aventura “foucauldiana” va començar amb una MIRADA. La seva profunditat, la serenitat, la pau, la passió de la seva mirada em va trasbalsar i em va fer anar cap el meu interior per deixar-me MIRAR per JESÚS DE NATZARET, aquell Jesús per qui el germà Carles diu que “va perdre el seny”!

Dom Henri de Castries, un amic seu, va escriure d’ell: “Carles és capaç de tot, excepte, potser, d‘acceptar una direcció massa rígida. Hi ha en ell fusta de diversos sants. La seva sola presència és una predicació molt eloqüent.”

Per a mi, és algú en qui tothom, de la més gran diversitat, s’hi pot trobar comprès, proper. Hi ha qui el veu com un gran contemplatiu, amic del silenci, buscador de la intimitat amb Déu i hi ha qui el sent amic, el germà atent, que escolta, d’una tendresa exquisida, que es commou i que no para davant les necessitats dels altres.

El podem trobar estudiós de la cultura i amant de les lletres, investigador i gran lingüista, com també conreant el seu jardí, cuidant les palmeres o munyint les cabres quan  tenen una mica de llet. És un home accessible, molt humà i, de tan humà, tan de Déu! Parla de clausura i, en canvi, té la casa sempre plena de gent. No sé, viu com una mena de contradicció i és per això que en el germà Carles hi ha, com diu aquell amic, “fusta de diversos sants”.

Aquesta “presència tan present” que ens obre a l‘única Presència, és el que en recullo d’aquesta afirmació del seu amic: una presència que és una predicació eloqüent.

Ni predicar ni explicar l‘evangeli. Ell volia CRIDAR-LO amb la vida i això és el que fa. Quan parla d‘apostolat diu: el de l‘amistat. Això és, ser amics i, per tant, establir ponts, diàleg, talment com ell ho demostra amb els seus més propers que són musulmans.

El que em colpeix i m‘esperona més del germà Carles és que deia que la clau de l‘evangeli està en “Tot allò que feu a un d‘aquest més petits, és a mi que m‘ho feu”. Sí, aquesta identificació amb els petits, amb qui pateix, amb qui penosament afronta la vida de cada dia, perquè Jesús s’hi ha identificat primer! Aquesta clau el fa anar molt lluny i és per això que es fa estimar i el amics li diuen “marabú”: “L’home de Déu”!

Deixem-nos MIRAR. Acollim totes aquestes mirades que ens adrecen al llarg del dia  i que, dolçament, ens permetin teixir llaços que ens facin ser constructors d’un món on hi regni la justícia, la llibertat i la pau, tal com ell va desitjar i pel que tant va lluitar i pregar. Per aquests valors va perdre la vida i perdent-la, la seva vida és portadora d’una fecunditat que ni ell mateix podia sospitar.

Rosaura
Germaneta de Jesús
Podeu consultar: www.carlosdefoucauld.org

En record de la Núria Terés

(La Núria, bona amiga meva, va morir el passat 30 d’octubre als 54 anys. http://www.diaridegirona.cat/portada/2016/10/30/mor-nuria-teres/812099.html )

El dia 12 d’agost, la Núria escrivia:

“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”

“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”

la-nuria“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”

Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.

Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.

Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.

Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.

“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).

Anna Milian