La Ricarda, els avions i els milions d’Aena

Les anades i vingudes amb la proposta d’ampliar l’Aeroport de Barcelona ens agafen en un clima de tacticisme polític de curta volada i de crispació que no permet debatre amb tranquil·litat. Debat i tranquil·litat són pràctiques quasi oblidades a Catalunya i a Espanya. Els desacords entre els socis de la coalició que governa la Generalitat, no haurien d’incapacitar-la per pactar i mantenir el que s’ha pactat. De la literatura sobre la Ricarda, els avions i els milions d’Aena, el que s’espera del Govern és domini de la gramàtica per escriure un guió amb algun sentit, no ja sobre l’aeroport sinó que comprengui el conjunt de les infraestructures, en el marc de desenvolupament social i econòmic que demana l’actual cicle industrial, i que sigui realista d’acord amb les condicions i els perímetres físics, econòmics i ambientals del país i dels temps que corren. Sense un projecte de país amb consens és molt difícil acordar el futur de l’aeroport. Governar és això i no estar permanentment agitant banderes de confrontació.

L’aeroport ens recorda que vivim una transició, un canvi de model de desenvolupament forçat per uns límits en els usos del territori i dels recursos naturals molt pròxims, si no sobrepassats. Les tensions provocades per l’augment del preu de la llum, els peatges de les autopistes o la capacitat de l’aeroport, tenen a veure amb aquests límits. Catalunya no és exemple d’equilibri territorial. Una capital molt potent, la regió metropolitana de la qual, en només el 7,6% del territori acull una població del 64% i genera el 70% del PIB. El territori metropolità és molt dens i està ocupat pràcticament en la seva totalitat. Això explica les tensions a l’hora d’ampliar l’aeroport i en general qualsevol planejament urbanístic com per exemple el polèmic pla Gran Via Sud, anul·lat pel TSJC perquè afectava sòl agrícola a l’Hospitalet del Llobregat.

El delta del Llobregat comprèn espais naturals protegits i un parc agrari, a més de diversos nuclis urbans, i també zones industrials i logístiques com el Port i l’Aeroport. Cap d’aquests espais o instal·lacions pot créixer sense afectar-ne d’altres. La proposta d’Aena per ampliar la capacitat operativa del camp de vol afecta inevitablement l’espai natural i agrari que l’envolta per no sacrificar la urbanització Gavà Mar que, de fet, és la responsable que els avions no puguin enlairar-se en aquella direcció.

Ni als Vallesos ni al Baix Llobregat hi ha espai per a nous corredors ferroviaris que permetin grans creixements respecte del trànsit actual. El Port ja no creixerà més perquè limita amb el riu que ja va ser desviat en una anterior ampliació. Els polígons industrials del Baix Llobregat poden créixer en densitat amb indústria i serveis digitals, però no tenen sòl suficient per a una fàbrica de cel·les de liti per a la Seat de Martorell, per posar un exemple. El territori metropolità es troba saturat. Algunes grans empreses industrials com la CELSA de Castellbisbal estan ocupant finques ja al límit de la zona inundable de la llera del Llobregat.

L’electrificació de la mobilitat i la climatització d’edificis comportarà una demanda elèctrica a l’àrea metropolitana que aquesta no podrà satisfer amb renovables perquè no hi ha prou superfície de sòl ni de teulades. Portar-la d’altres comarques de Catalunya on hi fa vent o hi ha sòl disponible xoca sovint amb una ciutadania que es manifesta en contra de la instal·lació de parcs eòlics i fotovoltaics. Si Catalunya no és autosuficient en la producció d’energia renovable l’haurà d’importar de l’Aragó amb línies elèctriques de molt alta tensió que també rebutja una part de la població. En conclusió, ens trobem en un moment en què la gramàtica per escriure un relat per a la Catalunya d’aquest segle és diferent de la que coneixíem. Però és absolutament necessari escriure el guió d’aquest projecte de país en lloc de fer promeses ideals com si Catalunya fos el que no és. Queda clar que el marc de les decisions va força més enllà del futur d’una llacuna pratenca, emprada com a excusa per la confrontació. La inacció que ens estem autoimposant pot comprometre seriosament el futur del país.

Quina és la nova gramàtica? Primerament, l’escassesa de matèries primeres energètiques i de materials escassos que augura un increment de preus generalitzat, que ha agafat els governs desconcertats i desarmats, com l’espanyol que, per boca de la ministra Ribera, demana empatia a les elèctriques que és tant com demanar la lluna. En segon lloc el context d’«emergència climàtica» com ho han definit els mateixos governs davant l’advertiment de la comunitat científica, i més recentment l’informe de l’IPCC, dels danys irreversibles que pot provocar no actuar amb fermesa i urgència. Tot, acompanyat –per a major credibilitat– de l’impacte emocional aquest estiu dels incendis, sequeres, huracans i fenòmens meteorològics extrems, que està encenent alarmes no només en els governs sinó també en els mercats financers i les empreses del sector energètic.

Catalunya, país petit i amb pocs recursos naturals, ha sabut contrapesar les mancances aprofitant l’estratègica posició de centralitat en la mediterrània occidental, i un potencial emprenedor enfocat a la indústria i el comerç. L’oportunitat que brinda ara la digitalització i l’economia verda i circular ha de guiar la transformació cap una economia menys depenent dels recursos energètics i materials que no tenim. Desenvolupar una economia que redueixi enèrgicament la mobilitat comportarà transformar el model turístic i en conseqüència el tràfic aeri, sense que això signifiqui un retrocés en ocupació i benestar si som capaços d’incrementar proporcionalment el pes del PIB industrial: electrificar tant com sigui possible els consums energètics, tenir cura del territori aprofitant el potencial del recurs de biomassa dels nostres boscos i cultius. Limitar l’activitat agroalimentària a aquella que no sobreexplota els recursos hídrics i manté la producció càrnica dins del que poden absorbir els embornals per a les dejeccions ramaderes. Buscar en definitiva la sostenibilitat econòmica i mediambiental en tots els àmbits. Les inversions necessàries que cal fer sobrepassen els pressupostos de la Generalitat, i requereixen els fons europeus de recuperació perquè siguin tractors d’inversió privada. I, no ens enganyem, la transició la pagarem entre tots com podem veure ja amb l’increment del cost de l’energia que dona senyals per a una autocontenció també en el consum privat. El Govern ha de protegir amb polítiques socials les franges més vulnerables de població davant l’increment de preus dels recursos bàsics.

Un acord per a l’aeroport que persegueixi criteris de desenvolupament sostenible ha de contemplar, en el meu criteri, una inversió que millori les seves instal·lacions, fent-les més eficients i sostenibles. Inversió en una nova terminal que ajudaria a descongestionar i guanyar una mica més d’operativa en el camp de vol. Instal·lacions d’autogeneració i millora de l’eficiència energètica. Inversions en recerca d’aeronaus sostenibles en col·laboració amb l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels. Però sense sortir del perímetre actual de l’Aeroport, és a dir, renunciant al Hub Intercontinental perquè la lògica actual no ha de ser expansiva sinó de contenció. Ni Catalunya ni Espanya perdran oportunitats renunciant a fer créixer l’aeroport de Barcelona, si tenim però un Pla de País per desenvolupar una economia moderna, sostenible i inclusiva amb major justícia i equitat. Aquesta negociació amb Aena i el govern de l’Estat ha de ser possible en un clima de cooperació.

Salvador Clarós i Ferret

Ampliar l’aeroport? I ara!

Sembla una broma de mal gust que quan encara no ens hem tret de sobre la Covid19 i en plena emergència climàtica es torni a plantejar l’ampliació de l’aeroport del Prat. Segurament la necessitat de recuperar l’economia és un dels motius pels quals s’està pressionant les administracions i s’està venent la moto a l’opinió pública, però crec que és un caramel molt i molt enverinat. Sobretot tenint en compte que fa quatre dies (al febrer d’aquest any) la Comissió Europea va obrir un procediment d’infracció a Espanya per deixadesa mediambiental en relació justament al delta del Llobregat, que forma part de la xarxa Natura 2000. Val a dir que s’han incomplert les mesures a què es van comprometre les administracions públiques i Aena en l’anterior ampliació de l’aeroport. El seu actual compromís, doncs, d’entrada és paper mullat, perquè no han complert els anteriors.

Concentracions urbanes i desplaçaments innecessaris

Un dels motius pels quals ens hem fet tan vulnerables a les epidèmies són les concentracions urbanes i els desplaçaments continus per tot el món. El sistema econòmic i l’escalfament global contribueixen sens dubte a les grans aglomeracions, perquè la inclemència del clima va tornant erms grans territoris i l’escassetat d’aigua es va estenent, cosa que força primer desplaçaments i després grans moviments migratoris. D’altra banda, el baix cost econòmic dels vols –l’altíssim preu ecològic no es té en compte– afavoreix rutes turístiques i desplaçaments banals. Reduir desplaçaments innecessaris hauria de ser un objectiu general. I evitar l’escalfament global, també. Altrament ben aviat la Covid19 serà substituïda per una altra pandèmia.

Malgrat els compromisos formals, la realitat s’encamina al sobreescalfament global

Segons diuen els experts (ho va comentar Salvador Samitier, cap de l’oficina contra el canvi climàtic de la Generalitat, a la primera reunió de la Taula d’emergència climàtica de Viladecans, al novembre passat) avancem a tota velocitat cap a l’opció més pessimista de l’escalfament global. Es considera que superar l’1,5 graus d’escalfament aboca cap a un desastre ecològic. Si no frenem, podria ser que a finals de segle haguéssim arribat als 4 graus. Molts ajuntaments han adoptat formalment el compromís de reduir un 40 % les emissions de gasos d’efecte hivernacle per a l’any 2030 i la Unió Europea es va comprometre, a finals de 2020, a reduir-los en un 55 %. L’ampliació de l’aeroport no només no contribuiria a reduir aquestes emissions, sinó que les incrementaria en un 33 %.

L’economia només es recupera de debò si les condicions de treball són dignes

La creació d’ocupació pot ser clarament un motor de recuperació econòmica. Però no a qualsevol preu ni de qualsevol manera. L’economia també es recuperarà si la precarietat de la reforma laboral desapareix, si els salaris són dignes, si hi ha voluntat d’acabar amb l’economia submergida, si s’evita que gran part de la població immigrada hagi de treballar fora de la legalitat. I de llocs de treball per crear se me n’acudeixen molts: en l’atenció de les persones, en la sanitat, en els serveis socials, en l’educació… Una economia que viu en part dels serveis creats per les administracions públiques, sí, però convé recordar que no és que tots ens hàgim fet més pobres, sinó que ha crescut la desigualtat social. Per tant la reforma fiscal i la lluita contra el frau són imprescindibles perquè allà on s’acumula la riquesa es redistribueixi.

Catalunya també necessita un equilibri en el territori i un millor transport públic

Tampoc a casa nostra ens vam escapar de construir infraestructures que s’han mostrat inútils. Jo no dubto que sigui una bona cosa connectar l’aeroport del Prat amb destinacions intercontinentals, però potser es pot repensar i redistribuir el trànsit aeri aprofitant els altres aeroports de què disposem, infrautilitzats, i promovent tant com sigui possible un trànsit aeri més sostenible. Que per això fa falta millorar l’estructura ferroviària? Sens dubte. Tant la de rodalies com la de llarga distància.

Preservar l’espai natural del Delta

El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.
El Remolar, en el terme municipal de Viladecans, una de les zones amenaçades.

El Delta del Llobregat sobreviu miraculosament enmig de carreteres, autopistes, vies de tren i un aeroport en constant moviment. El Delta del Llobregat, diuen, va aconseguir endarrerir la caiguda de Barcelona a la guerra civil, perquè la seva fertilitat va garantir l’alimentació de molta gent. Malgrat tot, pel seu valor estratègic en les comunicacions, es veu constantment amenaçat. Només cal recordar com el govern d’Artur Mas va intentar de totes totes convertir-lo en una mena de puticlub a l’engrós (recordeu el delirant projecte d’Eurovegas i el seu no menys delirant promotor, Sheldon Adelson, trumpista “avant la lettre” i rebut a Catalunya amb honors de cap d’estat?).

Avui sens dubte toca tant preservar el Delta com promoure’n la zona agrària, dos espais que de vegades semblen oposats, però que es necessiten mútuament, i dels quals cal millorar-ne, i molt, la gestió.

Sense postureigs polítics, si us plau

Quan no hi ha cap projecte concret damunt la taula, els grups polítics competeixen mútuament a veure qui fa la moció més agosarada contra el canvi climàtic. També al Delta del Llobregat. Però ara mateix veiem com els dos alcaldes socialistes de Gavà i de Viladecans (el de Viladecans és també president de la xarxa de governs locals per la biodiversitat, una organització d’abast espanyol) es manifesten com si res a favor de l’ampliació. Potser per això l’alcaldessa de Gavà s’ha convertit en ministra de Transports?

Per lluitar contra el canvi climàtic cal determinació, unitat, bona informació i prou imaginació com per crear alternatives a allò que se’ns ven com a única sortida. Amb el simple postureig no anem enlloc.

Mercè Solé

Ampliar l’aeroport és accelerar el canvi climàtic

Que el canvi climàtic avança a gran velocitat per l’acció humana comença a ser una evidència que esdevé un malson per a gran part de la població mundial. Temperatures extremes, com acaba de passar al nord del continent americà, inundacions, sequeres i incendis d’una intensitat i velocitat anòmales cada cop són més freqüents arreu. Això no té causes naturals, sinó que clarament es deu a posar l’economia (una economia al servei d’una minoria) per damunt de la política i per descomptat de la sensatesa, i tendeix a incrementar-se de forma exponencial. Perilla l’abastiment d’aigua potable per a molta gent, es redueixen les zones de cultiu, algunes zones costaneres es van inundant. El nostre Mediterrani és una d’aquestes zones sensibles, on els pronòstics apunten a una reducció de la pesca i de la biodiversitat. Els experts indiquen que només una frenada decidida i immediata en l’emissió de CO2 i un canvi d’hàbits pot limitar un escalfament amb conseqüències que arriben a amenaçar l’espècie humana.

En aquest context i encara sota els efectes d’una pandèmia que ha estat un tastet dels efectes imprevisibles d’una forma de vida que assetja el món natural i afavoreix una contagiosa massificació, AENA proposa, amb presses, l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, una ampliació que ha de permetre l’increment de vols i, és clar, de l’emissió de CO2. Per no esmentar, també, la destrucció d’espais naturals del Delta del Llobregat i la promoció del turisme com a monocultiu a Catalunya.

Repensar quina és la indústria que volem i necessitem, promoure l’equilibri territorial, potenciar comunitats energètiques que s’autoabasteixin, garantir una bona infraestructura ferroviària, donar suport a la pagesia per garantir una alimentació ecològica i de proximitat són reptes que cal abordar, entre molts d’altres. Perquè les generacions que arriben puguin senzillament viure dignament.