Les relles i les falçs

Diumenge que ve, 1 de desembre, primer diumenge d’Advent, sentirem a la missa aquell text tan conegut d’Isaïes: “Ell posarà pau entre les nacions i apaivagarà tots els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra, ni s’entrenaran mai més a fer la guerra” (2,4).

En aquests dies intensos en què la situació política i social a Catalunya i a tot Espanya ens fa estar a tots amb els ulls i les orelles posats en la nostra actualitat immediata, aquestes paraules antigues amb què iniciem els dies de preparació del Nadal ens conviden a fer un exercici molt convenient. Les paraules d’Isaïes ens obliguen, vulguem o no, a aixecar els ulls del nostre petit espai en el planeta Terra, i a mirar enllà. A mirar cap a tants i tants llocs que anhelen que les espases i les llances esdevinguin relles i falçs que els permetin viure amb dignitat, i que voldrien que, efectivament, els senyors que des de despatxos tranquils atien i es lucren de les guerres deixessin de poder fer-ho. És allò que diu un altre text, aquest del profeta Zacaries: “Als carrers de Jerusalem hi tornaran a seure homes i dones carregats d’anys, cadascú amb el bastó a la mà. Els carrers de la ciutat aniran plens de nens i nenes que hi jugaran” (8,4-5).

Sense deixar de mirar el que està passant a casa nostra, i desitjant que finalment sigui possible la formació d’un govern a Espanya que pugui començar a desencallar la pila de coses que hi ha per desencallar, caldrà no perdre gens de vista les angoixes i els dolors que travessen la vida de tantes persones arreu de la terra. I treballar per elles.

Bon Nadal a tothom!

Bon hivern

22 de desembre de 2018

Primer dia d’hivern. Renoi, quin dia, ningú no ho diria. Ara, s’hi està tan bé, no només al sol, sinó també, contemplant el mar i tot l’entorn.

La gent no deixa de repetir: Bon Nadal. Amb els que tinc més proximitat, els hi afegeixo: “ I cada dia…”.

Aquesta tarda, s’ha escurçat tant el dia i el fred se n’aprofita. Renoi, es fa sentir!

Darrer dissabte abans de celebrar el naixement de Jesús. Gràcies, per poder-lo seguir, ja que ens porta com diu molt bé Ell mateix, a la vida nova. En la Bona Nova que proclamem, Maria va de pressa per ajudar Elisabet i estan tan contentes que ens ho encomanen. Siguem-ne conseqüents i compartim-ho. Fins i tot l’hivern canvia de temperatura i es converteix en una fornal d’esperança.

Ignasi Forcani Isern

L’Advent i les fàbriques d’armes

El quart diumenge abans de Nadal comença cada any el temps d’Advent. Aquest any, el 2 de desembre. I cada any es llegeix, a l’inici del temps, o bé en diumenge o bé en dia feiner, segons els anys, un text emblemàtic. És un text del capítol segon del llibre d’Isaïes que anuncia un nou temps, en el qual tots els pobles “forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Probablement aquesta és una de les millors formulacions possibles del món que tota persona honesta desitja en el fons del seu cor. No és només un desig genèric de pau, ni és només un desig igualment genèric que s’acabin les guerres. No diu: “Deixaran de fer servir les espases i les llances”. Sinó que diu: “Deixaran d’existir les espases i les llances”. I, a més, no diu que deixaran d’existir perquè seran destruïdes, sinó perquè “de les espases en forjaran relles i de les llances en forjaran falçs”. Traduint-ho: No es tracta de desitjar que no es facin servir armes, es tracta que d’armes ja no n’hi hagi. I no es tracta que no n’hi hagi perquè siguin destruïdes, sinó que es tracta que tot l’esforç destinat a la fabricació d’armes passi a destinar-se a construir per exemple plantes potabilitzadores d’aigua, o a promoure cultius allà on calgui, o a la reconversió energètica davant el canvi climàtic, o a estendre els mínims de benestar o de cultura a tot arreu.

En comptes de dir que volem la pau, o que no volem la guerra, hauríem de començar a dir les coses més clares. El que volem és que desapareguin les fàbriques d’armes i que siguin substituïdes per eines que facin la vida més feliç i digna per a tothom. Certament, seria una bona campanya cristiana, per a aquest Advent.

Advent: Ell ve, Ell ve sempre…

“No heu sentit els seus passos silenciosos?
Ell ve, Ell ve sempre.
A cada moment i a cada època, cada dia i cada nit, Ell ve, Ell ve sempre.”

Rabindranath Tagore

Cada any, quan arriba la tardor, sento que el cor paradoxalment se’m comença a alegrar… El dia s’escurça i en canvi pressento una joia que s’acosta… I tot d’una, com qui fa el canvi d’armari per tenir a mà la roba d’abric, començo a remenar carpetes per veure si tinc estoc de postals, a retallar detallets nadalencs per reciclar sobres o fer nadales senzilletes (que les manualitats no són un dels meus dons!), a pensar la cita que em resulta significativa avui per escriure-la…

I és que s’acosta l’Advent… I sí, la certesa que, com diu Rabindranath Tagore, un cop més, “Ell ve, Ell ve sempre”… I em faig conscient de la seva presència que es renova en la meva vida i en el món. I que Jesús –infant, fràgil, marginat– pot i vol transformar el meu cor: omplir-lo d’alegria, de somriure, d’esperança; desfer els murs i les pors que el tenallen; canviar la mirada, per fixar-me en el petit, en el que queda a les vores del camí, per descobrir més enllà de les aparences, per posar-me les ulleres (sovint poc usades) de la compassió…

Són unes setmanes plenes de pistes que m’empenyen a anar a fons. Però no és un anar a fons torturador. És un anar a fons sabent-me estimada. Espero! I voldria haver tingut l’experiència d’un embaràs: Maria esperava! Sí, físicament i plenament. I l’espera se li feia vida, i li condicionava la vida. I era una espera que no la tancava en ella mateixa, sinó que l’obria a l’Altre, als altres. I aquella vida que acollia anava a capgirar el seu futur. Com totes les mares, Maria ja meditava llavors en el seu cor, abans de tenir Jesús als braços, d’acaronar-lo o cantar-li una cançó de bressol.

I deia que hi ha pistes en aquest temps d’Advent… I si les convertim en recordatoris per intentar viure’l amb força? La Corona d’Advent al menjador de casa: les espelmes que van cremant a mida que el Nadal s’acosta, il·luminant amb més força l’estança. La casa guarnida, ni que sigui senzillament, penjant les nadales que van arribant… I és que un convidat, el gran Convidat, vindrà a visitar-nos…

Els llums de Nadal de les ciutats també ens ho recorden… És cert que els comerciants que els paguen volen que gastem, però és cosa nostra que en lloc d’apressar-nos a comprar, ens facin pensar en el fet que Ell ve, Ell ve sempre… I jo els miro, veig els aparadors i la gent anant i venint amb bosses… i sento que pico l’ullet al Senyor, com si tinguéssim un codi secret: nosaltres, Tu i jo (com tants cristians i cristianes!), sí que sabem el tresor amagat que s’apropa i que no el trobem entre regals ben embolicats, grans boles de colors, arbres de Nadal immensos i cada cop més psicodèlics… No, el secret és l’esperança que reneix allà on hi ha divisions, guerres, trencaments, pobresa, gana, conflicte, dolor, malfiança, abús… L’alegria de mirar el món des de baix, donant-li la volta a tots els esquemes que estem acostumats a donar per fet. La pregària que ens va ajudant a preparar-nos per acollir Jesús.

Donem la benvinguda a la fragilitat, a la senzillesa, a la desinstal·lació, a la simplicitat de les celebracions, al no-consum, a l’anar a fons, a la mirada compassiva, als nous camins que se’ns obren, a la llibertat interior… al Nadal!!! I sentim que Ell ve, ve sempre, fent noves totes les coses, fent tous els nostres cors, empenyent-nos a transformar el món! Bon Advent!

Maria Antònia Bogónez Aguado