Adopció: Com és possible que passi això?

En l’anterior número de L’Agulla escrivíem sobre la nostra experiència com a família adoptant a Catalunya. A partir d’una primera experiència negativa, que podeu consultar en aquest blog, plantejàvem la necessitat de remoure el passat i afirmàvem que podia ser una eina de gestió del dol i servir també per evitar que es tornin a repetir pràctiques que van en contra del bé dels infants.

En aquesta segona part, volem respondre a una altra de les qüestions que a vegades se’ns planteja un cop exposem el cas que vàrem viure: com és possible que passi això?

Després d’haver parlat amb diferents persones, des de professionals a altres famílies que han adoptat o acollit, i reconeixent que no hem fet una tasca d’investigació. Sempre des de la nostra perspectiva i experiència creiem que el sistema de protecció de menors té deficiències en molts punts, i que el procés d’adopció no n’està exempt. Alguns dels aspectes que ens sembla destacats són:

1.- Som hereves d’un sistema amb un passat obscur. Neus Roig ha documentat el robatori d’infants, des de la dictadura, fins ben entrada la democràcia, l’any 1996. (1) Ens hem de plantejar si encara queda en el nostre sistema una mirada dels casos que arriben a la DGAIA i l’ICAA des de la superioritat moral.

2.- Seguim tenint un present opac. Per què no hi ha control de les llistes d’adoptants? Per què no podem accedir a estadístiques de perfils de famílies? Són les famílies monoparentals o homoparentals discriminades en el procés d’assignació? No ho podem saber. El bé superior de l’infant ha de prevaldre, però no es pot garantir si no es garanteix que el sistema sigui transparent i validable.

3.- Què hi diuen els professionals? Si les professionals del camp no trenquen el silenci o si els col·legis oficials opten pel corporativisme cada cop que apareix un cas de mala praxi, el desprestigi de la professió i la desconfiança en el sistema anirà en augment.

4.- Ens podem qüestionar si els equips de professionals són realment interdisciplinars. Més aviat sembla que hi ha un predomini de les juristes i que són equips jerarquitzats. La mala fama de la DGAIA sembla merescuda davant actuacions com les que hem viscut nosaltres. Donar només resposta jurídica a casos socials no ajuda ni a prevenir ni a solucionar els problemes.

5.-Finalment, segur que la privatització dels serveis, amb uns dividends de 4.000€/mes per cura d’infant, no ajuda gaire a millorar el sistema.(2)

Segur que hi ha anàlisis més profundes i més extensives, però apuntem algunes qüestions a treballar. Qui comença a posar-hi mà?

Tresa Guarro i Laia Serra

(1) Podeu veure l’entrevista que li van fer arran de la publicació del seu llibre aquí.
(2) Podeu veure aquesta informació i d’altres sobre el sistema de protecció de menors al documental “desemparats: l’abús”. Disponible aquí.

Per què remenar el passat?

Fa cinc anys, vam viure un dels moments i més feliços de la nostra vida en parella. D’un dia per l’altre ens van dir que seríem mares d’un nadó acabat de néixer que es trobava a l’hospital. Amb l’ajut de moltes persones, l’endemà teníem la casa preparada i anàvem a buscar-lo. Després d’una setmana a casa, la Generalitat de Catalunya ens citava per dir-nos que havíem de tornar l’infant. El somni s’havia acabat deixant-nos una gran tristesa amb un regust molt dolç.

En aquest article no volem aprofundir en l’explicació del cas ni en el desenvolupament dels fets. Uns fets que afectaven una mare menor d’edat que manifestava que l’embaràs era fruit d’una violació intrafamiliar, un nadó sa que va estar a l’UCI de l’hospital durant 10 dies sense cap justificació i nosaltres, víctimes secundàries de la manca de diligència del sistema. Tampoc volem entrar en la nostra denúncia i reivindicació per millorar el sistema d’adopcions a Catalunya i per extensió, el sistema català de protecció de menors. Aquestes reivindicacions fa temps que estan sobre la taula i entitats i professionals també les denuncien. Hem fet un blog i ho podeu mirar amb calma, si us interessa: https://adopcionscatalunya.wordpress.com, o escoltar l’entrevista que ens van fer a RAC1.

Nosaltres volem parlar de com vam afrontar aquesta situació per superar-la. Perquè, a vegades, quan ho parlem, se’ns ha qüestionat amb tota la bona fe, per què seguir explicant i “remenant“ el passat, si només ens pot portar represàlies de l’Administració i se’ns anima a mirar endavant.

Creiem, però, que si vam poder superar el dol de la pèrdua i fer que la tristesa i la ràbia no ens paralitzés i així poder continuar amb el procés d’adopció, ha sigut per l’actitud que vam prendre i que es podria resumir en aquestes actuacions:

1. Entendre què havia passat

Per entendre-ho vam parlar amb moltes persones. Això no només ens va permetre sentir-nos acompanyades i estimades sinó que així vam conèixer una part del marc legal i administratiu de l’adopció a Catalunya que no se’ns havia explicat tot i que havíem fet el llarg camí des de la sol·licitud de l’adopció passant per la idoneïtat fins arribar a l’assignació d’un infant i haver signat una resolució d’acolliment preadoptiu.

2. Gestionar la indignació

La indignació que es deriva de comprovar les males pràctiques per part de les dues institucions que intervenen en el sistema de protecció de menors a Catalunya, l’ICAA i la DGAIA. Però també, pel tracte prepotent i sense cap empatia de les professionals de l’ICAA, parapetades en uns protocols, que a dia d’avui no s’han revisat i que serveixen com a resposta a qualsevol qüestionament que se’ls faci, ja que no fan cap reconeixement d’error.

Què podíem fer perquè aquesta actuació imprudent i precipitada per part de l’administració, no es tornés a produir? Vam decidir que ho denunciaríem i que no ho deixaríem. Aniríem fent sense obsessionar-nos. Per això vam anar al Síndic de Greuges, que no va ser ni eficient ni eficaç en la seva feina. Després va venir una compareixença a Fiscalia i, finalment, quan vam considerar que era prudent, vam fer públic el cas en l’esmentat blog. Aquest blog no només vol ser una denúncia, també vol ser un mitjà de comunicació amb altres persones que han fet o volen adoptar a Catalunya, amb informacions d’utilitat.

Aquest article no vol ser un manual d’autoajuda. La nostra experiència ens ha demostrat que no hem tingut mala sort sinó que hi ha més persones que han passat per situacions similars o pateixen per l’actuació d’aquestes institucions. Parlar-ne i denunciar-ho ens ha fet cada cop més fortes i ens dona esperances d’anar aconseguint canvis en el tracte cap a les persones que estan en espera d’adopció i en la millora del sistema de protecció de menors a Catalunya. Potser encara trigarà, però nosaltres hem intentat posar-hi un granet de sorra.

I tot això no impedeix que ara puguem gaudir plenament de la nostra filla, una nena meravellosa que vam adoptar posteriorment, i de totes les coses bones de la vida.

En el proper número en continuarem parlant, intentant respondre a una altra pregunta que ens fan: però això com pot ser?

Tresa Guarro
Laia Serra