Alcem la veu!

El proppassat diumenge 1 de març uns quants centenars de persones, majoritàriament però no únicament, dones de diferents generacions, ens reuníem a les escales davant de la catedral. Un dia assolellat i que va resultar estimulant, ple d’energia i entusiasme.

I és que l’aventura havia començat mesos abans quan algunes dones de diferents moviments eclesials havien somiat fer alguna acció per mostrar. I va anar prenent cos a poc a poc en assemblees àmplies i eficaces, amb pregària inicial i somriures… I amb molt de dons que s’anaven posant sobre la taula… Pensar, trobar solucions, fer un taller de pancartes, assumir tasques, serveis organitzats en petits equips horitzontals…

I es va infantar un acte senzill, breu, participat… però alhora contundent. Signes com un simple esparadrap sobre les boques silenciades de dones, unes xarxes on anar posant les pancartes de les nostres constatacions i peticions, també en cartells (Venim de lluny, Som moltes, Alcem la veu, I diem prou, Trenquem el silenci, Iguals davant Déu, desiguals a l’església?, Les dones a l’Església amb veu i vot, Si la societat avança, l’església també, La sororitat és la nostra força i Prou a la feminització de la pobresa), la força de la batucada que donava ritme, arrencar-nos la cinta que ens mantenia callades i un manifest breu però ferm. El podeu llegir aquí.

Però alhora, amb l’empenta dels moviments de les dones que fa dos anys havia esclatat en els carrers d’arreu del món civil el 8 de març, impulsats per fets com el #MeToo a nivell internacional o la penosa sentència de la Manada a nivell estatal, aquesta acció no podia quedar simplement con un esdeveniment local. Les xarxes de dones creients i feministes, els vincles d’amistat, els moviments eclesials van estendre el clam i la proposta per la resta de l’Estat. Madrid, Sevilla, Burgos, Saragossa, València, Granada… el mateix dia o en els següents van acollir actes equivalents. Amb el lema d’Alcem la veu com a casa nostra o bé “Hasta que la igualdad se haga costumbre” de la “Revuelta de mujeres en la Iglesia”, centenars de dones més s’hi van aplegar, creant l’onada feminista i creient, i cridant per la dignitat i la igualtat en la nostra Església.

Voices of faith és una iniciativa que vol empoderar les dones catòliques en la presa de decisions dins l’Església Catòlica. Van aixoplugar l’acció barcelonina i van venir dues representants a compartir-lo. Estan preparant un sínode en la tardor del 2021 amb el Consell de Dones Catòliques… Pot ser una fita més en el nostre camí per fer de l’Església un espai d’igualtat i dignitat per a tots, barons i dones… Mentrestant, il·lumina les passes des de la xarxa, la comunió i la sororitat…

Alcem la veu i avancem: fins que la igualtat sigui possible!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Contradiccions d’un feminista en construcció

Fins els catorze anys, vaig tenir la sort d’anar a una de les poquíssimes escoles mixtes que en ple franquisme funcionaven. Aquella convivència a l’aula entre nens i nenes, nois i noies, em va servir per tenir el privilegi d’experimentar ben d’hora i molt abans que molts amics i companys, que la balança entre llestos i llestes, treballadors i treballadores, rucs i “ruques”, vagos i “vagues” –algú solucionarà mai això del llenguatge no sexista?– estava equilibrada. No érem pas ni millors ni pitjors un cop classificats per gènere. És ben cert que a l’hora del pati els nois teníem tendència a donar puntades de peu a la pilota, però no ens feia res que alguna noia s’atrevís a posar-hi la cama i, quan de manera ordenada fèiem carreres a una pista d’atletisme, és cert, n’hi havia de més ràpides que la majoria de nois…

Fora d’aquell àmbit la separació i diferenciació per gènere era absoluta. Fins i tot en els ambients progres del moment, com ara el moviment escolta: elles amb faldilleta i nosaltres uniforme amb un cert aire militar. Hi havia una contraposició de mons i, per exemple, em cridava l’atenció aquell insult que es feia servir fora de l’escola: ets un nena!… dèiem –i la concordança impossible de l’article, n’amplificava la intenció.

Per tant, de fa anys i sense posar-hi nom, m’he considerat una mena de feminista racional. D’una racionalitat no exempta de contradiccions. Confiant en què tot tenia el seu temps i el seu procés, em semblava exagerat l’exigència estricta de la paritat de gèneres a tot arreu, i no parlem del fet de, per exemple, comptar el nombre i durada de les intervencions masculines i femenines en una assemblea i altres radicalismes semblants. He viscut còmodament instal·lat en el “si volen parlar només cal aixecar la mà”, i en l’argument de què l’exigència de paritat fomentava la figura de la dona quota, la dona florero. I tot i ser defensor del dret a l’avortament, m’ha grinyolat una mica escoltar “…nosaltres parim, nosaltres decidim!…”, quasi a l’hora en què l’alletament natural a demanda com a màxima expressió de la exclusivitat del mon femení, ens situa als homes en el paper de col·laboradors necessaris tot buidant la paternitat de contingut… i és que no som bons ni per donar un biberó?!…

Però aquesta anàlisi pretesament racional ha topat també amb la realitat quotidiana influïda per l’entorn sociocultural. I m’acuso d’haver ofert ajuda en les tasques de la llar pensant que déu n’hi do del que treballo a casa. M’acuso de saber fer una paella de lluïment el diumenge, però quasi mai haver fet bullir la verdura un dimecres al vespre. M’acuso d’haver-me sentit incòmode quan una dona m’ha convidat a un dinar de feina i ha aconseguit pagar ella i d’haver pensat “…per ser dona els té ben posats” quan l’he vist prendre decisions difícils a la seva empresa. He acceptat que la direcció de la multinacional de consultoria on treballava, em vetés la pre-selecció d’una dona per a exercir un lloc de responsabilitat en un mon professional ocupat per homes… Fins i tot admeto haver dit alguna vegada “guaita quin culet” i no importar-me massa que aquella noia em sentís.

Per arribar a aquesta confessió retrospectiva de culpa, han hagut de passar coses: tenir una filla, experimentar que un debat o una reunió dirigida per una dona acostuma a ser més productiu, quedar estabornit per les estadístiques sobre bretxa salarial i possibilitats de promoció laboral per a les dones, les mobilitzacions del 8 de març… i també, viure infàmies com la sentència de “la manada”.

Tot això m’ha anat portant, a poc a poc és cert, d’aquell feminisme racional a un feminisme en construcció. Perquè, senzillament, és inaguantable tanta injustícia!… i això em fa pensar que el moviment feminista faria bé d’arrelar en la lluita contra la injustícia, més que en la lluita –comprensible– entre gèneres.

Albert Farriol

L’horitzó que ve

Vaig sentir una dona feminista dir que el masclisme no és per ell mateix el causant de les violències contra les dones –i els més febles–: és el patriarcat que té per aliats el masclisme, el capitalisme, el racisme, l’esclavitud, la violència, l’aparent llibertat…

Les dones i el homes estem submergits en aquest sistema patriarcal. Per a cada gènere la intensitat dels seus efectes és diferent i ens adoctrina per complir un rol que manté l’status quo. Prendre consciència del fet de ser dona i treure el cap d’aquest sistema per posar nom a les desigualtats i violències i fer propostes alliberadores és el que fem les feministes. Aquest és un procés conscient que requereix d’una contínua revisió d’actituds, de gestos, de llenguatge, del pensament, per desmuntar l’edifici patriarcal que s’ha construït al voltant nostre. Desprendre’ns de la pell patriarcal, a la qual cosa els homes també estan cridats, és un treball personal –una acció alliberadora–, que sense l’acció col·lectiva –sense un moviment d’alliberament– seria possiblement una acció testimonial.

I no ho és! De la vindicació dels drets de les dones i el sufragisme a l’“estima com vulguis”, avui ens trobem plantant cara a l’extrema dreta i som protagonistes de propostes polítiques de canvi per a la vida de les dones i els homes. El moviment feminista és un motor de transformació. I com a mostra el 8 de març, dia en què totes les lluites feministes de tots els feminismes esclaten en un crit comú, ple de veus amb accents diferents. La uniformitat del patriarcat dona pas als colors dels feminismes. De l’estretor de mires a l’horitzó, on dones i homes han vençut la tirania.

En aquesta presa de consciència també fem present que rebre un salari, estudiar, decidir sobre el propi cos, si vols casar-te o no, a qui estimes… poden tenir retrocessos a la nostra societat o bé encara no s’han assolit en moltes parts de món. I la lluita no té aturador.

Aquí rau el poder feminista, és un moviment alliberador que travessa el món!

Quiteria Guirao Abellán

8 de març a Barcelona

Si ets dona i…

pots votar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots tenir propietats, agraeix-li-ho a una feminista.
pots treballar, agraeix-li-ho a una feminista.
no perds el teu treball perquè estàs embarassada, agraeix-li-ho a una feminista.
pots anar a la universitat, agraeix-li-ho a una feminista.
pots avortar si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots portar pantalons, agraeix-li-ho a una feminista.
practiques esport professional, agraeix-li-ho a una feminista.
pots ser militar, agraeix-li-ho a una feminista.
pots disposar del teu propi salari, agraeix-li-ho a una feminista.
pots casar-te amb qui vulguis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots divorciar-te si vols, agraeix-li-ho a una feminista.
pots denunciar l’assetjament sexual, agraeix-li-ho a una feminista.
pots usar anticonceptius, agraeix-li-ho a una feminista.
pots alletar el teu bebè en un lloc públic, agraeix-li-ho a una feminista.
tens el dret a llegir els llibres que desitgis, agraeix-li-ho a una feminista.
pots accedir a càrrec polític, agraeix-li-ho a una feminista.
pots obtenir un préstec, agraeix-li-ho a una feminista.
pots atestar en la teva pròpia defensa, agraeix-li-ho a una feminista.

Encara queden molts drets per als quals lluitar per assolir la igualtat real entre dones i homes a tot el món. Seguim amb la lluita (www.SchoolofFeminism.org)!