25-N: Corresponsables per canviar la societat, compromís vers les víctimes

Una altra vegada, un altre any, tornem a reivindicar la fi de la violència vers les dones.

En quin món vivim? Quin món volem? L’amor és amor, i ha de ser amor. Per què es transforma en possessió i dolor, en odi i ràbia? La nostra societat, que es creu tan avançada, per què fa passes gegants enrere?

No, no diré xifres de dones mortes a mans de la parella. En un informatiu o altre ja les direm, ja les sentirem. I jo no les vull dir perquè haurien de sonar tots els seus noms, noms de dones que ens donarien puntades de peu a la consciència de tots plegats. Sí. De cadascun i cadascuna de nosaltres. Perquè no podem mirar cap a un altre costat. Cal canviar d’arrel la societat, i en som corresponsables.

I mentre la societat no canvia, les dones necessiten sortides i no sempre les tenen. I aquí és on s’agafen els agressors. Calen vies de sortida de veritat, protegir la dona que pateix violència de gènere de forma efectiva.

I no vull oblidar els homes. Els homes compromesos amb la seva actitud del dia a dia, els pares que eduquen en la igualtat. Són els que sumen, els que no es deixen arrossegar, els que viuen la seva masculinitat des de la seguretat que no són “més homes” per tenir actituds masclistes. Homes igualitaris i dones igualitàries, som els que podem canviar la societat.

Mentrestant, no oblidem que la dependència econòmica i habitacional pot matar. La manca de suport psicològic pot matar. La manca de protecció per als fills pot matar. La ment i les circumstàncies socials de la víctima poden ser unes aliades per a l’agressor. Per això, aquells que tingueu algun poder de decisió, que tingueu vocació de servei des de la política, comprometeu-vos de veritat amb el 25-N, Dia Contra la Violència Vers les Dones.

Maria-Josep Hernàndez

Picar quan el ferro és roent

25 de novembre, dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. No hi havia gaires manifestants davant la Universitat de Barcelona, a la Gran Via, pocs cartells i consignes.

Certament el 25N estàvem en confinament, però feia pena que tan poques dones es manifestessin.

Quan ja tornàvem la connexió els informatius de TV3, una senyora del grup de les Kellys es va encarar amb les càmeres per manifestar el poc suport que rep el seu col·lectiu per part dels grups feministes i d’altres. Dones ben preparades (universitàries) havien tingut molt d’interès en les seves condicions de treball, malalties derivades, sou… tot en profunditat, que foren publicats en els mitjans adients. La senyora deia que se sentien abandonades. Amb la Covid les seves vides són més difícils, la feina, la cura de la família, els pagaments…

Penso que les migrants no són només font d’informació o d’un ajut i visibilització puntual: ens necessitem per anar totes juntes en una relació horitzontal, sororal.

Lluïsa Carbajo

Dia internacional…

Des de fa uns anys, cada dia és el dia internacional d’alguna cosa. Alguna ens queden lluny, ens semblen peculiars, ens poden fer somriure…

Però cada 25 de novembre els cors s’enfosqueixen: recordem que és el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones… Tornarem a recordar que a Espanya quan escric aquesta nota ja hem de plorar 44 dones i diverses criatures en qui els barons assassins volien venjar-se de les mares. Però també caldrà prendre consciència d’altres violències que la dona pateix: l’ablació del clítoris, els maltractaments domèstics, els assetjaments laborals, els abusos sexuals en festes populars, les violacions en el si del matrimoni o fora d’ell, la tracta de persones, els matrimonis infantils, les insinuacions sexuals no desitjades, l’esclavitud sexual, la violència contra les dones en conflictes bèl·lics, la duresa del testimoni de les immigrants sub-saharianes o llatinoamericanes en els seus trajectes cap al Nord, i tantes d’altres…

I plorarem. Però ens aixecarem i cridarem un cop més pels carrers de les nostres ciutats que ENS VOLEM LLIURES, VIVES I REBELS! I que juntes som més fortes!

Maria Antònia Bogónez Aguado