La prosa de la vida. Joan-Carles Mèlich.

La prosa de la vida (Fragments filosòfics II). Joan-Carles Mèlich.Fragmenta Editorial

En aquests temps que sembla que costa trobar bones notícies en els diaris, una en El Periódico del 10 de novembre em va omplir d’esperança. “La Filosofia està de moda” comentava l’augment d’alumnes universitaris i la venda de llibres d’aquesta temàtica. Alguns professors de filosofia catalans figuren ens són coneguts al gran públic: Josep Maria Esquirol, Marina Garcés o Joan-Carles Mèlich.

I em volia referir al darrer llibre d’aquest pensador, professor de filosofia de prosa-vida-melichl’educació i que ha treballat temes com el mal després d’Auschwitz o la compassió. I ara ha publicat el segon dels llibres del que vol que sigui trilogia, “Fragments filosòfics”. Sota el títol “La prosa de la vida” breus pensaments (sovint a partir de textos que mostren la seva àmplia cultura i formació, pròpia d’un lector infatigable) ens van fent reflexionar, ens interpel·len de temes com la vida, la mort, el dolor, els altres, l’educació, Déu…

Joan-Carles Mèlich sempre m’obre portes i em convida a parar i pensar. No és poc!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Espiritualitat i religions a la xarxa

En el web de la Generalitat trobem el portal Cinema espiritual i de les religions on hi ha el fons filmogràfic de les religions i la informació de les diverses edicions de la mostra de cinema espiritual de Catalunya.

99-a-airejar-portal-religions-imatgeEl fons filmogràfic dóna accés a una base de dades d’accés lliure que recull la producció cinematogràfica mundial referent a les diverses confessions religioses: budisme, cristianisme, fe bahà’í, hinduisme, islam, jainisme, judaisme i sikhisme. La selecció ha estat elaborada pel professor Joan-Andreu Rocha Scarpetta, doctor en ciències de la comunicació (Barcelona) i en història de les religions (Roma).

En relació a la mostra de cinema espiritual de Catalunya conté informació de les diverses edicions d’aquest certamen des que és organitzat per la Direcció general d’Afers Religiosos. La mostra, que enguany arriba a la seva 13a edició, aprofundeix en la presència de l’espiritualitat en la cultura audiovisual, vol fer visibles les diferents manifestacions religioses i espirituals i així contribuir a afavorir el diàleg interreligiós i la cohesió social.

Aquest nou recurs és molt interessant i de segur que ens ajudarà a organitzar esdeveniments relacionats amb les temàtiques que abasta.

Quiteria Guirao

Compte amb el «bonisme» quan parlem d’ensenyament

Amb l’esperança de poder construir un país nou, el Consell Escolar de Catalunya ha dissenyat com hauria de ser el nostre Ensenyament, i la majoria de les propostes anunciades semblen prou raonables.  No he llegit el document sencer, però m’agradaria que hi figurés la necessitat d’un veritable control sobre el professorat: els de l’ensenyament públic que no siguin funcionaris intocables, i posar la lupa alhora als col·legis concertats que reben fons públics, però no se’ls supervisa com cal. Compte amb el «bonisme» quan parlem d’escoles i professorat. Posaré dos exemples de la mateixa temàtica que hem llegit a la premsa:  professor de l’ensenyament públic que havia estat condemnat per abusos sexuals a menors… i continuava exercint (segons algunes fonts d’ensenyament, «perquè no es podia fer res contra ell»); i el famós cas dels Maristes: amb tant alumnat afectat, amb tants professors investigats… i ningú, ningú, ningú havia fet arribar això al Departament d’Ensenyament? I els que ho van tapar des de l’escola… estan destituïts o continuen exercint? Casos extrems… sí, però n’hi ha molts més, tant o més visibles. L’atenció als casos de bullying i l’atenció a la diversitat serien dos exemples més. També es tapen o es neguen molts casos de bullying, sovint perquè dona mala imatge a l’escola o al professor que mira cap a un altre costat. I pel que fa als nois i noies amb discapacitats o capacitats especials –fins i tot els d’altes capacitats–: malgrat estiguin integrats pateixen els pocs recursos que hi ha a l’ensenyament públic o, en l’ensenyament concertat, viuen en carn pròpia com se’ls treuen de sobre (discretament, és clar). Sé que poso el dit a la llaga i que rebré correus o comentaris a l’article negant «el tot o la part»  (el bonisme de què parlava abans, l’ensenyament intocable…). Però hi ha molts casos i patiments invisibles: no ens quedem a la superfície. Amb país nou o sense, cal una revisió urgent del control que es fa sobre el funcionament del sistema educatiu.

Maria-Josep Hernàndez

Dones silenciades

99-a-airejar-dones-silenciades-imatgeAquest és el títol d’una exposició que des del 22 de novembre i fins al 3 de maig del 2017 presentarà la figura d’una dona polièdrica, versàtil, que ha passat desapercebuda a la història de Barcelona, de l’Església, de la literatura, de la mística… I segurament en tots aquests àmbits mereixeria ser reconeguda. Un carrer a Pedralbes és potser l’única pista que molta gent hem tingut d’ella. Es tracta de sor Eulària d’Anzizu.

Unes quantes paraules claus per obrir les ganes de descobrir-la: òrfena; membre de la burgesia barcelonina; protegida pels Güell; rica hereva i desitjada per molts nois de la societat catalana; poetessa que es carteja amb Mn. Cinto, el qual li dedica algun poema; se sent cridada pel seu Amic Jesús i entra com a clarissa a Pedralbes; amb els seus diners ajuda a la restauració del monestir; arxivera… Morí als 48 anys ara fa cent anys i encara és recordada per la comunitat clarissa. Una dona lliure, intel·ligent, culta, de profunda vida espiritual… I que va deixar empremta al Monestir de Pedralbes, que acull l’exposició.

Aprofitem l’ocasió per deixar-nos captivar per la bellesa de l’edifici, el silenci del seu claustre, i intentar descobrir tantes dones que han fet història, però que la història que ens ha arribat ha silenciades. Resulta fascinant!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Riquesa energètica

La causa de la pobresa energètica és exactament la seva antagonista: la riquesa energètica. Riquesa insultant i consentida de les grans companyies de serveis bàsics, que s’han enriquit desmesuradament amb la permissivitat, o més aviat, complicitat, dels governs. Fixeu-vos que no dic del govern en singular, perquè aquesta situació s’ha anat teixint de forma esgraonada des de fa anys. I s’ha consolidat escanyant els ciutadans lentament, amb pujades progressives i calculades, i bombetapromovent «beneficiaris» polítics amb noms i cognoms, fent-los “consellers de les companyies”, i que continuen estant a les xarxes de poder i decidint tant o més que els qui governen. Insultant és també veure com, amb altivesa, tracten els qui protesten de “radicals” o d’“antisistema”. Radicals? No és radical tantes famílies que passen fred perquè no poden engegar la calefacció que un dia van poder pagar, o que s’han quedat sense llum perquè el rebut, un servei bàsic, és un luxe? En definitiva, amb la darrera pujada de preus, ens han rematat a tots plegats. No n’hi havia prou amb la bombolla immobiliària, que l’energia ja és un altre luxe. Perquè els preus no tenen res a veure amb els costos: és mera especulació, calculant fins a on poden arribar a escanyar-nos a tots.

Maria-Josep Hernàndez

Els cingles de Bertí

Us proposem una sortida –que per a alguns serà recordar gestes de joventut– per les cingleres de Bertí. La iniciem al santuari de Puiggraciós.

puiggraciosAquest santuari, construït a inicis del segle XVIII, va ser utilitzat durant uns anys com a temple parroquial, atès el mal estat de l’església de Sant Pau de Montmany. Durant la guerra civil espanyola, el 25 de juliol de 1936 va ser cremat i destruït el magnífic retaule barroc. Ben aviat s’hi va construir també la casa de l’ermità, que més endavant es convertí en hostatgeria. En aquests entorns és on Raimon Casellas situa algunes de les escenes més punyents de la seva novel·la Els sots feréstecs.

Actualment hi resideixen monges benedictines. També fa d’hostatgeria per a qui hi vulgui passar uns dies de repòs, reflexió o estudi.

Molt a prop contemplem la torre de senyals òptics o torre del telègraf. Va ser edificada l’any 1854 i es troba en perfecte estat de conservació. Està declarada Bé Cultural d’Interès Nacional. Aquesta torre formava part d’un sistema de comunicació consistent en un aparell situat a distància visual d’un altre aparell similar. L’operador conduïa uns controls que situaven els elements del telègraf en una posició recognoscible per la torre següent. Aquesta repetia el missatge i així successivament. Els senyals es feien mitjançant uns elements mòbils fixats en un suport de fusta muntat dalt la torre. El missatge es desxifrava en el lloc de destí mitjançant codis establerts. La que veiem aquí correspon a la torre número 45 de la línia Barcelona-Vic.

Iniciem la ruta per una pista, el PR C-33 (marques grogues i blanques), que seguirem bona part de l’itinerari i que trobarem a la dreta del santuari. Ben aviat, després de rodejar el cim de Puiggraciós (809 m), on se sap que hi havia hagut un antic poblat ibèric, arribem al Collet d’en Tripeta. Continuem per la dreta, seguint els senyals.

Uns 2 km més enllà del santuari, i sempre per pista a voltes molt ajustada al grau-del-mercader-2penya-segat, iniciem l’ascens als cingles de Bertí pel Grau Mercader (760 m). Les vistes són magnífiques: el Vallès, la serralada litoral, la Mola, el Montcau… Ens allunyem de la cinglera i passem per davant de cal Mestret. Ara prenem el sender de l’esquerra, seguint sempre el PR C-33 i continuarem pel camí, que a trossos se’ns presenta d’un empedrat natural i molt trepitjat, fins a arribar al castell del Clascar, curiosa edificació molt malmesa.

clascar-2S’ha identificat el Clascar com el castell del Bertí, del qual es conserven notícies documentals des de l’any 978. En un document del 1370 apareix Guillem Clascar sota el domini de la família Centelles. L’any 1615 se l’anomena “domus” i havia passat als senyors de Bell-lloc. A principis del segle XX es va reformar l’antiga masia i es va convertir en un fantasiós castell on es barregen elements gòtics autèntics i imitacions. Havia existit el projecte de convertir-lo en un hotel, però no es portà a terme. L’obra, iniciada pels últims propietaris, els Almirall, va quedar inacabada. Té una curiosa capella, dedicada al Sant Crist.

Continuem pel petit sender de l’esquerra de l’edificació, i deixant momentàniament el PR C-33, passem per un espès alzinar i arribem a Sant Pere de Bertí. Hem caminat 4,5 km.

Sant Pere de Bertí, església de factura romànica, era la parròquia del veïnat. Sempre havia estat el centre de diverses masies esparses pel Bertí i era per tant el lloc de trobada, els diumenges, de la gent de la rodalia.

L’església és d’una sola nau, pràcticament rectangular, amb volta apuntada p1190358-st-pere-de-bertfeta de pedres de cantell i absis carrat. Amb posterioritat s’hi van afegir dues capelles laterals al costat sud i s’alçà un campanar de cadireta de dos ulls desiguals i d’accés exterior. La porta d’accés és adovellada i es troba a migjorn, així com el petit cementiri, i es troben després d’uns graons empedrats en forma de ferradura. L’any 1659 va ser reconstruïda amb volta massissa. I el campanar, transformat tal com el veiem avui dia, ampliant els dos arcs amb l’edificació, sobre la volta de l’església, de tres parets amb arcs, formant un nou i únic campanar. L’accés al seu interior és mitjançant una escala de cargol. La nova campana hi és des del juliol del 1998, i té per nom Clara. Completa el conjunt la rectoria, que actualment és una segona residència. La porta d’accés també és amb arcada adovellada. Recentment s’han afegit nous elements a la façana de la rectoria, com un rellotge de sol.

Forma part de les construccions un petit edifici cobert, a l’angle del cementiri. Té quatre finestres, orientades als quatre vents i la coberta és a quatre aigües. Es tracta d’un comunidor. Tot i que hi ha diverses interpretacions, crec que podem explicar que es tracta del lloc, a cobert de la pluja i del vent, on el capellà s’hi protegia quan en situació de forta tempesta resava les seves oracions i benediccions als quatre vents amb la finalitat d’exorcitzar la tempesta i evitar d’aquesta manera que els conreus en resultessin massa malparats. Amb el temps, el petit lloc arrecerat va guanyar un banc de pedra en forma de U on els diumenges, els caps de cada masia, s’hi reunien i així podien parlar de les seves coses i dels interessos de la comunitat.

Ens dirigim a continuació cap a la masia de can Magre que està al costat i és habitada. Seguim la pista a la dreta, direcció nord, uns 100 metres, fins a un revolt i un cartell que indica direcció al santuari de Puiggraciós. Molt a prop prenem un sender a l’esquerra i recuperem les marques grogues i blanques del PR C-33 que tornem a seguir.

la-trona-2Passem pel costat de les ruïnes de Can Barnils i prenem la pista a l’esquerra sense abandonar els senyals. Trenquem a la dreta per arribar al collet de les Pereres. Un cop assolides l’eixuta Font del Pollancre, incrustada dins la roca, i la bassa propera, trenquem a la dreta. Passem vora el mas de Bellavista Vella i, tot acostant-nos a la cinglera pel costat d’uns camps de cultiu, seguim el PR que comença a perdre altura. En direcció contrària veiem la masia de Can Ragidell. Estem apropant-nos a la Trona, un esperó rocós amb impressionants vistes de les cingleres i de la depressió boscosa situada als seus peus. Hem fet 8 km des de l’inici.

Estem ara a la part alta del Sot del Bac, però nosaltres refem el camí de nou fins a l’altiplà i iniciem la tornada vorejant la cinglera seguint ara els senyals vermells i blancs del GR-5 direcció sud. El sender passa paral·lel a una pista, deixarem les parets ruïnoses de Can Rombella a la nostra esquerra i un quilòmetre més enllà les terres de cultiu i les restes de Can Volant. En acostar-nos a uns nous camps de cultiu mig quilòmetre més enllà, abandonem el GR-5 i continuem a l’esquerra, seguint la cinglera fins a la Taula de Pedra. Hem caminat 10 km.

Poc després abandonem la pista i prenem el sender de l’esquerra. Tot seguint-lo iniciarem el descens pel Grau de Montmany fent algunes ziga-zagues. Un cop a baix, el sender continua paral·lel a la línia de torres elèctriques fins a passar un torrent on podem optar per remuntar-lo fins al Collet d’en Tripeta, o bé canviar bruscament de direcció i arribar també al Santuari de Puiggraciós. En total haurem caminat 13 km per llocs ben agradables.

Jaume Roig

Mapa recomanable: Cingles de Bertí, Editorial Alpina, darrera edició de 2013.

El moviment feminista no està sol

En matèria de violències masclistes, el moviment feminista ja no està sol. La soledat es mesurava quan argumentava que el que “és personal és polític” i no se li feia cas, quan deia que la violència no és un tema de gelosia sinó la causa directa cap a les dones de l’actual sistema patriarcal i masclista, o quan reclamava un abordatge integral per a les dones víctimes de violències masclistes i no se li feia cas…

No estar sol vol dir que més moviments socials s’han fet ressò d’aquestes vindicacions i que s’ha aconseguit redactar lleis que porten aquests principis. Però el camí és llarg i encara no l’hem recorregut amb prou intensitat ni trajectòria, com tampoc s’han sumat decididament a eradicar aquesta sacra institucions molt influents en la moral i amb estructures en l’àmbit educatiu i sanitari com és el cas de l’Església catòlica.

Però hi ha una ofensiva que la trobem a alguns mitjans de comunicació i a les xarxes socials,  que volen fer veure que no hi ha un ordre social que empara el masclisme i la seva violència. Neguen que l’home estigui en molts aspectes per sobre de la dona, malgrat que el gènere (masculí, femení) envaeix fins els aspectes més quotidians de les nostres relacions. I a aquestes opinions cal combatre-les des dels moviments socials i des de la política.

En marxa contra les violències masclistes

El passat 5 de novembre, a Tarragona, les organitzacions feministes, socials i dones-tarragona-1sindicals de Catalunya, País Valencià i Andorra vam marxar al crit d’“Un crit contra les violències masclistes” . La marxa va congregar milers de persones pels carrers d’aquesta bonica ciutat mediterrània. Un any abans, tot el moviment feminista de l’estat espanyol, havia marxat pels carrers i places de Madrid amb l’exigència que la lluita contra el terrorisme masclista sigui una qüestió d’Estat.

A molts pobles i ciutats es fan concentracions cada mes per recordar aquelles que els hi han segat la vida i retre homenatge a les dones que pateixen violència. És el cas de Barcelona on la Plataforma Unitària contra la Violència de Gènere convoca concentracions a la plaça de Sant Jaume cada tercer dimecres de mes o el cas de Mataró que al voltant del 25 de cada més Teixit de Dones convoca a la porta de l’ajuntament.

Feminicidis

Hi ha hagut una evolució clara, per part del moviment feminista, en la concepció de quina és la línia divisòria per tractar oficialment dels crims contra les dones. De la violència domèstica hem passat a la violència de gènere i seguim posant més concreció a les violències que s’exerceix contra la dona pel fet de ser dona en les societats patriarcals i heteronormatives existents: feminicidis. I que, per tant, calen estratègies per a avançar cap a una societat lliure de violències des de l’arrel.

Fins que les lleis, i tot el que se’n deriva, no canviïn en el sentit que reclama el moviment feminista seguirem patint assassinats, violacions, pallisses, maltractament psicològic i econòmic… I la dignitat de les dones no estarà garantida.

Dir no a les violències masclistes
És pensar que la lluita contra aquestes violències va amb cadascú i dones-tarragona-2cadascuna de nosaltres. Educar als nostres fills i filles en igualtat: que vegin que no ens quedem sense paraules quan som testimonis d’un fet masclista. Tots i totes hem de fer un pas endavant i actuar contra la violència de gènere.

És actuar en la prevenció i la sensibilització amb les joves i els joves en matèria de gènere i l’eradicació de les violències masclistes com a clau de volta per aconseguir una societat amb futur que deixi enrere el model patriarcal i les actituds masclistes i avanci cap a la igualtat entre homes i dones.

És dedicar diners i professionals suficients per part de les institucions que intervenen en l’atenció i acompanyament a una dona víctima de violència, i dels seus fills i filles, si en té.

És teixir una xarxa ciutadana per sumar esforços per l’eradicació d’aquesta xacra que no ens deixa avançar en la igualtat.

Quiteria Guirao

El diaconat femení en la història (2)

En el número anterior ja es va dir que les primeres referències al diaconat de les dones les trobem en els escrits de Pau a propòsit d’algunes dones i de Febe, servidores de la comunitat.(1) Un servei que estava en la línia de la phoebe concepció teològica que es desprèn de l’Escriptura: el primer gran diaca és Déu-Pare, que crida tothom a la comunió amb Ell. Jesucrist, el Fill, és el diakonos de tota la humanitat. I la nostra existència cristiana és una participació en el servei del Pare i del Fill. És a dir, ser cristià significa, seguint l’exemple de Crist, posar-se al servei dels altres fins a donar-se totalment un mateix, per amor, amb la força de l’Esperit, de la Santa Ruah. Tenim, doncs, una concepció trinitària de la diakonia, que no havia d’haver suposat mai l’exclusió de les dones del servei representatiu.

A principis del segle II, un autor romà, Plini el Jove, menciona dues dones designades com a ministrae de la comunitat cristiana, que ve a ser la traducció del grec diakonoi. Però no serà fins el segle III que en algunes regions de l’Església (Síria i Constantinoble) es reconeixerà un ministeri eclesial atribuït a les diaconesses que es concretarà en la visita a dones malaltes, la unció baptismal de dones i la instrucció catequètica… només “pel servei de les dones” (Didascalia), és a dir “no per a exercir funcions sacerdotals”, sinó “per la decència del sexe femení en el moment del baptisme”, un interès moral que es reflecteix també en una llei de Teodosi (390) que fixava l’edat d’admissió al ministeri de les diaconesses als 60 anys, El concili de Calcedònia (451) la rebaixarà a 40 anys.

En les Constitucions Apostòliques del 380 la noció de klerós és ampliada a tots els que exerceixen un ministeri litúrgic, de tal manera que les diaconesses són compreses com formant part del clergat, i la seva ordenació pràcticament serà com la dels diaques.

A partir del segle IV ens trobem amb un gran nombre de referències literàries. Hi ha moltes ordenacions de dones diaques fins el punt que el concili de Nicea (325) aconsella la reducció a l’estat laïcal. No hi ha concili que, d’una forma o altra, no es preocupi de legislar/controlar la vida i funcions d’aquestes dones, amb la impressió que el que pretenen és la seva eliminació, almenys a Occident.

A poc a poc, però, van perdent la seva consideració de diaconesses i només en guarden el nom. Ja no participen en cap de les tasques litúrgiques, són desplaçades pràcticament de l’àmbit catequètic, i gairebé només continuen en la seva tasca de caritat. Positivament, la novetat d’aquest període està en la seva presència en els monestirs, en la direcció i en la presidència de les pregàries.

A partir del segles IX-X gairebé no se’n parla, en part per causa de l’associació dones i impuresa (menstruació, maternitat) i que els homes aniran exercint les funcions abans reservades a les diaconesses. I en el XII és una pràctica que està totalment en desús. En realitat, la diaconessa es transforma en monja i viu en els monestirs, i les religioses hospitalàries i les d’ensenyament exerceixen les funcions que abans feien les diaconesses. El silenci arribarà tant a l’Església d’Orient com a la d’Occident, on la realitat va ser molt més minoritària i tardana.

De dones amb funcions importants n’hi ha hagut moltes, no podem posar aquí els seus noms. A l‘àrea del Mediterrani oriental s’hi ha trobat moltes inscripcions funeràries del tipus “Aquí descansa…” a vegades posa el nom de la diaconessa, a vegades no es pot saber si es tracta de la muller del diaca i no es pot completar la informació.

Resumint, l’existència de diaconesses és evident, tan evident com el gran interès eclesiàstic per a reduir la seva funció eclesial. Homes d’Església han esmerçat hores d’estudi per demostrar que no hi havia ordenació sinó una simple benedicció, i també per a exalçar la dignitat i presència de les dones en l’Església… però sense traspassar la línia vermella de la igualtat essencial. Una injustícia que es pot corregir amb l’accés de les dones al diaconat. Suficient no n’és, però sí una porta oberta a l’esperança de la qual hem de donar gràcies i en la qual homes i dones hem de col·laborar perquè arribi a bon port.

Roser Solé Besteiro

(1) Per a la bibliografia vegeu el que dèiem en el número anterior. En poc temps s’han produït una gran quantitat d’articles en diverses revistes de les quals destaquem el Pliego de Vida Nueva n.2989 (2016) dedicat al Diaconado Femenino, amb les signatures de Fernando Rivas, Carmen Peña i Isabel Gómez-Acebo.

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.

andrey_rublev_-maxima-calidadAquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.

Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre.

El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols: la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.

Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula Andrej Rublev, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats… Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.

Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.

Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.

Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida.

Mercè Solé

En record de la Núria Terés

(La Núria, bona amiga meva, va morir el passat 30 d’octubre als 54 anys. http://www.diaridegirona.cat/portada/2016/10/30/mor-nuria-teres/812099.html )

El dia 12 d’agost, la Núria escrivia:

“Estic fent un procés de recerca personal, de trobar la pau, de meditar, d’escoltar i escoltar-me… que m’està transformant.”

“És una paradoxa!! Per a una malaltia greu acabo fent un camí de felicitat…”

la-nuria“M’estic buscant i trobo Déu cara a cara.”

Són retalls d’un xat de 20 minuts: jo estava de vacances a prop d’Almería; ella a Girona, a casa després d’una sessió de quimioteràpia. En aquesta conversa vam parlar també de l’evolució de la seva malaltia, de l’evangeli, de la pregària, de la natura, de l’agraïment i de l’amistat.

Tinc molts altres records de la Núria. Alguns de fa molts anys, com les Fires de Sant Narcís amb els nens petits o Diumenge de Rams o trobada a Cadins o casaments o sopars. I hi ha records més recents i nítids, com comprar cabdells de llana a una botiga del carrer Gran de Gràcia; i els dinars, sobretot els dinars pels volts de Nadal amb el grup d’amigues “Xiquetes”. N’érem sis i, com recordàvem les altres cinc en el comiat de la Núria, “cadascuna amb el seu estil, amb el seu compromís i amb les seves neures però sempre al costat les unes de les altres malgrat els molts quilòmetres de distància”.

Quan ens trobàvem –o quan xatejàvem– parlàvem de tot i molt. La vida de cadascuna s’anava barrejant amb la vida de les altres a través de les històries de marits, fills, pares i germans. Ens explicàvem llibres que havíem llegit, pel·lícules que havíem vist i obres de teatre que ens havíem perdut. Ens animàvem –o ens desanimàvem– parlant de política i de l’Església. Música i cuina i “que bé la feina” o “potser treballo massa”… I sentiments, molts sentiments. Unes quantes hores viscudes amb majúscula. “Viure, viure, viure! No tenim altra cosa a fer que viure. Estimar la vida intensament”, escrivia la Núria en la llibreta que la va acompanyar durant la malaltia.

Ara els records m’entristeixen i el misteri de la vida i la mort em deixa sense paraules. A estones envaïda d’una serenitat i transcendència que em meravellen. A estones amb rebel·lia davant d’aquest mateix misteri. Demano a Déu que m’acompanyi, que estigui amb mi en uns moments i en els altres. Perquè només ell tanca el cercle quan diposito tot plegat a la seva falda; i només llavors sé que amb el temps aniré sentint la presència de la Núria d’una altra manera que, ara mateix, se m’escapa. Tinc pressa per trobar-la però ja intueixo que la urgència no és bona companya.

“Núria, no ens acabem de creure que ja no estàs físicament amb nosaltres. Però saps que ets EN nosaltres i que hi seràs sempre” (De l’escrit de comiat de les Xiquetes).

Anna Milian

A propòsit de Jeremy Rifkin

Arran de la conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible

El món afronta canvis de gran envergadura a la vista de les tensions generades per la crisi econòmica i la crisi ambiental, i les seves derivades europees: la crisi de l’Estat del Benestar, la crisi dels refugiats, etc. La globalització té uns efectes en les economies nacionals i locals que no es poden governar sense una visió sistèmica que abraci més enllà dels àmbits competencials de les nacions, i més enllà de les dinàmiques dels mercats. El canvi climàtic és l’efecte més evident de la globalització. Ja no és possible mantenir l’economia al marge de l’ecosistema global, i no es pot continuar ignorant quins són els límits materials i quines són les regles que regeixen i sustenten la vida en el planeta, que és tant com dir quines són les condicions econòmiques sota les quals serà possible mantenir la vida en el futur. L’escalfament global ensenya que les úniques lleis d’una economia possible són les que governen la naturalesa. Més enllà d’elles no hi haurà vida. Per això, parlar avui d’economia és parlar de sostenibilitat.

jeremy-rifkin-hires1-210x154El sociòleg i economista Jeremy Rifkin es pregunta com serà possible això, i es respon a si mateix amb unes reflexions que van prenent envergadura en el decurs de les dues darreres dècades. L’autor les va sintetitzar amb una conferència Un nou paradigma econòmic per a una Catalunya sostenible, pronunciada el passat més de setembre a l’auditori de Sant Cugat, per invitació del Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya DIPLOCAT.

Rifkin és una de les persones més influents a l’hora de plantejar els canvis que cal operar en l’economia global des de l’anàlisi dels efectes de les revolucions tecnològiques i del coneixement bioeconòmic. Sens dubte que Rifkin no és una autoritat entre els economistes ecològics, com ho va ser Nicholas Georgescu-Roegen, o el professor José Manuel Naredo, per citar una figura propera, sinó més aviat un divulgador amb gran influència en determinades esferes polítiques. No obstant això, Rifkin gaudeix d’una certa autoritat en abordar les grans qüestions que planen sobre la societat. A la citada conferencia Rifkin va exposar les tesis de les seves dues darreres obres: La tercera Revolución Industrial (Paidós, 2011), i La sociedad de coste marginal cero (Paidós, 2014).

Les crisis econòmiques de les societats industrials sempre han vingut motivades per un estancament de la productivitat com a símptoma de defalliment dels motors o les palanques que impulsaven el creixement. A cada crisi li succeeix un nou paradigma tecnològic que substitueix la vella i obsoleta fase productiva per expandir i difondre per tota la societat nous vectors de competitivitat industrial, a manera de salt endavant, recuperant l’impuls perdut. Però mai abans la societat contemporània s’havia trobat davant d’un mur que l’impossibilités continuar la trajectòria. Aquest mur són les mateixes parets físiques del planeta, és a dir, els recursos materials i energètics, i la biodiversitat que governa l’ecosistema. Vol dir això que estem desbordant la capacitat del planeta per a suportar la població actual amb alts nivells de consum. En aquest model econòmic qualsevol eventual creixement de la productivitat, de l’ocupació, de la riquesa… produeix de forma simultània decreixements del mateix ordre. La riquesa i el benestar d’uns pocs comporta empobriment (o deute, que és el mateix) d’uns altres. El món ha entrat en una fase de disputa dels béns i dels recursos, també del treball i del benestar, entre les societats. Veiem un nou període de migracions massives a la recerca d’oportunitats perquè els recursos es troben per sota de les necessitats a satisfer, i la degradació del medi natural expulsa poblacions senceres cap a altres indrets del planeta. Aquestes constatacions són la base dels debats d’actualitat sobre “decreixement”, un debat incòmode perquè desborda la lògica del model econòmic vigent.

Segons Rifkin, l’onada tecnològica del segle XXI està impulsant una revolució industrial, coneguda aquí com Indústria 4.0, en la qual la digitalització i internet esdevenen la base tecnològica d’un canvi disruptiu del model industrial. No és una simple evolució sinó una transformació radical de les formes de produir i també de consumir. L’augment salvaclarosde la productivitat agregada vindrà de la mà de la innovació i també del canvi del model energètic ara basat en recursos fòssils cap a un nou model de generació renovable que explota una energia sense cost a través d’una nova xarxa gestionada de forma distribuïda i intel·ligent on els agents connectats seran alhora productors i consumidors. No cal dir el que això significa de canvi importantíssim de l’actual model de negoci en el sector energètic.

La nova expectativa industrial arrossega la globalitat dels sectors de l’economia provocant canvis substancials en el model de negoci, en l’organització del treball, en els processos productius, i en les formes de consum i de mercat. Apareix un nou paradigma social que trenca amb la societat de consum sorgida del model fordista amb economia d’escala i concentració empresarial. El factor quantitat deixa de ser rellevant en la nova economia d’intercanvi no consumista que no busca la propietat dels béns sinó l’ús dels mateixos. L’important és el servei que presta per exemple un automòbil i no pas la propietat del mateix. D’aquesta forma es persegueix una major eficiència en l’ús dels recursos. Per a la nova indústria, el focus no està en subministrar moltes unitats sinó en fer que cada unitat presti el màxim de serveis possible. El vehicle deixa de ser un bé de consum per esdevenir un instrument associat a plataformes de serveis de mobilitat. Més encara, l’important no és la mobilitat en si mateixa sinó l’accessibilitat, de manera que potser es poden satisfer necessitats sense haver de moure persones o mercaderies. Com es veu el canvi és disruptiu en el concepte, i no té marxa enrere perquè respon a un canvi de les regles del joc imposat per les fronteres materials de l’ecosistema.

Les xarxes telemàtiques ja han revolucionat l’estil de vida de les societats. L’extensió ara de la xarxa a la gestió energètica (internet de l’energia) i a la producció i gestió de serveis (internet de les coses – IoT), que connectarà les màquines, les empreses, habitatges, vehicles, persones… canvia la forma de produir i també les relacions en el mercat. El model en xarxa facilita una economia col·laborativa en contraposició a l’economia competitiva. El treball s’organitza en xarxa, descentralitzat i col·laboratiu. És fàcil doncs imaginar que els impactes d’aquesta indústria 4.0 no són només econòmics sinó també socials. Hi ha un gran interrogant sobre els efectes de la digitalització sobre l’ocupació. Si bé és cert que el desplegament de les infraestructures per a la indústria 4.0 poden representar un gran nombre de nous llocs de treball en molts sectors com per exemple el de la construcció, que té per davant la ingent tasca de transformar amb criteris d’eficiència energètica i de materials, i dotar de connectivitat, l’immens parc d’habitatge de les ciutats, també és cert que la desmaterialització de l’economia, la robotització dels processos productius està ja provocant grans pèrdues d’ocupació, que previsiblement seran encara més grans en el futur.

Ens trobem en un moment de transició complex i incert en el qual la ciutadania manifesta una voluntat de canvis polítics i econòmics profunds. Aquestes manifestacions no s’han quedat només al carrer sinó que han arribat als parlaments en forma de noves majories, nous lideratges i noves formacions polítiques emergents, no exemptes de contradiccions. El vot dels ciutadans revela també incertesa i por, que es manifesta amb derives conservadores, xenòfobes, insolidàries, atiant governs populistes i referèndums amb resultats desconcertants contra pronòstic. Hi ha una reacció en contra de la globalització que, a manera de llei del pèndol, sembla voler recuperar el poder i el control polític i sobretot econòmic cap a l’àmbit local, cap als Estats, les regions i també les ciutats. El nou president nordamericà qüestiona els tractats i acords internacionals. Al Regne Unit hi ha una profunda divisió respecte de la sortida de la Unió Europea. A Catalunya van guanyant pes progressivament els partidaris de la secessió. I al conjunt d’Europa es tanquen fronteres per a la immigració. Cada un d’aquests fenòmens té les seves causes i els seus condicionants particulars, de manera que seria una burda simplificació pretendre trobar sinèrgies comunes. No obstant això, tots ells defineixen un mateix escenari que és el de la pèrdua de confiança en les velles fórmules, perquè ara tot està canviant a gran velocitat. I sobretot perquè els perills que assetgen són molt grans. S’ha trencat el vell ordre: el d’una economia aparentment sota control. La globalització no era una ideologia econòmica, encara que per a alguns ho semblés, sinó que és una realitat ben patent que cal governar des de la política mundial i des de cada realitat local. I això vol dir certament canviar el paradigma econòmic. De moment a Catalunya, pel que fa a l’acció de govern, hi ha més expectativa de canvi, com si aquest canvi el fiéssim a unes eleccions o a un referèndum que no acaba d’arribar, que no pas passos clars i concrets en la direcció correcta. Desconec si la conferència de Jeremy Rifkin va somoure consciències o només va satisfer l’exercici de diplomàcia internacional.

Salvador Clarós

Fa 40 anys, la Marxa de la Llibertat

Arcadi Oliveres ens va recordar durant l’acte de celebració del 40 aniversari de l’11 de setembre a Sant Boi, convocat per En Comú Podem, que també feia 40 anys de la Marxa de la Llibertat. Tot començà el 27 de desembre de 1975, poques setmanes després de la mort del dictador, quan Pax Christi rellançà la campanya per l’amnistia, que tenia com a objectiu primordial la sensibilització del poble català entorn d’aquesta vindicació. I a Montserrat en una concentració de l’Assemblea de Catalunya, aparegué el que havia de ser el lema de la Marxa, “Poble català, posa’t a caminar”.

Pax Cristi és una organització internacional catòlica, dedicada a la promoció 99-a-marxa-de-la-llibertat-imatge-2de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles. Aquesta organització a Catalunya al 1966 editava un butlletí que a la seva portada va fer constar “NO a l’OTAN”. L’organització Pax Christi s’havia creat a la Segona Guerra Mundial perquè alemanys passegessin per França i francesos per Alemanya amb una voluntat de reconciliació.

Amb aquesta tradició de ruta, de marxa, es va construir el que seria una bona fórmula per difondre els objectius de l’Assemblea de Catalunya de forma pacífica i no violenta: l’amnistia, les llibertats bàsiques, la recuperació de l’Estatut d’autonomia. Volia ser una acció complementària de l’Assemblea ja que aquesta es movia en l’àmbit metropolità i es volia donar a conèixer els seus objectius pels diferents pobles de Catalunya.

S’organitzà la Marxa amb diferents columnes cadascuna d’elles amb un nom i un recorregut per tota la geografia catalana i, simbòlicament, també des del País Valencià: Tramuntana que va sortir de l’Escala; Lluís Companys amb sortida des d’Oliana; Francesc Macià amb sortida d’Esterri d’Àneu; Rafael de Casanova que va sortir des de la Sènia; Abat Escarré des de Girona; País Valencià des de Guardamar del Segura.

99-a-marxa-de-la-llibertat-imatge-1Convocar qualsevol manifestació en aquells dies significava no tenir l’autorització i repressió segura, cosa que va passar amb la Marxa de la Llibertat. Però això no va ser un fre per als organitzadors ni per als participants. Durant els dos primers dies de Marxa es van produir al voltant de 150 detencions i foren empresonats 123 dels participants.

La Marxa es va iniciar el 4 de juliol de 1976, que per casualitat va ser el mateix dia en què el rei va nomenar Adolfo Suárez com a president del govern espanyol. I havien de convergir les columnes en el que consideraven la llar espiritual de Catalunya, Poblet, l’11 de setembre. Per tant aquell estiu es va  difondre, mitjançant la Marxa, el que volia dir “alliberament”, que es concretava en l’amnistia, com a primer pas d’oblit recíproc del passat per establir les bases de reconciliació; les llibertats, com a norma bàsica de convivència, és a dir, els drets humans, inclòs el dret a l’autodeterminació del poble català; l’Estatut de 1932, com a primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya, amb la recuperació de la Generalitat.

El 12 de setembre la Marxa de la Llibertat va arribar al seu objectiu però només van poder accedir a Poblet uns pocs participants ja que la guàrdia civil i la policia vigilaven els voltants del monestir per evitar l’arribada de les columnes que van quedar aturades a Montblanc, on es va produir una actuació especialment desmesurada per part de les forces d’ordre públic.

Efectivament, enguany també hem de celebrar la valentia i compromís de molts cristians i cristianes que en moments en què calia donar testimoni així ho van fer junt amb moltes altres persones que cridaven “llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia!”.

Quiteria Guirao

Per què m’agrada anar a Lourdes

Cada any acostumo a anar a Lourdes. Amb la meva dona, o sol. És una estada breu: surto un dia de bon dematí, arribo a Lourdes a l’hora de dinar, la tarda i el vespre me’ls passo a la gruta i a tota la zona dels santuaris, l’endemà al dematí hi torno una estoneta, i a mig dematí agafo el cotxe ja de retorn, paro a dinar a mig camí, i arribo a casa no gaire tard.

Com veieu, a més de ser un viatge breu és també un viatge privat, sense participar en cap peregrinació organitzada. No perquè em semblin malament les peregrinacions organitzades, només faltaria, sinó perquè a mi el que m’agrada i em resulta relaxant i espiritualment estimulant és aquesta estada molt personal. Precisament són les peregrinacions organitzades les que fan de Lourdes allò que és. Però a mi em funciona viure-ho d’aquesta altra manera.

I com que més d’una vegada m’han preguntat que què hi trobo a Lourdes per mantenir-hi aquesta afició i aquesta tirada, doncs miraré d’explicar-ho.

lourdesD’entrada he de dir que, òbviament, tota la parafernàlia turística que ocupa tota la ciutat no m’interessa gens. De fet, se m’ha convertit en una mena de decorat inevitable que em miro fins i tot amb curiositat i interès gairebé antropològic. Venen cada cosa! Caminar per la ciutat té, però, a vegades, un atractiu molt digne quan et trobes les corrues de malalts en les seves cadires arrossegades pels voluntaris; i és que l’atenció als malalts és, sens dubte, el primer atractiu de Lourdes.

Però el lloc bàsic que a mi m’interessa és la zona dels santuaris, un ampli espai on se situen els edificis religiosos, les esplanades, i la gruta. Allà no hi ha comerç, sinó que hi ha la suma de les dues coses que fan que Lourdes tingui sentit: els malalts, i l’ambient espiritual que cadascú es pot muntar com vulgui.

Com he dit, la primera cosa bàsica són els malalts. Veure tanta i tanta gent en condicions precàries de salut, vivint amb il·lusió aquells dies en què se senten el centre de l’interès dels qui els atenen, i veure també la colla de voluntaris i voluntàries, joves i grans, que estan per ells, val tots els diners del món. De fet, encara que Lourdes és presentat i vist per molts com un lloc on es va a buscar la curació, i encara que són molts els malalts que es banyen a les piscines que teòricament tenen aquest objectiu, jo crec que són pocs els malalts que pensen que sortiran de Lourdes curats: el que la immensa majoria busquen és, més aviat, sortir-ne reforçats, després d’haver viscut allà una experiència humana i cristiana molt potent. I estar en un lloc així, on la feblesa és permanentment visible i és el centre de l’interès col·lectiu, és un  gran signe.

I, en aquest clima, un pot viure-hi l’ambient espiritual que he dit abans. Cal dir, això sí, que els espais i elements religiosos més visibles són en general d’un estil kitsch que acaba fins i tot fent-se simpàtic de tan carrincló que arriba a ser, i cal dir també que els signes de religiositat que molta gent expressa fan a vegades una certa angúnia. Però la senzillesa i l’autenticitat de la gruta, la pau de les esplanades, la bellesa del riu, i el tràfec de malalts amunt i avall permeten i animen a cultivar la vivència interior, la trobada amb Déu, la crida cap als febles i els pobres.

Josep Lligadas

Celebrar i agrair. 25 anys de camps de solidaritat de Setem Catalunya

25-anys-setemFa 25 anys que Setem Catalunya organitza camps de solidaritat en països del Sud, en racons del món empobrits per la desigualtat i la injustícia. 25 anys! Milers de joves i no tan joves hem fet l’experiència de posar rostre a les notícies (poques, sovint violentes i tràgiques) que ens parlen de la realitat d’Amèrica Central, d’Amèrica del Sud, de l’Àfrica o de l’Àsia.

I enguany van tenir la bona pensada de voler celebrar-ho convocant-nos a tots els participants d’aquests cinc lustres. A l’escola dels Gabrielistes del Besòs, el 2 d’octubre ens vam aplegar persones de diverses generacions. Alguns tot just arribats del camp, d’altres de les primeres fornades. La il·lusió fresca, els ulls brillants de l’entusiasme del viscut aquest estiu revifava els nostres records de fa 8, 10, 15, 21 anys… Podrien ser els nostres fills i filles i les seves reaccions eren com les nostres unes dècades enrere! Preciós! Allò que ens va fer tant de bé, que va fer canviar vides, trajectòries professionals, que va empènyer a assumir compromisos (socials, sindicals, polítics…), que en qualsevol cas va obrir la nostra sensibilitat, es continuava repetint i fent-se ben viu.

Els testimonis del matí assenyalaren la importància d’una experiència, per a molts crucial i fundant. L’intercanvi entre persones de diverses edats, experiències i camps va ser riquíssim: l’energia aclaparadora i la incertesa de com plasmar tot el viscut, com comprometre’s, els somnis apassionats per un món millor del jovent tot just arribat aquest estiu es barrejava amb l’agraïment, la perspectiva, de qui havia fet la vivència anys enrere. Anar a Filipines els havia permès de visitar les presons; a l’Argentina descobrir els moviments polítics i sindicals; arreu havia evidenciat el paper de les dones com a motors de les seves famílies i societats…

I és que anar al Sud, veure la realitat causada per la desigualtat i la injustícia en persones com tu i com jo, amb la sola diferència d’haver nascut en llocs empobrits, fereix, denuncia, interpel·la, commou, trasbalsa… i du a plantejar-se com comprometre’s per construir un món millor, diferent, possible. Al llarg dels anys moltes persones ho han fet. Alguns testimonis en són bon exemple en el web de Setem (http://www.setem.org/site/cat/camps). Tot i que la realitat del món ha canviat i les tecnologies han disminuït distàncies (“com us podíeu organitzar en el grup per vendre samarretes, per quedar, fa 22 anys, quan no hi havia mòbils?”, preguntava algú en un dels grups, sense fer-se a la idea que sense cel·lulars es podia viure fa no massa temps), fer experiència de la realitat pobra i empobrida del Sud continua sent molt recomanable. I ho és fer-ho en grup (es creen vincles que perduren al llarg de la vida i es converteixen en amistat sòlida perquè el compartit és únic i clau en les nostres històries personals) i en el marc d’un procés cuidat com el de Setem. Abans d’anar-hi, cal formar-se, saber on vas, descobrir el mapa de Peters, conèixer persones de camps anteriors, deixar prejudicis. Un cop allà cal –com ens deien en el 94 quan jo vaig anar al Txad–, prendre nota de tot el que viuràs. I de retorn, implicar-se a difondre el que hem vist, escoltat, olorat, tocat, sentit. I posar nom a sentiments, indignacions, somriures, pors… Perquè tot això forma part d’un camp de solidaritat.

Com a novetat de les darreres convocatòries, ens van parlar de famílies que han fet l’experiència juntes. Ha de ser un regal per a tots els membres, grans i petits. I com ho recomanaven!

El diumenge 2 d’octubre va ser un luxe. Un permetre reviure moments importants. Un saber-se part d’un grup ben gran de persones privilegiades que vam poder anar lluny, ben lluny, i ser acollides per qui tenia poc o res. Un renovar el desig de viure existències més coherents (comerç just, austeritat, reciclatge, denúncia, implicació política o sindical,…). Un refermar amistats amb qui van ser companys de viatge i de camp. Un agraïment infinit al Setem que va fer i continua fent possible un sacseig que ens remou, que ens construeix, que ens descentra i obre al món. Un món que és de tothom i pel qual cal lluitar a cada instant.

Gràcies, Setem!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Nadal versus Trump

En l’editorial del darrer número de L’Agulla parlàvem de l’esperança d’un canvi per l’esgotament del model actual i l’imparable sorgiment de nous projectes i propostes. Ho continuem afirmant, certament, però ara ressaltant més del que ho fèiem el mes passat que aquests canvis han de passar per fases que poden arribar a ser tràgiques. Molta gent està dient, a tot arreu, que les coses no funcionen i que vol solucions fàcils i ràpides. Les solucions fàcils i ràpides, evidentment, no existeixen. Però molta gent pensa que sí, i opten per creure’s el que diuen alguns demagogs poderosos, com és el cas de Donald Trump.

D’ell en podem esperar que es tensin més les relacions internacionals, que la venda i el tràfic d’armes a l’interior dels Estats Units i arreu del món no tingui aturador, que es desmunti encara més el que queda de l’estat del benestar, que la preocupació ecològica desaparegui de l’agenda, que es potenciï la xenofòbia i de retruc el terrorisme, que la ideologia que considera els sentiments de solidaritat i de generositat com una ximpleria pròpia de gent feble i poqueta cosa s’imposi cada cop més.

Davant d’això, el Nadal d’aquest any haurà de ser una reafirmació dels valors més clarament contraris als que Trump significa i encarna. El Déu que comparteix la condició humana, i la condició humana pobra, i la condició humana dels menyspreats pels poderosos, i la condició humana dels perseguits per defensar la justícia i la dignitat és, ara més que mai, un Déu que ve a acompanyar totes les lluites i tots els esforços contra tota mena d’opressors.londres-2016-378

L’infant que neix a Betlem és, per als creients de bona voluntat i per a tots els homes i dones de bona voluntat, un magnífic signe del món que volem i del món pel qual volem treballar amb tota l’energia.