Josetxo Ordóñez Echeverría: web personal

http://www.ordonezecheverria.com/index.php/ca/

Això no és per airejar el cervell. És per prendre consciènciaWeb de com estan les coses amb els refugiats a Grècia. Josetxo Ordóñez és advocat, especialitzat en temes d’estrangeria, persona compromesa amb la seva feina, activista social, i professor de dret a la UOC i a la Pompeu Fabra, col·laborador de Cristianisme i Justícia i de Migra Studium, membre de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col·legi d’Advocats,  i membre de l’ACO… entre moltes altres coses. Al seu web, podreu trobar-hi la crònica del seu viatge a Atenes en suport dels refugiats. Llegiu-lo. Val la pena.

Mercè Solé

Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunya metropolitana. Marc Andreu

Barcelona: L’Avenç 2016prova portada Andreu4_Portada Domingo-2.qxd

Recomanar un llibre que encara no s’ha llegit pot ser un acte d’irresponsabilitat. O la garantia d’un suborn. Sóc una irresponsable i no he rebut cap oferta (Marc, sóc aquí!). Però és que el llibre promet. Com a bon deixeble de Josep M. Huertas, en Marc és un bon coneixedor de la vida de barri, de la mobilització veïnal, del teixit social que sovint roman invisible. Podeu fer un tastet del pròleg que li ha fet Jordi Évole aquí (https://issuu.com/niceta/docs/ciutats_invisibles_marc_andreu). No us el perdeu: promet.

Mercè Solé

Els cingles de Vallcebre (PRC-128)

Els Cingles de Vallcebre formen una muralla de roca calcària intensament clara, de forma semicircular. És visible des de molts quilòmetres enllà. Mirat de lluny, Vallcebre forma un altiplà, o més aviat un gran con inclinat, ja que no és pla sinó que tot aquest territori elevat s’aboca a la conca del Llobregat per l’estret de la Foradada com si fos un gegantí embut.

Però passejar-hi pel seu damunt és tota una delícia: es gaudeix d’impressionants vistes de la serra del Cadí, del Moixeró, del Catllaràs, del Pedraforca, del pantà de la Baells, i de la vall de Vallcebre; es travessen boscos de pi roig, roures, cingleres, zones de pastures i conreus; es veuen –potser un altre dia hi passareu– diversos graus (així s’anomenen els passos habilitats per pujar o baixar la cinglera) que al llarg de la història han permès comunicar els veïns de les contrades, i han fet possible protegir de manera fàcil el poble de Vallcebre en èpoques de conflictes.

El poble de Vallcebre

L’entorn per on es transcorre és eminentment agrícola, però Vallcebre té un passat miner que es pot descobrir en altres rutes senyalitzades. D’altra banda, el poble també es comença a conèixer pels seus jaciments paleontològics. L’església de Santa Maria de Vallcebre, l’ermita de Santa Magdalena i les ruïnes d’un antic molí a la Foradada aporten el vessant històric i cultural del recorregut.

La ruta s’inicia a la plaça de l’església del poble, un poble que ja consta citat, amb el nom de Balcebre, l’any 839. La seva etimologia sembla provenir de l’expressió llatina “balteum separem”, és a dir, “esglaó que separa” i que devia fer referència al cingle que envolta la vila per l’est i pel sud.

Tradicionalment la nit de Nadal es feia el que s’anomenava el “foc de nuet”. A la plaça de l’església s’encenia el foc i no es deixava apagar fins per Sant Esteve. Des de potser l’any 1990 l’Ajuntament i la Comissió de Festes han recuperat la tradició i després de la missa del Gall també ofereixen uns bons plats de blat de moro, carn d’olla i botifarra, allioli i vi, que es reparteix entre els veïns del poble i familiars. Sembla que el nom i el foc tenen a veure amb la nuesa del nen Jesús, amb la finalitat que si ell passava, es pogués escalfar.

Inici de l’itinerari

El PR-128, d’uns 13 km de recorregut, transcorre bona part del temps per sobre de les cingleres, ben a prop de l’estimball. La ruta segueix tota l’estona unes marques grogues i blanques i no té pèrdua. Comencem a la plaça de l’església, de pujada, per la carretera B-401, seguint la senyalització fins a una pista a l’esquerra que indica “ermita Santa Magdalena”; passem per Cal Vila i Cal Pons, fins a la Creu de Collell, agafem a la dreta el camí i enfilem vers…

L’ermita de Santa Magdalena

L’ermita és molt austera i es troba situada al bell mig del bosc del Boixader de Vallcebre. Hi ha una llegenda que parla de les misterioses llums de Santa Magdalena. Eren dones del poble que a la nit acudien a la font que hi ha davant l’església, creien que aquella aigua guaria les berrugues.

Els graus

A partir d’aquí s’inicia un preciós sender boscós, entre pins i boixos, que ens durà ràpidament al grau de la Mola, un altre dels punts més clàssics i accessibles als cingles. Des d’aquí iniciem el camí més perimetral i aeri, resseguint la cinglera pel seu extrem sense cap mena de perill. Així anem passant per les capçaleres dels diferents i múltiples graus al llarg de les seves parets.

Grau de la Mola. Pas natural per baixar de Vallcebre a Fígols. Vistes esplèndides del Catllaràs i la vall del Llobregat.

Grau del Sastre. Poc utilitzat i força emboscat. Permetia als habitants de la masia de Cal Sastre pujar ràpidament al capdamunt de la cinglera. Nosaltres seguim els senyals i els indicadors gaudint de les canviants panoràmiques mentre s’entra i se surt del bosc fins que arribem al…

Grau dels Boits (pronúncia popular de ‘boigs’). Comunica per una petita canal amb Can Jou i Sant Corneli, sota la cinglera. És un pas fàcil, aeri i divertit. Pot ser la proposta per a un altre itinerari (PRC-128.3) Nosaltres el deixem a la dreta i continuem en direcció al grau del Jou. Però abans passem pel…

Grau de les Granotes. Aquí deixem a mà esquerra una altra variant (PR C-128.1), que corona el tossal Llissol, i seguim sempre cap al grau del Jou. Cal Menut i grau del Jou. Abans d’arribar-hi, rere els estables, s’observen trumferes, unes muntanyetes fetes de pedra i terra amb una petita obertura on es guarden les patates un cop collides. Passada la casa, s’abandona la pista i s’agafa un senderó de la dreta que duu en uns metres al grau del Jou, on es deixa un trencall a la dreta (l’esmentat PR C-128.3) que permet baixar ràpidament al mas del mateix nom. Nosaltres continuem cap al grau de Sant Climents seguint senyals i fites a través dels prats. Cal anar amb precaució: estem en una zona d’enfonsaments càrstics que no garanteix trepitjar ferm tothora (hi ha fins i tot una zona acotada per impedir l’accés a unes perilloses esquerdes). Se surt a un camí ample que es pren a la dreta, de baixada i se segueix poc després per un senderó que voreja la cinglera. S’entra de nou al bosc, amb força pins, boixos i roures fins al…

Grau de Sant Climents. Permetia baixar a la Torre de Foix i a l’església de Sant Climents, situats a la base del CinglesdeVallcebre_1cingle. Nosaltres seguim a mà esquerra (NO) en direcció a cal Felip Roc per un camí herbat que davalla lleugerament.

Grau de les Granoteres. Interessant perquè és força vertical i passa entremig d’una gran escletxa a la roca. A la paret hi ha diverses vies d’escalada de notable dificultat. Un cop passat, es troba una bifurcació, es deixa a l’esquerra l’última variant de l’itinerari (PR C-128.2), que ascendeix al tossal Llissol en 1,2 km, i es continua baixant per la dreta de cal Felip Roc fins al grau de Cap Deig. Es gaudeix d’amplíssimes vistes als quatre vents: d’Ensija, Vallcebre, el Pedraforca, el Cadí, la cara nord de la cinglera, Gisclareny, el Moixeró, la Tossa d’Alp, el Puigllançada, el Catllaràs… Es deixen enrere diverses masies, amb els camps de conreu i pastures adjacents, i es descendeix arran dels cingles.

Grau del Moro. Deixem a la dreta el grau del Moro i continuem baixant per un estret congost on el riu de Vallcebre ha modelat un bonic engorjat. Creuem el pont que ens permet passar-lo a una bona alçada i continuem per l’altra La Foradada_1banda, deixant a la dreta el grau de la Foradada, un pas excavat a la roca que permet baixar fins a la carretera de Saldes. A sota s’observa el torrent de Bosoms, tributari del riu de Saldes, i un antic molí de pedra adossat al rocam que aprofitava la força de l’aigua que hi baixava. Prosseguim pujant fortament pel rocam fent ziga-zagues fins a la cresta de la cinglera, que resseguirem a ponent. De seguida, a la dreta, podem veure les restes de la torre d’un antic telefèric construït als anys 40 del segle passat que baixava el carbó de les mines de Vallcebre. El trajecte careneja estratègicament el penya-segat per permetre gaudir tota l’estona de grans panoràmiques, com les que contemplem des del mirador de Capdeig…

Grau de Cap Deig. Per on puja la carretera B-401, que travessem, i se segueix a ponent per una pista del davant que es dirigeix a la Barceloneta. S’avança a migdia planejant entre extenses pastures, en què s’hi distingeixen velles feixes testimonis de conreus abandonats, i masies disperses. Es desemboca a una altra pista que es remunta a la dreta en direcció a cal Batlló per, uns metres més enllà, agafar un desviament senyalitzat de l’esquerra cap a cal Sastre. De seguida es pren una drecera a mà esquerra que davalla a la pista deixada abans: ara cal seguir-la per la dreta fins a tornar a la plaça de l’església de Vallcebre pel carrer Major.

Si cliqueu aquí podreu consultar un tríptic molt aclaridor de la ruta.

Jaume Roig

Vinilíssim

belladorita_compl1-1Un canal de youtube on podreu trobar gran quantitat de la música gravada a Catalunya dels 50 als 80: des de l’escolania de Montserrat, a la Nova Cançó (tots!), els Esquirols, contes per a infants (amb les veus mítiques de M. Matilde Almendros, Isidre Sola…), Xesco Boix, Joan Capri, Mary Santpere o La Bella Dorita, sardanes, cuplets. Els trobareu ben classificats i endreçats al blog: http://vinilissim.blogspot.com.es/.

Mercè Solé

Tomàquets d’estiu multicolors

Ja ho sé, ja ho sé. Mirem on mirem estem envoltats de situacions que és per tirar tomàquets i no parar. Però ara que s’acosta l’estiu demanem una treva per a aquest fantàstic fruit de l’horta amb el qual podem preparar uns entrants fàcils, ràpids i molt refrescants. I com que estan a prop les rebaixes, jo també faig oferta de receptes i us ofereixo un 3×1, només vàlid per aquest número de pre-estiu. I això només és el començament, ja que aquesta elaboració amb tomàquets com a entrants admet moltes combinacions que queden obertes a la vostra imaginació. Què més voleu? Un suggeriment de regal: podeu fer les mateixes receptes farcint tomàquets tipus cherry i preparant una safata variada. Tindreu un aperitiu fantàstic amb molt de color.

tomàquets 1Explicarem primer el procediment per preparar els tomàquets i després us dono unes quantes idees per al farciment.

Hem de triar uns tomàquets d’una mida semblant, que estiguin madurs però no tous. Escalfem aigua en una olleta i quan arrenqui el bull, introduïm els tomàquets uns minuts per escaldar-los i poder treure la pell amb facilitat. Traiem els tomàquets de l’aigua i els posem en un bol amb aigua freda per tallar ràpidament l’escalfor i que no es posin tous. Els pelem i tallem la part de dalt com si fos una tapa. Buidem la part gran del tomàquet amb una cullereta i els posem girats sobre una fusta o paper absorbent per tal de buidar el líquid.

I ara ve l’oferta d’estiu que us havia promès. El 3×1. Una mateixa tècnica, 3 plats diferents.

Tomàquets farcits de xampinyons
Ingredients: Una ceba – una safata de xampinyons tallats – un all – pernil salat a dauets – un xic de vi de xerès – oli d’oliva – sal i pebre – alfàbrega picada.

Tallem la ceba i l’all, no cal que sigui en trossos petits, i ho sofregim en una paella amb 3 cullerades d’oli. Quan estigui quasi fet, hi afegim el pernil i per últim els xampinyons. Ho remenem una mica i hi afegim el vi de xerès. Ho tapem i deixem que es cogui fins que estigui tendre. Ho destapem i si veiem que encara te líquid, apugem el foc i reduïm el liquid sobrant.

Ho triturem tot i salpebrem al gust. Deixem refredar la pasta.

Farcim els tomàquets amb la pasta i els empolvorem amb alfàbrega fresca picada.

Tomàquets mariners
Ingredients: 1 alvocat – llagostins cuits i pelats – 1 llauna d’anxoves – 1 llauna de tonyina – 2 cullerades de maionesa – oli d’oliva – fulles d’alfàbrega – sal i pebre.

Pelem l’alvocat i el tallem a daus, reservem 4 llagostins i 4 anxoves per a   la decoració final i els que ens sobrin els tallem petits.

En un bol posem l’alvocat, les anxoves tallades, els llagostins, la polpa del tomàquet, el bonítol i hi afegim les dues cullerades de maionesa. Ho remenem bé i hi posem pebre si volem.

Farcim els tomàquets amb la barreja anterior i finalment ho decorem amb una anxova, un llagostí cuit, i una fulla d’alfàbrega.

Tomàquets farcits de sardines i formatge fresc
Ingredients: Una llauna de sardines en oli d’oliva – 100g de formatge fresc (potser tipus Burgos o de cabra que és una mica més gustós) – 6 o 8 olives negres sense pinyol – alfàbrega fresca.

Triturem el formatge, les sardines sense oli i les olives negres. Amb aquesta pasta farcim el tomàquets i els empolvorem amb alfàbrega fresca picada.

A aquesta recepta li queda molt bé salsejar els tomàquets amb una mica de tapenada aclarida amb oli d’oliva.

Classes socials i comportament polític a Catalunya (2)

Repercussions en els partits polítics en l’àmbit nacional i en el de les classes socialsclasses-socials

  • En tots els partits, en els seus canvis, en els seus “via crucis”, hi ha influït:
    • La crisi econòmica, energètica, alimentària, social i de valors.
    • La revolució científico-tècnica de les noves tecnologies de la informació, les xarxes socials, la biogenètica, la robòtica…
    • El canvi generacional: els nascuts abans de 1960 tenen un vot més fidel, i els nascuts a partir dels anys seixanta, tenen un vot més volàtil, el decideixen a darrera hora, i poden canviar de vot segons la conjuntura, segons el tipus d’eleccions, viuen en un món més fragmentat, més “líquid” o “gasós” (estudis del professor Oriol Bartomeus).
    • La “vella” i la “nova” política, i les noves formes d’organització i de participació política.
    • El condicionament dels poders econòmics sobre la política i per tant la impotència dels partits polítics i dels governs pel seu poc marge de maniobra per transformar la realitat social. I per tant la defensa de la democràcia, la qual hauria d’estar per sobre dels interessos econòmics.
    • La construcció d’Europa, si es fa sobre les Nacions-Estats tradicionals, que sembla que es resisteixen a construir l’Europa política més enllà del “mercat comú”, o una Europa federal o confederal de les nacions.
    • El procés sobiranista a Catalunya que els ha posat en una situació d’haver-se de definir.
  • Els sectors obrers, i de les noves capes mitjanes que havien confiat en la socialdemocràcia (PSC) han quedat políticament orfes. El PSC no ha respost davant la crisi amb una política d’esquerres. Han fet més gestió política que no pas estar al costat dels moviments socials que manifestaven el malestar de la població. No han fet pedagogia, ni han escoltat prou el que experimentaven les capes populars. Han optat per un cert social-liberalisme, per la màxima de “primer cal produir riquesa i després ja la repartirem”, i la “repartidora” no venia mai. A més, el PSC ha perdut pes a causa de processos de corrupció, i per una posició “federalista no treballada”. Solament alguns sectors obrers de gent gran, sobretot de procedència immigrada espanyola, hi segueixen fidels.
  • A ICV li està passant quelcom semblant. Sectors obrers i de les noves capes mitjanes, que havien confiat en la proposta més esquerrana i ecològica d’ICV, s’han trobat que el partit no ha incidit prou en la realitat social. La seva ambigüitat davant del fet nacional (federalisme? independentisme?) també hi ha influït. Els diferents tipus de coalicions amb altres partits l’han mig “salvat”. De totes maneres no està consolidada una aliança estable, ni la formació d’un nou partit, i els lideratges personals que poden ser avui dia necessaris, també poden esdevenir un “clau on agafar-se” i un “protagonisme” no massa recomanables.
  • EUiA, ha anat a remolc d’ ICV, en totes aquestes coalicions, conservant encara una militància, i votants, més ancorats a l’esquerra, de més procedència obrera i sobretot immigrada.
  • Alguns sectors de capes mitjanes i obreres amb consciència nacional catalana, que s’han adherit a l’independentisme, han sortit del PSC, i d’ICV  i han creat nous partits: Nova Esquerra i després MES (Moviment d’esquerres), Avancem… Els simpatitzants de Ciutadans pel canvi s’han anat decantant també vers l’independentisme i es vinculen a ERC, o segueixen independents.
  • Alguns sectors obrers, de la immigració espanyola, sense consciència de classe que han votat al PP, davant del fet que Ciutadans presentava una imatge més “moderna”, “més jove”, “menys corrupta” i clarament a favor del no trencament amb Espanya, han votat Ciutadans en les eleccions catalanes. Encara que en les darreres espanyoles (sobretot els més joves) hagin votat En Comú Podem.
  • Ciutadans, a més d’aquest vot obrer perifèric, ha aconseguit vots de les capes mitjanes i altes que havien votat el PP i en alguns casos que havien votat el PSC.
  • Els sectors de les capes mitjanes i de la classe dominant de la petita i mitjana empresa, de la mà de CDC, han anat explicitant el seu independentisme. CDC sempre ha aglutinat vot també de les noves capes mitjanes i de les capes populars, sobretot autòctones però també de la immigració espanyola.
  • ERC aglutina també capes mitjanes, noves i velles, i capes populars i obreres (inclosos immigrants espanyols), amb una consciència nacional independentista. ERC en part competeix amb sectors socials representats per CDC, i altres dels que representava abans el PSC. També ha acollit votants i militants d’ICV. ERC pot esdevenir “el pal de paller” d’un nou partit d’esquerres.
  • UDC, un cop fora de la coalició CIU, ha segellat la seva opció de tercera via, representant els sectors moderats d’algunes capes mitjanes, però sobretot el de la classe dominant, més vinculada als interessos econòmics espanyols  i  amb la diferència  d’un clar catalanisme, es pot apropar a Ciutadans. Els que n’han sortit (Demòcrates per Catalunya) han guanyat en sensibilitat social, i s’han adherit clarament a la via independentista, representant els sectors de les capes mitjanes i de part de l’empresariat (com en CDC) que necessiten d’un estat propi per desenvolupar la seva economia.
  • La CUP respon a sectors obrers, i de capes mitjanes de la Catalunya interior, procedents de l’esquerra radical i independentista. També ha aglutinat el municipalisme alternatiu i la protesta davant la crisi.

Quim Cervera

Primera part

Y la Iglesia inventó a la mujer”. Michela Murgia.

Ed. SalamandraMurgia portada

I si som com som, les dones, també perquè l’Església ens ha anat fent així? Sona evident, però la Michela Murgia, una escriptora italiana reconeguda, nascuda el 1972, ens va conduint per les pàgines del seu llibre fent-ho palès. Ella ha estat sempre implicada en activitats eclesials, i escriu aquesta obra des del saber-se església, però també des de l’esperit crític. Fa un passeig per les paràboles de l’Evangeli, per la història de l’Església, per les encícliques o les canonitzacions. A poc a poc l’Església ha anat dibuixant un model de ser dona, de viure, que és el que se’ns proposa en els escrits, el que exemplifiquen les santes pujades als altars en els darrers temps. És un model que ens discrimina i margina, que ens empetiteix, ens vol dòcils…

Quan acabes la lectura has posat nom a sentiments, t’ha fet prendre consciència de subtileses que t’havien passat desapercebudes. I el títol et sembla un encert: sí, l’Església ens ha inventat com a dones! Caldrà refer el camí perquè encabim models plurals de dones que siguin lluitadores, valentes, líders… o la nostra Església no podrà encabir la realitat femenina i sovint feminista que construeix ara i aquí Regne.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Atents a la força transformadora dels pobres

No fa gaire vaig prendre part en la presentació del llibre d’Oriol Xirinachs Presentació XirinachsTornem Jesús als pobres, publicat pel CPL, que resulta molt suggeridor.

Bo i pensant-hi, se m’acudia que si realment estiguéssim atents a allò que les persones empobrides viuen, segurament moltes actituds nostres canviarien, i amb elles moltes coses del nostre món. Les parròquies i entitats cristianes sovint vivim el privilegi de tenir contacte directe amb moltes persones que viuen en situació de pobresa. A banda de convertir-nos, que prou falta ens fa, si fóssim capaços de transmetre aquesta experiència a la comunitat cristiana i al nostre entorn ciutadà, ja seria molt.

La comunitat cristiana i els pobres

Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les Càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat– genera misèria i no és bona. Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.

I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.

El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres

Però no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant, i molt, durant molt de temps.

És desitjable que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.

Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe.

Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes.

Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor.

Mercè Solé

Tornem Jesús als pobres. Oriol Xirinachs.

CPL. Col·lecció Emaús, 132. Barcelona 2016Tornem Jesús als pobres

Els pobres tenen dret a rebre tot l’Evangeli. Aquest és el missatge que el llibre d’Oriol Xirinachs, capellà compromès de sempre amb els més pobres, ens ofereix, a partir de la reflexió d’un grup de cristians que porten anys dedicats de diverses maneres a les persones que pateixen una forma o altra de marginació.

La tasca cristiana envers els qui pateixen per la pobresa i l’abandó és sens dubte un dels testimonis més creïbles i indiscutibles de la força de la fe i del seguiment de Jesucrist. Aquest llibre, però, ens convida a reflexionar sobre el fet que a vegades aquesta tasca es redueix només a l’ajuda i a la resposta a les necessitats materials i no sap, o no gosa, o potser no troba necessari, oferir allò més valuós que es pot oferir, i que precisament té els pobres com a primers destinataris: l’alegria de Jesucrist, la seva presència viva. I ens conviden a avançar per aquest camí, amb una colla de reflexions i de pautes per treballar personalment o en grup.

Mercè Solé

El jardí

Il y avait un jardin qu’on appelait la terre. 
Il brillait au soleil comme un fruit défendu...
Georges Moustaki

Ben mirat, ¿hi ha res més depriment que un bonic i cuidat jardí d’una gran i excelsa ciutat? La seva falsa bellesa amaga una altra cara de la mateixa cosa, la devastació de la naturalesa en algun racó proper o llunyà. En el seu silenci, el jardí parla més dels que l’habitem i de la nostra ànsia de poder i de domini, que no pas de la mare naturalesa que ens regala amb colors i fragàncies. Ella només hi és perquè gaudim d’una petita dosi de bellesa, recreant l’harmonia trencada dels boscos talats, els rius i els mars sobreexplotats, i les espècies extingides. El jardí sempre serà la metàfora de l’home i la dona que anhelen el paradís perdut per sempre.

FlorCertament vivim en un jardí perquè avui els homes i les dones hem renunciat a conèixer la veritat, i hem acabat creient-nos les nostres pròpies mentides. Parlo d’economia: el creixement d’una part sempre comporta el decreixement de l’altra, encara que la pèrdua no sigui visible perquè es produeix lluny o perquè allò que es perd no és comptablement considerat com per exemple els boscos tropicals o la fauna marina. La riquesa augmenta per alguns en la mateixa proporció que augmenta la pobresa d’altres. Si hi ha economies més competitives és perquè n’hi ha també d’altres que no ho son. Quan un país exporta més, millorant la seva balança d’intercanvi comercial, és perquè hi ha altres països que importen més que no exporten. El balanç no pot ser positiu per a tothom. I així successivament. Són obvietats que cal recordar.

L’economia és el nostre jardí. La producció, el creixement, la competitivitat, el valor afegit, són la falsa bellesa que veiem. Perquè l’únic i veritable fonament de l’economia real és la naturalesa. En el nostre jardí ens hem inventat el concepte producció. Però en realitat l’economia no produeix res, només extreu matèries primeres i energia, i les transforma a través del treball. Una altra obvietat! Els recursos no es reprodueixen com el diner. El consum i la degradació dels recursos condueix a l’exhauriment quan aquests s’extreuen a un ritme superior a la capacitat de reposició de la naturalesa. Però aquest concepte no figura en el diccionari econòmic. No hi ha altre valor que el dels recursos de la mare naturalesa. La història de la humanitat és el relat itinerant per a la providència.

Així, l’economia de jardí de la qual tenim cura polítics, economistes i el conjunt de dones i homes de les nostres excelses i pròsperes ciutats es transforma en una il·lusòria i tramposa imatge que enfarfega quan truquen a la porta els refugiats, els exiliats, desnonats i  transeünts. I nosaltres, tancats i esclaus al nostre jardí, ignorants, temorosos…

Salva Clarós

El diàleg interreligiós (2)

dialeg-interreligiosAra ja sabem que hi ha diferents nivells de diàleg, que no podem dialogar de qualsevol manera, ni hem d’“utilitzar” el diàleg com si fos un instrument que simplement ens permeti viure amb tranquil·litat, perquè no seria altra cosa que una indiferència disfressada d’educació i de tolerància, que en tindria prou amb aconseguir una superficial coexistència, sense cap interès per resoldre els possibles conflictes de fons i, ni molt menys, un intent o un signe de comprensió de les diverses creences que hi ha al voltant nostre. Aleshores hem de tenir molt clar que el nostre primer objectiu és el de crear un model de convivència i de comunicació, en què a poc a poc es vagin donant les condicions d’una relació entre iguals, i crear uns espais de pregària comuna, de compartir les experiències de fe, de treball per la justícia, així com de recerca de la veritat. Si no ho fem així, renunciaríem a l’esperança de la construcció d’un món més just, més humà.

¿Per què hauríem de crear un model de convivència? Perquè la nostra forma d’estar en el món, la nostra estructura com a éssers humans és la de ser amb els altres, és a dir, que ja per naturalesa ens marca el caràcter dialogal, som éssers socials; perquè jo només em puc conèixer a mi mateix en relació amb l’altre. Negar aquesta dimensió social ens porta a la destrucció de la persona mateixa. I, com ha de ser aquesta comunicació?

  • Ens comuniquem a través de la paraula, que no és un simple parlar, sinó des de la raó, amb l’interès de crear una cosmovisió comuna que ens permeti  entendre’ns. Això no vol dir creure el mateix, sinó pensar amb una lògica similar. Per exemple, hi ha problemes de comprensió quan, fent servir una mateixa paraula, uns i altres li donen un sentit diferent: Déu, inspiració, obediència, autoritat… o el problema d’entendre’s quan un es mou en una raó pre-moderna i l’altre ja ha passat per la il·lustració.
  • És imprescindible estar oberts a la sorpresa (no ho sabem tot) i deixar-se interpel·lar per unes raons que tindran conseqüències en la vida moral (pràctica) i política. Aleshores, el diàleg és també una alternativa al fonamentalisme i a l’integrisme religiós, a la vegada que ens obrirà els ulls de la comprensió a pràctiques culturals que són diferents de les nostres. Una actitud que ens demana
  • sinceritat i respecte, perquè abans de llençar-nos al diàleg interreligiós, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos, hem de saber quines són les nostres certeses i els nostres dubtes, què es fonamenta en l’Evangeli i què fa aigües per manca de consistència. Hem de saber argumentar allò que creiem, saber exposar les nostres raons, i escoltar les raons de l’altre.
  • Volem dialogar no per imposar sinó per “oferir” la nostra “veritat” i experiència de Déu en Jesucrist. Si creiem que les altres religions ens han enriquit amb la seva experiència de Déu, també hem d’estar convençuts que nosaltres podem enriquir la seva pròpia experiència. No volem que tothom pensi igual perquè la uniformitat no seria altra cosa que un signe de l’empobriment del món religiós.
  • Si sabem escoltar, si no anem a imposar la nostra fe, serem capaços de vibrar amb l’experiència espiritual de l’altre. No anem a negociar la convivència en una societat comuna, ni volem convergències teològiques que justifiquin els nostres interessos, el que cerquem és la veritable comunió entre les persones.
  • Tot plegat ens porta a creure que la finalitat del diàleg no pot ser una negociació teològica. No es tracta de veure si nosaltres podem dir més o menys sobre Jesús o sobre Déu que els altres,  no volem sumar coneixements, perquè només en podria resultar una posició eclèctica que no satisfaria ningú. El que hem de valorar nosaltres i el que ens enriqueix és que aquest diàleg posa de manifest la riquesa simbòlica de la humanitat i les diverses manifestacions del sagrat, del diví o del misteri en la història de la humanitat, en una interacció entre la idiosincràsia d’un poble i la revelació del diví en una cultura determinada. És un coneixement i una lliçó per a no caure en les confrontacions del passat que van menar els pobles, les religions i les esglésies als  enfrontaments i a les guerres i, en definitiva, a l’odi i a la destrucció.

El diàleg sempre ha de ser possible, només hem de buscar les condicions idònies, respectar l’altre i estimar.

Roser Solé Besteiro

Decàleg de Buenaventura

La pregunta és quina missió tenia/teníem en aquest viatge d’una delegació catalana a Buenaventura, ciutat del Pacífic colombià. Tot arrenca del juny de l’any passat quan ens visita a Barcelona una delegació de Buenaventura, encapçalada pel bisbe d’aquella diòcesi Héctor Epalza, un bisbe a punt de jubilar-se però  amb una força extraordinària per dir en veu alta que amb els pobres i marginats, que són centenars de milers, la majoria afrocolombians, no s’hi juga. Ell s’hi ha jugat la vida i continua amenaçat i escortat discretament… La seva veu la podem comparar amb Pere Casaldàliga i altres companys bisbes que s’impliquen amb totes les conseqüències.

Van venir amb ell líders de les comunitats i un senador que fa de pont amb les altes instàncies del govern. I van portar la seva causa al Parlament de Catalunya. El tema no és solament que una empresa que té la seu a Catalunya i que ha construït un dels megaports de tràfic de containers  i que amenaça l’ecosistema de la badia, i l’hàbitat de desenes de milers de famílies. El tema és el model de desenvolupament que pot malmetre espais de vida i el futur d’aquestes persones, per la cobejança, sense aturador, d’un desenvolupament que  no afavoreix la vida sinó que l’anihila.

Amb pocs dies hem connectat amb la realitat d’aquella ciutat a través dels seus líders  i ens hem compromès a fer un seguiment des d’aquí i a través de la coordinació de la taula catalana per Colòmbia. Proposarem que quan sigui possible el Parlament redacti uns principis ètico-ecològics per tal que les empreses catalanes que treballen al Tercer Món, ho facin amb criteris de salvaguarda dels drets humans i de sostenibilitat, més enllà del que les lleis del país permetin.

1. Buenaventura és una ciutat del Pacífic colombià a l’interior d’una gran Buenaventura-Puertobadia envoltada de rius i de manglars que fins fa poc tenia un port de parada tècnica i de comerç mitjà de mercaderies. Ciutat amb una població de prop de 400.000 habitants, la majoria dels quals descendents dels antics esclaus negres, indígenes, i mestissos de tota mena i condició. Comunicacions precàries i difícils amb la resta del país. Dèficits crònics i abandó de les administracions locals i nacionals.

2. Colòmbia viu ara un moment de cruïlla important perquè s’ha culminat un procés de pau que ha durat 4 anys -les converses de pau a l’Havana- i que finalment, suposarà que les FARC abandonin la lluita armada i es reintegrin a la vida civil. El món rural i els desplaçats per la seva causa i pel conflicte amb l’exèrcit, paramilitars i narcos, viurà una etapa de noves oportunitats però també de nous conflictes locals. Redistribució de terres, compres il·legals o forçades…cinemacolombia3. És un país d’una gran riquesa natural, de grans possibilitats agroindustrials, de matèries primeres, i d’una població molt diversa, amb molta consciència, però que ha viscut més de 50 anys enmig de violències extremes i sostingudes. Assassinats, segrestos, desaparicions, amenaces… a més de la cultura de la corrupció que afecta molt transversalment i forma part de l’imaginari col·lectiu.

4. La religió és molt present en la població i forma part de la vida quotidiana familiar i pública. Imatges, invocacions, festes, pregàries… Els religiosos, en general es fan presents en totes les realitats humanes, socials i polítiques, amb totes les contradiccions que comporta aquesta presència. Molt valorada per uns i criticada per altres.

5. Buenaventura és un cas paradigmàtic d’un model  de desenvolupament que ara entra amb força a tota Amèrica Llatina, allà on els capitals transnacionals i la cooperació interessada dels governs locals permet o promociona. Els megaprojectes portuaris a Buenaventura s’han convertit en oportunitat de negoci per a les grans fortunes i pel que es considera un gran desenvolupament de tota aquella franja del Pacífic fins fa poc oblidada.

6. La població afrocolombiana i la indígena desplaçada que havia trobat un modus vivendi amb l’economia local de cultiu i pesca i alguns serveis portuaris, queda sacsejada i abocada a integrar-se, si us plau per força, davant Buenaventura-Colombia-Oct2010la força dels poders econòmics i polítics que els fan nosa els legítims pobladors d’aquests territoris. Desplaçaments forçosos, dragatges de la badia, construccions brutals de grues i naus logístiques que arrasen sense contemplacions els seus hàbitats.

7. La resistència de les comunitats, amb líders naturals de cada barri i territori s’han vist terroritzats o “desapareguts” per tal que no puguin frenar els projectes ja aprovats pels ministeris corresponents, sota la cobertura legal dels acords formals i que pressionen càrrecs i institucions fins que “accedeixen” a les seves propostes.

8. No es tracta només d’un conflicte amb una empresa que té la seu a Barcelona. Es tracta, com diu el bisbe de Buenaventura, Héctor Epalza, d’un context de catàstrofe humanitària provocada per un model de creixement que només contempla els beneficis econòmics especulatius de capital estranger i les expectatives del futur comercial a gran escala de la zona, i veu les poblacions locals com a comparses, a les quals només cal tenir en compte en algunes obres de beneficència. Els directius de l’empresa que vam visitar, TCBUEN, traspassen als responsables polítics la responsabilitat dels dèficits socials: sanitat, escoles, aigua, llum, etc. “Nosaltres paguem molts impostos però no som nosaltres els responsables de com han de revertir diners en la població. Complim amb les lleis i intentem afavorir les comunitats que són a prop del port que gestionem.”

9. Hi ha una xarxa de líders comunitaris molt sòlida, i que hem pogut constatar de primera mà. També alguns senadors que fan causa comú amb el clam d’una població marginada, així com un sector de càrrecs aSLIDE_DEF_COLOMBIA1dministratius, funcionaris, que tenen un diagnòstic clar de la situació d’emergència social, però que es veuen lligats de mans i peus per pressions de dalt i del costat. D’aquí la confiança -excessiva (?)- en les delegacions estrangeres que s’interessen pels seus problemes. En aquest sentit el treball fet per la Taula Catalana per Colòmbia, durant tots aquests anys, és molt apreciada i els manté esperançats i agraïts malgrat tot.

10. Colòmbia viu en un mar de conflictes i contradiccions però, a la vegada, la població -les poblacions-, com han observat molts visitants estrangers, no sucumbeix en la depressió col·lectiva sinó que continua aspirant a tenir noves oportunitats de refer els traumes familiars, comunitaris, territorials… En molts casos la fe actua de ferment de lluita i d’esperança.

¿Podem esperar que la signatura de pau entre Govern i les FARC marqui una etapa de reconciliació, de noves oportunitats per al conjunt del país i per al reconeixement de tanta gent que ha sacrificat joventut i vides, per milers, i que necessiten, amb urgència, recomençar sense sobresalts?

Josep M. Fisa

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Vaig ràpida a dir que sí i lenta a posar-me a fer feina, ja ho veig. Quan em proposen de fer aquest article jo que penso, ui, apa que no tens dies per davant! I mira, ara, a corre-cuita, aquí escrivint… que no he trobat el moment… ni el trobo. I no és mandra. És pensar: Què diré? Com dir-ho? Com transmetre el que he viscut i visc? Em sento de vegades tan fora d’onda! Les dones de la meva edat estan molt actives i jo sóc una iaieta jove.

De què va tot això? Va de càncer. I de fe, suposo.

Només dir-ho així: tinc càncer! i ja hi ha gent que diu alguna coseta i adéu! o ja quedarem! O… res. La solitud del càncer també donaria per a un article.

Diem càncer i volem èxit. Volem un Foto Mercè - Teresatriomf sobre la malaltia. Volem una dona forta que té empenta i lluita i se’n surt. I la que no té empenta? I la que està cansada? I la que lluita, lluita i lluita i no se’n surt? Massa tòpics tenim al cap o massa imatges roses i ensucrades tal vegada.

La meva realitat? Un càncer de mama fa quinze anys. Un bon càncer. Del que fa que et treguin tot el pit i et buidin els ganglis de l’aixella. El càncer que t’enfronta a quimioteràpia dura i a sessions interminables de radioteràpia. I a tractament hormonal durant anys. I quan sembla que ja està enrere (si no fos pels dolors articulars, pel cansament…) doncs ressorgeix amb metàstasis òssies que a poc a poc van okupant columna, costelles, malucs, estèrnum… I torna a haver-hi radioteràpia. I químio. I més químio. I el càncer fa metàstasi al fetge. I més químio. I arribo a una fase IV i el que em toca són pal·liatius. I afrontar el tram final de la teva vida quan, per edat i expectatives, no toca.

Em demanaren la meva experiència. I porto mig article i encara no m’he posat a dir-la. Però calia situar-vos primer. I això he intentat. Ara uns moments i unes cançons associades, viscudes i cantades!

Primer de tot una mare amb unes nenes petites, llavors tenien set i deu anys. El meu desig pregon: vida, més vida! Per elles. Però m’agafa el càncer en una etapa molt curiosa de la meva vida creient. Jo, força descreguda, acabo de passar un enamorament de Déu que em fa sentir feliç i estimada. Una cosa que enyoraré sempre… era tot tan fàcil! Si mai heu estat enamorats ho entendreu. Tot era res… comparat amb l’enamorat: l’Estimat! I era una etapa en la que la cançó era “I si vivim, per a Ell vivim, i si morim, per a Ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor, som del Senyor”.

La segona etapa-cançó va ser la de la lluita i sentir-me que podia… que sí. “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en Ell confio i no tinc por”. Recaiguda. Però sense amoïnar-me massa doncs. I sempre pensant que visc en el món del privilegi, que no puc queixar-me de res. Vinc d’anys de voluntariat i conec la realitat del Tercer, Quart Món. I llegeixo cada dia el diari. Així que… de què em puc queixar? Si em miro a mi sola puc dir: quina pena; però si miro el món, si miro els germans… de què, torno a dir-ho, em puc queixar? Cal situar-se de nou davant la realitat, fer l’exercici i adonar-me de quant hi ha vessat a la meva vida. I quant per agrair.
Etapa més complicada: les metàstasis creixen. Sento que vaig fent camí de despullament. Dir-li neteja!, poda!, fes el que vulguis. I pren força “Les mans ben buides, això esperes Tu de mi, i em demanes deixar-ho tot als teus peus fins que ja no tingui, ja no tingui res; i així Tu puguis entrar, i omplir-me fins a vessar”.

Recent. Em sento en fase terminal. Veig que m’acosto a la meva fi. És dur. I ara no estic en aquell moment inicial, enamorada! Ara estic en dubtes… molts! Dono pals de cec amunt i avall. Passo angoixes. Passo dubtes. Prego. Ho intento. Intento escoltar. Estar atenta. I se’m barregen missatges i em centro en la creu i no la vull!!!!! I no veig la Resurrecció… i la Vida.

Em centro en la Vida. Demano Vida, en majúscules. La vida que fa que visquis de veritat, que et dóna pau, que et fa feliç, que no et fa caure en la angoixa ni fa que duguis mal moment a qui t’envolta. Voldria tant tenir aquesta pau i vida, en majúscules, dins! I la demano… I demano vida en lletra petita, si pot ser! Un temps més ara que el meu home s’agafa una prejubilació! Poder gaudir junts un temps…

De vegades res ja. Des del dubte el miro i penso: el que vulguis. I els Salms em semblen tan humans i propers, des del clam i el crit humà! I acabo “In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum”. Potser ja no cal cantar res més.

Teresa Català

Francesc i les estructures

El bisbe de Roma és, veritablement, una “bona noticia” vivent per a tota la humanitat: el que diu i el que fa  (el que sabem i allò que no apareix públicament, tant a nivell intern com de gestions internacionals) té un impacte important en creients i no creients. Un nou “aire” fresc (vent de l’Esperit) bufa sobre el món.

Tanmateix, a nivell estructural, no sembla que s’hagi aconseguit gran cosa. No solament els que, dins el búnker de la Cúria i del Vaticà, li continuen fent la guitza, sinó a nivell ideològic i jurídic  Cal tenir en compte que la gran majoria de l’establishment eclesiàstic continua essent el mateix: bisbes, congregacions romanes, etc. I també, òbviament, el Codi de Dret Canònic que, es vulgui o no, continua vigent. I ja sabem que dos pilars fonamentals en una col·lectivitat són l’econòmic i el jurídic.papa-colorL’apel·lació a la consciència personal i atenció als casos concrets és un avenç important, però els principis teològics i morals no han canviat. Per posar un exemple: el cas de divorciats o separats, que viuen amb una altra parella. Oficialment, no poden participar del sagrament de l’Eucaristia i, per tant, la comunitat que ho accepta està en fals (trencant la comunió eclesial…). Això crea preocupació i malestar no solament en els directament afectats sinó en la dita comunitat  (pensem en parròquies o pobles on tothom es coneix…).

És evident que la vida va pel davant de les lleis i les estructures i que els canvis han vingut per la pressió dels de baix: drets de les dones, lluites contra lleis racistes, etc. Però, justament, fins que no se n’ha assolit el seu reconeixement jurídic allò era il·legal o molt difícil d’assolir.

¿Com es poden transformar les estructures eclesials (verticals, dominades per una “elit d’escollits”)? Serà possible un “Vaticà III”, que afronti els problemes actuals de molts creients i de les nostres societats sense prejudicis dogmàtics i morals, i que no quedi  neutralitzat pels poders fàctics, com va passar amb el Vaticà II? Podrem esdevenir, de debò la comunitat de germans alternativa que Jesús volia i predicava?

Penso, sincerament, que l’objectiu és molt difícil car es tracta d’un problema estructural, que es justifica teòricament (teològicament) amb textos del Nou Testament. A més, la correlació de forces dins l’Església està molt decantada vers els grups i comunitats més o menys conservadors; les altres (més avançades) van fent, seguint la seva consciència col·lectiva.

Tant de bo que l’Esperit bufi ben fort i s’emporti tota la carcassa que emmascara el veritable Missatge, tot canviant els cors de tots (començant pels qui tenen el poder real dins l’església).

Jesús Lanao

Joan N. García-Nieto, encara

El passat 29 d’abril, la delegació de Pastoral Obrera del bisbat de Barcelona va organitzar un acte, amb ocasió del Primer de Maig, que va comptar amb la presència de Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix Llobregat, i Eduardo Rojo, catedràtic de Dret Laboral de la Universitat Autònoma de Barcelona i vicepresident de la Fundació Utopia. El tema de fons de l’acte era: El treball decent, passat, present i futur. Va ser un acte reeixit, amb una elevada participació,  i amb la presència durant tot l’acte i entre el públic de l’arquebisbe Joan Josep Omella.

Patoral Obrera

Eduardo Rojo, persona molt propera a Joan N. García Nieto –en Nepo–, jesuïta, sindicalista, psuquero i membre de Cristians pel Socialisme, que morí el 1994 a Cornellà, tenia l’encàrrec de contrastar l’actual situació del món del treball amb la mirada del Nepo, que va deixar una profunda empremta lluitadora al Baix Llobregat i que va marcar diverses generacions de militants cristians i de sindicalistes.

Podeu llegir la intervenció sencera d’Eduardo Rojo aquí. Rojo assenyalà el declivi de les condicions laborals, que s’han aguditzat arran de la crisi, la desigualtat social, i resseguí algunes qüestions plantejades ja pel Nepo amb visió profètica i que es mantenen de rigorosa actualitat. Subratllà la necessitat de no caure ni en el pessimisme ni, com diu el papa Francesc, en la indiferència, seguint el fil d’una utopia que, en termes de Paulo Freire, pot definir-se com a l’“inèdit viable”, com a inspiració creativa de futur. No en va la Fundació Utopia, fundada per García Nieto, té com a objectiu oferir un servei públic de consulta d’un fons documental únic constituït per valuosa documentació de caràcter històric, social i sindical, i crear un espai de reflexió plural i obert on es puguin conèixer i analitzar els nous reptes i canvis a què s’enfronta la societat, especialment en el món del treball”.

D’entre les qüestions plantejades, Rojo va subratllar:

  1. L’anàlisi rigorosa i exhaustiva del món de l’activitat productiva i de la força de treball.
  2. La denúncia de l’explotació dels treballadors, que des de l’època de García-Nieto fins avui, han viscut diversos processos de fragmentació, descentralització i externalització.
  3. La imprescindible participació dels treballadors en les decisions que els afecten en el món empresarial i polític.
  4. L’impacte de les noves tecnologies. Des de la mort de García-Nieto fins avui es pot parlar fins i tot que som a les portes d’una quarta revolució industrial, amb l’ús de la intel·ligència artificial.
  5. La distribució, reorganització i repartiment del treball. Recordeu allò de “treballar menys perquè treballi tothom”?
  6. La recerca de models empresarials participatius i solidaris.
  7. La lluita contra qualsevol mena d’exclusió i de marginació.
  8. Un treball de qualitat, en condicions dignes.
  9. Abordar el fenomen migratori.
  10. Noves formes de redistribució de la renda.

Deu qüestions, que més aviat s’han aguditzat, i que continuen reclamant una resposta. Eduard Rojo les va sintetitzar en aquests reptes:

  1. L’atur estructural d’una part important de la població.
  2. Els canvis tecnològics.
  3. Els canvis en les estructures productives, amb transferència de la producció a països amb costos salarials molt inferiors.
  4. La importància d’adquirir els coneixements i la qualificació professional que les noves feines requereixen, partint ja de l’edat escolar.

I encara n’hi afegí un altre: el repte ecològic des de la perspectiva del papa Francesc, és a dir, de conservació de la natura i de preservació de condicions humanes dignes i justes en el treball.

Va ser un bon exercici de memòria històrica i simultàniament una injecció d’energia per continuar treballant en el món sindical, polític i social a favor d’un treball decent per a tothom.

Mercè Solé

En família cap al nord

Hi ha una expressió catalana, “perdre el nord”, que fa referència a no saber massa cap on vas. No és el cas de la nostra família quan vàrem decidir venir a Noruega, però si que camí cap al nord, anem trobant la riquesa i pobresa d’una experiència d’immigrants.

Tot va començar el gener 2015 quan a la IMG_9414meva parella li va sorgir la possibilitat de treballar durant un any a Trondheim, al cor de Noruega. Tenim tres fills preadolescents i ens va semblar una oportunitat, abans no creixin més i per estudis cada u segueixi el seu camí, la possibilitat de viure com a estrangers, immigrants en un país nou amb una cultura diferent.

Així doncs, els vàrem matricular en una escola internacional on l’anglès fos la llengua vehicular, donat que del noruec no en teníem ni idea i per fer una estada temporal, podia facilitar la integració. Vàrem arribar a Noruega per etapes ja que ella s’havia d’incorporar ja al febrer. Després hi vàrem acompanyar a la nostra filla petita ja que ella disposava de plaça a primària, i això facilitaria poder entrar els dos germans a secundària. Finalment al juliol, un cop acabat el curs escolar a Catalunya, reagrupament familiar al cor dels països escandinaus.

A la latitud on ens trobem, a l’estiu hi ha moltíssimes hores de llum, de fetIMG_8045 només unes tres hores de negra nit. Això i el paisatge de boscos preciosos, va fer que ens hi trobéssim “com de vacances”. A l’agost ja comencen l’escola i amb ella, el dia a dia. Per part meva vaig intentar buscar feina ja que és un país que per a nosaltres tot és molt car, però em vaig trobar amb la dificultat de l’idioma. Aquí tothom sap anglès amb molt bon nivell, però l’idioma propi actua una mica de filtre, i vénen a dir d’alguna manera, que si t’hi vols quedar, aprèn noruec. Sí que em varen obrir les portes a la universitat on hi ha molts estrangers i la majoria de formació és en anglès, i amb això he pogut aprofitar un curs.

Ha estat un regal de creixement poder viure aquesta experiència plegats, ja que sense voler-ho, cada àpat el tema de conversa és els pros i contres d’una cultura que ens acull, amb alguns aspectes semblant a la nostra i amb d’altres ben diferents. Sortir de la zona de confort i anar a l’encontre de l’altre amb la seva diferència, les seves virtuts i les seves “manies”, ens fa qüestionar també la nostra manera d’actuar i de pensar. És extraordinàriament ric viure això amb els de casa ja que ens hem passat hores i hores parlant del millor i “pitjor” d’aquesta societat i de com, si poguéssim, agafaríem els valors d’una i altra societat i muntaríem un nou país.

IMG_7799Noruega és un país amb un nivell econòmic alt i poc atur. Les necessitats bàsiques estan cobertes, ja que la sanitat, ensenyament i cultura funcionen la mar de bé. Són prou solidaris col·lectivament però molt individualistes en allò que és el respecte a l’espai personal, a vegades fins i tot indiferència per allò que no els afecta. D’ells hem après el valor de l’honestedat i la transparència en allò que és públic. Aquí són molt respectuosos amb les creences religioses; la majoria d’ells són luterans. A Trondheim hi ha una església que està sempre oberta on serveixen un àpat calent al dia per la gent del carrer que ho necessiten. Aquesta església és al centre, on hi ha major activitat comercial, i està molt ben valorada com a parròquia.

Al juny acabarà la nostra estada com a immigrants, però de ben segur que com a família, recordarem que tots estem de pas en aquesta vida, i que tenir els ulls oberts i un cor generós, ens pot humanitzar en un món global.

Miquel Vilaró

Camí endins

cami-endinsCamí Endins neix a la primavera del 2013 en un sopar d’amigues i amics en què vàrem compartir un seguit d’intuïcions. Després d’aquella primera trobada en vingueren d’altres i, lentament, vàrem destil·lar aquelles primeres intuïcions en algunes certeses que ens han acompanyat al llarg del nostre recorregut vital: el nostre viatge de vida és més complet si realment connectem amb qui som; tothom pot arribar a connectar amb la seva interioritat; la descoberta d’aquest món interior es pot educar.

Camí Endins neix, doncs, a partir de l’experiència personal. I neix de la convicció que l’ésser humà ha de fer una introspecció, més que una exploració exterior, per respondre a la pregunta més fonamental a la qual ha de donar resposta: ¿Qui sóc jo?

La intuïció ens deia que hi havia un dèficit d’introspecció. Una mancança que ens feia estar descentrats, buscant la raó del nostre ésser per aquí i per allà. I al mateix temps copsàvem una necessitat, nascuda d’una anhel de profunditat.

Una segona intuïció era que aquesta dimensió interior també es podia educar en família. El repte és com iniciar tota la família en el desvetllament de la riquesa que ja som cadascú de nosaltres. Aquestes intuïcions ens varen animar a preguntar-nos què podíem fer per donar una petita resposta tant a nivell individual com col·lectiu.

La nostra tercera intuïció és que totes som mestres i deixebles. Cadascú de nosaltres, sent i vivint el que som, ensenyem. El mestre apareix en un infant de cinc anys que es queda extasiat davant la marieta que té a la seva mà. O en l’adult que, emocionat, explica com la natura ens indica que la cooperació, la interconnexió i interdependència, és el que fa que la vida s’esdevingui…

Així doncs, vàrem idear un itinerari pensat per a persones, grups i famílies que pogués ajudar a apropar-nos al nostre interior. L’itinerari que oferim està basat en practicar i viure el silenci, l’atenció plena i la meditació. Aquest itinerari no és d’estudi; ha de ser viscut. No es basa en conèixer, sinó en viure. Educar la interioritat no és quelcom que es fa des de fora, amb ensenyaments que s’han d’aprendre i repetir per a poder després tenir un bagatge de coneixements.

No és el mateix coneixement que saviesa. La saviesa suposa adonar-se i viure que som ja plenitud, que som harmonia i pau, que l’essència de tot ésser humà rau en estar connectat amb la Realitat que ens amara, que abasta, que ens sosté. Aquesta essència no cal anar-la a cercar fora de nosaltres. Està en nosaltres. Ja som allò que intuïm i anhelem.

Tot això es descobreix en l’Ara, que és el moment en què tot succeeix, el temps en què tot s’esdevé. No és ni en el passat ni el futur on es juga la vida. És cada moment, cada respiració, cada instant, que viscut així és etern.

I això només es pot fer en el silenci, que no és absència de soroll extern, sinó apaivagar el soroll de prejudicis, creences, pensaments, valoracions, que constantment produeix la nostra ment. És assistir com a testimoni a allò que succeeix, sense identificar-nos amb res, deixar que passi, que flueixi…

I per això és necessària la meditació, que no és res més que entrenar la ment per prendre consciència d’allò que som, per trencar la seqüència de pensaments, emocions, sentiments que constantment produïm i no confondre’ns entre el que sembla i el que és real.

Camí Endins ofereix aquest itinerari a tothom, perquè considera que totes les persones en recerca de veritat necessiten que el seu dit índex, en lloc d’assenyalar cap enfora assenyali cap al seu interior.

En concret, oferim trobades i tallers. Acompanyem persones, grups que ens ho demanen i també famílies. En les trobades familiars els adults inicien, guien i introdueixen a les criatures en l’escolta de si mateixes, en la descoberta del silenci i la pràctica de la meditació.

En la curta vida de l’associació, les nostres intuïcions es van confirmant i veiem que les persones que participen en els tallers i les trobades senten que aquest itinerari els ajuda a respondre la gran pregunta de: qui sóc?

Marta Digón
www.camiendins.org

Enfilar l’agulla

Una agulla de cosir sense enfilar, per a què serveix?

Ara, he decidit fer alguna reflexió tot pensant en la nostra amiga, feta revista, L’Agulla.

Si vull enfilar-la, ¿amb quin fil o amb quina classe de fil? No pot ser més gruixut que el forat de l’agulla, aplicat a l’adagi català “estirar més el braç que la màniga”. Són els objectius, el per què se’ns ofereix mitjançant els articles, sense dubtar, ni de bon tros, de la seva qualitat. M’ho dic a mi mateix i coneixent i pensant el que he llegit, saps de quin peu calça. Per això, aquell bon amic me la va recomanar. Tal volta, llegint aquestes ratlles t’hi avindràs o no, però crec que s’ho val, tenir esperit crític.

Un altre detall és que quan volem enfilar l’agulla, preparem el fil, ja que enfilar no és gens fàcil. Serveixi com a exemple quan hem de triar per ocupar aquella feina o aquella responsabilitat. Aquí podem aplicar-hi, escollir els titulars, els temes, les signatures, qui ho pot fer… És veritat que tot això són feines molt concretes d’aquells que han assumit una direcció honrada i bona, però no podem amagar el cap sota l’ala.

Cosir no és tapar forats, però sí buscar camps i situacions que no contradiguin ni desviïn els objectius o el perquè de la publicació.

No vaig més enllà, però a la vida, hem “d’enfilar” tantes vegades, sense caure en el perill del que els meus avis, sastres i sastresses, em deien quan el fil era massa llarg, en deien: enfilades de gandul i ja en sabem el resultat, el fil s’enredava.

Gràcies, L’Agulla, ben enfilada, amb tot l’equip de direcció, lectors i tots aquells que quan els cau la revista a les mans, com a bons cosidors i cosidores, saben fer-ho el millor possible.

Ignasi Forcano Isern

El papa a Chiapas

L’Agulla em demana unes paraules escrites pel que fa al viatge del papa a Chiapas; és molt probable que una descripció del que hem viscut pugui ésser molt variada, segons la persona que la faci; dic això perquè entenc que el que se’m demana no és una narració de l’estada del papa aquí, sinó que el que es pretén és que algú que ha participat de l’esdeveniment pugui compatir millor el que s’ha viscut, i no tant l’explicar el que ha succeït.

El primer que em surt de dir éspapa-chiapes que la iniciativa i el fet històric d’aquest viatge, ha estat un desig o quasi una necessitat del papa; ho dic perquè hi ha hagut molts fets que indiquen o ens fan saber que de diferents instàncies, unes del poder polític i altres del poder eclesiàstic, es feia tot el possible per eliminar el viatge fins aquí, es volia que el papa anés a altres indrets i que prescindís del de Chiapas.

Sabem que ell, el papa,  es va imposar dient que la seva principal motivació del viatge a Mèxic tenia dos aspectes irrenunciables.

El primer, estar amb la Mare de Déu de Guadalupe, cosa que va fer de manera immediata. Jo vaig comptar amb el rellotge els minuts que va durar la seva pregària, assegut davant la imatge de la Verge, i van ser vint-i-tres minuts.

I el segon motiu: apropar-se i comunicar-se amb els indígenes de Chiapas. Aquesta determinació va comportar, no diré enfrontament, però sí confrontació amb força instàncies: les del Estat, com també algunes de l’Església, a més dels  de la comitiva com els encarregats del protocol, o els de la litúrgia.

Per exemple, eren una dificultat la presència i el protagonisme de les dones a l’altar, l’ús dels idiomes indígenes, la pràctica habitual, amb els seus ritus, de les celebracions a les comunitats, etc. Tot plegat era una gran dificultat.  Va ser el papa en persona qui va decidir i imposar que es seguís el ritual amb les formes i costums indígenes, les pròpies d’aquest poble; ell, a l’homilia, la va començar amb una frase en idioma indígena: Li smantal kaj valtike toj lek (“La llei del Senyor és perfecte del tot, i reconforta l’ànima”) i en el gruix del seu discurs o reflexió, va citar el Popol Wuh, llibre de relats mítics dels Maies, que és un document religiós indígena d’abans de la colonització dels espanyols. Tot un gest del reconeixement de la relació d’aquests pobles amb nostre Senyor, amb la divinitat abans i en l’ara del cristianisme.

Després d’aquesta celebració multitudinària, de milers de persones, majoritàriament indígenes i pobres, va arribar a casa per dinar amb representants de les instàncies indígenes de la diòcesi: dues persones de cada instància; eren dels més pobres, triats o designats per les pròpies comunitats.

Vaig saber que aquest àpat amb aquesta gent va ser una ocasió perquè el papa Francesc expressés que es trobava amb quelcom que desitjava profundament.

Després d’aquest àpat, va ser per a mi l’ocasió de saludar el papa, vaig poder dir-li el meu nom, que soc capellà obrer, que a Catalunya visc en una comunitat dels Drapaires d’Emmaús, de les dues mateixes que ell acompanyava quan era Arquebisbe de Buenos Aires; crec que aquest detall va promoure que ell fos expressiu i afectuós amb mi.

La cloenda de la jornada va ser la de baixar a la Catedral, plena a vessar, de malalts amb cadira de rodes i d’ancians o persones envellides; el papa va més que saludar tots el malats asseguts a la seva cadira de rodes, els va fer abraçades i petons un per un; va ser un espai i un temps d’emoció continguda.

Aquí el vaig poder saludar novament, i tots dos vam poder expressar empatia i cordialitat.

Així es va cloure l’estada del papa Francesc a casa nostra: amb una pregària davant del lloc on reposen les restes del bisbe Samuel Ruiz García, que va sevir la diòcesi de San Cristóbal de l’any 1960 fins el 2000.

Crec poder dir que aquesta estada del papa, en aquesta terra, ha estat un reconeixement per part d’ell del que són i signifiquen els pobres en el projecte de Déu.

Romà Fortuny