El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 7,21)

El 2 de febrer passat el Sense Ficció de TV3 va La_granja_del_Paso-207816200-largeprojectar el film documental La Granja del Pas/La Granja del Paso, dirigit per Sílvia Munt. Us volia posar l’enllaç perquè el poguéssiu veure o reveure amb calma, però ja no es pot recuperar “a la carta”, perquè TV3 no en té els drets i el film encara es va projectant en algunes sales i fòrums. Estigueu al cas, doncs, per si es passa a la vostra població o en alguna de veïna. O potser alguna entitat, ateneu, centre cívic, casal de barri, partit, sindicat, parròquia o associació us podeu posar d’acord amb la distribuïdora (Splendor Films, tel. 935 184 487, Sra. Eva) per projectar-la.

L’obra segueix l’activitat, durant molts mesos, d’una assemblea local de la PAH i se centra en unes quantes persones afectades, cosa que ens permet seguir el seu procés i transformació: amb l’ajuda del col·lectiu, veiem com es recupera l’autoestima, la dignitat, l’apoderament, que permet actuar i respondre a la situació. A diferència de com rebem moltes notícies, flaixos informatius i imatges, el documental –molt ben fet, al meu parer, i que ha merescut diversos reconeixements– ens arriba a poc a poc al cap i al cor i també ens transforma per mitjà del fer-nos-en càrrec, de l’empatia, de la com-passió profunda.

Josep Pascual

Mentre…

… veiem referències científiques i pensem que les abreviatures de nom corresponen a homes…
… els mecànics continuïn adreçant-se als homes en un taller com si el cotxe no fos nostre…
… per protegir del sol a un pilot de motos calgui que hi hagi una dona amb roba insinuant…
… per vendre detergents sembli que una marca o una altra ens canvia la vida de les dones…
… no ens creguem que podem estar arreu i en igualtat de condicions…
… no sentim que el dolor de les dones violades a l’Índia, de les maltractades a la porta del costat de casa, de les africanes que han de fer 15 km per buscar aigua per a les seves famílies, és el nostre…
… critiquem el vestuari d’una dona política, mentre no ens fixem en com van vestit els homes que comparteixen tasques…
… no ens adonem que a les fotos, a les reunions, a les organitzacions sovint només apareixen homes, quan som més del 50%…
… es pugui despatxar a una dona pel fet d’estar embarassada… o es contracti a un noi perquè una noia de la mateixa (igual o més preparada) pot tenir el “desencert” de quedarhi…
… a la nostra Església la paraula de les dones no tingui la mateixa vàlua que la d’un baró, se’ns tracti com de segona i de vegades ni ens n’adonem…

caldrà continuar recordant que el 8 de març és el dia de la dona…

Dones-Politica_colorTant de bo aviat, pugui ser celebració per recordar que, gràcies a l’esforç de tantes, de tants, tots els ésser humans naixem i vivim amb igualtat real!

Bon dia 8 de març, bon dia nostre!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Classes socials i comportament polític a Catalunya (1)

1. Canvis a l’interior de les classes socials
Si partim d’una estructura de classes i capes socials, en contínua transformació i dinàmica, i amb més alteracions quan esdevenen crisis socials, podem detectar canvis en  les diferents classes socials, en la consciència de classe i organització de classe, i en la consciència en l’àmbit nacional.

Taula2. Aparició de noves classes o capes socials
Sobretot en aquests darrers anys apareixen dues capes socials:

  • Unes noves capes mitjanes especialment vinculades a les noves tecnologies: tècnics, professionals i empleats de les empreses tecnològiques, dels mitjans audiovisuals, de les xarxes socials…
  • El que s’ha anomenat “precariat”: obrers i empleats de la indústria, de la construcció, dels serveis, que com a resultat d’uns contractes temporals, de sous baixos, d’una precarietat laboral quasi crònica, de treballar en l’economia submergida, estan a punt d’entrar en el quart món, o hi entren i surten temporalment.

Amb els canvis econòmics, tecnològics, laborals, energètics, ecològics i socials i generacionals poden sorgir noves capes socials.

3. Alteracions en les aliances entre classes i capes socials

  • L’aliança entre la part de la classe dominant catalana amb interessos comuns amb la classe dominant espanyola i l’empresariat de la petita i mitjana empresa s’ha trencat.
  • Si en els anys seixanta i setanta del segle passat es podria parlar d’una certa aliança o confluència d’objectiusclasses-socials comuns entre la classe obrera industrial tradicional, els empleats i fins i tot amb els tècnics, avui dia més aviat observem una fragmentació de les capes populars i obreres. S’ha posat en qüestió el concepte de classe obrera. A causa de l’individualisme ultra-modern, de la societat de consum (que distribueix les identitats més pel què i com es consumeix, que no pas pel treball, que és molt més inestable), de les crisis socioeconòmiques, del tancament d’empreses, dels acomiadaments, del creixement del treball temporal, de l’atur, de l’economia submergida, de les reformes laborals, de la inseguretat generalitzada, les capes treballadores s’han immergit en una profunda heterogeneïtat i diversitat difícil de cohesionar. Els processos de consciència de classe es fan cada cop més difícils. Apareixen més aviat consciències socials davant la gran desigualtat entre “els més rics” i els “més pobres”.
  • La  mobilitat social de part de les capes treballadores vers el que s’anomena ambiguament “capes mitjanes”, s’ha aturat força, producte de les crisis.
  • Força sectors de les anomenades capes mitjanes han disminuït la seva capacitat d’adquisició, de consum, i la seva qualitat de vida.

Quim Cervera

Segona part

Pregar

Pregar: Respir de l’ànima. Diàleg amb Déu i com aquestes, tantes d’altres definicions per explicar què és. Ara, avui, se m’ha acudit això:

Bon dia i gràcies, Bon Déu-Pare-Mare.

Més que parlar, voldria escoltar-vos i ben atent, anar copsant la Vostra Paraula, Jesús.

És veritat que a Vós, ningú mai no us ha vist, però sí que Jesús ens ho ha ensenyat i ens ha explicat qui sou i què ens dieu.

D’entrada, Jesús s’ha fet persona humana de carn i d’ossos i això no té preu. Gràcies per ser com Vós voleu i per això, som els vostres fills i filles. Som Poble de Déu Universal. Més encara, quan Jesús ens diu quina és la Vostra Voluntat i la manifesta amb una paraula senzilla i plena: Estimar.

I com es fa? Omplint-nos de Vós, compartint-ho amb totes les persones. Llavors, el Pa de l’Aliment serà de tota la Humanitat, el Pa del Perdó no tindrà diferències. El Pa de la Natura, ja ni en parlem i així, tots els regals que ens doneu i que ens ajuden a viure. Acabo, fent silenci, ple de paraula i de desig en el pensament i en el  cor.

 Ignasi Forcano Isern

DSC_0042

El Marquès de Comillas, la Reina Regent, el rei En Jaume i el comte de Puñonrostro

Antonio López y López, primer Marquès de Comillas, va ser un dels personatges rellevants de la burgesia barcelonina del segle XIX. Havia nascut a Comillas (Cantàbria), d’on va emigrar a Cuba i allà, gràcies al seu matrimoni amb la catalana Lluïsa Bru va disposar de diners suficients com per emprendre grans negocis i muntar la Companyia Transatlàntica, la Companyia de Tabacs de Filipines, bancs i línies de tren, alhora que contribuïa a la vida ciutadana amb mecenatges diversos. Al darrere de tot, s‘hi amagava també, com en bona part de les grans figures de l’economia catalana de l’època, el tràfic d’esclaus negres. A la seva mort, l’any 1883, l’ajuntament barceloní presidit per Rius i Taulet va decidir construir-li un monument al final de la Via Laietana, una via que ell, a través de les seves empreses, havia contribuït a finançar. I allà el tenim, a la plaça que porta també el seu nom. Un monument fet amb el concurs de diversos artistes de l’època, i que resulta una esplèndida imatge del que era la burgesia barcelonina de finals del segle XIX. Al peu, hi llegim la dedicatòria que Mossèn Cinto Verdaguer li va fer a l’inici del seu poema L’Atlàntida, escrita mentre feia de capellà dels seu vaixells: “Muntat de tos navilis en l’ala beneïda, busquí de les Hespèrides lo taronger en flor…”

monumentL’any 2010, UGT i CCOO van demanar el canvi de nom de la plaça i la retirada de l’estàtua, per la condició de negrer del personatge. Van aconseguir, i bé que va estar, canviar el nom de l’avinguda del Marquès de Comillas a Montjuïc, que ara es diu de Ferrer i Guàrdia, però l’estàtua i el nom de la plaça no es van tocar. Ara, hi ha un nou impuls a aquesta petició, amb la proposta, entre altres, de posar el nom de Nelson Mandela a la plaça. Jo estic d’acord amb aquest canvi de nom, però em semblaria una barbaritat treure l’estàtua. Antonio López és història nostra, col·lectiva, i és un personatge que va deixar un llegat important a la ciutat. L’estàtua no és cap exaltació de l’esclavitud, sinó de les actuacions del personatge, vistes com a bones per una bona part de la població del moment. Perquè amb aquest criteri de puresa, hauríem de retirar qualsevol esment, per exemple, al rei Jaume I, que podria ser acusat perfectament de genocida… A l’estàtua d’Antonio López s’hi pot afegir una placa acabant d’aclarir qui va ser. Però treure-la significaria que som incapaços d’assumir d’on venim, imaginar que tota la realitat és blanca o negra sense matisos, i pretendre que el món comença amb nosaltres…

És una cosa semblant al que passa amb el Saló de la Reina Regent a l’Ajuntament de Barcelona, dedicat a la mare d’Alfons XIII, que va ser regent del tron d’Espanya durant la minoria d’edat del seu fill, entre 1885 i 1902. La reina va tenir una forta vinculació amb Barcelona arran sobretot de l’exposició de 1888, que es quan es va construir el saló. Evidentment, vist amb ulls d’ara, no és el nom que triaríem per a aquell espai. Però si la història ens ha deixat aquest nom, quina necessitat hi ha de treure’l? Sens dubte, faríem bé de treure’l si estigués dedicat a algun personatge inequívocament malvat, però no és el cas. La nostra vida i la vida de les ciutats està feta per acumulació. I igual com en la nostra vida mai no podem començar de zero, en la ciutat tampoc. I negar-se a acceptar d’on venim, és una actitud més aviat molt adolescent. I a mi, una actitud així no m’agrada en als nostres governants.

I per acabar, permeteu-me una història madrilenya. A Madrid, pels volts de la Plaza de la Villa, hi ha un carrer amb un nom fascinant: la Calle de Puñonrostro. No em negareu que és fantàstic. I d’on ve? Doncs ve del fet que en aquest carrer hi vivia don Juan Arias Dávila, que tenia el títol de Conde de Puñonrostro. I per què el tenia? Doncs perquè li va concedir el rei Carles I pels seus serveis en l’esclafament de la revolta dels “comuneros” castellans. El personatge és execrable, evidentment. Però, per favor, que a ningú se li acudeixi canviar el nom del carrer!

Josep Lligadas

Foto-denúncia

Carrer Fontanella, centre de Barcelona! Lamentable! Un antic local de Catalunya Caixa, just al costat d’un hotel amb aspecte ben “cool”… Sí, representació de l’escàndol bancari i del parc temàtic turístic en què la ciutat s’ha convertit… I hi han posat aquesta superfície inclinada metàl·lica… No hi veig cap altra més finalitat que estalviar-se que alguna persona sense llar pugui passar-hi la nit.

IMG_20160215_180929 IMG_20160222_180214

Terrible! Fa vergonya només de mirar-ho! I és que la presència als nostres carrers, barris, caixers o porteries ens qüestiona, incomoda, fins i tot molesta!

M’interpel·la… Els nostres governants no volen refugiats ni en els nostres territoris ni intentant creuar les fronteres blindades de la Unió Europea… Ens indignen les concertines a les fronteres, els camps de refugiats com Idomeni… Però mentre anem instal·lant trampes menys mortíferes però igual de discriminatòries, doloroses i flagrants a tocar de casa.

Aiiiiii!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Les nostres veus

La veu de la persona, quina meravella! Fins i tot, pell de gallina quan sents aquella veu que fa tant de temps que no senties. Quin salt el cor quan esperes la trucada i escoltes la seva veu. Et vénen les llàgrimes als ulls escoltant la veu que et comunica aquella desgràcia. Quin mal de cap quan tots parlen alhora i per tant, no s’entén res. La veu humana manifesta tantes coses!

Què diem davant dels crits amb l’expressió: “Que em vols fer tornar sord?” Quin sofriment del que es vol comunicar i per la seva afonia no té pràcticament veu  o perquè no sap vocalitzar prou. Recordes haver escoltat més d’una vegada aquesta expressió: “Quants disbarats o paraules dites en va!”

Però quina delícia quan tot el que he escrit fins ara, és al revés o és positiu. Uns petits exemples: Quina meravella les veus dels pares i de les mares parlant als seus fills i filles tan petits que només saben somriure o plorar. Quina delícia escoltar la veu o conjunt de veus cantant ben afinades… Finalment, per no allargar-me i deixar que el silenci es converteixi en pensar,  uns suggeriments: Quina felicitat poder escoltar la veu del silenci al teu entorn o dins de la teva pròpia consciència. Diu el Papa Francesc: “La veu de Jesús és única si aprenem a distingir-la”.

 Ignasi Forcano Isern

Un monestir, tres castells i una capella prop de Martorell

És possible que des de l’AP-7, a l’altura del peatge Sant Genis de Rocafortde Martorell, hàgiu albirat, alçant la mirada, les restes, encara impressionants, d’una edificació antiga: es tracta de l’església de l’antic priorat benedictí de Sant Genís de Rocafort. Serà el primer lloc que visitarem d’aquesta proposta de caminada, que es pot dur a terme en un matí si disposem de quatre o cinc hores.

Es poden consultar les dades concretes de l’itinerari aquí. I més informació referent als llocs que visitarem es pot trobar en aquest magnífic web d’un itinerari semblant.

El camí s’inicia amb fort pendent. Per la dreta ens acompanya el torrent curull de vegetació, per l’esquerra aparenta caure’ns a sobre la muntanya esquerpa i erosionada. Sobre nostre el monestir tan aviat sembla escodrinyar-nos fredament com atreure’ns en el seu misteri. I si fem una ullada enrere constatem que a poc a poc anem deixant el brogit i l’agitació del que en diem civilització moderna. Comença l’aventura!

A la capçalera del torrent uns plàtans esdevenen signes d’un lloc especial; efectivament, és la font d’en Gilet. Avui abandonada, no en raja gens d’aigua, però el lloc delata trobades d’amics, de famílies. On trobem les fonts d’en Gilet avui?

És d’agrair com s’ha arranjat l’últim tram de pujada al monestir: uns graons que no desdiuen gens de l’entorn faciliten l’ascensió. Quan tractem amb cura la natura i la seduïm, l’obra humana és magnífica.

Les restes del monestir que contemplem tenen nou-cents anys d’història; es una església romànica, de planta rectangular, sense absis diferenciat i amb la volta esfondrada; tan sols resta un arc toral que la sostenia. De l’antic castell s’endevinen fragments de muralla i els fonaments d’una torre rodona. Tots els edificis estan construïts amb carreus rogencs de pedra d’esmolar ben tallats i escairats.

La vista sobre la vall és impressionant: Martorell. Montserrat, Sant Llorenç, el Pirineu…

Ara ens caldrà fer una petita grimpada pel darrere del monestir (hi ha senyals vermells) i assolir la carena. A mesura que ens enfilem, l’església va prenent formes diferents. El seu misteri ha deixat de ser esglaiador. És el misteri de qui esdevé amic, que sempre resta, però que ara ens el fa més atraient.

Pugem dalt la serra d’Ataix, paraula que sembla provenir de l’àrab i que significaria “sequera”. Consisteix en un petit altiplà allargat. Veurem els senyals d’una conducció de gas que relaciona la refineria de Tarragona amb la Solvay. També torres elèctriques. I les cicatrius d’antics incendis… Per què l’obra humana és a voltes tan poc respectuosa?

Rodegem el turó de Montgoi per ponent fins a arribar a la font i bassa de Sant Jaume avui envoltada de malesa i difícil de trobar. El seu estat és deplorable, però cinquanta anys enrere era un lloc preciós amb una bonica font i bancs de pedra per descansar. Fins i tot joves de Martorell pujaven a banyar-s’hi.

Travessat el torrent, continuem a la dreta i pugem pel tallafocs d’una línia elèctrica fins a la pista que envolta el mas de Sant Jaume. Castell de Sant JaumeA menys de 100 metres de l’entrada, un petit sender inicia la pujada al castell del mateix nom.

Som al terme de Castellví de Rosanes. Destaca per la seva situació estratègica: controlava el camí de la dreta de l’Anoia, per on passava l’antiga Via Augusta, i el del Llobregat, que permetia l’accés a Barcelona i a l’interior de Catalunya. Estava envoltat per tres muralles consecutives, de les quals podem veure restes. Aquest castell, com tants d’altres, va ser enderrocat per les tropes borbòniques el 1714. Avui, tres cents anys després, sembla que encara no hem après que guanyar un poble no es fa enderrocant ni prohibint.

Visitat el castell ens dirigirem a una extensa plana formada per sediments de gran qualitat i, per tant, de gran riquesa agrícola com en són testimoni els ametllers escampats per tota la seva superfície i, llàstima!, avui abandonats. Al mig de la plana, les parets blanques d’una edificació són les restes molt modificades de l’ermita de Sant Jaume.

Aquest lloc se l’havia anomenat pla de Matamoros. Sembla que hi va haver una cruenta batalla a l’edat mitjana, a conseqüència de la qual Capella de Sant Jaumei amb caràcter votiu, per la derrota quErmita-Sant-Jaume2e hi van patir els almoràvits, es va edificar la capella. És de suposar que el nom de Sant Jaume aplicat al castell, a la plana, al mas, a l’ermita… té a veure amb aquest fet. Va ser cremada l’any 1936 invocant altres ideals i simbolismes.

Retornem ara a la bassa i a la font. Passat el torrent, girem a mà dreta pujant suaument. Estem rodejant el turó de Montgoi, punt culminant de la serra d’Ataix, ara pel sud i per llevant. La vegetació que ens envolta està formada per pinedes poc denses, i el sotabosc de bruc, romaní, gatosa, estepes…

Constatem de tant en tant l’existència de marges de pedra seca, que delaten l’existència d’antics cultius en aquesta zona. Cada època, cada generació va deixant la seva empremta.

Poc abans d’arribar a la cruïlla d’un collet, a mà esquerra un petit sender ens convida a visitar una cova natural. Té el seu encant.

Castell de RosanesSeguim les indicacions de l’itinerari. La pujada al castell de Rosanes és impressionant: els conglomerats vermells erosionats pel vent carregat de partícules sòlides són afaiçonats per forats, incisions i canals que donen a aquestes roques un encant especial. Al cim del turó de forma allargassada hi ha les restes del castell. És el tercer castell que visitem avui i això manifesta la importància estratègica d’aquesta zona.

Després de rodejar completament per la base el castell i d’admirar les formes tan especials d’aquestes roques roges, és hora ja d’anar acabant la nostra ruta. Tornarem al cim de la carena de la Serra per prendre el camí que més endavant esdevé sender, que per llocs un pèl escarpats ens durà al punt inicial. Que hagi estat del vostre grat.

Jaume Roig

Religions. Xiptv

Religions

Aquest és el nom d’un bon programa de xip/TV, xarxa de televisions locals, produït per El Punt-Avui, que consisteix en entrevistes a persones de molt diverses confessions religioses. L’espai, conduït per Mireia Rourera, dura una mitja horeta, està ben documentat, els entrevistats estan molt ben triats, i se’ls permet expressar-se amb tranquil·litat, cosa que s’agraeix en un moment en què sembla que la moda és fer una pregunta i no escoltar la resposta. Es pot escoltar per internet a http://www.xiptv.cat/religions.

Mercè Solé

La Renda Bàsica: una proposta racional per al segle XXI

La renda bàsica consisteix en una assignació monetària incondicional a tota la població només pel fet d’existir. Com el sufragi universal allà on s’ha pogut aconseguir. No cal demostrar una condició.

renda-basicaLa renda bàsica era fins fa poc una proposta molt desconeguda. Actualment es parla i es debat molt sobre ella en diferents fòrums. I desperta passions. De vegades es discuteix sobre la renda bàsica amb molta racionalitat i amb ànim d’entendre les raons de la persona que no opina igual, i en altres ocasions es debat de forma demagògica i sense la menor intenció d’analitzar els arguments contraris.

Les crítiques més freqüents que han estat abocades contra la renda bàsica són: a) és injusta que la rebin els rics, i és millor centrar-se en els subsidis dedicats a combatre la pobresa; b) mantindríem a dropos (o la gent no voldria treballar, o augmentaria el parasitisme, o qualsevol altra variant del mateix estil); c) no es pot finançar.

No puc dedicar aquí una revisió detallada de cadascuna d’aquestes crítiques. A www.redrentabasica.org i www.sinpermiso.info es pot trobar molt material sobre el tema. Sí que em referiré breument aquí a uns pocs aspectes relacionats amb les crítiques apuntades.

La renda bàsica és una proposta contra la pobresa, però va més enllà d’aquest objectiu. Potser pot resultar paradoxal, que sent més que una mesura contra la pobresa és una proposta que resulta més efectiva en la lluita contra la pobresa que els subsidis condicionats dirigits a combatre-la (suposadament) de forma directa. Aquests han demostrat, entre altres coses, la seva insuficiència allà on han estat practicats. I si he afirmat que la renda bàsica és més que una mesura contra la pobresa, què és aquest “més”?

En poques paraules: aquest més es refereix al fet que augmentaria la llibertat de la gran majoria de la població no estrictament rica. Augmentaria el poder de negociació dels treballadors i augmentaria la llibertat de moltes dones que depenen materialment dels seus marits o amants. A més, dotaria dels mitjans d’existència material a la gran part de la població que avui no els té. Perquè qui no té l’existència material garantida no és lliure. Un pobre no és ni pot ser lliure. Garantir l’existència material a tota la població converteix la proposta de la renda bàsica en difícilment tolerable per als que avui governen la UE. La llibertat de tota la població possibilitada pel fet de tenir l’existència material garantida no és una cosa que mai hagi entusiasmat a buròcrates, poderosos, dirigents corruptes i partidaris que governin les camarilles lligades als interessos oligopolístics. Ni a molts acadèmics que adornen amb entrellats més o menys enginyosos el que és purament i simple defensa d’interessos minoritaris. Ni molts perits en legitimació que no “veuen” la veritat perquè, com va deixar escrit Upton Sinclair, és molt difícil que algú vegi la veritat quan es cobra per no veure-la.

Quan les desigualtats estan creixent, quan 20 persones del Regne d’Espanya tenen una riquesa equivalent a la que disposen 15 milions de persones del mateix Estat… la renda bàsica no sembla una mesura desenfocada. Menys encara radical. Qui així qualifica la proposta de la renda bàsica, ha de tenir una idea de la radicalitat realment curiosa. Que una proposta que permet que tota la població surti de la pobresa mitjançant una redistribució de la renda i la riquesa sigui qualificada de radical, és grotesc. Més aviat, la renda bàsica és de tot punt racional, o és més racional que la riquesa estigui cada vegada més desigualment repartida? Costa de creure.

A la defensa dels interessos dels més rics se la sol vestir amb vestidures de pretextos tècnics, a la defensa dels interessos de la majoria de la població s’acostuma a qualificar-la de “radical”, “populista”, “utòpica”, “irrealista“, “demagògica”… o qualsevol poc amistosa paraula del mateix tenor.

La renda bàsica és una proposta de política econòmica, no és “una” política econòmica. Una política econòmica és un conjunt de moltes mesures i la renda bàsica només en seria una, per a mi de les més importants, d’aquesta política econòmica que apostaria per la immensa majoria de la població no rica, justament el contrari del que està fent l’actual UE.

Daniel Raventós
Professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB

“Torrijas” emmascarades

Ja sabeu que no sóc gaire de receptes dolces, però en aquestes dates no m’he pogut resistir a fer-vos arribar una recepta tradicional de Setmana Santa, això sí amb un toc innovador. Les torrijas o tostes (permeteu-me que em quedi amb el nom en castellà) han esdevingut unes postres molt associades a la Setmana Santa. En realitat, en el seu origen era una menja que es donava a les dones que acabaven de donar a llum per recuperar forces i, més tard, sobretot en èpoques de crisi, era un recurs que aportava molta energia, saciava la gana i aprofitava aliments bàsics que hi havia a totes les cases i no es podien permetre el luxe de llençar. El que ara anomenem cuina d’aprofitament.

Ingredients

1 litre de llet
Pa a llesques (millor de dos dies abans)
4 cullerades de sucreTorrijas
1 pal de canyella
3 ous
2 taronges
100 grams de sucre morè
la pela de mitja taronja ratllada
2 cullerades de mel
150 grams de xocolata negra de rebosteria

Preparació
Per fer les torrijas, escalfem en un pot la llet, el sucre blanc, la pell de la taronja ratllada i la canyella. Anem remenant fins que estigui ben calent, però sense arribar a bullir (aproximadament uns 10 minuts). Ho retirem del foc i deixem que es refredi. Batem els ous i els reservem.

Preescalfem el forn (dalt i baix) a uns 180º. Introduïm el pa en la llet aromatitzada, que ja estarà freda, i deixem que xuclin be la llet però que no es desfacin. Les traiem i les passem per ou.

Cobrim la plata del forn amb paper vegetal i hi posem les torrijas. Les deixem al forn uns 20 minuts, les girem i les deixem 5 minuts més, abans de treure-les i deixar-les refredar.

Preparem un almívar amb el suc de les taronges i el sucre morè i ho remenem a foc baix fins que es dissolgui el sucre. Afegim la ratlladura de mitja taronja i les cullerades de mel. Ho deixem al foc lent, remenant fins que es vagi espessint. Ho reservem fins que es refredi.

Fonem la xocolata i banyem les torrijas amb l’almívar i suquem la meitat en la xocolata fosa i ja estan llestes.

Tere Jorge

Eucaristia a la catedral de Nàpols pregant pels presos

Enmig del centre històric, bulliciós, brut, extremadament brut, ple dels més inimaginables objectes pels carrers, de la ciutat de Nàpols, s’obre una petita plaça, per ubicar-hi la catedral, el Duomo, d’estil neogòtic. A Nàpols és força freqüent trobar-se enmig de carrers estrets i placetes amb el seu encant, unes esglésies (moltes) d’unes grans dimensions, que sembla impossible encabir-les en aquell traçat de xarxa de vies plenes de gent i roba estesa.

Doncs bé, el primer diumenge de Quaresma, 14 de febrer d’enguany, vam participar de la missa que es feia al Duomo, presidida pel cardenal Crescenzio Sepe. Es tractava d’una eucaristia on es pregava pels interns dels centres penitenciaris de la diòcesi, amb motiu del Jubileu de l’ Any de a Misericòrdia.

La catedral estava força plena. Hi havia voluntaris de la Pastoral Penitenciària, professionals que treballen en els centres penitenciaris, alguns presos i familiars seus i és de suposar que gent que acostuma anar a missa a la catedral i possiblement també persones de pas, com nosaltres. La celebració va començar a la porta de l’església, obrint simbòlicament la porta del “Giubileo dei Carcerati”. Entre els cants, es va llegir l’evangeli que diu que Jesús és la porta, amb alguns comentaris sobre la necessitat d’obrir-nos al Senyor, als altres i d’acollir els que pateixen presó o altres sofriments.

Tot seguit, en una processó solemne, Sepe Mpresidida pel cardenal, i amb una desena de capellans i tres o quatre diaques, va començar la missa. Un dels capellans, suposadament el responsable de la Pastoral Penitenciària, va fer una breu exposició sobre la importància de l’acte i de pregar pels presos, dels quals n’hi havia una representació, que pel seu comportament de mostres d’afecte envers les seves parelles, fills i familiars, durant tota la celebració, es van fer notar força.

Ens van donar un full amb els cants, on hi havia també un recull de les activitats de la Pastoral Penitenciària: casa d’acollida diürna i residencial per a presos, centre d’escolta, banc d’aliments, tallers artesanals, de fusta, d’escriptura creativa i de meditació i pregària, formació del voluntariat penitenciari, i sensibilització de la ciutadania sobre la temàtica de les presons.

La celebració va seguir el curs normal, amb una homilia fent referència al Déu tot misericòrdia per a tothom, presos inclosos, i també comentant l’evangeli de les temptacions. Les pregàries es van referir als interns i familiars. En el moment de les ofrenes, dirigits i orientats pel capellà responsable de la Pastoral Penitenciària, es van aixecar uns quants interns per fer la processó. Alguns dels presos van demanar que els fessin alguna foto en aquests moments. En acabar la celebració, els presos i familiars tenien una estona de trobada amb el cardenal, capellans, diaques i voluntaris, en una sala adjacent de la catedral.

Va ser una festa simpàtica, familiar, gens encarcarada i amb força elements significatius de la vitalitat, espontaneïtat, humor i extraversió dels napolitans.
A Barcelona, el dia de la Mercè es realitzen celebracions semblants a dins de les presons, recordant l’origen de la fundació de l’Orde de la Mercè, alliberadora de captius. No sabem si una celebració com la de Nàpols es podria fer a les nostres parròquies (és a  dir, en espais fora del centres penitenciaris) tenint en compte el fet que moltes famílies no volen que sigui dit que tenen algun parent a la presó. I en una celebració així es significarien massa.

Potser sí que en aquest any de la misericòrdia caldria cercar algunes formes d’aproximació explicita de l’església diocesana a la situació dels interns i de les seves famílies i un reconeixement del bon treball i servei que estan fent en els centres penitenciaris tant molt bons professionals com els voluntaris que visitant els interns, o fent tallers, o grups d’estudi d’evangeli, es situen com a referència possible per quan l’”intern” esdevé “extern”, ciutadà “normal”. També algun acte públic serviria per col·laborar en la sensibilització tan necessària de la nostra societat que té tants rebuigs, esquemes mentals rígids, i etiquetatges negatius, envers el món dels presos. Al cap i a la fi es tracta de no jutjar les persones que estan empresonades, sinó tenir-los per ciutadans, veïns dels nostres barris, i en definitiva, des de la nostra fe, com a germans i germanes.

Quim Cervera i Mercè Basté

Una nena catalana als camps nazis. Un testimoni per al nostre temps.

Per Mercè Sanz. Editorial Claret. Col·lecció Contrastos.

“Misericòrdia és la profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer”.

La guerra i el camp d’extermini van ser per a ella foscor i crueltat. Jo petita com ella. Nosaltres vam patir la postguerra però ens trobàvem al costat de pares, àvia, família que lluitaven per nosaltres. Ara, llegint a la Mercè em pregunto: Importava la carència de pa, oli, farina, sucre…? Teníem uns braços que ens protegien, unes mans que ens acaronaven. Ella res, soledat.

L’he coneguda personalment en una llibreria on acostumo a anar a veure les novetats i sempre les trobo. En descobrir aquest llibre vaig anar a comentar-lo amb l’encarregat. No pensava que hi haguessin nens i suposava que l’edat mínima era la de la “quinta del biberó”. Aquest senyor em preguntà si la volia conèixer. Oi tant, i fer-li una bona abraçada. Havia estat parlant amb ell i se’ns va acostar. Ens vam fondre en una forta abraçada i vam parlar una bona estona. Tot el seu cos irradiava tendresa. És menuda i les seves mans i els seus ulls tenen el llenguatge dels que saben estimar. Ella, a més, ha perdonat els seus botxins.

El papa Francesc ens diu que “la misericòrdia… és font d’alegria, de serenitat i de pau”. Us recomano el llibre. A la portada una fotografia d’una nena com jo era: vestit amb randes, sabates, mitjons blancs… i un gran llaç al cap. Segurament l’últim que li va comprar la mare.

Maria-Josefa de Fuenmayor

Juliana de Norwich. Cuando la mística se hace teología.

Per Adelaide Baracco Colombo. Editorial ESET. Vitoria-Gasteiz, 2015.

Ja fa gairebé quatre anys, l’Adelaide va defensar la seva tesi doctoral a la facultat de Teologia de Vitòria, després de vèncer molts obstacles, alguns per voler tenir una directora de tesi (sí, una dona). En fi! A la presentació ja es va veure que era possible mantenir un altíssim to acadèmic i alhora proper. Moltes dones entre el públic, potser pel tema, potser perquè aquell vespre començava una trobada de “Mujeres y Teología”.

Juliana de NorwichI ara el text de la tesi doctoral ja té plasmació en un llibre que ens apropa la figura d’una mística dels segles XIII-XIV, que en les seves Revelacions ens va fent descobrir la seva experiència espiritual profunda i capgiradora.

El subtítol de l’obra em sembla un encert, un repte a plantejar-nos, a fer la teologia vida i pregària… i la vida espiritual, teologia. Tot el llibre ens anirà mostrant l’actualitat de Juliana… I que puguem dir amb ella, “tot està bé, tot acabarà bé!” Com necessitem viure aquesta certesa esperançada els creients i no creients del món adolorit del segle XXI!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Recomanacions del meu regidor de cultura

He passat unes quantes setmanes immobilitzada per haver-me trencat un peu. Ha estat una bona ocasió per reposar, llegir i xerrar amb els amics.Llibres Mercè Un d’aquests amics, en José Luis, és també regidor de cultura i ho va demostrar: que és amic i que estima la cultura. Va venir a casa amb un bon lot de llibres i de videos, ben triats i personalitzats. Curiosament m’he llegit, ben de pressa, els llibres i tinc pendent encara els videos (crec que he perdut empenta cinematogràfica). Però us vull parlar de dos dels llibres que em va deixar.

Un es diu La Librería Ambulante (Christopher Morley 1890-1957) i és un petit clàssic de la literatura nord-americana, una delícia molt fàcil de llegir sobre el gust per la lectura. Una dona, avorrida de fer de mestressa de casa amb l’obligació de servir el seu germà, ho deixa tot, compra un carretó-llibreria ambulant i recorre el país predicant el plaer de llegir. Editorial Perifèrica 2012.

Un altre és August, de John Williams, una biografia novel·lada de l’emperador Octavi August escrita l’any 1973, en la línia del Jo, Claudi de Robert Graves, amb el qual fa de bon comparar sense que surti perdent. Al contrari. Resulta estimulant contemplar-los tots dos i fa adonar del punt de ficció que afegeix cada autor als personatges històrics de totes dues novel·les.

No us desitjo pas que us poseu malalts. Però si fos així, desitjo que pugueu fruir també de la lectura i del cinema. I dels amics i amigues!

Mercè Solé

Capitalisme?

Ningú no pot negar que ens trobem davant de canvis i expectatives transcendentals. Probablement, l’acceleració que experimenten els esdeveniments fa que se succeeixin canvis a gran velocitat, fet que permet que una mateixa generació hagi pogut viure moments ben diferents. Això m’anima a pensar en veu alta sobre el futur.

La història de la humanitat sobre aquest planeta ve impulsada per dues forces motrius implacables: el creixement de la població i, amb ell, el creixement de la complexitat. I la globalització, és a dir, la tendència a unir i unificar el món. El capitalisme, fill de la modernitat com a nou sistema de valors en un món globalitzat després de les conquestes transoceàniques dels segles XV i XVI, neix per la necessitat de conquerir més territoris, que era sinònim en la època preindustrial de més riquesa i més capacitat de creixement. I es desenvolupa plenament els segles XIX i XX amb la industrialització, a través de l’explotació dels recursos de matèries primeres, i l’explotació de la mà d’obra des de l’esclavitud fins al treball assalariat.

El capitalisme és un sistema basat en el mercat. Que necessita créixer contínuament incentivant el consum i l’endeutament en un bucle que es realimenta a si mateix. Tot sistema realimentat tendeix al col·lapse. Tradicionalment el capitalisme ha superat els seus col·lapses o crisis mitjançant la conquesta violenta de nous territoris o bé l’espoli de nous recursos, cosa que perdura sota la subtil amenaça militar d’alguns estats. El capitalisme industrial s’alimenta de l’augment constant de la productivitat del treball, del capital, o de la tecnologia, educació, infraestructures, etc. En la socialdemocràcia, l’Estat intervé regulant els mecanismes del mercat per a retardar el col·lapse i recuperar les situacions de recessió. D’altra banda, el capitalisme tendeix a la concentració i acumulació de la riquesa  amb un repartiment desigual  en funció del territori, la classe social i el gènere. Una obvietat!

Aquest sistema ha perviscut fins l’actualitat perquè ha trobat les condicions planetàries idònies per subsistir més o menys convulsament. No jutjaré aquí les bondats i els maleficis d’aquesta forma d’organització social. Això no vol dir que jo personalment no tingui una opinió sobre el sistema capitalista sinó que, independentment d’ella,  pretenc entendre com el capitalisme ha nascut i s’ha adaptat a les condicions d’abundància de recursos, a les formes de govern, fins i tot la democràcia, i a la permissivitat moral de la cultura europea cristiana que va renunciar a reprovar la usura.

En l’estadi actual, el sistema s’enfronta a reptes majúsculs com l’escassedat de recursos, sobretot energètics, però també de tota mena. El canvi climàtic i la petjada ecològica, amb unes societats com per exemple la xinesa que incrementa ara notablement els seus nivells de consum. És a dir, es globalitza el consum. I la dificultat (impossibilitat?) de repartir les rendes a través del treball, com demostren els índexs de desocupació estructural del sistema, sota l’influx de la tecnificació, d’una banda, i la concentració de població a les metròpolis a tot el món. Ja no és possible continuar creixent, i tampoc és possible mantenir la pau social en una governança democràtica o pseudodemocràtica on els moviments populars, sindicals, ecologistes, feministes, etc. reclamen justícia i equitat.  Les forces implacables del creixement i la globalització han portat les tensions al límit, enfrontant el sistema a les seves contradiccions.

La socialdemocràcia representa, de fet, un cert estadi de transició cap a una nova forma d’organització social. La regulació de drets laborals, de drets ambientals, de drets dels refugiats o immigrants, les polítiques d’igualtat i discriminació positiva, el salari ciutadà o la renda garantida, etc., etc., són una esmena al sistema capitalista. Per a alguns, són una píndola per apaivagar els estralls i la perversitat capitalista. Sigui com sigui, el sistema evoluciona i ho continuarà fent. Hi ha una expectativa de canvi en el sistema, no perquè algú s’hagi proposat derrotar-lo sinó perquè les condicions materials i immaterials de la vida en el planeta ja no el fan viable.

Salva Clarós

“El Cinca”: prevere, químic, escombriaire, conserge, jubilat

La nota del bisbat de Solsona deia: Avui, dia 16 de març de 2016, ha mort als 87 anys d’edat Mn. Joan Ramon i Cinca, prevere de l’arquebisbat de Barcelona que residia des de feia uns anys a la nostra diòcesi de Solsona, concretament a la Residència Salarich-Calderer de Bagà.

Ho he trobat curiós, perquè en Joan Ramon Cinca-04-1(es deia Joan, i Ramon era el seu cognom, però en el dubte sempre ha estat en Joan Ramon, o bé “el Cinca”) es va caracteritzar tota la vida pel seu desig d’encarnar-se, d’arrelar-se allà on era. La seva decisió d’anar a viure (en realitat, també d’anar-hi a morir) a Bagà ja fa uns anys responia a la voluntat de tornar a les arrels familiars i de defugir, com havia fet tota la vida, els ambients clericals per fer el mateix que la gent gran del poble que sentia seu: anar a la residència on va tothom, cosa que el va allunyar físicament del seu entorn barceloní. De fet sembla que provenia d’una casa de Bagà amb prou recursos com perquè estudiés al col·legi francès i esdevingués químic. Però sempre es va sentir proper als treballadors de les mines de la seva comarca i, a partir d’aquí, a la classe obrera, de tal manera que quan va decidir fer-se capellà, va voler ser un capellà obrer. I va treballar com a escombriaire i com a conserge en un gran hospital. De fet, el contacte amb Mn. Pere Llumà, un dels fundadors de l’Escola Virtèlia, va desvetllar en ell una espiritualitat compromesa amb una Església amb sensibilitat social. Un fil conductor que es va consolidar amb la seva amistat amb el bisbe Alfred Ancel, auxiliar de Lió, promotor dels capellans obrers i responsable de la comunitat del Pradó, una associació de capellans amb voluntat d’encarnar-se en els barris obrers per fer camí amb els treballadors i treballadores tot vivint com ells (http://pradocatala.blogspot.com.es).

De fet, en Joan Ramon era un personatge ben original, autèntic, irrepetible: pensador, reflexiu, molt profund, irònic, amb un punt irreverent i una rialla fantàstica, de criatura, una persona lliure que solia dir el que pensava, molt fidel a l’Església de Jesús, però al·lèrgic a la institució. Despistat, ha donat peu a unes quantes anècdotes que es transmeten de generació en generació: oblidar-se d’enterraments i de casoris, o posar-se la casulla sense l’alba, o no adonar-se que tenia el micro engegat a l’hora de fer alguns comentaris més aviat irònics…

Jo el vaig conèixer al Poblenou. Aleshores ell treballava com a conserge a l’hospital de l’Esperit Sant a Santa Coloma, si no estic equivocada, i vivia en un pis junt amb altres capellans. Reforçava l’equip parroquial i era consiliari de l’ACO i de la JOC. Havia traduït alguns textos rellevants de la pastoral obrera francesa i havia posat en marxa un sistema de formació per a capellans provinents del món obrer (ESMO, es deia). L’havia escoltat moltes vegades i em semblava un home savi, dels que et sembla que hi seran tota la vida, formador de formadors i amic dels amics, amb els quals solia mantenir una relació epistolar. Li agradava escriure a la gent, i a casa conservem algunes cartes seves, que m’emocionaven i que m’havien arribat amb la petició de fer una ressenya d’un llibre sobre la vida minera al Berguedà o de tractar una determinada qüestió a L’Agulla.

Més endavant em vaig assabentar que formava part d’un grup de capellans que es trobaven en principi per fer revisió de vida, i que m’hagués agradat espiar per un forat, per la seva diversitat i intel·ligència i pel bon humor que tots traspuaven: Josep Hortet, Joaquim Gomis, Joan Llopis, Lluís Bonet, Josep Maria Tubau… De fet d’algun d’ells puc dir que m’han marcat molt en diferents etapes de la meva vida, potser no tant per la relació directa que hàgim tingut, sinó perquè he viscut (i encara visc) del que ells han sembrat.

En fi, gràcies, Joan Ramon (i gràcies, Josep Hortet, per haver-me ajudat a escriure aquest article). Trobareu una biografia una mica més ordenada d’en Joan Ramon a Catalunya Religió.

Mercè Solé

Lesbos

Cridats per uns amics grecs que fan de voluntaris futur-europaal camp de refugiats de Platanos a Skala Sykaminia, Lesbos, vam organitzar una delegació petita amb l’associació Unadikum. A mi em van demanar acompanyar-los com han fet altres vegades perquè, entre altres coses, el fet de ser càrrec públic també serveix per fer d’escut humà o bé d’altaveu a l’exterior. L’internacionalisme sempre ha format part de la nostra genètica d’esquerres i alguns fins i tot el tenim sobredimensionat, tant és així que els companys de grup parlamentari ens confien les comissions d’acció exterior.

Per sort en els dies que hi vam ser feia mal temps, i dic per sort perquè això implica que són pocs els dinguis que s’aventuren a travessar des de Turquia pel mar Egeu, ja sigui per anar a Lesbos, Samos, Quios o altres illes que queden a pocs quilòmetres de la costa turca. Primer vam haver d’aterrar a Atenes i allà vam aprofitar el temps visitant diferents edificis okupats i autogestionats al barri d’Exarkhia. Les noies que ens van atendre no semblaven gaire contentes amb la gestió del govern entorn el tema dels refugiats i immigrants (com sol passar sempre amb els anarquistes) però per imperfecte que sigui el govern de Syriza a Grècia, que ho és, és inqüestionable que és l’únic país europeu que està fent front a la crisis dels refugiats a pesar de la insolidaritat dels altres estats membres i a pesar del cop d’estat financer a què ha estat sotmès per part de la Troika. Plou sobre mullat.

Els allotjament autogestionats igual que els voluntaris i les associacions que humanitàriament s’apleguen a Grècia s’ocupen de donar sostre, aliments i roba d’abric a les famílies que arriben i no distingeixen entre refugiats i immigrants. Com ha de ser.

Lesbos és una illa poc habitada i paradisíaca que embadaleix la vista i mentre observes la bellesa del blau intens de mar de sobte et sorprèn un pensament i et baixa una amargor cap a l’estómac pensant quants cadàvers hi ha en el fons d’aquesta bassa d’aigües aparentment tranquil·les. N’hi ha molts, massa. Diuen les xifres oficials que més de 400 nens, homes i dones però els que viuen i fan de voluntaris a l’illa coincideixen a dir que són molts més perquè molts dels dinguis que han desaparegut en el fons del mar no han estat mai detectats. Hi ha pescadors que no han tornat a pescar més després de quedar traumatitzats pels cossos que arrossegaven les seves xarxes.

El món es boig i la Unió Europea es troba en un moment molt perillós en el qual ha oblidat els valors en què es va fundar després de la II Guerra Mundial: la cooperació econòmica ja no existeix, són imposicions dels homes de negre, i ara tampoc es valora la pau, ni la cooperació entre pobles i lluny d’enterrar els absolutismes, el racisme i el suprematisme es fa créixer com mai contra els innocents que busquen refugi.

Grècia és ara el país on la UE ha decidit crear un cordó sanitari al seu voltant, algun dirigent europeu fins i tot feia sorna: “Grècia no és el pitjor país perquè sobrevingui una crisi humanitària durant uns mesos”. Lamentable. En comptes de complir els compromisos i assumir les quotes de refugiats que van acordar durant les diferents cimeres –que no han servit de res–, els Estats membres miren cap a una altra banda i Merkel, contrariada pel seu descens de popularitat a causa de la demagògia de l’extrema dreta, endureix el seu discurs o calla davant les declaracions racistes. És així com s’alimenta el feixisme.

Avui encara arriben barques pneumàtiques a Lesbos però Frontex i els vaixells de l’OTAN compleixen ordres i ja no retornen el problema a Turquia sinó que el traspassen a Grècia. Interessos geopolítics amb Turquia que van i vénen. Atenes serà en poc temps una ciutat no només castigada per les polítiques d’austeritat i l’atur sinó que ara els grecs hauran de competir pels recursos amb centenars de milers de refugiats mentre la situació a Idomeni, la frontera de Grècia amb Macedònia, és insostenible. El caldo de cultiu ideal per a Alba Daurada ja està creat,  ara només cal deixar que creixin els fongs i per a mostra un botó: en les eleccions de setembre de 2015 Alba Daurada ja va guanyar un escó respecte a les eleccions del gener (de 20 a 21) i sense crisi de refugiats. No em vull ni imaginar què pot passar a partir d’ara.

Sara Vilà i Galán
(Senadora per CSQEP i Coordinadora d’ICV a Terres de Lleida)
5 de març de 2016

Els Amics del Desert, la xarxa del silenci

Reconec que em va frapar llegir la Biografia del Silenci de l’escriptor i prevere Pablo d’Ors. Potser perquè està escrit d’una manera senzilla, o potser perquè està escrit en primera persona, a partir de la pròpia experiència de l’autor, o potser perquè m’ha arribat la resposta en el moment en què jo em feia la pregunta.

De fet això de la meditació, del fer silenci, sempre m’havia quedat molt lluny: sonava a cosa espessa, culturalment distant, i passiva. Ja es veu que visc plena de prejudicis, oi? Prego poc i malament, de forma irregular. Intento tenir present la gent que m’envolta, les seves i les meves inquietuds, i mirar-me la vida des de l’agraïment i la confiança. Tanmateix, no sé evitar la por. Com molts altres cristians, quan em poso a resar tinc molt present la Bíblia, sempre amb la sensació que no m’acabaré aquest pou immens de saviesa. Amb els anys, però, m’he anat quedant sense paraules.

D’una banda, potser ja no són tan necessàries. De l’altra, no sé si té gaire sentit fer girar tant la meva pregària sobre mi mateixa i les coses que em passen i que em preocupen. ¿Potser ha arribat l’hora d’escoltar amb una mica més d’atenció? ¿O bé de deixar de creure’m “secretària general de l’evangelització” segons una eloqüent expressió de Dolores Aleixandre? És a dir, jo faig el que puc, però qui fa no sóc pas jo. I això val especialment per la meva hiperactivitat, que encara que em sembla que de vegades dóna fruit, aquest fruit no sol estar relacionat amb l’èxit sinó més aviat amb el fracàs i els seus efectes col·laterals (ara la que es posa espessa sóc jo). És cert que vivim profunds canvis socials i culturals i que em sento una mica fora de joc, també per l’edat. Un àmbit en el qual m’he mogut sempre és el de l’Església i cada vegada estic més convençuda que bases i altures hauríem de fer una mena de “reset”. Però tot plegat només es pot fer si es va a la font, a allò que és essencial. I intueixo que el silenci és un camí. M’atrau aquest no-res, que no deixa de ser un salt en la gratuïtat i la confiança.amics-del-desert

Total, que em va alegrar molt poder contactar amb la xarxa dels Amics del Desert, una iniciativa promoguda pel mateix Pablo d’Ors i que també té seu a Barcelona. Els Amics del Desert es troben quinzenalment per fer meditació als locals de la parròquia de Sant Josep Oriol. Tothom qui vol fer silenci hi té cabuda, cristià o no. És un grup divers i respectuós, i amb sentit de l’humor. Quan ens trobem fem silenci i també comentem algun fragment de l’evangeli, en el criteri que Jesús no és propietat exclusiva dels cristians i que el seu missatge arriba a moltes persones i de moltes maneres. De tant en tant comentem alguns textos de Franc Jalics, un jesuïta mestre de la meditació. Recentment vaig tenir ocasió d’anar a un recés d’iniciació a la meditació que em va encantar. I properament, del 10 al 12 de juny de 2016, n’hi ha un altre de programat, amb Pablo d’Ors, a Poblet. Si hi esteu interessats, podeu escriure a
estevegrasset@grasset.es o bé a losamigosdeldesiertobarcelona@gmail.com.

Amb tot, ja veieu que el silenci no em fa emmudir… no.

Mercè Solé

Donhom contradictus

Neandertal, Cromanyó, Sapiens… cristià, d’esquerres, indepe…  classificacions…

Confio en la tradició que sosté que els éssers humans tenim un instint de valors positius, de valors eterns (o almenys, més que passatgers).  I que els volem conrear, per millorar nosaltres i Tots i Tot.

Crec en la Realitat (en majúscula) que És…; que és Déu-PaMa (de Pare i Mare), Veritat (intangible i inefable), Consciència, Esperit, Transcendència, Alè de Vida.

Confio en la tradició que diu que un tal Jesús de Natzaret ensenyava a estimar el proïsme com a un mateix; i a fer-ho des d’escoltar i escoltar-nos, des de la contemplació (Lc 10).

I ens convida, i va al davant i ens guanya (per això cal ser humils), a donar, a donar-nos,  a deixar-nos prendre. Tinc fe en que Jesús és vida (i no tant en que és la vida).

Si això és ser creient o cristià, doncs bé.  Si és… també bé.

Els anys m’ajuden (i no a l’inrevés) a mantenir la mirada capaç de veure. I veient… vull empènyer, cap una societat que no separi la Llibertat de la Justícia i de la Solidaritat (Pr.C.). Tot cercant trobem l’economia del bé comú, el comunalisme, la democràcia participativa…

Si sabéssim quin és el taló d’Aquil·les del nostre sistema socioeconòmic caduc, podríem furgar la ferida per tal que l’agonia fos el més curta possible; perquè el patiment dels febles i la consciència de molts, ho demanen.

Calen postures clares, radicals, rupturistes; per això a casa, a la feina, en el lleure… faig el que puc.  I en política recolzo la CUP.  A-Cat-lliure

I l’experiència em diu que ho fem (ho faig) amb més pena que glòria,  però tot i així, el camí val la pena.

Preferiria viure en un país petit, i millor encara en una agrupació en què els municipis ho fossin quasi tot.

Valoro més la democràcia que l’independentisme, i per tant valoro el dret a decidir. Però en l’actual situació diria que el “xoc de trens” és inevitable.  En divuit mesos caldria convocar noves eleccions (ja que em sembla que un referèndum vinculant és una quimera), per tal d’avaluar de nou les forces i veure si es trenca el més o menys empat actual.  Si hi hagués majoria indepe (de vots, no d’escons), diria que la DUI seria més legitima que la feble legalitat vigent.

Cal defensar algunes línies vermelles. Abans de salvar bancs i l’avar sistema financer, salvar persones i els habitatges on viuen.  Prou de cinisme en el gran negoci de la guerra. Ni un euro públic per a la sanitat o l’educació privades, ja que aquests àmbits públics necessiten tots els recursos per tal que tinguin qualitat.

I qui robi diner públic, n’hauria de tornar el doble i a la garjola.

També, fent alguna correcció en la política impositiva (ja que ha de pagar qui més té), cal reivindicar la renda bàsica universal com a eina que apaivaga alguns mals.

Amb tot això i posats a escollir una etiqueta, m’adjudico la d’una espècie emergent que es podria anomenar donhom (de dona i home) contradictus. Es definiria com aquelles persones que caminen a les palpentes (que no a cegues), cercant apropar-nos a alguna benaurança (m’apunto a la de fam i set de ser justos, i una mica a la primera), per tal de recordar la lliçó que ens fa humans, i fer que les contradiccions de viure en el primer món siguin més lleugeres. I poder somiar, que sent molts, hi haurà un sol món amb vida digna per a Tots, pujant uns i baixant altres.

Sinceritat, paciència, encert, i per què no, sort, és el que aquesta espècie (o almenys jo), cerca i necessita.

[Aquestes paraules s’han escrit poc a poc, fent xup xup a foc lent. Convido a llegir de la mateixa manera. Gràcies.]

Joandreu  Macià  Valldeperas