Amorologia i amorificació

Amorologia
Déu és amor (1 Joan 4, 8.16). Déu és àgape. Aquesta és la paraula escollida pels autors dels Evangelis quan parlen d’amor. No trien ni “eros”, ni “filia”, ni “storgé”, diferents paraules que té el grec per identificar diferents formes d’amor.

L’estudi de Déu (?) tradicionalment l’hem anomenat Teologia, prenent la paraula grega de “Theos” (Zeus) per dir Déu.

Però ens podríem preguntar que si Déu és amor, per als cristians, la Teologia no hauria de ser “Amorologia”? O “Agapologia”? D’aquesta manera aproparíem més aquest tipus de pensament i estudi a l’Art d’Estimar. El pensament sobre Déu, no és tant un coneixement llunyà de l’experiència humana, al contrari, la inclou plenament, més encara, és la més pregona, identificadora i essencial experiència humana. Tots som capaços d’estimar i de ser estimats. Tots n’aprenem al llarg de la vida, a través de les nostres relacions, des de petits. És l’Art d’Estimar.

La paraula Teologia ens transporta massa a Zeus, a una imatge de Déu llunyana, amb unes potencialitats totpoderoses, extraordinàries, quasi màgiques, i d’un ésser arbitrari, àrbitre, premiador i castigador, lluny del Déu-Misericòrdia i Fidelitat, manifestat per Jesús.

Per això proposo que a la Teologia n’hi diguem Amorologia. La Teologia així denotaria més un tipus d’estudi vivencial, narratiu, ple d’imatges i poesia i que directament ens orienta a estimar i a aprendre’n.

Amorificació
En coherència amb el Déu-Amor, també hauríem de reconvertir les nostres paraules referides a l’acció de Déu en nosaltres. El treball que Déu-Amor fa en nosaltres al llarg de tota la nostra vida, a través de les nostres relacions, esdeveniments, que tradicionalment se’n diu “salvació”, en podríem dir “amorificació”. Ens va ensenyant a estimar, i de manera concreta, i personal, vers cada persona.

I totes els nostres accions adreçades a la humanització, dignificació, alliberament nostre i dels altres són obres amorificadores, que col·laboren amb l’amorificació de Déu en nosaltres.

Quim Cervera

Flors 2

Oratori del Llibre de Sinera. Salvador Espriu – Mercè Torrents.

Columna Música SL 2014. Doble CD

Espriu

Mercè Torrents, l’any 1968, va posar música a una quarantena de poemes del Llibre de Sinera. Així s’inicià una llarga col·laboració amb Salvador Espriu. Alguns fragments de l’oratori van ser interpretats i gravats per Núria Feliu, però l’obra no es va estrenar sencera fins a l’any 1981. Als anys noranta es va fer una nova instrumentació i el 2013, aprofitant la celebració de l’any Espriu, se’n va fer aquesta gravació, dirigida per Concepció Ramió i que compta amb les veus de Núria Candela, Joan Valentí i Núria Feliu (recitant els poemes); Névoa, Lloll Bertran, Marta Valero i Joan Valentí (cantant), el pianista Joan Miquel Hernández, el cor de cambra Dyapason, i l’orquestra Terres de Narca. Una interpretació excel·lent i una bona manera d’aproximar-se al Llibre de Sinera.

Mercè Solé

Dues barques

Una és el regal del meu sant. L’altra, vaig veure-la en el taller del qui les ha fetes, en Miquel, i que viu en el mateix carrer, ell unes portes més avall.

La primera barca és de color verd i blanc. Plena d’il·lusió. Mai no me l’hauria pensat, un regal així.

Aquestes barques, ara ens fan de pessebre, l’un dalt en el menjador, l’altre a baix a l’entrada.

La barca del menjador hi duu com a navegants, Josep, Maria i l’Infant, els acompanyen un àngel que toca l’acordió i un parell més que ajaguts als seus peus s’han adormit. Al costat, un far encès els orienta.

La que hi ha a baix a l’entrada és de color de la mateixa fusta. La vela plegada al car. Les figures es troben al seu costat, el bou, la mula, el naixement, els tres Reis i un aneguet, que són un record de la bona traça d’en Lluís Caritg i Santanach, bon amic meu. Les va fer amb fusta de boix.Banyoles 2009 093

Dues barques que ens conviden i que ens diuen: Vols pujar-hi?

Gràcies, Miquel, per les teves barques. M’has fet pensar en el temps que essent pescador, has anat creant altres barques que et recorden les teves anades pel mar.

També, m’has fet recordar que quan era vicari a Calella del Maresme, hi havia Mn. Josep Masllobet que, alguns, l’anomenaven mossèn Barco. Era un autèntic artista i feia meravelles en el món de les embarcacions.

A casa nostra, d’aquestes persones, en diem “uns manetes”.

Crear, imitar, reparar…

La persona és com un navegant pel mar de la vida.

Que tant de bo ho fóssim tots, uns manetes.

Ignasi Forcano Isern

València es vesteix de trobada europea de joves de Taizé

Una trobada europea de nou en el sud d’Europa… I a prop de casa nostra, en la veïna València. Una oportunitat per reviure experiències passades unes dècades després. I ara amb 50 anys, a casa d’un amic conegut a Taizé, encarar la possibilitat de passar uns dies amb les tres pregàries comunes del dia. Engrescador!

I ho va ser! Anem a València! Del 28 de desembre al dia 1 de gener la comunitat de Taizé convoca jovent europeu en una nova etapa de confiança a través de la Terra. I 15.000 persones hi donen resposta. I autocars arribats fins i tot de les llunyanes repúbliques bàltiques, de la dividida Ucraïna, havent passat dies per les carreteres del Vell Continent, es distribueixen disciplinadament per la ciutat. I els joves són acollits per famílies i comunitats de la ciutat del Túria i les poblacions adjacents.

És cert que les xifres estan ben lluny de les que hi havia en trobades passades, però les esglésies i la societat Taizé Valènciaeuropees han canviat molt. Però encara es veuen força joves que van d’un lloc a l’altre, que s’esforcen per entendre’s amb un anglès sovint macarrònic ajudats pels utilíssims signes, que fan cua per recollir els àpats en un ordre absolut però relaxat, que riuen, canten… i que fan un silenci emocionant a les carpes, cadascuna de les quals acull 8.000 persones. Impressiona sempre!

I les persones grans a qui, en algun moment de la nostra vida, l’experiència a Taizé ens ha estat important, ens acostem a València agraïdes, recordant… I ho vivim com un regal. Perquè a més de refrescar records, sentiments, emocions, parar i pregar, retrobem cares amigues de fa tant de temps!

Dues notes especials a subratllar de la meva segurament darrera trobada europea: la música i el CIE. València sempre s’ha caracteritzat per tenir una ànima musical. Les bandes dels diferents pobles hi tenen molt a veure. La pregària del matí a Alboraia, on jo residia, estava acompanyada per tota mena d’instruments, per cant a diferents veus, per un infant de veu blanca que feia amb tota naturalitat alguns dels solos… Sí, cantar és pregar dues vegades… però si és bonic potser val per tres!!!

Un dels matins hi havia una convocatòria per pregar davant del Centre d’Internament d’Estrangers. I allà ens vam aplegar un centenar de persones. Les companyes de l’HOAC van fer cinc cèntims del que suposava un CIE, de la situació dels interns, del que es vivia darrere dels alts murs que l’envolten. I vam pregar amb els textos i cants proposats per a aquell moment, el mateix que es resava a les parròquies valencianes, posant simplement més accent en la situació dels refugiats, dels migrants, dels que pateixen violacions dels seus drets a la nostra Europa. Els cants repetitius, les paraules de l’Evangeli, el silenci al bell mig d’una avinguda valenciana, davant la mirada atenta (però també respectuosa) dels agents de la Policia Nacional, s’ompliren de sentit… Era potser una concreció del camí vers una nova solidaritat que proposa Taizé, un tastet de l’any de la misericòrdia que encetem. Pregar i clamar per un món més just.

I l’any vinent els joves s’encaminaran cap a Riga…

Maria Antònia Bogónez Aguado

Sociologia de les classes socials: la nova política

La història ensenya que en determinats moments s’imposa un canvi perquè hi ha una necessitat que s’apodera del conjunt de la societat. El que crea la convicció àmpliament compartida no sol ser l’aparició d’una proposta alternativa sinó la certesa general que el vell projecte s’ha esgotat. Així va ser el final de la dictadura franquista, que donà lloc a la transició democràtica, amb nous actors polítics i renovades institucions. Ara hi ha una expectativa de canvi per l’esgotament d’un llarg cicle neoliberal que ha desencadenat una gran crisi econòmica, deixant desigualtat, injustícia i corrupció.

L’aparició de nous actors polítics a les darreres cites electorals ha trencat el bipartidisme, a causa de la doble polarització entre l’eix dreta-esquerra, d’una banda, i l’eix nova-vella política, de l’altra. Ha augmentat la complexitat amb noves alternatives, sobretot a Catalunya on s’hi afegeix el sobiranisme, conformant un espai tridimensional on es combinen els eixos de coordenades: dreta-esquerra, nova-vella política, i independentisme-unionisme.

És molt significatiu el cas de Podemos, que ha posat pel davant l’estigma del canvi, amb l’apel·latiu “nou” abans que el “d’esquerra”. Encara que la ideologia es fa explícita en el discurs, Pablo Iglesias sembla fins i tot diluir-la. La raó és que Podemos s’adreça a electors que no tenen consciència de classe. A votants de classe mitjana a qui l’atur ha fet descendir en l’escala social. A famílies vingudes a menys massacrades per les retallades, els desnonaments, i a joves desanimats, sense feina. Col·lectius, en definitiva, que podríem definir Línies vermellescom de classe treballadora si no fos que no se’n senten.

Mentre que en l’esquerra marxista la classe obrera és la base sociològica i l’espai conceptual on els ciutadans esdevenen subjectes de la transformació social, el canvi de paradigma polític que opera avui no té classe social definida perquè no hi ha consciència de classe. El recel de Pablo Iglesias cap a IU, partit del qual ell mateix prové (i semblantment podem dir del grup d’Ada Colau cap a ICV i els sindicats) busca distanciament amb la dogmàtica de l’esquerra tradicional per construir un nou eix (una altra dogmàtica) que aglutini un espectre més ampli, la majoria “del 99%”. Hi ha una picada d’ull a les víctimes de les retallades amb una crítica a tot allò que és institucional (“no ens representen”), desacreditant les institucions que són part de la vella política (“la casta”). La figura que suplanta a la institució és l’assemblea, reafirmant que el poder resideix en la gent i no en els parlaments. Totes aquestes simplificacions (demagògies?) estan al servei de construir un projecte comú per a totes les classes subalternes. Ara bé, pescar vots en el calador dels descontents sense consciència de classe, li ha costat a Podemos deixar de sumar el milió, gairebé, de vots de IU, amb els quals hauria canviat radicalment l’escenari postelectoral del 20D.

L’arribada al poder polític dels nous moviments socials és la prova del nou que demostra que el canvi està en marxa i és irreversible. El repte és fidelitzar la nova identitat de classe. I per això cal doctrina (un manual de transformació del sistema). Si no es corre el risc de donar ales a aquells que simplement projecten la seva impotència amb un nihilisme autodestructiu revestit de radicalitat, que no té res de nova política sinó més aviat tot el contrari (pot ser el cas de la CUP?). Perquè el pas de l’assemblea a la constitució d’una alternativa política de poder comporta un procés de desconstrucció de formes que han impregnat caràcter al grup: 1) la necessitat d’una organicitat que força a nomenar representants per dotar-los de poder delegat; 2) l’imperatiu de la negociació que comporta pactes i renúncies; 3) l’acceptació d’una jerarquia de grup… és a dir, cal convertir-se una mica en casta.

Salvador Clarós

L’Equip de Pastoral Obrera de Badalona: 20 anys

L’Equip de Pastoral Obrera de Badalona i Sant Adrià de Besòs es va crear durant el curs 1995-1996 fruit d’un compromís adoptat en el si del Consell Arxiprestal del Barcelonès Nord que les persones promotores estengueren ràpidament a tota la ciutat. L’EPO ha estat el marc en què membres de diferents moviments apostòlics, parròquies, religiosos i religioses i capellans obrers hem treballat conjuntament per estendre el Regne de Déu, intentant donar testimoni d’unitat i de complementarietat. No solament hem volgut fer de l’EPO un espai de formació sempre orientat al compromís evangelitzador i transformador, sinó també un espai comunitari on compartir pensaments, compromisos, somnis i vida quotidiana, un espai de germanor, celebratiu i joiós.

L’EPO s’ha relacionat amb un grapat d’entitats culturals, socials, sindicals, cíviques, polítiques de la ciutat, s’ha connectat amb persones d’altres religions i plataformes interreligioses, ha promogut itineraris i xerrades per conèixer la història obrera, Badalonaha participat i també encapçalat accions públiques compartides que han suposat un reconeixement de la dignitat dels treballadors i un record envers els obrers morts en el camp del treball i de la lluita obrera, ha realitzat cursets formatius de tipus social oberts a tothom i altres més específicament cristians. Per altra part la nostra tasca l’hem portada a terme en plena sintonia i comunió amb altres entitats eclesials: parròquies, Delegació Diocesana de Pastoral Obrera, Moviments Apostòlics Obrers, Consells Pastorals Arxiprestals, congregacions de religiosos i religioses, comunitats cristianes, altres EPO. També amb militants obrers que, tot i no ser creients, tenen com a referents Jesús de Natzaret i els valors evangèlics i simpatitzen amb la Pastoral Obrera.

Aproximadament l’EPO al llarg d’aquests 20 anys ha realitzat uns 200 actes culturals (xerrades, recessos, itineraris, cursos formatius, celebracions, etc.), tots ells gratuïts, amb una mitjana d’assistència de 25-30 persones. Temes destacats: l’acolliment dels nouvinguts i interculturalitat, els joves i la seva problemàtica, temes laborals i de treball, de vida quotidiana, de política (eleccions), de lluita per la justícia global, d’història obrera i moviment obrer, de fe, d’església,… Hem difós igualment els nostres plantejaments a través de fulletons (vuit), díptics, dossiers, documents, cartells, fulls, cartes… Amb una metodologia de fons de Veure, Jutjar i Actuar.

La nostra “petita i fràgil” història l’hem intentat difondre a partir de la publicació que porta per títol 20 anys de compromís obrer i espiritualitat cristina. Compromís i espiritualitat són dues paraules complementàries. En el nostre cas el compromís amb un món obrer i una classe treballadora que continua explotada, marginada i oprimida tot i ser la base de la societat, la que crea riquesa i fa avançar el món. I la nostra espiritualitat la qualifiquem de cristiana perquè la volem assentar en el seguiment de Jesús de Natzaret, el Crist, perquè creiem en Ell i que Ell és una proposta de vida autèntica i plena que nosaltres volem compartir i donar a conèixer als nostres companys de treball i de barri. Però volem deixar clar que el nostre model evangelitzador no és de proselitisme i conquesta sinó de compartir i contagiar-nos el que som, les nostres arrels, els nostres fonaments, els valors evangèlics, que de vegades no es diferencien gaire de l’espiritualitat i dels valors que tenen també molts companys lluitadors nostres no creients, que són -com ho va ser Jesús de Natzaret–, “persones per als altres”, persones generoses, solidàries. José A. Canillas: “Jo no sóc creient però els meus valors són els de l’Evangeli” .

Diverses raons ens han empès a publicar la nostra memòria històrica: Per mostrar que és possible una pastoral obrera unitària, que és necessari sortir de la “capelleta” particular en què de vegades ens movem i intentar caminar junts tal com Jesús desitjava. Per mostrar que l’Església –i l’EPO som Església– és sensible i propera a la realitat obrera, a la seva situació, als seus problemes, desitjos, utopies… Volem crear ponts d’entesa entre el món obrer i l’Església, durant molt de temps trencats, tot reconeixent els valors evangèlics ja presents en la lluita obrera per un món més just i fratern. Perquè el conjunt de cristians puguem créixer en consciència social i política, en compromís perquè els valors del Regne de Déu es visquin cada vegada més i amb més intensitat i es pugui construir una societat on totes les persones vegin reconeguda la seva dignitat.

Quedeu tots i totes convidats a la celebració dels vint anys de l’Equip de Pastoral Obrera de Badalona que tindrà lloc el 12 de març a l’Ateneu de Sant Roc de Badalona.

Emili Ferrando

Martorell: edificis emblemàtics, torretes i mines

En aquesta ruta podrem conjuminar la mirada sobre edificis emblemàtics i arqueològics de Martorell, la vista des de llocs alts de l’expansió industrial i de l’important nus de comunicacions del Congost, i, si el dia és clar, podrem albirar magnífiques panoràmiques de carenes llunyanes. També, com no pot ser d’altra manera, petjarem alguns turons de formes capricioses que envolten la vila.

És important considerar que la ruta és circular i el seu inici es pot assolir amb transport públic (FGC). Es pot dur a terme a partir d’unes tres hores.

Podem consultar les dades tècniques i l’itinerari ben especificat a Wikiloc. Les dades culturals es basen en un magnífic web que fa referència a un itinerari similar, però més llarg (nosaltres el dividim en dues parts). La majoria d’enllaços s’hi dirigeixen. Des d’aquí agraïm al seu autor –en Josep– la fantàstica ressenya que ens ha ofert.

* * *

Tot just comença a clarejar. La llum de primera hora encara reforça més el vermell de les pedres del pont del Diable. En la mitja llum sembla entreveure’s la dona de la 1 Pontsllegenda deixant un gat per enganyar el diable… És un pont fet a mida humana, no com els de les carreteres, autopistes i ferrocarrils que veiem al costat. El brunzit dels cotxes és aclaparador: és el soroll del passar de llarg, de no veure què i qui tens al davant.

Continuem. En la quietud de la matinada es pot contemplar el senzill encant de bells edificis: l’antiga capella de l’hospital de Marto5 Casa de la vilarell, de principis del segle XIII i molt reformada al llarg dels segles; moltes façanes amb esgrafiats; la casa Gausa, del segle XIV, la més antiga de Martorell; la Torre de les Hores; la farmàcia Bujons, inaugurada l’any 1842 i que es va mantenir fins al 1957; la Casa de la Vila, edificada el segle XVI amb bonics esgrafiats de 1937; la Casa Llopart, amb esgrafiats de temàtica pagesa; l’església de Santa Maria, reconstruïda després de la guerra civil…

Aquests carrers, ara tan encalmats, estan plens de bullici els dimecres, dia de mercat. Si teniu ocasió de visitar-lo, us adonareu del caire multicultural de Martorell.

Passem per sota2 Mina d'aigua l’autopista i, deixant la vila als nostres peus, remuntem ara la muntanya en forta pujada. Ben aviat, a mà esquerra, veurem uns forats excavats a la roca vermella: són antigues mines d’aigua fetes pels pagesos.

A la cruïlla de més amunt seguim a l’esquerra i, si ens hi fixem bé, mig tapada per la vegetació, veurem l’emblemàtica Roca Dreta; es tracta d’un monòlit de conglomerat vermell caigut del cingle superio9 Roca dretar. Mentre anem guanyant alçada suaument, des del camí gaudim de bones vistes cap al nord. Si el dia és clar, a més de Montserrat s’albiren el Port del Compte, el turó de la Socarrada darrere d’Olesa, Sant Llorenç del Munt… A sota nostre, als afores de Martorell, destaca l’antic convent dels caputxins, actualment museu Vicenç Ros.

Després d’una torre elèctrica, canviem bruscament de direcció i guanyem visibilitat vers l’est i el sud. També la remor dels cotxes disminueix: va i ve com si es tractés d’un combat entre la natura i la nostra civilització.

Al cap de poc arribem a una bifurcació; prenem el camí de la dreta, al costat d’una bassa artificial, que tot carenejant, ens durà a dues antigues torres: la torre Griminella i la torreta del Clos6 Torre del Clos. Ambdues formaven part del conjunt de defenses del Congost i del pas de la Via Augusta pel pont del Diable. Des d’aquests punts elevats tenim unes vistes magnífiques de Martorell i de l’important nus de comunicacions que l’envolta.

Ara baixem cap al torrent de Rosanes i podem contemplar unes fantasioses formacions rocoses de color roig. Traspassem el torrent per sobre d’una resclosa. Una vegada a l’altre vessant enllacem amb una pista que seguim cap a l’esquerra, direcció sud, i en pujada. Al cap de poca estona arribem als Quatre Camins que en realitat són molts més.

Seguim l’indicador de Serra de l’Ataix. Al cap de poc arribem a una petita planúria: estem carenant la Serra. Al nord, encimbellat sobre unes penyes roges, encara que difícil de veure, hi ha el castell de Rosanes; vers el sud-oest, el turó de Montgoi ens impedeix la vista del castell de Sant Jaume, a l’oest hi hauria, també amagat, el castell de Rocafort. Deixem la visita a aquestes fortificacions per a una propera ruta i ens dirigim vers unes antigues mines de plom; d’aquestes sí que entreveiem rodejats de boscúries alguns edificis i una alta xemeneia cap al sud-est.

Poc després dels senyals d’unes conduccions d’Enagas, trenquem sempre a l’esquerra a les dues cruïlles següents molt properes l’una de l’altra, i iniciem la tornada, ara per sota les roques de la Serra i per un camí força més agradós. La propera cruïlla ens durà a les antigues mines de plom La Martorellense. La seva explotació s’inicia en temps dels ibers i dels romans. Val la pena consultar l’enllaç, que ens aporta una informació molt valuosa.

Refem el camí per retornar a la pista que havíem deixat i que continuem a la dreta fins a arribar als Quatre Camins que ja coneixem. Aquesta part de la Serra va patir l’any 2005 un important incendi forestal que va destruir la major part del bosc; s’endevina per la quantitat de pins joves i per les restes encara d’algun de cremat. Seguim l’indicador Les Torretes, direcció nord-est fins que tornem a trobar la bassa artificial. Baixem per on havíem pujat i, molt aviat, trobem un petit sender a mà dreta que seguim direcció llevant. A la cruïlla següent canviem bruscament de direcció i iniciem la davallada vers l’esquerra, direcció nord i encarats cap a Martorell.

Finalment, i després de superar el fort desnivell, arribem als peus de l’autopista A-2 que travessem per sota. Tot seguit, girem a la dreta i de seguida travessem l’antiga carretera N-II per anar a buscar el passeig del riu. El seguim aigües amunt en direcció al pont del Diable. Ben aviat veiem a mà esquerra del passeig de la font de les Malaltes de la qual se’n tenen notícies des del segle XVI. No se sap si les seves aigües curaven malalties de la vista o d’amors: els poetes en donen versions de cada. Una mica més enllà ens espera una altra font en una zona enjardinada, la font de l’Eudó, on hi ha representada la llegenda del pont del Diable.

Tan sols resta accedir a l’estació a través del pont.

Si l’itinerari us ha plagut, es pot completar amb un altre per visitar els castells de la zona.

Jaume Roig

3 rellotge de sol 4 La Enrejolada

Salt Lake Vocal Artists i Kings Singers videos, un parell de canals ben interessants al Youtube

Lamento no saber ben bé ni com se citen els canals del Youtube. Però aquests dos que us recomano són fàcils de trobar.

CorEl Salt Lake Vocal Artists és un cor d’una qualitat extraordinària, especialitzat en música religiosa contemporània. No gaire fàcil d’escoltar si no hi esteu acostumats, però és una bona introducció a músiques desconegudes. Aquí teniu una mostra d’un fragment del rèquiem de Bernat Vivancos, la gravació del qual no fa gaire s’ha editat a Catalunya (Neu Records) amb uns altres intèrprets.

L’altre grup, els King Singers, és molt conegut. KingsEs tracta d’un sextet de veus masculines, que inclou contratenors, tenors i barítons-baixos. Canten de tot i més: música lleugera, música antiga, música contemporània, profana i religiosa, amb un gran sentit de l’humor. Tots els registres possibles. Us deixo amb una paròdia de la “gran música”, que no té pèrdua.

Els seus canals al Youtube permeten gaudir de tastets de les seves creacions.

Mercè Solé

“Cristians per la independència”

Personalment penso que els nacionalismes tenen un origen burgès i que la reivindicació de «pàtries» i els seus símbols (banderes, himnes) provoquen, alhora, uns sentiments d’identitat i d’exclusió (només cal repassar les lletres de les cançons patriòtiques que, normalment, es refereixen a guerres –guanyades o perdudes–).

També, en l’àmbit religiós, quan es vincula un poble al «seu déu» (o déus) la deriva lògica és una religió excloent. El judaisme i l’islam en són una prova molt propera. Sobretot perquè, en vincular una creença a un ordenament social concret, apareix «la religió nacional» com a model «diví», justificatiu d’un maridatge entre el poder polític i el religiós, quan no una absorció de l’un per part de l’altre.

D’altra banda, els moviments de base (obrers, sindicalistes, cristians) sempre han defensat la internacionalitat, per la necessitat de lluitar junts contra les forces econòmiques i polítiques dels poderosos i aconseguir un món just i en pau.

Aquests pensaments m’han vingut a tomb a propòsit del moviment «Cristians per la independència» (de Catalunya, és clar). Tot i que la qüestió és complexa (necessitaria unes reflexions més àmplies i acurEsteladaades), vull compartir alguns punts que em fan pensar.

A banda dels paral·lelismes que trobo entre els plantejaments d’aquest grup i el d’altres grups de «la piel de toro» (per exemple, «la España católica» i la «Catalunya cristiana») el que em sobta és que alguns clergues i fins i tot un bisbe s’han posicionat clarament i pública a favor d’una independència. I em pregunto:

  • ¿Com es pot defensar això i, alhora, pertànyer a un col·lectiu jeràrquic vertical, que demana obediència del capellà al bisbe i d’aquest al bisbe de Roma? ¿Per què no defensen els seus drets, per exemple, al celibat opcional? ¿Defensen teòricament i pràctica la igualtat d’home i dona dins l’Església?
  • ¿Creuen que l’Església és la comunitat de creients horitzontal, en la qual aquests tenen el «dret a decidir» democràtic sobre qüestions que els afecten de tipus ètic i administratives? ¿Què fan per defensar aquest dret?
  • ¿Com conjuminar el posicionament sobre els drets humans (dret dels pobles a la seva autodeterminació) amb el de pertànyer a una institució que té un estat (el Vaticà) que no ha signat la famosa Declaració Universal d’aquests drets?
  • ¿Com és que invoquen «la unitat» (com a valor universal de l’Església) davant divergències molt serioses (àdhuc doctrinals) entre comunitats cristianes o entre els mateixos jerarques? ¿Per què no «s’han independitzat» de la Conferència Episcopal Espanyola?

Posats a ser coherents crec que s’haurien de «passar» a alguna confessió de les esglésies reformades (luterana, episcopaliana, etc.) en què aquests drets són més respectats i, en aquest sentit, més en la línia evangèlica.

Jesús Lanao

Recessió econòmica i canvi de signe polític

“Un tsunami escombra el sud d’Europa…” així s’expressaria Marx a la vista dels darrers resultats electorals, 168 anys després del manifest del Partit Comunista. Sembla que ens adrecem a un canvi. L’aparició de nous actors, desafiant la governabilitat, està agitant l’atmosfera social i política del Continent. L’esglai s’estén més enllà de la ribera mediterrània, presagiant un canvi de signe polític que va començar amb la Síriza grega i avança pels països del sud amb gran inquietud dels defensors de l’ordre neoliberal. Els vents de canvi bufen passada la turbulència d’una profunda recessió mai vista per les generacions actuals. Les injustes polítiques d’austeritat no són la causa del mal però sí que expliquen la resposta de les urnes. La malaltia s’havia anat incubant durant llargs decennis de primavera expansionista, quan la bonança que arribava a àmplies classes mitjanes silenciava el clam dels desiguals i donava per bona la barbàrie de l’explotació desbocada dels recursos naturals, la insensatesa del consum sense límits, l’acumulació com a llei de vida.

El neoliberalisme, que s’havia anat instal·lant a Europa des dels anys 70 del segle passat, va arrelar amb força a l’espanya d’Aznar i, fins i tot abans, a la Catalunya de Jordi Pujol. Van ser anys de bombolles immobiliàries, financeres, energètiques… anys de malbaratament i de negEurope-old-mapacionisme del canvi climàtic. Anys d’abstencionisme i de majories absolutes. Anys de llençar la casa per la finestra i de desgovern. La ideologia neoliberal va començar a desregular, a deixar camp lliure als capitals financers, permetent l’especulació i l’evasió fiscal. Es van privatitzar serveis bàsics amb el pretext de fer-los més eficients i barats. Es van construir infraestructures innecessàries a benefici de comissionistes. Es va permetre a les elèctriques amassar autèntiques fortunes a compte d’un deute de tarifa que paguen els ciutadans. Es van suprimir controls i autoritzacions de supervisió amb el pretext de simplificar i alleugerir la burocràcia estatal. El Banc d’Espanya va deixar d’exercir un control del sistema bancari, propiciant endeutaments irresponsables. Els ciutadans es van endeutar fins a les celles amb crèdits hipotecaris. Els governs no van planificar, ni a Espanya ni a Catalunya, un futur industrial capaç d’assegurar l’ocupació, donant per bona la deslocalització d’empreses industrials. La pèrdua de valor afegit brut industrial es compensava eventualment amb economia financera i sobreproducció immobiliària. Tot, fins que el 2008 la banca Lehman Brothers va tombar la lletera, vessant per terra els somnis neoliberals. El compte de resultats d’aquella economia “de casino” fruit d’un afebliment ètic i desistiment de responsabilitats de l’estat, està a la vista: desregulació, privatització, enriquiment especulatiu i corrupció, alhora que s’ha anat ampliant la fractura social.

Mentre Mariano Rajoy encara creia que el seu èxit es devia a haver eliminat regles restrictives i a la seva perspicàcia, es començava a articular una resposta social contra l’alt preu pagat per la fallida dels bancs i dels capitals amassats en quatre dies que el govern va decidir rescatar a compte de retallades de drets socials i desnonaments a les classes més empobrides. L’enorme endeutament i la dura realitat de devastació econòmica i social, que perdura més enllà de la recessió, ha originat un canvi de direcció del pèndol polític que es decanta ara cap a l’esquerra. La ràbia dels que han pagat el pitjor preu de la crisi: els aturats, empobrits, desnonats, desclassats, els exclosos… exerceix la pressió política necessària per retornar a un marc regulatori que situï l’economia real per sobre de l’especulativa i eviti novament el caos financer. És hora del retorn a unes polítiques de més justícia social, de fiscalitat equitativa, de regulació dels capitals i dels mercats. Aquesta llei del pèndol, que es ve verificant històricament, és la que després de la llarga crisi dels anys 30 va portar unes polítiques keynesianes socialdemòcrates. El retorn a les polítiques socials i de progrés forma part de la lògica sistèmica dels cicles del capitalisme.

Es poden fer altres anàlisis més conjunturals de la situació política, i predir altres escenaris possibles però, en la meva opinió, aquest és el que té una major inèrcia històrica i més probabilitat de succeir, donat el lligam sistèmic entre política i economia. Pot semblar llunyà però Europa es renovarà políticament en els propers decennis per l’esquerra. De fet ja ha començat.

Salvador Clarós

De Kyoto a París: què ens ha passat?

París no és el primer acord que se celebra sobre el canvi climàtic. Des de 1972, tenim tot un seguit de trobades internacionals en l’àmbit ambiental que han anat configurant mecanismes de governança per gestionar els problemes ambientals. Des de la creació d’organismes científics com l’IPCC, premi Nobel de la Pau el 2007 junt a Al Gore per la seva tasca de difusió sobre el canvi climàtic, com un seguit de trobades internacionals per afrontar aquest repte.

En el camp diplomàtic destaca el protocol de Kyoto de 1997. El Protocol establia una reducció del 5% de les emissions de CO2 per al període 2008-2012 en base al que s’emetia el 1990, amb diferents responsabilitats segons la contribució històrica dels diferents països al problema del canvi climàtic. Incloïa també mecanismes de mercat per poder complementar els esforços de reducció que els estats havien de fer.

El cas és que Kyoto, com a primer pas, ràpidament es va quedar obsolet. Per la magnitud del problema, el 5% es veia lluny de les necessitats de reducció que es requerien (cal tenir en compte que el 1988 es parlava del “Toronto Target” on es considerava que s’havien de reduir un 20% les emissions per al 2005); però també perquè els principals emissors no contribuïen a aquestes reduccions per diferents motius. Els EUA van signar però no van ratificar mai el Protocol, i per tant no es van comprometre mai a complir-lo. Xina, tot i haver ratificat el Protocol, estava dins del grup de països que no tenien la responsabilitat històrica d’haver contribuït al problema, i per tant durant el primer període que establia Kyoto no tindria responsabilitat directa quantificada en reduccions d’emissions.

Aquest període de temps que establia Kyoto és va més que sobrepassar. Hem vist com, malgrat les alarmes de l’IPCC, no es revisaven els aspectes claus de Kyoto, s’incentivaven polítiques energètiques agressives tant ambientalment com socialment (Climafracking, bituminoses…) i es realitzaven polítiques econòmiques desincentivadores de transició energètica (denúncies a l’OMC d’energies renovables o introducció de recursos naturals en sistemes financers especulatius).

Les veus d’alarma no han vingut només de grups científics o del moviment ambientalista. Des de fa temps, els economistes també s’estan alarmant dels impactes sobre el canvi climàtic (incloent-hi el Banc Mundial i el Fòrum Econòmic Mundial); des del 2006 en cercles econòmics es parla de pèrdues d’un 20% del PIB si no es fa res per combatre el canvi climàtic i d’augments de 4ºC amb conseqüències econòmiques devastadores, especialment per als més pobres, etc.

La qüestió és que durant gairebé 20 anys hi ha hagut un immobilisme en intentar quantificar i comprometre’s a la reducció d’emissions. Fins al 2015, que s’ha arribat a un nou acord a París. Un acord que estableix un objectiu genèric de mantenir la temperatura per sota d’un augment de 2ºC, intentant que es limiti a 1.5ºC. El principal problema, però, és que l’acord no especifica qui ha de fer què, sinó que els estats van presentant quins són els seus compromisos. Serà clau, doncs, veure que aquests compromisos que han agafat els estats es facin efectius i que en les revisions periòdiques que cada cinc anys s’han compromès a fer no es perdi de vista aquest objectiu general.

Per començar no podem ser gaire optimistes, perquè a la prèvia de l’acord ja es reconeix que les propostes que han fet els estats fins aleshores són clarament insuficients. Però més enllà d’això, celebrar com un èxit un augment de 2 o 1,5ºC és no ser prou conscients de quines implicacions devastadores té aquest increment i de l’esforç que requereix.

Un esforç considerable que no ens deixa opcions a més dilacions i per això se celebra que, com a mínim, hi hagi un acord. Segons l’IPCC, per assolir aquest objectiu estem parlant d’una reducció d’entre el 40-70% de les emissions el 2050 i del 100% el 2100. No n’hi haurà prou amb solucions científico-tècniques sinó que caldrà replantejar models de desenvolupament. Qui abans comenci a plantejar-los, tindrà avantatges competitius en un futur, però és que no plantejar-los és abocar a la major part de la humanitat a una manca de futur.

Aquest article és un resum del que s’ha publicat a: https://mbeleache.wordpress.com/2015/12/22/de-kyoto-a-paris-que-ens-ha-passat/

Laia Serra

Què hauran d’afrontar el bisbe de Barcelona i tots els bisbes de Catalunya?

Bisbe-nouFa poc he sabut de diferents congregacions religioses que estan fent els seus plans estratègics, tenint en compte la disminució i envelliment del seu personal.

Des de que tinc “ús de raó eclesial i pastoral” (des de fa uns 40 anys), no he descobert el mateix en les nostres diòcesis catalanes, i en concret en la nostra arxidiòcesi de Barcelona. En alguns casos s’han fet estudis i alguns passos molt tímids per formar i capacitar al laïcat per a poder animar i coordinar les parròquies. Normalment s’ha topat amb les inhabilitats i manca de costum del clergat per tal que el laïcat decideixi de debò. Cal també formar el clergat en el treball en equip, en la confiança completa amb el laïcat, i s’ha fet poc de forma eficient.

El nombre de capellans va disminuint. Per sostenir les parròquies es va donant més feina (més parròquies) a capellans ja grans, amb poques capacitats per tirar endavant canvis. S’està reduint l’activitat pastoral als sagraments. S’està escurant al màxim capellans molt entregats que han donat més del que poden. Els hi va la salut física i psíquica. Qui cuida d’ells?

Els laics i laiques actius a les parròquies que les sostenen també se’ns han anat fent grans. Aquest laïcat està més ben preparat del que ell mateix pensa. Ja ha fet molts cursets de tot. Moltes de les associacions de laics i laiques que s’han creat en aquests darrers 20 anys desapareixeran al mateix temps, ja que estan formades per una mateixa generació. Però ¿es permet al laïcat que participi en les decisions importants, en un treball en equip per coordinar i animar tota la pastoral parroquial? I si tenim en compte que en pocs anys moltes d’aquestes persones encara seran més grans o ja hauran desaparegut, ens podem preguntar: ¿On es poden trobar noves persones de mitjana edat i de joves que es vulguin formar de nou? Crec que ja s’ha arribat tard.

L’aportació dels religiosos i de les religioses ha estat molt important en moltes parròquies populars, però també van disminuint i es fan vells.

Els moviments d’acció catòlica tenen l’experiència de ser dirigits per laics i laiques, però, ¿se’ls ha demanat el parer, el compartir la seva experiència per ser aplicada a les parròquies? No gaire.

Tampoc observo que s’hagi treballat i consensuat un nou mapa pastoral per anar avançant vers una nova distribució dels recursos personals, econòmics i una reutilització del patrimoni eclesiàstic.

Sabem que moltes diòcesis franceses i belgues ho han fet, en un treball que ha durat 10 o 15 anys, per arribar a unificar parròquies, o a dissoldre-les, o a recol·locar activitats pastorals diverses en els diferents edificis diocesans. ¿Algú coneix algun pla semblant en les nostres diòcesis catalanes? ¿En la barcelonina? No crec que els bisbes anteriors hagin preparat el terreny en aquest sentit, per al bisbe nou de Barcelona i per als nous que vinguin en els altres bisbats catalans. ¿No es podria prendre nota del que s’ha fet en el país veí?

Per tant, independentment de consideracions de política civil i eclesiàstica (en les eleccions de bisbes sembla que hi intervé tothom, menys el Poble de Déu), el nou bisbe de Barcelona (i els nous que vinguin a les altres diòcesis de Catalunya si els actuals no ho fan) té al davant una problemàtica seriosa que si no s’afronta produirà molt de patiment personal i comunitari:

  • La jubilació, malaltia i mort de molts capellans, i per tant, la seva atenció personal i l’atenció a les parròquies que deixen.
  • La constitució d’equips de pastoral amb pocs capellans i alguns laics i laiques, per atendre la pastoral parroquial.
  • La realització d’un mapa pastoral.
  • La dedicació de molts dels edificis eclesiàstics: si es tanquen, si s’utilitzen per a altres activitats pastorals no litúrgiques, si poden esdevenir espais multiusos, si es venen o es lloguen per a fer-hi: vivendes per a joves, per a matrimonis que poden tenir cura cultural, social i pastoral de l’entorn, auditoris, centres culturals, socials, botigues o restaurants…

Caldrà estar molt atent als grups que vinculen la pròpia vida quotidiana amb l’evangeli. Aquest grups són ja el germen d’una nova Església que va naixent, de la qual els bisbes, i tothom, n’haurem d’aprendre molt.

Quim Cervera

Supremes de salmó amb salsa de calçots

Entrem en la temporada de calçots i els que em coneixeu, sabeu que intento donar-vos alternatives culinàries per als aliments de temporada. En el cas d’aquesta ceba que és boníssima feta a la brasa a l’aire lliure i que per tant ens presenta més problemes quan l’hem de fer a casa, està més que justificada, si és que cal alguna mena de justificació, la proposta que us faig avui.

Com quasi sempre és una recepta molt senzilla, que no ens tindrà massa estona a la cuina i que torna a demostrar que és possible fer conviure el mar i la muntanya i que no saltin espurnes, al contrari que tot sumi i ens ofereixi un plat suau i amb molt de sabor.

Ingredients per a 4 persones:

4 peces de salmó fresc tallades en suprema Recepta
16 calçots cuits
50 cl. de crema de llet
Pinyons
Sal
Llimona
Farina

Preparació:

Salem i enfarinem el salmó per fregir-lo al gust de cocció. Si voleu també es pot fer a la planxa. En una altra paella saltegem els calçots tallats en rodanxes de 2 cm. de gruix aproximadament; hi afegirem la crema de llet i unes gotes de suc de llimona, i esperarem que redueixi una mica. En aquest punt heu de prendre una decisió. Es pot deixar la salsa tal qual està en aquest moment o passar-la per la batedora per obtenir una salsa més tipus beixamel. Incorporem els pinyons que prèviament haurem torrat en una paella i salem al gust.

A l’hora de presentar el plat, podem fer dues coses. Posar el salmó al plat i cobrir-ho amb la crema que hem preparat, o bé posem totes les supremes en una plata, cobrim amb la crema preparada i li donem uns minuts de grill per gratinar-ho lleugerament.

Finalment, el decorem amb unes fulles de cibulet o de coriandre o per donar-li un toc de color.

Tere Jorge

“Ells” i “nosaltres”

Ara és l’hora. No de la independència, certament. Sinó l’hora de reconduir tota aquesta situació cap a un projecte raonable i que pugui crear un futur millor per a tots. És difícil, perquè això exigiria que els actors principals d’aquest embolic abandonessin una mica l’arrogància i fessin l’esforç de tocar de peus a terra i de veure la realitat tal com és, i no hi semblen gaire disposats. Però el canvi de president de la Generalitat i el canvi de govern a Espanya –sigui quin sigui el que acabi havent-hi– poden propiciar-ho. Només caldria, em sembla, que tots plegats es posessin a pensar seriosament en el bé de tots els ciutadans i ciutadanes.

La situació, realment, és molt imprevisible. I no val gaire la pena posar-se una vegada més a recordar actituds, plantejaments i actuacions de les dues bandes que no ajuden precisament a facilitar un futur més humanitzat. Per això, si m’ho permeteu, voldria en aquesta pàgina fer només una petita aportació sobre per què jo no crec que la sortida de l’actual situació hagi de ser la independència de Catalunya.

Més enllà de debatre sobre si, valorant tots els elements en joc, seria positiva o no per a Catalunya i per a les catalanes i els catalans la independència, que jo crec que no, hi ha un motiu més de fons. I aquest motiu és que jo no comparteixo en absolut la divisió entre “ells” i “nosaltres” que hi ha al darrere del plantejament independentista. Jo, pel fet de ser català i sentir-me català, i amb moltes ganes de treballar tant com pugui per la meva llengua i la meva cultura, no em sento separat dels que no són catalans, i en especial dels qui viuen a la resta d’Espanya.

La història podria haver estat d’una altra manera: per exemple, l’any 1640, la loteria de la geopolítica va fer que Portugal s’independitzés de la Corona espanyola mentre que Catalunya no. Hauria pogut ser al revés, però resulta que va ser així, i ara nosaltres formem part d’aquesta unitat més gran que es diu Espanya. La meva pertinença a Espanya és un fet que em ve donat. Jo no he triat. Però, tot i així, tantíssims anys de camí comú m’han creat un conjunt de llaços de tot tipus, valuosos, estimats, que una ruptura deixaria molt tocats i molt fets malbé, per molt que des de la banda independentista es vulgui defensar que no seria així. I, com que el meu sentiment de pertinença a Catalunya no el visc com una frontera envers els qui no hi pertanyen, no veig el perquè de trencar aquest conjunt plurinacional del qual formem part. Jo tinc ganes que Catalunya funcioni bé, i, alhora, també tinc ganes que Espanya funcioni bé. O, dit d’una altra manera: Catalunya és meva, i Espanya també és meva.

Jo, com he dit, no comparteixo gens la divisió del món entre “ells” i “nosaltres”. I no la comparteixo per unes profundes conviccions sobre la necessitat que siguem capaços de crear un món on tothom pugui sentir-s’hi bé, començant pels més vulnerables. I, com que vull ajudar a crear aquest món, no li trobo cap sentit a voler trencar aquesta realitat ja existent.

Jo el que vull és construir el projecte d’una millor Catalunya dins una millor Espanya. I aquest és el meu objectiu utòpic, el meu objectiu il·lusionant. Sé que, per a molts catalans, la utopia i la il·lusió està posada en un país nou, una Catalunya nova que trenqui amb molts vicis acumulats. Doncs per a mi, aquesta utopia i aquesta il·lusió també hi és, però no a nivell només català, que també, sinó a nivell espanyol. I, posats a dir, també a nivell europeu i també a nivell mundial.Flors

Jo crec en la meva utopia, i crec que hi ha molta altra gent que també hi creu. De Catalunya i de tot Espanya. Hi ha molta feina, però, per a mi, val molt la pena. Cal que neixin flors a cada instant!

Josep Lligadas

Començar una nova responsabilitat sindical

“La teva trajectòria de vida t’ha portat fins aquí, Marta”. Aquesta frase la recordo d’una de les converses amb una bona amiga quan comentàvem i reflexionàvem sobre la responsabilitat que acabava d’assumir a Comissions Obreres. I és que no podia ser d’una altra manera.

Activista des de la meva adolescència, sent present en les associacions del barri, en l’esplai de la parròquia, en la JOC-JOBAC… juntament amb l’experiència personal, familiar i professional han conformat una manera de ser i estar en el món.

I aquesta manera d’entendre i interactuar en el món no és estàtica i perenne, però sí que es fonamenta en uns valors assumits i integrats com a persona. Valors que, sens dubte, han anat calant en la meva trajectòria tant personal com professional.

La lluita obrera, la defensa dels més desafavorits, la reivindicació d’un món més just per a tothom en definitiva, han marcat les decisions que he anat prenent al llarg de la vida. I la base d’aquestes conviccions sorgeixen d’una formació cristiana gestada a la parròquia d’un barri obrer, amb una Ensenyamentgent d’Església que entregava el seu temps per millorar les condicions de la gent que hi vivia.

Per això, el que assumeixo ara al sindicat és un pas més d’aquest camí. Com a professional de l’educació sé que tinc la responsabilitat de fer més just aquest món. Perquè la lluita també educa, perquè em “bull la sang” davant les injustícies que es donen en el món laboral, perquè crec que és possible influir en les polítiques educatives, perquè em sento classe obrera i perquè els valors de l’Evangeli que em van transmetre aquella gent d’Església senzilla del meu barri fonamenten les meves decisions.

Com diu la cançó, només puc donar “gracias a la vida que me ha dado tanto”… M’ha posat al davant persones que han confiat en mi oferint-me possibilitats d’acció diverses que m’han portat fins on estic ara. Vull agrair a tota aquesta gent senzilla, obrera, gent de fe, gent compromesa, haver cregut en mi. I acceptant les meves limitacions em poso al servei de CCOO, al servei de la gent, sent conscient d’on vinc i cap a on m’agradaria anar.

“Mare, mestra, sindicalista de CCOO… i una enamorada de la vida” rellegint el meu perfil de twitter observo que potser falta alguna cosa… ”dona de fe”.

Marta Tejedor

Dones invisibilitzades: Mafalda

De dones, el nom de les quals es coneix i es valora, n’hi ha moltes, però de dones invisibilitzades pel patriarcat de tots els temps, encara n’hi ha moltes més. Per això avui voldríem recordar-ne alguna de la qual generalment no es recorda ni el nom.

Situem-nos en la nostra època medieval, el nom de Mafalda crida l’atenció. A la nostra generació, aquest nom ens suscita la creació de Quino, que per cert la fa quedar sempre molt bé, però una Mafalda de veritat, a casa nostra, d’on ve i què en podem dir de la seva vida?

Mafalda va ser comtessa de Barcelona i vescomtessa de Narbona. Va néixer cap el 1059 o 1060 a Sicília. Filla de la princesa Sikelgaita de Salern i el seu marit, el noble normand Robert Guiscard l’Hauteville, duc de Pulla i de Calàbria.

L’any 1078, quan tenia uns divuit anys, amb la intervenció del papa, interessat a lligar matrimonialment els casals normands amb la noblesa mediterrània, la casen amb Ramon Berenguer II de Barcelona. La família comtal catalana ja havia viscut, per motius d’herència, el tràgic assassinat de la mare dels bessons, la comtessa Almodis, a mans del seu fillastre Pere Ramon, fill primogènit del primer matrimoni del comte Ramon Berenguer I. Quan morí aquest el 1076, el seu testament originà encara més rivalitats i turbulències perquè deixava indivisa l’herència comtal a tots dos bessons, els quals havien de governar el país en règim de condomini. El testament de Ramon Berenguer especificava que, en cas de mort d’un dels dos germans, l’hereu del mort no podia heretar fins a la mort de l’altre germà.

Mafalda, doncs, passà a integrar-se en una família on planava la tragèdia, i molt aviat es trobà amb la mort de prop. L’onze de novembre de 1082 donà a llum a qui seria Ramon Berenguer III. Molt poc després, el 5 de desembre del mateix any, el seu marit fou assassinat a Gualba quan es dirigia a Girona, i el seu cos llançat Sepulcre_de_Ramon_Berenguer_II_Catedral_de_Gironaal Gorg del Comte. Es trobà isolada i sense recursos a causa de la sobtada mort del comte. Ja aleshores la veu popular atribuí l’assassinat a ordres secretes del seu germà bessó, que ha passat a la història amb el malnom d’El Fratricida. Entre els anys 1085 i 1087 la casaren amb Aimeric I, vescomte de Narbona, amb qui tingué sis fills, els quals van tenir bona relació amb el seu germanastre.

Cal remarcar que actuà en tot moment amb la intenció de protegir el fill gran, sense desemparar els fills tinguts del segon matrimoni. Aconseguí que aquests recolzessin el germà gran i creà llaços molts forts entre ells, especialment amb Aimeric II hereu del comte de Narbona.

L’any 1096, Berenguer Ramon el Fratricida marxà en peregrinació a Terra Santa on morí vers l’any 1097. Poc després Mafalda quedà vídua per segona vegada. Llavors va tornar a Catalunya a l’ombra del fill gran i continuà com ho havia fet des que es casà amb Ramón Berenguer II Cap d’Estopa, perquè mai havia deixat de considerar-se comtessa de Barcelona. En les seves últimes aparicions signava com vídua, i mare de Ramon Berenguer III.

No descuidà mai els drets del seu primer fill. Quan el 1097 Berenguer II mor, el primer fill de Mafalda esdevé als quinze anys comte de Barcelona i inicia un mandat remarcable que el farà merèixer el sobrenom d’El Gran. Mafalda retornà a Catalunya l’any 1105, fundà el monestir de Valldemaria, a Hostalric, prop d’on havia mort el seu primer marit i es retirà al cenobi de Sant Daniel de Girona, al qual havia dotat generosament.

Fou enterrada al costat de la porta principal de la catedral de Girona on estava sebollit el seu marit Ramon Berenguer II. A finals del segle XIV els dos sepulcres es desferen i les restes es traslladaren a la part sud de l’església, a un sarcòfag nou, obra de l’artista Guillem Morei.

No per ser comtesses, les dones s’estalvien la manipulació de les seves vides segons els interessos dels poderosos.

M. Pau Trayner i Vilanova

Temps de segona mà. La fi de l’home roig.

Svetlana Aleksiévitx. www.raigverdeditorial.cat

He descobert Svetlana Aleksièvitx, fa poc. No és cap mèrit meu, és perquè li han donat el premi Nobel de literatura 2015. En t3_Coberta Temps de segona mà.inddot cas la meva única aportació al descobriment és que fa una temporada vaig resoldre una seqüència maligna: no tinc temps de llegir/doncs llegiré cosetes lleugeres/no m’omple el que llegeixo/doncs deixo de llegir… així que em vaig imposar tornar als clàssics o a autors contrastats, i he topat amb aquesta crònica excel·lent de la societat russa post soviètica. A més, sense conèixer un borrall de rus com és fàcil d’imaginar, puc afirmar que la traducció de Marta Rebón és magnífica –quin dia farem justícia als bons traductors?

Extret de l’epíleg del llibre: “Els russos han passat dels grans ideals de Dostoievski o Tolstoi al dilema de tenir o no tenir. En aquest espai de temps s’ha vist néixer dos homes nous, l’Homo sovieticus i l’home que coneixem ara, el qual, en gran part, és com el primer, però sense les bastides morals soviètiques, aclaparat per una llibertat que no s’havia atrevit ni a somiar.”

No és periodisme, no són memòries, no és anàlisi política…, però és tot això. És un recull de records i testimonis, petites cròniques individuals escrites en primera persona, intimistes fins i tot, retalls de vida que, cosits entre ells, ajuden a fer-nos un esbós antropològic d’aquesta societat que ha tingut una evolució tan diferent de la nostra i que ens resulta tan desconeguda.

Però també ens parla en genèric de les expectatives no acomplertes, de les desil·lusions individuals i col·lectives, dels grans canvis polítics que ho han d’arreglar tot i que al final només “ho arreglen” per a uns quants… Ai!, estic parlant de Rússia?…

Albert Farriol i Vinyes

La crisi dels refugiats: una interpel·lació

Des de fa uns mesos les imatges als mitjans de comunicació han posat sobre la taula una realitat que fins ara ignoràvem, no volíem conèixer o havíem oblidat.

La guerra a Síria que ha provocat el desplaçament de milions de persones, ha posat la situació dels refugiats en primer pla i ens ha fet tornar la consciència. Només a Turquia més de dos milions de persones hi han buscat refugi. Al Líban, un país de la mida com Catalunya i de cinc milions d’habitants ha rebut més d’un milió de refugiats. En canvi a Europa els hi posem tanques.

Ara Europa parla de reubicar 160.000 persones i sembla que a l’Estat espanyol n’hi arribaran prop de 15.000. Una realitat molt petita per a la magnitud de la tragèdia. Un pobre acolliment i enmig de fortes discussions entre els estats europeus.

El ferri règim europeu contra la immigració de residència administrativa irregular ha portat al tancament sistemàtic de fronteres, els controls i el bloqueig a les persones que fugen per sol·licitar asil comporta una greu vulneració de les lleis d’asil i dels tractats internacionals. Ja no és només que es vulneri una norma de solidaritat i d’ètica d’ajut, és que s’estan incomplint les lleis, pels mateixos estats que sempre defensen que s’han de complir les lleis i la legalitat vigent.

Cal complir amb la Convenció de Ginebra sobre Refugiats i obrir i habilitar vies perquè qui fuig de la mort tingui un lloc on anar. Reconèixer la situació de refugiat significa que es presenti una sol·licitud, que es tramiti, que es doni suport legal, assessorament, assistència psicològica, allotjament i menjar.

Diuen que sempre que hi ha una crisi tenim una oportunitat. El moment actual ens ha de portar diferents reflexions i actuacions:

1. Ens ha de servir per reforçar des de la societat civil la capacitat de mobilització i de pressió als qui tenen les responsabilitats de Govern per fer les actuacions necessàries per tal d’acollir a les persones que estan fugint d’una situació extrema.

2. Ens ha de servir també perquè els països del Nord complim amb la Convenció de Ginebra donant suport als demandants d’asil. I que a Europa es faci una nova política d’asil, o com a mínim compleixi les obligacions que ja té contretes, davant del fracàs actual. Que hi hagi una política comuna d’asil que traspassi la fèrria decisió sobirana dels estats membres.

3. Els estats membres són els únics competents en matèria d’asil. A l’Estat espanyol ha de canviar la filosofia establerta des dels diferents governs que hi ha hagut de denegació sistemàtica de les peticions. Hi ha d’haver una gestió més descentralitzada i cal que es doni suport i impuls a actuacions no obligatòries com el Pla de Protecció Internacional que s’ha fet des del Govern de Catalunya.

4. Però des de la societat en general, cal que treballem des de la solidaritat per l’acolliment a totes les persones. Que algú fugi d’un conflicte violent o de la fam, poden ser situacions diferents, i segur que es necessita de suport psicològic qui ha viscut els horrors de la guerra. Però hem de vigilar que en una societat com la nostra que anem fent categories, no creem ciutadans de primera, de segona i de moltes més classes. Temps enrere semblava que diferenciàvem entre immigrants regulars i immigrants irregulars, com si més enllà de la situació jurídica regular, unes persones fossin més bones que les altres. Cal vigilar que no ens facin caure al parany de diferenciar entre refugiats i immigrants. Hem d’acollir a les persones i construir entre tots el país. A Catalunya van venir el 2014 prop de 118.000 persones. I ho hem fet en una situació precària però ho hem sabut fer.

5. No perdre mai la memòria històrica. A Sèrbia i a Croàcia fa 25 anys estaven en guerra i moltes persones van fugir del conflicte. Ara posen tanques a tota la línia fronterera dels seus països. Quan va acabar la guerra civil espanyola, moltes persones es van veure empeses a l’exili.

6. Cal que ens preguntem sobre les responsabilitats compartides dels conflictes. La guerra que assota Síria i Irak o els països del Centre d’Àfrica tenen una especial implicació amb els nostres països també.

7. I entre moltes altres oportunitats cal tenir present el repte del diàleg interreligiós. A Catalunya hi vivim al voltant de 7 milions i mig de persones. Més d’un milió de nacionalitat estrangera. I hi convivim persones de moltes confessions religioses diferents. És un bon moment per reforçar el coneixement i el diàleg per la pau.

En tancar l’article s’han produït els atemptats de París. Ha sortit la informació que alguns dels assassins havien entrat utilitzant la figura del refugiat. En un context com l’actual cal reforçar la seguretat, respectant l’equilibri amb els drets individuals. Però mai haurem de permetre que es pugui utilitzar aquests fets execrables per voler empetitir encara més el dret d’asil, que a més ens hem reconegut a la Declaració Universal de Drets Humans. Si ho permetéssim ens haurien guanyat ells. Ens hauria guanyat la por i ens hauria guanyat les misèries.

Llorenç Olivé

Malas palabras

Cristina Morales. Editorial Lumen

Un llibre més sobre santa Teresa de Jesús? Doncs sí, un més en aquest recentment acabat seu cinquè centenari. En aquests darrers mesos moltes obres omplien els prestatges de les llibreries religioses…

Però aquest que avui us proposo no és un llibre de teologia, tampoc un tractat sobre la literatura de la santa castellana. És un exercici narratiu d’una escriptora jove, segurament fascinada per l’empenta, la valentia, les obres de Teresa. Es tracta de Cristina Morales.malas palabras

Es posa en la pell de Teresa de Jesús quan ella espera que la fundació del seu convent prosperi. I ho fa en un castellà antic, cuidat, que sona bonic. Teresa ha rebut l’encàrrec d’escriure sobre la seva joventut i ella va explicant-ho, veient com dir la veritat, mentre alhora intenta plaure els seus superiors i defensar-se dels seus detractors. Amb el temps serà el seu “Llibre de la Vida”.

Aquesta publicació és un text suggeridor que ens presenta una dona rebel, amb personalitat, amb una relació intensa amb Déu, capaç de –com diuen les darreres paraules del text– “descubrir ahí una vez más, como en todas las cosas que me salvan y me condenan a Dios, a Dios, a Dios”.

Maria Antònia Bogónez Aguado

Moments polítics excepcionals

Tant a Espanya com a Catalunya vivim una situació política excepcional i són temps de definició personal i col·lectiva.

Després de les darreres eleccions ens trobem tant a Espanya com a Catalunya, en unes “aritmètiques diabòliques”, que fan molt difícil la constitució de governs estables.

A Catalunya, apurant el màxim, s’ha arribat a un acord imprevisible, fruit d’una “enginyeria política”, entre Junts pel Sí i les CUP.

A Espanya a hores d’ara no sabem si arribaran a un acord entre PP i PSOE, recolzat per Ciutadans, o a un acord d’“esquerres”, entre PSOE, Podemos, i Izquierda Unida.

Per cercar les causes d’aquests fets ens fem unes preguntes a diferents nivells de profunditat.

1 Nivell psico-cultural: ¿Per què s’han concentrat les negociacions a l’entorn de la persona d’Artur Mas? ¿No serà que ha entrat també en els territoris de les esquerres l’individualisme modern? O en les CUP ¿és la valoració anarquista de l’individu? En aquest cas de l’anti-valor Mas. Les anàlisis socials d’esquerres haurien de ser sobre els moviments sociopolítics, i no sobre les persones.

2 Nivell psicològic-polític: ¿Darrere les personalitzacions, no hi ha la qüestió de qui lidera el sobiranisme? ¿No pot haver-hi una “enveja” de les esquerres, per no haver-lo pogut liderar, o per no haver pogut liderar un moviment pro-federalista? ¿No hi ha un cert “complex d’inferioritat” de les esquerres, d’haver d’acceptar el lideratge del centre-dreta?

3 En una anàlisi sòcio-històrica, ens preguntem: ¿L’emancipació nacional i l’emancipació social no s’han tornat a frenar mútuament com en altres moments de la nostra història?

4 En una anàlisi dels partits, notem com tots van passant els seus “viacrucis” i canvis. ERC ja l’ha passat després de moltes crisis. El PSC fa temps que l’està passant. El PSOE va perdent vots. ICV, ha tingut posicions ambivalents i ha perdut visibilitat dins les diverses coalicions. CiU s’ha desfet. UDC s’ha dividit. CDC s’està refundant. El PP ha perdut molts vots. Ciutadans ha guanyat vots i l’interessa més Espanya. Podemos encara està fent-se, i li falta base popular i experiència política. IU ha quedat molt reduïda. Les CUP amb el resultat de les negociacions amb Junts pel Sí, ha iniciat el seu viacrucis.

5 Ara bé, ¿per què els partits estan passant aquests “calvaris”? ¿I per què apareixen nous partits? Segurament, per les conseqüències polítiques de la crisi social. Els partits amb els seus programes i estructures tradicionals, els governs, tant de dreta, com de centre, o d’esquerra, no solucionen els dos temes fonamentals: l’augment de la desigualtat i el desequilibri ecològic.

6 Nivell sociològic: ¿Quines són les causes de les crisis i d’aquestes impotències dels partits i dels governs? Els canvis tecnològics, la globalització, i els canvis en les classes socials, són els factors determinants. Les diferents capes socials es van situant econòmicament, política, cultural, ideològica, ètica i religiosa. Això significa: aparició de noves capes socials i canvis a l’interior de cada classe.

7 Nivell de consciència política: ¿Hi ha maduresa suficient per construir un Estat Català? ¿I hi ha consciència social suficient per a un govern d’esquerres, que necessita una base popular majoritària i mobilitzada? Cal eixamplar la base independentista. Els vots d’una bona part de la classe obrera en favor del PP i de Ciutadans, ens indica que cal fer créixer tant la consciència social com la consciència nacional a l’interior de les capes populars. I a Espanya: ¿Hi ha maduresa per a un govern d’esquerres i per acceptar la plurinacionalitat? Cal molt treball polític i caminar vers la democràcia participativa.

8 Anant més a fons: ¿Com estan jugant actualment en tots aquests processos les “ànimes” catalanes: la “cristiana”, la “republicana”, l’”anarquista” i també les “musulmana” i “jueva”?

9 Nivell humà: Constatem com tothom està aprenent a dialogar, a tolerar-se, a posar-se en la pell de l’altre, a comprendre… Tots hem après a fer uns dels exercicis més humans: la política, i això és bo. Hem avançat en consciència nacional, en consciència social i en desenvolupar la democràcia.

10 Des de la fe cristiana, podem afirmar que l’Esperit Sant està en els conflictes i negociacions. ¿En la generositat, en la humilitat, en el servei al país de força polítics i partits, en el reconeixement autocrític d’errors, en el que hem après tots, en la paciència, i esperança de molts, no hi ha aquesta capacitat d’estimar i d’acollir l’estimació dels altres, que és fruit de l’Esperit Sant, motor de la història?

Quim Cervera