El curiós incident del gos a mitjanit. Teatre Lliure

Un dels èxits de la darrera temporada teatral a casa nostra va ser la teatralització de la novel·la homònima de Mark Haddon, dirigida per Julio Manrique…

Un text brillant des del coneixement de l’autor com a educador social de l’autisme i l’Asperger i una genial l’adaptació de la novel·la al llenguatge teatral! Un muntatge dinàmic, modern, usant tecnologies audiovisuals (però sense aclaparar), senzill… Actors i actrius capaços de canviar de paper en segons, de tocar instruments musicals… I un Pol López que sembla que tingui 15 anys, 3 mesos i 3 dies com el Christopher protagonista, tot i tenir la trentena…

Fa somriure i sobretot pensar: en què tots som persones no-estàndards en un món plantejat per a estàndards irreals; en l’entusiasme que ens mou; en aquells sentiments que no verbalitzem… i tantes altres coses… Jo em quedo amb la lliçó de la veritat que, com diu l’Evangeli, ens fa lliures (i la vida ho demostra)… La mentida ho trenca tot (la confiança, l’amor…).

Si us la vau perdre, correu que la reestrenen aquest abril al Teatre Lliure!!!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Tornar a anar al teatre, després de perdre l’oïda

Si heu perdut l’oïda, vosaltres o un familiar, i sou amants del teatre, heu de saber que hi ha diversos teatres de Barcelona que, en col·laboració amb la Fundació Vodafone, ofereixen la possibilitat de seguir l’obra amb un petit aparell que amplia el so de l’escenari, o bé hi ha l’opció de veure subtítols. Nosaltres ho vam descobrir i així la mare ha pogut recuperar, feliçment, el plaer de gaudir d’una obra de teatre. Aquesta darrera temporada, al TNC hem pogut veure L’Art de la Comèdia i al teatre Romea En el estanque dorado. En arribar al teatre hi ha un punt d’atenció on es rep l’ajuda i el material tècnic necessari de forma totalment gratuïta, que s’ha de tornar en sortir. També hi ha la possibilitat d’un aparell d’audiodescripció per a persones cegues. La Fundació Vodafone ho ofereix a determinades obres i funcions i cal informar-se de quines són al web http://www.teatrosaccesibles.com/ca. Ben aviat posaran les obres de la nova temporada. Ja ho estem esperant.

Maria-Josep Hernàndez

El capital contra el siglo XXI? Comentario teológico al libro de Thomas Piketty. José Ignacio González Faus. Ed. Sal Terrae, 2015

Els qui no creiem massa en els càlculs cabalístics dels savis (?) economistes i veiem els desastrosos resultats de l’aplicació de les seves receptes sobre els països i els seus habitants més honrats (no sobre els que formen part de les 92 Airejar González Fauselits econòmiques apàtrides), tenim de vegades la sensació que som enganyats i expoliats per una mena de secta supranacional recolzada per gent ingènua que creu en valors que aquesta “secta” no segueix però que fingeix encarnar. Per això ens feia falta un llibre com aquest, que tot repassant les teories econòmiques i les aportacions de Piketty, tan actuals, amb un llenguatge el menys tècnic possible, fes entenedor i ajudés a obrir els ulls sobre el que està passant al món econòmic. Tot això des d’un punt de vista que coincideix amb el pensament que actualment expressa el papa Francesc.

El Dr. González Faus, després d’analitzar les doctrines econòmiques clàssiques, analitza el resultat de l’aplicació d’aquestes teories a l’economia internacional actual, la seva repercussió al món del treball i les perilloses desigualtats socials que se’n deriven i estem patint, tot això sense estalviar noms i dades d’actualitat.

Com a exemple del que acabem de comentar, llegim alguns fragments: “También tiene su pecado Goldman Sachs, entidad consejera de Grecia (cuyo delegado para Europa era el Sr. De Guindos)”. “En Grecia, como en España, la deuda la han pagado los que menos debían y se han escapado los que más tenían y los que más debían”.

Y veiem el títol d’algun capítol: “¿Crear empleo o crear esclavitud?”, “El dinero como Dios”.

En resum, aquest llibre ens ofereix una panoràmica documentada, dura i realista d’allò que ens espera si continuen endavant aquestes polítiques amb la complicitat de la Gran Banca Internacional i dels diaris dels quals són propietaris i els seus “analistes” a sou.

Un llibre imprescindible per estar informat, obra d’un autor independent i coneixedor del problema i de l’ètica social.

Pau Hernández Prats

Els cinemes Texas

Ara fa un any van reobrir els cinemes Texas de Barcelona (quatre sales) del carrer Bailèn, 205. Si encara no coneixeu la nova etapa d’aquestes sales us recomano que estigueu atents a la cartellera (www.cinemestexas.cat) i que us hi arribeu. Us ho recomano per unes quantes raons. Es tracta d’uns espais senzills i confortables alhora, amb bona qualitat de so i imatge. Amb uns preus assequibles: 3 € l’entrada tota la setmana; encara que per als més grans de 65 anys i menors de 18, de dilluns a dijous, el preu és de 2 €. Les pel·lícules es projecten en versió original amb Texassubtítols en català, i cada dissabte i diumenge fan cine per als infants en versions doblades al català. I una cosa molt important, els títols estan molt ben triats; potser no són de rigorosa estrena, però permeten veure films que a les sales més comercials passen sovint desapercebuts. També de vegades fan cicles dedicats a un director o a un gènere.

Un exemple. Entre altres pel·lícules interessants, en poc temps, n’hi he pogut veure tres de ben bones relacionades amb el món del treball: Jimmy’s Hall (2014), de Ken Loach; Pride (2014), de Matthew Warchus; i  (2014), del germans Dardenne. La primera, situada a la Irlanda del primer terç del segle XX, presenta la figura d’un líder històric i un ateneu obrer, en una societat conservadorament catòlica i nacionalment confrontada a la corona britànica; la segona, a la Gran Bretanya de la Margaret Thatcher, el 1984, durant la vaga de mesos dels miners, explica una història real de solidaritat que trenca prejudicis; i la tercera, que passa als nostres dies, reflecteix d’una manera diàfana la complexa realitat dels treballadors de les petites empreses. Tots tres, films cinematogràficament, artísticament, ben valorats.

Josep Pascual

Araguaia. Diàlegs amb Pere Casaldàliga. (Doble CD). Carles Cases (Audiovisuals de Sarrià)

Aquests dies he viatjat, a través de la música, al Brasil, a l’Araguaia de Pere Casaldàliga.

​Ho he fet gràcies a un doble CD del compositor Carles Cases, que, després d’uns anys visitant Casaldàliga a Sao Félix d’Araguaia, ​ha expressat la seva experiència, les converses i les estones compartides, a través de les ARAGUAIA OK amplecomposicions. Carles Cases, compositor de música de més de 70 pel·lícules, que ​també ​ha treballat durant anys amb Lluís Llach, va conèixer Casaldàliga a través de la seva mare, l’Angelina, de Balsareny, amiga de la infantesa del bisbe. El doble CD inclou 8 temes que són poemes musicats de Pere Casaldàliga, un poema musicat de la mare del compositor “Nadala a Balsareny” i 11 peces instrumentals “creades a partir de les xerrades pausades” de tots dos, com explica Cases. Casaldàliga escriu: “Estimat Carles, gràcies per aquesta abundància d’amistat condensada en música. Prosseguim en la caminhada amb molta esperança”. I és que cada tema instrumental és una vivència de Casaldàliga, són emocions, alegries, lluites, angoixes, amenaces​, esperança​. I cada poema musicat és Casaldàliga en essència.

​E​n el llibret amb les lletres, que ajuda a la comprensió, només he trobat a faltar la traducció al català dels poemes. Us ​ho recomano. És una producció petita, el podreu trobar a: Barcelona: Disco 100; Vic: Martulina Discos Manresa: Kursaal o a través de www.carlescases.com.

Maria-Josep Hernàndez

Sant Ramon, el Camí Ral i la Torre de Benviure de Sant Boi de Llobregat

L’ermita de Sant Ramon, que tots hem vist com penjada del cel a les nits circulant pel Baix Llobregat, és d’estil neogòtic i fou construïda a finals del segle XIX. Està situada al cim del Montbaig, de 289 m, on es troben els termes municipals de Sant Boi, Sant Climent de Llobregat i Viladecans. Hi ha molts camins per accedir-hi. Aquesta proposta és des de Sant Boi i combina diversos senders per tal de descobrir diferents indrets. Trobareu una proposta aproximada a la “app NaturaLocal” o be aquí.Ermita

Fitxa tècnica
Dificultat: Fàcil
Longitud: 6 km
Desnivell positiu: 260 m
Tipologia: circular
Durada: 2 hores aproximadament

Com accedir-hi?

De la plaça d’Espanya de Barcelona cada 10 minuts surten trens que tenen parada a Sant Boi. Al costat de l’estació, agafeu el bus L75, que té una parada molt a prop de l’inici de la ruta.

El Camí Ral i la carrerada

Si venim amb cotxe cal sortir de Sant Boi per ponent i passades les últimes cases de la carretera de Sant Climent, aparquem a l’esquerra i iniciem la nostra ruta a peu. Veurem un cartell explicatiu del Camí Ral de Sant Boi a Vilafranca. Davant mateix baixa un petit sender que, passant per uns graons, arriba just sobre la carretera de Sant Climent. Continuem pel sender que ara es dirigeix a l’esquerra i ben aviat s’engrandeix i deixa entreveure, tant per la roca tallada com pels senyals de les roderes dels carros, el camí Ral de Sant Boi a Vilafranca. Trobareu informació més exhaustiva aquí.

Si tanqueu els ulls veureu passar els carros amb els traginers mig endormiscats: no cal guiar-los puix que les rodes van encaixades com si anessin sobre vies. També veureu uns bandolers sortint de les boscúries que us assalten; més endavant topareu amb pelegrins que van a Sant Jaume de Galícia. Fins i tot és possible que us hagueu d’arrambar per deixar pas a reis i princeses… o ensopegueu amb don Quixot i Sancho… Bé, despertem a la realitat i continuem fins que la vegetació i una tanca metàl·lica us barri el pas. Seguim el petit sender a l’esquerra sempre amunt fins a trobar la pista principal. Si mirem a l’esquerra veurem el Pavelló de Caça, també anomenat Torre de les Bruixes, que pertanyia als Marquesos de Cornellà i que s’utilitzava com a punt de descans en jornades de cacera i en les passejades al turó del Montbaig.

Nosaltres fem via amunt, a la dreta. Un xic més enllà, quan la pista pren un gir decidit a l’esquerra i està barrada amb una cadena, l’abandonem i continuem recte amunt, deixant a la nostra dreta una edificació. Al començament el sender no és gaire agradable, però ben aviat el bosc es fa més present i deixa entreveure restes d’antics marges. Per aquí passava la carrerada, que discorria paral·lela al camí Ral en aquest tram. El tram de carrerada que s’ha conservat en el Montbaig –uns 500 m– molt probablement formava part de l’anomenada “Carrerada del Penedès” que aprofitava el recorregut del Camí Ral de Vilafranca a Barcelona. De fet, el tram que trobem a Sant Boi és probablement una bifurcació del Camí Ral que partia des de l’estret de Roques per tal de segregar el pas de persones, carruatges, mules i ramats.

El sender és paral·lel a la carretera de Sant Climent i de tant en tant fa uns girs bruscos. Veurem les restes d’una edificació de pedra que podem rodejar tant per la dreta com per l’esquerra fins que arribem sota dues imponents torres elèctriques de dues línies que es creuen. Estem en una pseudopista: avall trobaríem l’Estret de Roques, el coll que separa Sant Boi de Sant Climent, i amunt aniríem directes a Sant Ramon, però hi arribaríem esbufegant d’allò més. Hi ha un sender millor a la seva esquerra, senyalitzat amb una fusta vertical negre i que passa per sota d’una línia elèctrica. La vegetació és cada vegada més esplendorosa, però deixa entreveure de tant en tant el fons de la vall del Llobregat, la Mola de Sant Llorenç, el Montpedrós… Rodegem una altra torre elèctrica i un xic més enllà tenim dues opcions: continuar pel sender o optar per un de més estret que s’enfila per la dreta i això és el que farem. Passem pel bosc de pins, alzines… fins que a la dreta, mig amagada, apareix una barraca de pedra seca ben reconstruïda, just sota la pista principal i a uns 200 m de l’ermita de Sant Ramon.

L’ermita de Sant Ramon

Si el dia és clar fruireu d’unes vistes extraordinàries: el Delta, Collserola, les serralades prelitorals, el Garraf, l’Ordal i en dies excepcionals fins i tot la Serra de Tramuntana de Mallorca.

L’ermita de Sant Ramon, a part del seu ús religiós, té un bon servei de bar restaurant els caps de setmana i alberga el Centre d’Interpretació del Paisatge del Baix Llobregat. Els materials de l’exposició s’han dissenyat per facilitar visites participatives i interactives. Hi ha, entre altres elements, una imatge gegant de Sant Ramon formada per fotos del paisatge preses per persones de la ciutat; un mòdul de calaixeres amb efectes de llum, so, tacte i fragàncies; una gran maqueta de tot el paisatge visible des de l’ermita amb diverses dades estadístiques.

El paisatge

A la muntanya de Sant Ramon hi trobarem diferents paisatges. Sense la intervenció humana hi predominaria l’alzinar amb roures i arbustos, com el marfull o el bruc boal i el llentiscle. Encara es pot observar a la zona boscosa de la font de Golbes.

En l’actualitat, però, aquest alzinar ocupa una extensió petita després de molts segles de treure’n profit amb tales, pastures i conreuVista excursiós. Avui hi ha brolles, màquies i pinedes de pi blanc que han ocupat superfícies agrícoles abandonades que van evolucionant.

El paisatge agrícola predomina al vessant de Sant Climent. Allà s’hi troben encara les “vinyes” de cirerers envoltades per pi blanc. En canvi a les valls es troben alguns conreus d’horta.

Al vessant solell d’aquesta muntanya, coincidint amb el terme municipal de Viladecans, hi predominen els herbassars i brolles. És la zona amb més riquesa de plantes aromàtiques.

La Torre de Benviure

Tornarem seguint l’àmplia pista que davalla suaument fent àmplies ziga-zagues. Un cop arribats al peu de la muntanya, veurem la font de Golbes. Aquest indret va ser una antiga pedrera d’on provenen els materials amb què es va construir al segle X, la Torre de Benviure, que és cap on ens dirigirem ara. Reculeu uns pocs metres fins a l’indicador; seguiu el petit sender que s’endinsa a la vall i dins la urbanització la trobareu.

La torre medieval de Benviure formava part de la línia defensiva de la Marca Hispànica des del segle XI. A la primera planta d’aquest vestigi medieval s’hi va inaugurar una sala d’exposicions, on es fa una explicació d’aquests mil anys d’història de la construcció cada primer diumenge de mes, d’11.30 a 13.30 h.

La tornada

Cal pujar per l’altre vessant de la vall. Podeu passar per l’àrea de lleure de Benviure amb uns marges de pedra seca molt ben reconstruïts, o anar directament al pàrquing. Esperem que us agradi.

Jaume Roig

“Les realitats són més importants que les mateixes idees” (Bisbe de Roma, Papa Francesc)

T’interessa? “La realitat és més important que no pas la idea.”

Quan vaig llegir-ho ja em va cridar l’atenció i em va fer pensar coses com aquestes:

Moltes reunions que es diuen autèntiques realitats que fins i tot fan patir i al contrari: plenes de goig i les conclusions d’aquelles trobades o d’aquelles reunions són totalment inconseqüents, sense reflectir el que s’ha parlat.

Altres vegades, les realitats són tan evidents que pràcticament, tothom hi està d’acord, però una cèlebre frase ho deixa tot al marge: per exemple: “Això és molt difícil” o també: “no es pot fer”…

Podríem anar comentant vivències d’acord amb aquest pensament del bisbe de Roma, el papa Francesc en l’exhortació apostòlica L’Alegria de l’Evangeli número 231, el 233 i Laudato Sí, número 201.

Evangeli, Bona Nova, “la cura de la casa comuna”, van de bracet en aquests dos grans documents del Papa Francesc.

D’aquí en podríem treure tota una sèrie de signes contraris al que ens diu i al que ens recomana, realitats de la nostra vida, del nostre planeta i que tots podem, no només esmentar sinó i sobretot, corregir i millorar.

Pensar diferent, tenir diversitat de gustos, d’ideologies polítiques, religioses… fan que les realitats quedin iguals o pitjor i que “la casa comuna”, convivència, no sigui tal com volem cadascú: pacífica, alegre, justa i lliure.

Fixant-nos en el món de la Celebració de la Fe, cada vegada menys participada i cada vegada amb veus que repeteixen i que demanen viure al dia, es veu el gran contrast del que el bisbe de Roma fa i diu amb el ressò de les nostres trobades o de les nostres celebracions.

Natura camí“Això no es pot fer, està prohibit, massa atrevit, has de demanar permís”… i coses per l’estil fan que totes les realitats que veiem i que vivim i que les patim, quedin fins i tot a nivell popular, com a coses mal fetes. Però no podem de cap manera abaixar els braços o desanimar-nos, realment, el risc comporta moltes coses, però caminant com diu el poeta, es fa camí i cal no recular ni de bon tros, quedar parats o buscar d’altres camins que ja han desaparegut o són del tot intransitables. Per desgràcia, hi ha alguns signes actuals que no ens hi ajuden i que no converteixen, com diu el papa Francesc, el Poble de Déu en un hospital de campanya o sortir dels despatxos i trobar-nos enmig de la gent. Fins i tot, jo hi afegiria la importància que com a membres del Poble de Déu, persones humanes, deixéssim i d’una vegada per sempre, aquestes desigualtats i assumíssim tots i totes, les responsabilitats que ens hem compromès a fer i per tant, amb un gran respecte a les diverses creences i als diferents costums, caminéssim com a éssers creats a imatge i semblança de Déu, com diu la Bíblia, vers la fita que tots desitgem: la felicitat.

 Ignasi Forcano Isern

Significats i valors espirituals de la natura

La Universitat de Girona programa per al proper curs un Postgrau sobre  els Significats i valors espirituals de la natura: percepció, comunicació, gestió i integració.  El curs començarà el febrer i acabarà el juliol del 2016 i es farà el divendres a la tarda a la Facultat de Lletres.

A tot Europa augmenta el reconeixement dels valors espirituals de la natura, en general, i especialment en certs llocs i paisatges. A Catalunya també creix el nombre de persones que se senten atretes a indrets particulars, degut a postgraunaturaiespiritualitataquests valors, sigui al marge de qualsevol confessió religiosa, o des de les diverses confessions religioses que hi ha al país. Com altres recursos fràgils, no n’hi ha prou en identificar-los i valorar-los, també cal gestionar-los adequadament. Aquest serà el primer curs universitari que s’ofereix a Catalunya amb el propòsit d’abordar aquest tema, d’una manera rigorosa i inclusiva, des d’un punt de vista teòric i aplicat alhora, orientat a la formació de professionals qualificats.

Hi ha dos tipus de raons per fer aquest postgrau: les personals ja que el curs ens permetrà adquirir les capacitats i habilitats per poder percebre i gaudir dels valors espirituals de la natura i les raons professionals ja que els continguts del curs ens ajudaran a adquirir les capacitats i habilitats personals per facilitar a altres persones l’accés als valors espirituals de la natura. Aquestes capacitats i habilitats tenen una gran versatilitat, i es poden acoblar a professions i activitats molt diverses: guies turístics, guies de muntanya, guies de natura, professionals de l’educació ambiental, professionals de la interpretació del patrimoni natural, gestors i responsables de patrimoni natural (espais natural protegits), serveis d’atenció al públic en llocs de valor espiritual, responsables i monitors d’esplai…

Podeu trobar més informació a: http://www.fundacioudg.org

Josep Gordi Serrat
josep.gordi@udg.edu

Lloat sigueu, Senyor meu…

La importància de la carta encíclica del papa Francesc sobre l’ecologia és gran perquè, a més d’un pronunciament clar que reconeix la problemàtica del canvi climàtic i la degradació dels ecosistemes degut a l’acció humana, és una crida a entendre la unitat de la creació en la qual l’home és indissociable de la resta de criatures i formes de vida. El judici ecològic és una crNaturaítica a la visió antropocèntrica del món i una crida a vetllar per la cura de la biosfera com a sistema complex que ha anat generant els seus equilibris al llarg dels temps. L’objecte de la creació no és l’home com a amo i senyor sinó la creació sencera on l’home és responsable de tenir-ne cura a través de la seva manera de relacionar-se amb el medi. Era del tot imprescindible elevar a la doctrina de l’Església el reconeixement de la crisi ambiental com “un dels principals desafiaments actuals per a la humanitat”.

Des de la dramàtica realitat avui incontestable de l’amenaça ambiental sobre l’espècie humana, amenaça que es ve acarnissant sobretot en els dos darrers segles amb moltes formes de vida o bé ja desaparegudes o en vies d’extinció, el papa Francesc vincula directament la crisi ambiental en el seu judici ecològic des de l’ètica i des de l’evangeli, al sistema econòmic i de producció industrial, i a la cultura del consum i l’acumulació. Dit en altres paraules (que són meves), al capitalisme. Els efectes més greus de totes les agressions ambientals els sofreixen la gent més pobra, diu Francesc, mentre les principals reserves de la biosfera continuen alimentant el desenvolupament dels països més rics, manllevant els recursos dels exclosos o empobrits i de les generacions futures.

L’ecologia també suposa la cura de les riqueses culturals de la humanitat, diu el Papa. . Amb aquestes paraules defineix Francesc l’ecologia humana, en una crida a l’acció, a la generositat i l’amor que tot ho pot. Per canviar l’estil de vida i també abandonar els mecanismes del mercat que no són capaços de defensar la vàlua de la creació.

Recomano la lectura d’aquesta carta del papa Francesc. Conté una reflexió profunda que abasta el problema mediambiental amb tota la seva complexitat, només amb la justa limitació d’espai i de comprensió. És un missatge de compromís a totes les persones per a prendre dolorosa consciència, atrevir-nos a convertir en sofriment personal allò que li passa al món. És una crida de Déu a la salvació del món amarada de l’amor del creador.

Salvador Clarós

Les Germanetes de l’Assumpció compleixen 150 anys de la seva fundació

150 aLogo germanetesnys d´història d´un carisma en l`Església per a una missió a favor de la humanitat.

150 anys de fidelitat per part de Déu que ha continuat acompanyant-nos i “salvant-nos en la debilitat i la pobresa”.

El 17 de juliol de 1865 naixia una nova Congregació a França, en el si d’una família espiritual més àmplia, la de l`Assumpció, formada avui per cinc congregacions. Llavors era l’inici de la industrialització i de l’èxode global. A les ciutats augmentava la població, i també es generava molta misèria. Enmig de tanta pobresa i de la inquietud eclesial per respondre apostòlicament a aquest món empobrit, es troben l´Étienne Pernet i l´Antoinette Fage, els nostres Fundadors.

Tocats pel sofriment humà i habitats per l´Evangeli, van intuir una resposta: Procurar la glòria de Déu per la salvació dels pobres i els petits pel camí d´encarnació que va seguir Jesús, el Servent, l´enviat del Pare. I això a través de mitjans senzills de servei, estant presents en les famílies en els moments de dificultat, de malaltia, de tristesa…

En aquests 150 anys les maneres de viure, de pregar, de comprometre´ns pel Regne han anat canviant al ritme de les transformacions de la societat, de l´Església, de la Congregació, de nosaltres mateixes. Acollir i sortir a l`encontre de les persones, estar atentes a la vida, procurar que la persona arribi a ser gestora de la seva pròpia vida, anar a les causes de les injustícies… tot això i més, ha estat el fil conductor per anar encarnant l`Aliança d´amor de Déu amb el seu poble.

Celebració de l’aniversari a la parròquia del Sagrat Cor, al Poblenou de Barcelona

Aquest aniversari és un temps privilegiat per renovar aquesta Aliança, és un motiu de joia i d´acció de gràcies. S´ha preparat per aquesta ocasió un itinerari especial per aprofundir en comunitats, i en grups de laics.

El Carisma segueix viu dins de l`Església, i si és veritat que en la Congregació, al igual que en totes les estructures socials i eclesials, s`estan vivint moments profunds de canvi que comporta una disminució de vocacions religioses principalment a Europa, també és cert que s´estén en altres continents on hi ha comunitats de Germanetes: Africa, Austràlia, Madagascar, Vietnam…

El Carisma no és nostre, és un do per l`Església i pel món i aquest segueix essent viscut també per laics que s`alimenten de la mateixa espiritualitat de les Germanetes, i estan apassionats per l`extensió del Regne i l`anunci de l`Evangeli als més empobrits de la terra, i junts treballem per la justícia, la pau i la integritat de la Creació. ¿No és tota aquesta realitat motiu d’acció de gràcies i de joia profunda? El més important és que en cada moment de la història sapiguem donar la resposta que Jesús ens demana en fidelitat al Carisma: “Que els pobres siguin evangelitzats”, com ens ho recorda constantment el nostre estimat Papa Francesc.

Montserrat Baró

Què dóna més beneficis?

Demano a algun economista que ho sàpiga calcular: Què dona més beneficis als “empresaris”? L’esclavatge dels romans o dels negres del Mississipi o bé el sistema de contractació actual? L’amo havia de comprar l’esclau, mantenir-lo, allotjar-lo, tenir cura de la seva salut… l’empresari actual el lloga els dies i hores que necessita, després el substitueix o el llença si es posa malalt. Tot el que feia de bo l’amo antic, ara ho fa “l’estat”. A qui beneficia més el sistema actual? Jo sóc de lletres i no ho sé calcular.

Pau Hernández Prats

Tot lligat?

Un amic meu, funcionari, fa una setmana em va confirmar que ja està previst (pactat a l’ombra) el proper govern de la Generalitat i els futurs alts càrrecs: “Ja sé qui serà el meu director general”, em va dir.

Contràriament, un diari d’abast estatal, publicava fa unes setmanes un article en què l’autor dibuixava el panorama d’un altre resultat electoral –el “tomb inesperat”–, on el govern estaria format pels grups de l’oposició… i s’afigurava el disgust de les “grans patums” que figuren a la llista de Junts pel Sí, de manera que aquesta situació les abocaria a deixar el Parlament.

Mesos enrere un altre amic em comentava que uns quants càrrecs de l’actual partit governant estaven buscant feina…

Jesús Lanao

Made in China a les nostres celebracions?

L’altre dia em deien que una monja de clausura es lamentava que les vendes de formes per a les Eucaristies amb les quals es finançava el seu monestir estaven caient. Per la baixada de practicants? No, perquè algunes parròquies a la resta de l’Estat estaven comprant-les a una botiga que està a València però també ven online: es diu Manantial i les importa de la Xina… No donava crèdit al que sentia! Comunitats que opten per preu? I després pregarem per les vocacions contemplatives? Potser que ens plantegem allò de pensa global, actua local també en els subministraments de les nostres parròquies i comunitats… Ai, la globalització i analitzar-ho tot amb criteris economicistes curts de mires!

Maria Antònia Bogónez Aguado

Governs enfrontats, pobles distanciats

La situació actual de la relació Catalunya resta de l’Estat ve marcada per la incompetència d’ambdós governs (català i espanyol), que es reforcen mútuament amb les seves polítiques electoralistes a curt termini (les autoafirmacions i enfrontaments els donen vots: vegeu com està pujant la intenció de vot envers el PP).

Paral·lelament (i lligat amb l’anterior) s’està accentuant la divisió entre ciutadans (també a Catalunya), però sobretot entre els de la resta de l’Estat (País Valencià i Illes Balears inclosos) i els del Principat. Com poden entendre que es vulgui la independència, més enllà del tema econòmic? Dit d’una altra manera: si una majoria de ciutadans d’altres comunitats autònomes estigués a favor d’una autodeterminació de Catalunya (i d’altres autonomies) ja s’hauria celebrat (fa temps) un referèndum (fins i tot en l’àmbit de l’Estat). Però resulta que no és així… i amb reafirmacions “unilaterals” de país (o de poder polític) solament s’aconsegueix endurir (necrosar) el problema.

Per això em preocupa (i molt) la distància entre els pobles. El “problema català” no és (solament) polític. És un problema d’entesa entre els pobles. I d’això en són responsables els dos governs (amb els seus presidents) i els qui els donen suport. Com es redreçarà el rumb? “Qui sembra vents recull tempestats…”

Jesús Lanao

Pastís de bolets i formatge

Sembla que la tardor és el temps de bolets per excel·lència. Un producte de la natura que està tan arrelat a la nostra cultura i que també té un fonament nutricional i medicinal molt sòlid.

I és que ha arribat a les meves orelles aquesta sentència rotunda del metge hematòleg Josep PiBoletsqueras de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona: “Si menges bolets, millores la salut”. Pel que es veu, tenen fibra, redueixen el colesterol i milloren el funcionament immunitari. I si, a sobre sou dels que us agrada anar a “caçar bolets”, eixamplareu el pulmons i fareu circular les cames.

No ens cal res més, ho tenen tot: cultura, salut i mil maneres de preparar-los.

Ingredients

  • ½ kg de bolets variats (queda millor si són de diferents colors)
  • 100 gr de formatge d’untar (tipus Philadelpia)
  • 1 ceba
  • 4 ous
  • 1 copeta de conyac o brandi
  • 1 iogurt natural
  •  Oli d’oliva, pebre i sal

Preparació

Fregim la ceba tallada molt petita, fins que estigui tova. Hi afegim els bolets tallats molt petits i els sofregim amb la ceba, salpebrem i hi afegim el conyac. Ho deixem refredar uns 10 minuts.

Hi afegirem ara els ous batuts, el formatge fresc i el iogurt. En aquest moment podem triar fer una pasta fina amb la batedora o batre’n la meitat perquè es vegin els bolets. Aquesta darrera és una opció bastant interessant per poder oferir diferents tipus de textures.

Untem un motlle amb una mica de mantega o oli i el posem al forn al bany maria, aproximadament una hora a 170º.

Millor fer-ho el dia abans i deixar-lo dins el motllo fins el moment de servir.

Ho podem utilitzar com a entrant amb torradetes petites tipus canapès, com a primer plat tallant-lo a llesques una mica gruixudetes i acompanyat d’una amanida variada.

També queda molt bo si l’acompanyem d’una mousse de pebrot vermell escalivat, molt fàcil de fer. Només s’ha de passar per la batedora 200 grams de nata líquida, sal, pebre, un grapat d’ametlles torrades i anar afegint pebrot fins que ens quedi el color i la textura desitjada. Un cop feta posem la mousse per sobre dels talls de pastís.

Tere Jorge

Teresa de Jesús: una manera femenina de concebre l’acompanyament

Que difícil resulta dir unes paraules sobre santa Teresa que no s’hagin escoltat ja durant aquest any en què celebrem el cinquè aniversari del seu naixement. Per això que ens acostarem a la seva personalitat des d’una vessant que potser no és la més comentada, però vàlida també per a nosaltres en el dia d’avui: el sentit de l’acompanyament.

Teresa sap acompanyar cada germana amb una actitud de comprensió, de tendresa, d’ajuda i d’humilitat:

  • Els diu que cal fonamentar bé la nostra dignitat personal tenint consciència del do rebut. Estem inhabitades per l’Esperit.
  • Cal alliberar-nos d’una mirada superficial sobre nosaltres mateixes, perquè no estem buides per dintre i, encara que illetrades, portem l’autoritat en el nostre interior.
  • Oferim una mirada creadora i creient sobre nosaltres mateixes i sobre els altres per a poder afirmar que som quelcom de valuós.
  •  Les seves descalces han de ser lliures, senzilles, sense pretensions de poder.
  • Cal atendre la salut del nostre cos i del nostre psiquisme que és també mirar per la dignitat de cada persona.
  • Cada persona és única perquè som únics per a Déu, cosa que implica que “no se debe llevar a todas por el mismo camino”.
  • Hi ha d’haver una expressió d’afecte sincer entre les germanes.
  • Però l’amor mutu que s’han de tenir ha de verificar-se en l’amor al proïsme, cosa que garanteix l’autenticitat de la pregària.
  • Se sent lliure per a dir el que pensa, per apostar per la utopia, per a salvar de la confusió entre vertader i fals en la vida espiritual, i per això busca criteris de discerniment, en una època en què s’havia de vigilar per a no ser confoses amb donetes de poques llums. Lliure per a llençar-nos a la “aventura humana” d’estimar Sa Majestat (o sigui, Déu) per damunt de tot i de tothom.
  • No és ximpleta: distingeix el que no és llibertat i el que és subjecció a l’Esperit com a veritable llibertat. Distingeix també els bons i els mals acompanyants de comunitats; dels dolents diu que són Prelats pesats que les aclaparen.
  • Espera el millor de cada persona, però insisteix en la responsabilitat històrica de les nostres decisions.

Aquestes característiques expressen una manera femenina d’acompanyar perquè:

  • Acompanya des de la pròpia experiència de dona que se sent viva, pletòrica de la força de l’Esperit que l’empeny a explorar camins nous, com els camins de l’oració mental, prohibit a les dones.
  • És femení perquè el rerefons és la vida, la vida vivint-se, la missió que cada una té entre mans i això parla de fecunditat, de contagi, d’expansió de la mateixa vida que portem dins.
  • S’interessa per tot, s’alegra amb els més petits detalls de la vida quotidiana.
  • És la dona que dóna a llum la vida en els altres, les religioses i els laics, homes i dones, perquè el seu interès no és altre que l’amor que sent per les persones concretes i aquest amor la fa apostar pel millor de cada una.
  • Té en compte el cos, amb els seus afectes, els moviments interiors; coneix molt bé els seus laberints, reserves i errors; sap de camins que no porten enlloc; de la complexitat del cor humà, dels seus desigs i anhels. És una dona realista amb una gran llibertat humana, que la fa desperta, sagaç, crítica, insistent, afectiva i terrible, i molt present en la vida de tots els qui hi estan a prop.
  • És dona, i gràcies a això s’atreveix a parlar sense cap pudor de l’amor que sent, de les llàgrimes que li costen les persones que acompanya. Sap de l’inútil, vella i cansada que es pot sentir moltes vegades i de la bogeria irracional que la mou perquè tothom visqui la seva aventura personal de la fe, de la relació amb Déu i amb els germans, perquè Déu no vol altra cosa que comunicar la seva humanitat. Un sentit de la perfecció que està molt lluny de la severitat del perfeccionisme que ofega l’Esperit.

El seu temps no li era pas favorable, però això mai no va ser un impediment per a viure amb valentia com a dona, germana, formadora, fidel al missatge de l’Evangeli i al designi de Déu que la va empènyer tan lluny que encara avui és llum i model de la dona creient.

Roser Solé Besteiro

Qui és i qui no és Ramon Llull?

Ramon Llull és l’escriptor en llengua catalana que ha tingut més projecció en la història d’Europa. Precisament per això, la seva figura històrica ha estat objecte de tota mena de distorsions i de tergiversacions: heretge, foll, alquimista, cabalista, ermità inculte, impostor, forjador de la llengua catalana, precursor del Renaixement… Totes aquestes imatges, que s’aparten del perfil del personatge documentat (Mallorca, 1232-1315/16), són testimonis valuosos de la intensitat i de la durada del seu llegat, religiós i literari. Tanmateix, ens interessa també saber qui va ser –i qui no va ser– realment Ramon Llull.

Ramon no va ser un frare, encara que aquesta és la imatge que ens transmet l’abundant iconografia –sobretot present a Mallorca– que ens n’ha arribat. Al contrari, Llull va ser un laic que estava casat i que tenia almenys dues criatures: la seva esposa es deia Blanca Picany, i els seus fills Domènec i Magdalena. A tot estirar, potser al moment de la mort, va ingressar al tercer orde franciscà, cosa que voldria dir precisament que mai no va deixar de ser un laic perquè els terciaris ho eren.

Ramon no era un bolet en el món del seu temps. És a dir, de laics amb inquietuds espirituals i, de retop, amb inquietuds intel·lectuals n’hi havia un fum. La mateiRamon Llull 2xa casa reial mallorquina, amb els fills del primer rei privatiu de l’illa, Jaume II, n’és un exemple. Es tractava de persones, homes i dones, de condicions socials molt diverses que se sentien cridades a tenir protagonisme i iniciativa en la seva vida de fe. No els bastava que els monjos i els clergues fossin especialistes de l’espiritualitat ni que els fessin de mitjancers, volien viure ells en persona el que l’Evangeli proclamava. Un antecedent d’aquest moviment laïcal és el mateix Francesc d’Assís, que va acabar donant lloc a un nou tipus de religiosos, els frares, que també van acabar essent clergues. Aquestes inquietuds van fer que els laics accedissin, en major o menor grau, a un saber que fins llavors estava reservat als clergues: filosofia, teologia, ciències diverses. Un saber que s’expressava només en llatí però que va haver de traduir-se a les llengües vernacles per mor de la demanda dels laics. Llull va ser un d’aquests laics.

Ramon no va ser un mestre universitari. Perquè mai no va seguir estudis reglats, sinó que va haver de ser un autodidacte. Des del moment que es va sentir cridat a deixar-ho tot i a dedicar la seva vida sencera a la causa de l’extensió de la fe, Llull va experimentar la necessitat d’adquirir una formació superior a la qual difícilment podia accedir com a laic. Haver-se de procurar aquests coneixements al marge de les institucions escolars el va portar a acabar desenvolupant un sistema de saber propi i autònom, l’Art lul·liana. Llull és, doncs, un intel·lectual que es fa a ell mateix i aquesta és la raó de la seva originalitat i de la seva creativitat desbordants.

Ramon no estava tocat de la bolla. Els propòsits de Llull eren molt ambiciosos: aconseguir la conversió dels no cristians gràcies a la redacció d’un llibre –“el millor del món”, diu ell– i interessar els poders polítics i eclesials del seu temps en aquest projecte; encara més, aconseguir una Cristiandat més evangèlica i, per tant, reformar l’Església i la societat del seu temps. Llull va dedicar els cinquanta anys posteriors a la seva conversió –que va tenir lloc als trenta– a la consecució d’aquests objectius. Sense mai defallir, sense mai deixar de buscar estratègies, d’assajar noves variants del seu sistema, de viatjar per les principals corts d’Europa, de fer estades en països musulmans del Magrib i, sobretot, sense parar d’escriure. La ingent activitat que va ser capaç de desplegar i la immensa obra que va desenvolupar –més de 260 obres, desenes de milers de pàgines escrites en català, llatí i àrab–, tanmateix, responen sempre a propòsits clars i ben definits, que parteixen del coneixement de la realitat que l’envolta sobre la qual projecten estratègies prudents i realistes.

Llull no va ser un precursor del Renaixement. En les seves obresRamon Llull 1 Llull tracta una gran varietat de temes: teologia, filosofia, dret, medicina, astronomia, lògica, retòrica, geometria, homilètica, o fins al desenvolupament d’una teoria electoral. L’interès de Llull per tota aquesta enorme varietat de matèries no s’explica per curiositat intel·lectual, sinó per voluntat d’ajustar la varietat dels sabers humans al mètode de coneixement segur que ell mateix proposava, l’Art. Tant és així, que Llull qualifica de “nou-nova” moltes de les obres que dedica a les diverses disciplines científiques del repertori vigent al seu temps, un cop les ha assimilat a l’Art: la lògica nova, la geometria nova, l’astronomia nova, la retòrica nova, que constitueixen globalment una nova ciència.

Llull té la peculiaritat d’haver estat un filòsof i, al mateix temps, un literat, un teòleg i un novel·lista. També autor, d’obres brevíssimes (col·leccions de proverbis) i d’obres enormes, com el Llibre de contemplació, que és llarg com quatre vegades el Quixot. Aquesta varietat de gèneres i de formats s’explica perquè Ramon escriu per a tota mena de lectors: fidels i infidels, lletrats i analfabets, o gairebé.

Ramon Llull és, per tant, un cas realment genial i excepcional d’accés dels laics a la cultura i a l’espiritualitat i de desenvolupament d’estratègies realment revolucionàries d’elaboració i difusió del saber. Ara que s’acosta la celebració del VII centenari de la seva mort, que va tenir lloc a final del 1215 a Tunis o a començament del 1216 de retorn a Mallorca, tindrem moltes oportunitats de conèixer més de prop la seva figura i la seva obra.

Albert Soler

Amb qui parlen els cardenals?

El cardenal australià George Pell, fins no fa gaire arquebisbe de Sidney i actualment responsable de les finances de la Santa Seu, càrrec en el qual està fent, pel que sembla, una bona feina, va dir, poc després de la publicació de l’encíclica ecològica Laudato sí del papa Francesc, que l’Església no s’hauria de ficar en temes que actualment estan en discussió a nivell científic. Es referia al fet que, segons ell, no està demostrat quepppell el canvi climàtic estigui motivat per l’acció humana. I és que hi ha notables sectors de la dreta econòmica, especialment als Estats Units, que defensen que el canvi climàtic és degut a causes naturals i que per tant no cal prendre cap mesura restrictiva sobre emissions de gasos i altres activitats destructores.

Com és evident, aquest negacionisme de la dreta econòmica a hores d’ara està molt clar per a qualsevol persona assenyada que respon a la defensa dels interessos empresarials que no volen veure perillar ni un cèntim dels seus astronòmics ingressos per cap mena de normativa ecològica. Però el cardenal Pell d’això encara no se n’ha assabentat. I llavors un pensa que aquest cardenal, i moltes altres jerarquies eclesiàstiques, només es deuen moure en els cercles d’aquesta ultradreta, i només deuen informar-se a través de mitjans de comunicació d’aquesta mateixa ultradreta. Sí, la terra està contaminada. Però em temo que moltes jerarquies eclesiàstiques també.

Josep Lligadas

Cristians comunistes

Cristians comunistesCristians comunistes. Aportacions cristianes a l’acció política d’esquerres a Catalunya és el títol del darrer llibre de Quim Cervera, que és una reflexió sobre un recull d’històries de vida de persones cristianes compromeses a ICV, EUiA i CCOO. El llibre es va presentar el passat dimecres 16 de setembre a Can Fabra, a Sant Andreu, amb la participació d’Andreu Beneit i Oriol Carol, de l’editorial Llibres a Mida, Pau Vinyes (fill de Maria Isabel Roig, una de les dones esmentades en el llibre), José Luis Atienza (militant d’ICV a Viladecans i regidor de cultura del seu Ajuntament), Mercè Solé (membre de l’ACO), Quitty Guirao (militant també d’ICV a Mataró i membre de l’ACO) i en Quim. Força gent i molt d’interès a recuperar la història i a continuar aquesta tradició de cristians políticament compromesos a favor d’una societat més justa i igualitària.

Rosa Puig

Col·lapsats

A la ciutat on visc hi ha tres parròquies, que en realitat són quatre, perquè una de les parròquies té dos centres de culte de considerable activitat. Abans de l’estiu, de forma estable hi havia quatre capellans, tres dels quals eren rectors. El quart és salvadorenc, està preparant el doctorat i col·labora en tot allò que pot, però quan acabi els estudis tornarà a la seva terra. Les edats dels tres mossens són 75, 76 i 85 anys. El més jove és potser qui té més problemes de salut i per això ha demanat la seva jubilació immediata. Els altres dos continuen.

Parlàvem un dia de tot això amb un amic viladecanenc, que està força més compromès que jo a la seva parròquia. Tots dos estàvem d’acord que difícilment tots tres capellans trobarien relleu: no n’hi ha pas tants de disponibles. I tots dos comentàvem, amb un cert estupor, que davant d’això no sembla pas que els responsables eclesials es plantegin gaire canvis ni que facin participar els laics i laiques a l’hora de repensar els objectius i les tasques eclesials, ni molt menys a l’hora de delegar responsabilitats.

A-ofec-capellansTinc molts amics capellans, gent tots ells molt valuosa i molt pencaire, que sovint em fan témer per la seva salut. Són rectors d’una, o de dues, o de tres parròquies. Consiliaris d’un, de dos o de tres moviments. Tenen responsabilitats diocesanes i institucionals diverses. Se’ls demanen xerrades, escrits, presència en actes molt diversos, a hores intempestives i a llocs distants. S’ocupen de les persones, de les teulades, de les urgències, dels enterraments. A l’hora en què la majoria de treballadors ens jubilem, a ells encara els queden deu anys de vida laboral, per dir-ho en termes laics. Si exerceixen les seves diverses responsabilitats, sol passar que es converteixen en taps d’ampolla: no tenen temps ni de fer un cop d’ull a l’activitat que es genera al seu voltant i per tant sovint s’encallen i amb ells el seu entorn.

Jo recordo com, de jove, consiliaris dels grups de joves ens dedicaven molt i molt de temps: per parlar amb nosaltres individualment o en grup, per sortir, per prendre una cervesa, per acompanyar-nos en l’acció o per participar en la vida ciutadana. I això acaba donant fruit. No és el mateix que un capellà al qual només veus en el moment de la reunió.

Alguns bisbats van reaccionant, però la sensació és que tot en general és molt lent i té molt poc en compte que les decisions que calgui prendre i les noves pràctiques que calgui endegar han de ser compartides amb laics i laiques. Jo tinc l’experiència de l’ACO i dels moviments afins. Ja fa molt de temps que hem après a funcionar sense gaire capellans, que han anat reduint el seu àmbit de participació. N’estic contenta. El fet que els laics ens n’ocupem no significa que no correm el risc d’estar anquilosats, de ser poc evangelitzadors o poc compromesos… El nostre fer Església no inclou miracles, però ens ajuda a caminar i a viure la fe en comunitat. De fet hem desitjat i pregat per tenir una Església més pobra. Una Església pobra també vol dir una Església envellida i petita, que costa d’assumir i que comporta necessàriament canvis.

Em pregunto per què molts capellans no comparteixen aquestes inquietuds amb nosaltres o no ho plantegen al seu bisbe (si ho fan, sembla que no els escolten gaire). O per què la majoria de delegats diocesans són homes i capellans (no caldria). O per què es continuen construint noves esglésies quan amb prou feines hi ha gent per ocupar-se’n. O per què hi ha capellans que cada dia han de dir una o dues misses, quan no és precepte. O per què les comunitats religioses femenines que volen una missa diària no se la podrien dir elles.

Hi ha qui diu que no hi ha vocacions. Jo més aviat penso que l’Església no les sap acollir.

Mercè Solè

Laicat