10 anys de la Fundació Mans a les mans

La Fundació Mans a les mans es va constituir l’abril del 2004 impulsada per Josep Hortet, rector de les parròquies de la Mare de Déu del Port i de Sant Bartomeu, del barri de La Marina (Zona Franca). Davant de la preocupació per la manca d’entitats eductives adreçades a infants i joves, va motivar i engrescar a un grup d’amics i amigues perquè comencessin a treballar pel nostre barri. Des de la Fundació es van observar les dificultats del voluntariat i de les associacions del barri per donar continuïtat a la tasca educativa (alguns projectes educatius i de lleure havien funcionat durant uns anys però, després per manca de suport i de voluntariat, van desaparèixer). Per això Mans a les mans es va proposar aconseguir més persones (voluntàries i remunerades) que es dediquessin a accions educatives, i enfortir i donar suport a les entitats que ja existien, com a eina per a prevenir futures situacions d’exclusió i marginalitat que sovint afecten els adolescents i joves del barri.

Així doncs, la tasca principal de la Fundació Mans a les mans és l’acompanyament i el suport d’aquest voluntariat i de les entitats i projectes de caire educatiu per a infants, adolescents i joves.

Mansalesmans 1

Mansalesmans2

Han estat 10 anys de crear, somiar, repensar, construir, dissenyar i actualment ens trobem amb una entitat que sustenta i dóna suport a diferents projectes educatius i de lleure, acollint aproximadament uns 230 infants i joves en el Centre Obert i Reforç Escolar i Educatiu El Submarí, en el projecte per a joves  , en la inserció laboral amb joves pels matins, en els grups d’adolescents i joves a les parròquies, en l’esplai Spai-T…

Estem molt contents i agraïts per la bona feina que s’ha pogut fer durant aquests anys, per les ajudes rebudes d’entitats i persones que han confiat en la Fundació i pel reconeixement que tenim al barri entre els diferents agents socials (escoles, instituts, serveis socials, tècniques del districte…). Volem destacar també l’augment de persones voluntàries que s’han ofert en els diferents projectes. Gràcies a tot això, s’ha pogut fer un treball de continuïtat i un procés de millorament, com també participar activament en la xarxa d’entitats adreçades a l’educació de la infància i adolescència en els barris de la Marina.

Aquest 2014, coincidint amb l’aniversari de l’entitat, hem tingut un gran regal: el bisbat ens ha cedit la planta baixa del Carrer Foc 100 i gràcies a la dotació de diners per part de l’Ajuntament de Barcelona, Càritas, la Fundació Pere Tarrés i el premi de la Targeta Solidària de Catalunya Caixa, hem pogut reformar el local per tal d’adaptar-lo a la normativa existent de centres oberts.

Marta Candial

L’esquerra i la religió. Per una política propositiva

A mitjan setembre, a Alacant, el flamant secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va insistir en que “cal derogar el Concordat amb la Santa Seu”. No és nou, això. El seu antecessor i la seva rival al congrés anterior hi coincidien. Els seus tres contrincants a les primàries, també. Tot i que no sé trobar que això sigui, com estan les coses a Espanya, cap prioritat, m’imagino algunes de les raons per les quals aquest tema apareix, recorrentment, en un país amb relacions conflictives entre el progrés i l’Església. Política i religióI amb precedents (desamortitzacions, persecució religiosa, nacionalcatolicisme…) que no han resolt res. Amb tots els seus defectes i alts i baixos, el període democràtic iniciat amb la Constitució de 1978 (amb vigència del Concordat modificat el 1976 i 1979) és el que ha permès, d’una banda, una major estabilitat a les relacions de l’Estat amb l’Església, així com a la resta de confessions, que s’han anat assimilant a les seves condicions legals, com, de l’altra, el desenvolupament de polítiques de progrés al marge del que opinin els bisbes. O en contra.

Una aproximació racional obligaria, en tot cas, a veure primer en què afecta aquest acord de rang legal i quines conseqüències tindria la seva derogació. Quant a la llibertat religiosa, quant a la situació dels ensenyants de religió (no només catòlica) així com la controvertida assignatura, quant al finançament i la fiscalitat dels programes socials, dels béns d’interès històric i de les pròpies parròquies (en molts casos, elements cohesionadors de la comunitat), quant a la validesa civil dels matrimonis canònics… I, en tot cas, decidir després.

Em temo, però, que això és massa feina i descansem en els prejudicis en els quals l’Església, segurament ajudada per  propis, tot s’ha de dir, s’enduu la palma de privilegiada, reaccionària i malèvola. No li passa tan sols al PSOE. Aquestes presses li entren en comprovar les pròpies dificultats per construir una alternativa sòlida al PP a qui, de retruc, li “regalen” l’honor de ser un partit identificat amb el cristianisme i amb polítiques més realistes en l’àmbit religiós. Cosa que els governs de González o Zapatero, o les enquestes sobre adscripció religiosa dels votants, desmentirien.

Per desgràcia, el prejudici d’un marc mental dualista (allà els banquers, els bisbes, els empresaris, els botiflers, aquí “el poble”) s’estén també en altres formacions al marge del PP. IU (aquí ICV) i Podemos, si pot ser, amb més bel·ligerància. ERC (excepte quan governava Carod), així com UPyD i Cs, in albis. Els partits nacionalistes, com es comprova ja amb els acords d’EA amb Bildu, s’hi van “contaminant”. I el PSC, depèn. Quan oblida d’on ve, i on va, comet aquests mateixos errors.

Quins errors? Sobretot, el de considerar la religió com un element a controlar i limitar, a enviar a l’espai privat (a l’odiós armari) enlloc de veure-hi una dimensió inexpugnable de l’experiència humana, individual i col·lectiva, que convé desplegar amb llibertat i amb rigor (d’aquí les classes de religió), com passa amb la resta de dimensions de la persona. I el de menystenir el rol de les organitzacions religioses que, plenes de defectes, sí -més o menys com la resta d’institucions, totes en crisi-, però peces claus en un estat mancat de xarxes sòlides de cohesió, tant en l’àmbit assistencial, com en l’educatiu, el sanitari, el cívic o el cultural.

A l’esquerra li convé tenir una política propositiva davant el fet religiós, perquè, entre d’altres coses, pot ajudar a complir uns quants dels seus objectius. Així es fan majories serioses, sòlides i eficaces sense les quals l’esquerra no deixa de ser un posat, divertit o patètic, en un saló.

Ramon Bassas és militant del PSC

Crema de carbassa i rossinyols

Ara no us ho sembla, però arribarà el fred i ens vindrà de gust prendre quelcom calent per sopar. Entrem a la tardor i tenim al nostre abast dos productes típics d’aquesta època: per una banda la carbassa, que sembla que ha anat recuperant el seu prestigi, almenys culinari (sempre ens quedarà el seu paper a Halloween i la seva nefasta relació amb el món educatiu) i per una altra banda els bolets, en aquest cas rossinyols. A simple vista semblen dos ingredients que casen be, no se si pel seu color ataronjat o perquè comparteixen estació. El cas és que en aquesta recepta senzilla, però boníssima, els pugem al mateix tren i a viatjar junts!

Ingredients (per a 4 persones): 1kg de carbassa; 300gr de rossinyols; 2 patates mitjanes; 1 ceba; 1 formatget fresc; 1 grapadet de sucre; sal i pebre.

Elaboració: Primer tallem la ceba a trossos molt petits i la posem dins d’una cassola a foc lent; passada una estoneta, hi afegim un grapat de sucre amb la intenció de caramel·litzar-la. Un cop la tenim enrossida, hi afegim els rossinyols trossejats que prèviament haurem netejat. Hi afegim sal i pebre, i ho deixem coure tot junt a foc lent. Quan els rossinyols hagin deixat anar l’aigua i l’hagin absorbit de nou, retirem i reservem la meitat de la barreja. L’altra meitat la mantindrem a la cassola.

Mentrestant, hem anat preparant la carbassa. La pelem, traiem els filaments i llavors i la fem a trossos petits. Com més petits siguin els trossos menys estona hauran de bullir. Fem el mateix amb les patates i ho afegim tot a la cassola on tenim la meitat dels bolets i deixem coure durant uns 10 min a foc mig.

A continuació hi afegim aigua, la justa per tal que cobreixi els ingredients, i ho deixem bullir una estona. Un cop bullit ho transformem en crema amb la trituradora. A mig trinxar, hi afegim el formatget fresc i ho salem de nou. Seguim triturant. Si veiem que la crema queda molt espessa podem afegir-hi aigua.

Ara és el moment de muntar el plat. Primer fem un llit amb la ceba i rossinyols caramel·litzats que teníem reservats, al damunt hi afegim la crema de carbassa i llestos per menjar. Podem decorar el plat amb unes fulles d’orenga o pernil sofregit tallat molt petit que aportaran color i gust al plat.

Tere Jorge

 

Viatge a l’Índia

Fa uns anys vaig conèixer la Fundació Vicent Ferrer (FVF) en una xerrada a la qual vaig assistir. Em va impactar tot el que feien i la seriositat com ho feien i vaig decidir col·laborar-hi econòmicament en el projecte De mujer a mujer. Aquest estiu una amiga em va proposar de viatjar a l’Índia amb la possibilitat de visitar la Fundació.

Una ciutat de vint-i-tres milions d’habitants
En la primera part del viatge, la turística, vam visitar Nova Delhi, Benarés (o Varanasi), Agra i Jaipur. Nova Delhi és una ciutat de 23 milions d’habitants (sí, 23!). Contrasta la part antiga de carrers estrets plens de botigues de colors i olors que ni sabia que existien, d’edificis a mig construir o a mig destruir –no ho sé ben bé–, de persones vivint al carrer, sota els ponts o en un petit parterre, d’infinitat de cables elèctrics d’una banda a l’altra, de munts d’escombraries apilonats al carrer, d’una circulació de vehicles caòtica i eixordadora i de molta gent amunt i avall; contrasta, deia, amb la part més nova, la que van construir els anglesos durant tres segles de domini, que és de grans avingudes enjardinades, d’edificacions senyorials, de jardins cuidats… Però també de famílies vivint en barraques, que són els treballadors de les cases senyorials. L’urbanisme de la ciutat és diferent de la part antiga a la nova, però les castes estan mesclades ja que les distàncies són tan grans i els transports tan complicats, que si no visquessin junts, els intocables no podrien anar a treballar a les cases de les castes més altes. És una qüestió pràctica i no d’igualtat social.

A Nova Delhi vaig viure un moment especial, emocionant. Va ser quan vam visitar la casa on un radical hindú va assassinar Gandhi el 30 de gener de 1948 quan es dirigia a una reunió a resar. Les seves últimes paraules van ser Hey, Rama (Oh, Déu meu), i estan escrites en el monument on el van incinerar, també a Nova Delhi. Aquestes paraules s’interpreten com un signe de la seva espiritualitat i del seu idealisme en la recerca de la pau en el seu país.

Prop del Ganges
La següent parada del viatge va ser Benarés, la ciutat santa, i la més antiga del món. Benarés viu de cara al Ganges i allí hi van els hindús a morir. Bé, alguns… L’autocar ens va deixar en un punt de la ciutat i a partir d’aquí vam anar caminant cap al riu. La baixada al riu va ser una mica aclaparadora per la multitud de gent, per la brutícia, pel caos circulatori, per les vaques, pels venedors ambulants… Aquí, a les botiguetes, hi venen diferents objectes relacionats amb el riu, com per exemple recipients per recollir-ne l’aigua i emportar-te-la de record.

Quan vam arribar als gaths, les escales de baixada al Ganges, el panorama va ser colpidor. Molts homes, grans i joves, i alguna dona, es banyaven al riu –d’aigües bastant tèrboles– fins a submergir-s’hi. I moltes barques, i molta gent, i nens i nenes venent flors, colors, postals, ampolles d’aigua… El panorama que vèiem des de la barca fins a l’altra riba era francament decadent: d’una banda s’aixecaven el que havien estat 80 luxosos palaus, que actualment estan en un estat lamentable; i de l’altra es percebien els fumejants crematoris a l’aire lliure. El guia ens va anunciar que visitaríem el crematori més antic, i ens hi vam dirigir amb la barca. El trobàrem situat sobre una terrassa on hi havia un munt de llenya cremant i més munts de llenya per cremar als peus de l’edificació. L’espectacle era dantesc: homes al voltant del cadàver que cremava dins del feix de llenya, molta brutícia arreu que ens feia caminar a poc a poc i mirant per on trepitjàvem, i una pudor insuportable.

La posta de sol al Ganges és preciosa. Els hindús s’hi acosten per presenciar una cerimònia religiosa que ofereixen al riu. Homes i dones llencen a les aigües fulles com el palmell d’una mà, amb calèndules i espelmetes que van tenyint el riu de taronja i de llum; i els sacerdots canten els seus mantra acompanyats de música. És un moment de gran plasticitat, però jo no vaig sentir cap experiència diguem-ne espiritual.

Seguint amb els contrastos de l’Índia, a Benarés es troba la universitat més gran d’Àsia. Un campus enorme amb tot tipus de facultats i habitatges per a professors i estudiants. És un espai ampli, enjardinat, ordenat i tranquil que res té a veure amb el Benarés que mira el Ganges.

A continuació vam anar a Agra i a Jaipur. Agra és la ciutat del Taj Mahal, preciós, d’una delicadesa sublim; i Jaipur, la ciutat rosa, un gran basar. A Agra vam viure un altre dels moments més dolorosos i impactants. Va ser quan vam visitar un centre de la mare Teresa de Calcuta, una edificació no gaire gran on atenen nens i nenes abandonats i malalts mentals. És un centre assistencial, de pocs recursos, on tens la percepció que poc poden fer per canviar-los la situació, però que en fan molt perquè els proporcionen un sostre, una alimentació i una afectuosa companyia, en un context de rebuig social i de marginació.

La Fundació Vicent Ferrer
Finalment, arribàrem a Anantapur, a la seu de la Fundació Vicent Ferrer. I allà tot canvià. A la porta ens hi esperava l’Anna Ferrer, vídua del Vicent, per donar-nos la benvinguda. La seva actitud acollidora i el seu semblant tranquil ens embolcallà. Després tinguérem altres ocasions de parlar amb ella i constatàrem que és una persona a qui agrada més escoltar les impressions i les experiències dels visitants que no pas explicar-los tot el que fan. Perquè el que fan t’ho ensenyen i ho vius de primera mà.

La FVF, gràcies a les aportacions econòmiques de tots nosaltres, actua en sis grans sectors: la sanitat, l’educació, l’habitatge, la dona, les persones discapacitades i l’ecologia. La seva seu és una mena de camp base on s’hi troben les oficines centrals, l’habitatge de l’Anna Ferrer, el de Moncho (fill de l’Anna i el Vicent i actual Director de Programes) així com també el d’alguns dels treballadors, les habitacions on s’hi allotgen els visitants, una cantina, una biblioteca, un auditori o sala d’actes i un parell de botigues d’artesania. Els carrers són de terra, amb arbres que hi fan ombra, i estan nets i cuidats. Les cases estan envoltades de petits jardins i l’ambient és agradable, tranquil.
FVF - ÍndiaAl llarg de quatre dies ens mostraren alguns dels projectes que tenen en marxa. Els tres primers dies ens distribuïren en grups de sis persones, ens repartiren en automòbils tot terreny acompanyats d’un conductor i una guia que parlava castellà i també català, i visitàrem des d’hospitals fins a escoles per a disminuïts auditius, així com plantacions dotades de plaques solars per generar energia i extreure aigua del subsòl, o dipòsits de biomassa per produir gas metà d’ús domèstic (volen incrementar la massa forestal per aconseguir canviar el clima, ja que la zona és desèrtica i pràcticament no plou). Ens convidaren a inaugurar 40 habitatges en un poblat per a persones que vivien al carrer o en barraques, anàrem a un centre on vivien i treballaven dones discapacitades, i coneguérem un projecte de nutrició infantil en què es proporciona a nens i nenes, dones embarassades i gent gran un ou dur i cereals per millorar la seva alimentació.

La guia que ens acompanyà durant aquests dies, la Babani, és una dona jove que, casualitats de la vida, és la mare d’una noia que està fent el doctorat i viu a Cornellà, el meu poble, a casa del Josep M. i la Dolors, coneguts nostres. La sorpresa i l’emoció foren grans; en un país de 1300 milions d’habitants trobàrem una persona “coneguda”!

El quart dia cada un de nosaltres visità el projecte amb el qual col·laborava, acompanyats també per un conductor i una guia. Mentre alguns coneixien el nen o la nena apadrinada, altres, com jo, ens acostàrem al poble on viuen les dones amb qui ens vincularen des del projecte De mujer a mujer. M’expliquen que abans vivien recloses, sense quasi parlar les unes amb les altres, i que no tenien res. No sabien ni escriure el seu nom ni fer cap gestió. Ara, gràcies a la FVF, s’han organitzat, tenen una responsable i es reuneixen setmanalment per parlar de les seves coses. Els han ensenyat a escriure el seu nom, els han donat microcrèdits per poder desenvolupar alguna activitat econòmica (unes compren búfales i venen la llet i el formatge, altres tenen una màquina de cosir amb la qual cusen saris que després vendran a altres dones) i els han escripturat els petits habitatges al seu nom. D’aquesta manera surten de la seva misèria, són valorades per la comunitat i guanyen autoestima.

La rebuda que ens feren arreu fou calorosa, emocionant. Dones, homes i nens i nenes es mudaren per a la trobada amb nosaltres. Les dones guarniren les seves llargues i negres trenes amb flors de gessamí que perfumaven l’ambient, i portaven un punt vermell entre les celles, que també ens pintaren a nosaltres. És el tercer ull que mira l’interior de les persones i amb profunditat. Ens penjaren collarets de calèndules i volien tocar-nos i fotografiar-se amb nosaltres. Ens explicaren com han canviat les seves vides gràcies a la FVF.

La FVF porta més de quaranta anys compromesa a eradicar la pobresa extrema i a lluitar per la millora de les condicions de vida dels més desfavorits. I ho està aconseguint. Un exemple és que hi treballen moltes persones que abans havien estat nens i nenes apadrinats: conductors, guies, administratius, mestres, metges…

L’últim dia vingué a acomiadar-se de nosaltres en Moncho que acabava d’arribar de viatge i no volia que marxéssim sense veure’ns. Ens preguntà com havíem estat, ens somrigué i es deixà fotografiar amb nosaltres. Ens digué que el seu pare sempre deia que mentre hi hagués un pobre a la terra, calia treballar sense descans, perquè la pobresa s’ha d’extingir. Quan preguntàrem a l’Anna i al Moncho què podíem fer ara que tornàvem a casa nostra, ens respongueren que fer d’ambaixadors de la FVF, és a dir, explicar el que havíem vist i animar-vos a què hi aneu a veure-ho vosaltres mateixos.

Esther Martínez és veïna de Cornellà

Després del 2014, el 2015

Després del 2014, l’any del Tricentenari, ve el 2015, en el qual celebrem un cinquantenari més modestet, i certament molt menys èpic. El 1965, o sigui ara farà cinquanta anys, es va començar a dir la missa en les llengües de la gent, de cara a l’assemblea, i amb un canvi de ritus que els feia molt més propers, participatius, i comprensibles. Va ser en dues etapes: l’una, com un tast, l’1 de gener; i la següent, ja de manera plena, el 7 de març.

El desembre de 1963, el Concili havia aprovat la constitució sobre Litúrgia, en la qual s’apuntaven els principis bàsics del que havia de ser la reforma, i s’assenyalaven algunes de les concrecions possibles d’aquests principis: per exemple, s’apuntava com una possibilitat a reflexionar el fer la missa en les llengües vives. El papa Pau VI, immediatament, va posar en marxa els organismes pertinents per posar-la en pràctica. I aquests organismes, empesos pel clima col·lectiu que s’havia creat, van dur a terme una veritable revolució: l’exemple més emblemàtic és, sens dubte, que aquella possibilitat que la constitució de Litúrgia presentava tímidament, la de substituir el llatí per les llengües vives, al cap de quinze mesos es va convertir en la pràctica oficial assumida per tothom i a tot arreu, llevat, és clar, dels reductes integristes inevitables.

No sé quants dels lectors de L’Agulla tenen viu el record del que aquell canvi va significar.

Per als qui no ho van viure, costa ara d’imaginar com eren abans les celebracions de l’Eucaristia. Però en tot cas, puc dir que un servidor, que llavors tenia 14 anys i estava al Seminari, recordo encara l’emoció de quan l’1 de gener, que era al meu poble de vacances, a l’hora de les lectures, el capellà que celebrava es va girar cap a l’assemblea i es va posar a llegir en català la primera lectura i l’evangeli. Després va fer l’homilia, es va tornar a girar i va continuar d’esquena la missa. Vaig tenir, i no només jo, la sensació d’un gran canvi.

Però més encara vaig tenir aquesta sensació el 6 de març, quan tota la missa ja es va fer en català i amb els nous ritus. A tot arreu, la data per iniciar la reforma era el 7 de març, primer diumenge de Quaresma, però al Seminari, no sé per quin motiu, vam estrenar la novetat el dia abans, el dissabte 6, festa de sant Oleguer. Recordo sobretot l’entusiasme amb què vam cantar el Glòria de mossèn Taulé…

Aquell canvi en la manera de celebrar l’Eucaristia no era només un canvi litúrgic, era moltes més coses. El fet de transformar els actes més centrals de la vida cristiana, com són l’Eucaristia i els sagraments, per fer-los més propers i comprensibles, més participats per tota la comunitat, i més amarats de la Paraula de Déu, era tot un signe de cap on volia anar l’Església. I, a més, llançava un missatge molt potent al món: amb la reforma litúrgica, l’Església mostrava la seva disposició a fer els canvis que calgués, fins i tot en allò més sagrat que tenia, l’Eucaristia, per tal de fer-se sincerament propera a la gent i per ser, en definitiva, més fidel a allò que Jesús li havia encomanat de ser.

No, ja sé que les coses després no han anat tan rodades com hauria estat desitjable. Però recordar aquest cinquantenari és un bon estímul.

Josep Lligadas

“…La jugada era perfecta”

A L’escola de Ribera (1977), el cantautor valencià Ovidi Montllor rememorava el model d’escola franquista de la postguerra. Deixant de banda els canvis obvis, el final de la cançó em ve al cap repetidament quan penso en el que està passant amb els nostres estudiants en l’actualitat.

Fa trenta-dos anys que imparteixo classes de català, en un institut de Cornellà de Llobregat, a un alumnat provinent de la immigració espanyola dels anys 60 i 70 i, d’uns anys ençà, de la nova immigració internacional, especialment marroquina i sud-americana. Al llarg d’aquest temps, he vist formar-se promocions de joves que seguien els estudis de l’antiga FP –originàriament era un institut de Formació Professional– i, a partir de la implantació de l’ESO, un bon grapat de nois i noies que, en acabar el batxillerat, van triar la via dels Cicles Formatius de Grau Superior o bé van seguir estudis universitaris. Entre l’alumnat que va optar pels estudis universitaris, comptem amb professionals de diferents àmbits –tant humanístic i social com científicotecnològic–. Fa goig veure com joves de famílies desfavorides han pogut accedir a una formació que els ha permès aconseguir els llocs de treball que somiaven o, si més no, una experiència cultural enriquidora.

Era massa bonic, massa fàcil. Que joves amb pocs recursos poguessin arribar a competir –perquè així s’entén la vida– amb joves de cases benestants era un fet que podia fer trontollar un sistema bastit amb la tradicional piràmide de classes. I això el mateix sistema no ho pot consentir perquè el posa en perill. La crisi actual ha permès, oportunament, l’augment “necessari” de les taxes de les matrícules universitàries. Resultat: es barra el pas als nois i noies amb manca de recursos perquè 3.000 euros és una quantitat que no està a l’abast de moltes famílies, i més si tenim en compte que hi ha hagut una reducció considerable de l’accés a les beques.

Enguany hem poAlumnesgut constatar com, dels cinquanta alumnes de segon de batxillerat del nostre institut, se n’han presentat a les PAU deu, dels quals, només tres es poden permetre el “luxe” d’anar a la universitat. La resta –alguns amb un currículum acadèmic excel·lent– han d’”optar” per un Cicle Formatiu de Grau Superior, amb la intenció de poder accedir a la universitat un cop hagin aconseguit feina i es puguin pagar la matrícula i les despeses de llibres i desplaçaments; això si tot va bé.

La crisi ha tocat de ple la classe treballadora: ja no es tracta solament del patiment d’haver de sobreviure amb sous irrisoris o amb el subsidi de l’atur, en el millor dels casos, sinó de veure perpetuar un sistema que afavoreix els forts i que menysté els febles: els nostre alumnat només té dret a una educació pública que els permeti ser mà d’obra qualificada. Els seus amos, els seus caps –triem l’eufemisme que vulguem– seran els altres. El resultat és un: la jugada és perfecta.

Isabel Ortega i Rion és professora

El Berguedà oblidat: santuari de la Quar i monestir de la Portella

Arrecerats sota la serra de Picancel, l’un vigilant des de les altures, l’altre presidint una petita vall, hi ha els indrets que us proposem visitar. S’hi pot accedir per carretera asfaltada, però la ruta de senderisme us permetrà tenir una visió més plena de la falda sud d’aquesta serra.

Hi accedim per la C-16. A Puig-reig sortiu a la dreta per la BV-4406 i desvieu-vos novament, ara a l’esquerra direcció Sagàs. Passareu a prop del santuari de la Mare de Déu de la Guàrdia i el seu comunidor, dignes de ser visitats (consulteu: http://www.catalunyamedieval.es/santuari-de-santa-maria-de-la-guardia-sagas-bergueda/ i també http://meteovilatorta.blogspot.com.es/2014/07/comunidor-esconjuranderos.html ).

Arribats a la C-154 la seguim un curt tram a l’esquerra fins a trobar l’indicador de Sagàs (BV-4346) on podem visitar la impressionant basílica romànica de Sant Andreu (podeu consultar: http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/basilica-romanica-de-sant-andreu-de.html i http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-andreu-de-sagas-sagas-bergueda/ ).

Continuem vers Sant Maurici de la Quar, on hi ha l’església de Sant Maurici, obra del XVII i ampliada el XIX, en la qual és conserva la imatge romànica de la Mare de Déu de la Quar, i l’hostal de Sant Maurici, que és el lloc on es reuneixen els membres de l’Ajuntament.

Seguim per la pista asfaltada contemplant boscúries i també camps de conreu fins que albirem al cim d’un gran penyal la silueta inconfusible de Santa Maria.

Deixem el cotxe en una cruïlla de camins, sota mateix del santuari, al coll de la Creu del Jovell. Iniciem aquí la nostra ruta pujant per la pista senyalitzada al santuari de la Quar que, com hem dit, està situat al damunt d’un turó espadat realment impressionant, tant si el veus de lluny, com si hi ets a dalt. El cim és un pla.

El santuari ofereiLa Quarx una panoràmica que comprèn des del Montseny i el Collsacabra fins als cimals de l’alt Berguedà. A primer terme, però, destaca la solitària vall de la Portella i la regió d’agulloles i canals que s’estén entre Salga i Sant Miquel. Podeu consultar: http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/06/el-bergueda-oblidat-santa-maria-de-la.html i http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-santa-maria-la-quar-bergueda/

Baixem per la mateixa pista fins que a l’esquerra voregem l’esperó per un camí que ens durà a la carretera, prop d’una bassa. Aquí, de nou a l’esquerra, prenem el camí que rodeja la Quar per llevant fins al coll del Gavatx. Novament prenem el sender de l’esquerra que, pel Bac (o obaga) dels Monjos, va faldejant els Serrats de Galter, Rodó, Llarg, de les Busaroques i la Torre Gran fins a trobar una pista que seguim… a l’esquerra naturalment i en pocs minuts serem a la antiga abadia benedictina de la Portella, actualment en una restauració a mig fer. Situada en una àmplia fondalada de la capçalera de la vall de la Portella, és coneguda documentalment des del 997. En aquesta època devia existir-hi una comunitat de monjos, que fou afavorPortella absisida a partir de l’any 1001 pels veguers de la Portella, veritables fundadors del monestir, amb un seguit de donacions que s’allargaren durant tot el segle. El 1035 fou consagrada solemnement la seva església. Al segle XIII el cenobi entrà en una època de decadència, que culminà amb la pesta del 1348. Per a més informació podeu consultar: http://www.monestirs.cat/monst/bergue/bg23port.htm

La tornada la podem fer per la pista asfaltada o també pel primer camí que trobem a la dreta i que segueix més o menys paral·lela a l’anterior, però per una cota més baixa, i a les cruïlles sempre a l’esquerra fins a Can Moliner. Davant de la pallissa s’enfila en ziga-zaga un sender que quan es fa més planer esdevé camí i ens portarà al coll Jovell, on havíem iniciat la nostra ruta.

Podeu consultar aquesta ruta (track) a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7807533

Jaume Roig

No hi haurà pau en el món sense autoritats mundials

Aquest estiu hem contemplat múltiples i tràgics conflictes violents on es dessagna la humanitat: Gaza, Ucraïna, Síria, Iraq, Sudan del Sud… i sabem d’altres que ara mateix queden fora dels focus mediàtics (Sàhara, Líbia, Somàlia, Afganistan…). La guerra i la violència entre Estats i grups polítics, ètnics o religiosos, els assassinats, les persecucions, el militarisme, el terrorisme, el recurs als exèrcits i les bombes…. semblenTrist-paper-c una constant històrica inevitable, malgrat tots els avenços econòmics, socials, jurídics i sobretot tecnològics. ¿Ens haurem de resignar? ¿És la pau una utopia impossible?

Però no, no a tot arreu ni sempre la violència imposa categòricament la seva llei per a resoldre els conflictes i les enemistats. Allà on existeixen autoritats polítiques democràtiques, independents i estables, reconegudes per tots i sotmeses a limitacions i lleis raonables, i on les persones i els grups tenen canals per participar en la vida política, allà la violència no sol tenir la primera ni l’última paraula, allà el conflicte té vies per ser resolt de forma més raonable i humana… ¿Què ens diu això?

Al segle XVI, el gran pensador anglès John Hobbes denominava “estat de naturalesa” a aquella situació originària dels éssers humans en què tots lluiten contra tots i on l’home és un “llop per a l’home”. Per a Hobbes, aquest estat de coses només pot superar-se quan els homes, sota la por de ser morts o de perdre-ho tot, confereixen el poder a un tercer independent que ostenta tot el poder, que és l’únic que pot emprar la violència, que té l’última paraula i la imposa, garantint així la pau i l’ordre social.

Hem de reconèixer que, malgrat la visió pessimista de l’ésser humà que tenia Hobbes, el món es troba avui submergit en un “estat de naturalesa”. Múltiples poders fàctics lluiten entre ells egoistament en favor de les seves necessitats, propietats i interessos, en diferents aliances sovint inestables, on els més forts s’imposen als febles. En certa mesura, això sempre ha estat així. Entre regnes, imperis i civilitzacions, la guerra o la llei del més fort han estat sempre finalment la darrera forma de solució dels conflictes. Ara bé, el gran fenomen de la globalització, que ha intensificat com mai la interrelació i la interdependència de la humanitat sencera, ens ha abocat a la urgent necessitat d’un govern mundial dels grans problemes comuns i d’una autoritat política independent, per sobre de tots, que sigui la instància inapel·lable per resoldre els conflictes que duen a la violència.

Necessitem una autoritat mundial que, com reclama insistentment fa molt de temps la doctrina social de l’Església, actuï veritablement al servei de la humanitat. Naturalment, i això és fonamental, ha de ser una autoritat constituïda per comú acord, sobre la base de la representativitat i la divisió de poders, regida pel dret i fonamentada sobre la raó moral. No estem parlant, doncs, ni d’un Estat mundial ni d’una dictadura global. Estem parlant d’una autoritat democràtica, limitada, participada i descentralitzada, formada per diversos organismes coordinats que prenen decisions orientades al bé comú universal i les imposen de manera vinculant a tots, superant una concepció nacionalista i aïllacionista de la sobirania. Estem parlant d’organismes que, preservant la necessària i imprescindible autonomia de governs locals, nacionals, estatals i regionals (principi de subsidiarietat), disposin de poders suficients per governar en aquelles qüestions que només poden ser garantides a escala mundial: els drets humans, el govern de l’economia i les finances, el desenvolupament, la salut pública, les migracions, la protecció del medi ambient i, naturalment, el desarmament, la pau i la seguretat.

De fet, existeixen ja organismes (com el Tribunal Penal Internacional) o de caràcter regional (Unió Europea) que ostenten alguns poders superiors als seus Estats membres. En general, però, els actuals organismes internacionals, per bé que desenvolupen un tasca immensa i necessària, resten impotents al desordre, perquè no disposen de cap poder polític ni jurídic vinculant.

Per això, és ja desesperadament urgent que els governs acceptin la necessitat d’iniciar un procés multilateral, sobre la base de la reforma de les Nacions Unides i d’altres organismes internacionals, de cessió de poders a autoritats supranacionals. En un primer terme, no es tracta segurament d’inventar res de radicalment nou, sinó de cedir poders a organismes existents: l’Assemblea de les Nacions Unides (reformant-ne el sistema de vot per fer-la més democràtica segons població representada), el Consell Econòmic i Social, el Consell de Drets Humans, el Consell de Seguretat (alliberant-lo del dret de veto que el paralitza) o el Secretari General; dotar de jurisdicció vinculant al Tribunal Internacional de Justícia (avui optatiu); ampliar els poders dels Tribunal Penal Internacional; crear un tribunal internacional vinculant de drets humans, etcètera.

Certament, cal no ser ingenus. Som realment molt lluny d’això. Els Estats (sobretot els grans) es resisteixen i es resistiran a cedir poders a organismes que no controlen, fins que no es convencin que mantenir la situació actual serà a la llarga pitjor per als seus interessos i poblacions. Avançar en aquesta direcció serà un procés molt llarg i molt difícil. Però és una necessitat absolutament inevitable. No hi ha cap altra opció per al futur de la humanitat.

Eduard Ibáñez és advocat i director de Justícia i Pau

La Mare Maria Skobtsova (1891-1945)

maria Elizaveta Pilenkom, (Lisa), neix a Riga, de família aristòcrata. Va ser educada en l’esforç, que la va preparar pel gran futur de grandesa i de sofriment que l’esperava. L’any 1906 la família es va traslladar a Sant Petersburg. Aquí es va involucrar en els cercles literaris i artístics, menant una vida caòtica, excitant i mundana, però també on es va distingir per la seva poesia, el seu sentit crític, per la seva agudesa intel·lectual i, pel seu activisme polític revolucionari.
Es va casar i es va divorciar l’any 1913. Compromesa políticament, va participar en el Congrés dels social-revolucionaris, l’any 1918. Es va traslladar a Anapa, va ser nomenada batlle de la ciutat, va donar tot el que tenia per a fer escoles, es va tornar a casar amb Daniel Skobtsov, van tenir tres o quatre fills i una filla. A causa del seu compromís polític, el 1923, amb la seva mare, el marit i tres dels seus fills, es va exiliar a París, on poc després la seva filla petita, Nastia, moriria de meningitis. Aquesta mort la portarà vers un profunda conversió, a “buscar una vida més pura i autèntica”. Tenia per davant “un nou camí i un nou sentit de la vida…, ser mare per a tothom, per a tots els que necessiten més atenció, assistència i protecció maternal”.
El 1932 se separa del segon marit i entra en un monestir. Tenia 41 anys. Incapaç de tancar-se en una clausura, trenca totes les barreres que la separen de les persones més necessitades: “El dia del judici final no se’m preguntarà si els meus exercicis d’ascesi van ser exitosos, ni quantes reverències vaig fer…. se’m preguntarà si vaig donar de menjar als que passen fam….”. Entenia que “cada persona és la icona de Déu mateix encarnat en el món”.
Ajuda els refugiats russos indigents. Els buscava a les presons, hospitals, manicomis o als carrers. Amb altres russos emigrants organitzava colònies de vacances per als nens ortodoxos, cercles d’estudi, congressos, als quals acudien filòsofs russos de tota Europa i Amèrica.
Va adquirir una casa que servís de llar als refugiats. La seva cel·la era un jaç al costat de la caldera, al soterrani. Des d’aquí podia fer realitat el compromís evangèlic: “El sentit de la litúrgia ha de ser traslladat a la vida. Aquesta és la raó per la qual Crist va venir al món i el motiu pel qual ens va donar la nostra litúrgia”. Litúrgia ortodoxa, de la qual també va ser molt crítica.
Les tropes nazis s’acostaven i van començar els anys de l’ocupació de París. Veure en els germans el rostre de Déu assumeix ara un significat deliberadament subversiu. El Pare Klepinin i la seva esposa l’ajuden en el rescat de jueus. Constitueixen un veritable Comitè de la Resistència organitzada que operarà fins el 8 de febrer de 1943, en el moment en què arresten el P.Dimitri i el fill de Lisa, Iouri. Resultava massa sospitosa la quantitat de baptismes practicats als conversos jueus… Van morir de fam i extenuació al camp de Buchenwald. Els havien traït: la Gestapo havia introduït una dona russa com a asilada, i els va delatar. El dia 10 Maria va ser arrestada junt amb altres companys i companyes. Ella va ser enviada al camp de concentració de Ravensbruck, on encara hi viuria dos anys.
Aquí va descobrir el destí últim de la seva vocació; a la llum del sofriment de Crist va trobar un sentit al seu propi sofriment. Compartia pa, paraula i temps, fred, fam i les poques forces que li restaven, amb cada dona que, al seu costat, defallia de tant patiment. Per defensar una companya no callava davant de ningú… De la seva gran vàlua, zel i activitat en donà testimoni una neboda de Charles de Gaulle, amb qui compartia el bloc.
El dia 31 de març de 1945 entra a la fila de les dones que anaven a la cambra de gas. Una processó cap el martiri totalment d’acord amb el seu esperit d’abnegació.
Mare Maria, dona valenta i compromesa, va ser elevada als altars, junt amb el P.Dimitri i Iuri, l’any 2004. La seva festa se celebra el 20 de juliol. Va ser una dona atenta als signes del seu temps, dona de carn i os posseïda per l’amor Déu.

Roser Solé